Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 24 d’octubre del 2012

GARBA ( 1905-1906) : Esquivant la censura


Garba. Núm. 02 (25 nov. 1905) 

Després de l’assalt dels militars a la redacció
del Cu-cut!, el Govern va suspendre’n la publicació
i el número 205 va haver d’esperar
fins al 28 d’abril de l’any següent per tornar
al quiosc. Durant aquest temps, l’editor va
pretendre un subterfugi consistent a intentar
continuar traient la mateixa revista amb un
nom diferent, una pràctica, d’altra banda,
ben habitual de la premsa de l’època.
Baguñà havia començat a editar la revista
Garba, una publicació d’art i literatura en
què col·laboraven Maragall, Víctor Català,
Josep Pijoan, Joan M. Guasch i altres
plomes il·lustres, però que no devia tenir
en el quiosc el mateix èxit del Cu-cut!. Així,
en el número 11, Garba canvia de format i
contingut, amb la capçalera redibuixada per
Cornet i l’estructura i les seccions pràcticament
calcades del Cu-cut!. El governador
civil de Barcelona va suspendre immediatament
la revista i el Cu-cut! va haver de
complir la seva penitència de silenci. Com
escriuen Torrent i Tasis a la seva Història de
la premsa catalana, el delicte de Garba fou
«assemblar-se massa al Cu-cut!». ( Jaume Capdevila)



Garba. Núm. 03 (2 des. 1905) 






Garba. Núm. 04 (16 des. 1905) 

Que l’època de les revistes literàries no havia pas passat a Catalunya ho provaria sobradament el nombre i la qualitat de les que havien de succeir Catalunya. I, en primer lloc, de Garba, “revista setmanal d’Art, Literatura y Actualitats”, el primer número de la qual va aparèixer, després de diverses suspensions en l’anunciada publicació, el 18 de novembre de 1905. Un magnífic cartell de Joan Llimona, reproduït després en una copiosa tirada de prospectes, l’havia anunciada. Garba ha estat empresa per Josep Bagunyà, l’editor del Cu-cut!, potser com a conseqüència del fi de Catalunya (recordem que l’administració d’aquest periòdic estava situada al mateix local, redacció dels setmanaris de Bagunyà i llibreria, del carrer del Cardenal Cassañes, 4, destinat a ésser assaltat una setmana després de l’aparició del primer número de Garba). El nou setmanari tenia 24 pàgines, del format 235 x 240 mm (setze de les quals, en paper couché) i fou imprès en primer lloc a can Giró, a partir del número 3 a “La Acadèmica” i després del número 7 a can Galve (impressor també delCu-cut!).

Obre el primer número de Garba l’article “Començament”, signat per Joan Maragall. Hi llegim: “Aquesta publicació és obra de general cultura, y és ningú menys que la pàtria catalana qui al cap de vall ha de gaudir-se’n” La presentació tipogràfica és acurada i les il·lustracions, algunes a diferents colors, molt selectes. La col·laboració literària està formada per les millors signatures de l’època: Víctor Català, Ramon Surinyac Senties, Enric de Fuentes, Pompeu Crehuet, Josep Morató, Joan M. Guasch, Joaquim Ruyra, Josep Pijoan, Josep M. Floch i Torres, etc. Les il·lustracions van signades per Joan Llaverias, Dionís Baixeras, Joan Llimona, Adrià Gual, Lluís Graner, Ricard Opisso, Apa i d’altres. El director era Josep Bagunyà. Givanel ens diu: “hem d’advertir que tota la presentació acurada i la col·laboració remarcable, va anar deixant pas (amb caricatures de Junceda i Opisso) a la publicació de “ninots de gresca y actualitats””




La transformació es féu, d’una manera declarada, amb el número 11. Cal recordar que després dels fets del 25 de novembre de 1905, la publicació del Cu-cut! estava suspesa indefinidament, i els redactors i il·lustradors, la majoria dels quals redactaven i il·lustraven també Garba, devien creure que la fòrmula del setmanari humorístic seria més popular i de més venda que la d’una revista selecta d’art i lletres. Aquell número 11, doncs, de data 10 de febrer de 1906, constava de setze pàgines a dues columnes, de format 272 x 193 mm (mateix format i presentació del semanari Cu-cut) i estava profusament il·lustrat amb caricatures de Cornet, Junceda, Apa, Opisso i Lleverias. Així com els números anteriors de Garba costaven vint-i-cinc cèntims, aquest de nou format i presentació només en costava deu, com el suspès setmanari “de gresca”.

L’aventura era arriscada i sortí malament, puix que aquell número 11 fou el darrer de Garba. El duc de Bivona, governador de Barcelona en aquells inicis de 1906, va suspendre el periòdic pel delicte d’assemblar-se massa a Cu-cut! Ja hem assenyalat, en nombroses ocasions, com aquest subterfugi de canviar el títol d’un periòdic suspès era utilitzat molt sovint, de vegades amb resultat, pels setmanaris satírics i els diaris polítics. Més endavant trobarem que, malgrat haver sortit tan malament per a Garba, fou utilitzat encara en d’altres ocasions, dintre la història de la prensa catalana
.

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 387-388




"A una dama", preciós poema de 
 Xavier Viura

















Garba. Núm. 05 (23 des. 1905)




Garba. Núm. 06 (30 des.1905)



Notícies de societat.






Un poema de Pompeu Crehuet




Val la pena llegir-ho.
















Garba. Núm. 07 (5 gen. 1906)










Garba. Núm. 08 (13 gen. 1906)


Article d' actualitat de caire tècnic en el que la revista adquiria un aire modern i per un públic més ampli.





Garba. Núm. 09 (20 gen. 1906) 



" Empòrium "  Òpera del mestre Morera que es va estrenar al Liceu el 1906.-




Els seus detractors.-
El crític musical Miranius.-



Garba. Núm. 10 (27 gen. 1906)



" Tarraco " de Jeroni Zanné.

dissabte, 22 de setembre del 2012

LO XANGUET 1865-1874






" Durant aquesta època,els almanacs s'havien fet molt populars. D'entre ells, en sobresortí "Lo Xanguet" que començà la seva publicació l'any 1865 i que va sortir durant nou anys, és a dir, fins al 1874. 

Va reunir els noms més il.lustres de l'humorisme català d'aleshores. 

Aquests col.laboradors, amagats tots darrera de pseudònim, eren principalment, els dibuixants Josep Lluís Pellicer (Gabriel Nyapus) i Tomàs Padró, i els escriptors Frederic Soler (Serafí Pitarra), Conrad Roure (Pau Bunyegas), Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas), Eduard Aulés (Bonaventura Gatell),J. Feliu i Codina (Joseph Serra), Albert Llanas (Robert Sanall) i molts més.



"Cal fer notar que, durant aquest període, encara era vigent una forma de vida que no havia sofert gaires modificacions des de molts anys endarrera. Era una forma de vida ja establerta i, encara que hi havia hagut diverses convulsions i revoltes socials, aquestes no ho havien estat ni prou fortes ni de prou durada per a commoure les arrels de la societat. És amb l'aparició de la industrialització quan sorgeixen els autèntics problemes socials que acaben definitivament amb una manera de viure. Per això, els humoristes d'aquesta època reflecteixen, majoritariament, el costumisme. La majoria es limita a una crítica de costums i a la descripció d'una societat en la qual el camp dominava encara damunt la ciutat. La despoblació de les zones rurals no comença fins a la primera dècada del segle XX."







"Lo Xanguet, el darrer, del 1874, va reunir els noms més il.lustres de l' humorisme català d' aleshores, en una gran majoria els mateixos que haurien també de treure al carrer Un Tros de Paper i Lo Noy de la Mare."
















Curiós missatge que acompanya el primer calendari de "Lo Xanguet" de l'any 1865.-














































Els autors més famosos del teatre català vuitcentista, Pitarra, Roure, Aulés, Vidal i Valenciano, Feliu i Codina i d'altres,  vistos per Tomàs Padró en aquesta caricatura publicada a l'almanach "Lo Xanguet"  de l'any 1868.































"Encara que, políticament, els catalans del segle XIX ja tenien ideals federalistes, llurs aspiracions autonomistes no es concretarien definitivament fins a començaments del segle. Aquestes aspiracions formarien també part de la dinàmica dels anys següents."







" Durant le dècada dels anys 60 s'estava covant un canvi en les estructures de l' Estat i, tal com ja hem indicat anteriorment, el general Prim n'era un dels principals responsables. Paral.lelament, la progressiva politització de l'obrer i el creixement industrial de Catalunya eren camp assaonat per a l'aparició del partit demòcrata i, fins i tot, pels primers grups de socialistes i d'anarquistes. El moviment democràtic tenia el seu cap en la persona de Francesc Pí i Margall, que desitjava una Espanya democràtica, republicana i federal, i preconitzava unes relacions més justes entre el capital i el treball."






































" El setembre de 1868, després de dos pronunciaments militars, acaba la monarquia d' Isabel II. Com totes les revolucions, aquesta és acollida, sobretot a Catalunya, amb il·lusió i esperança. Els catalans, que havien estat els grans artífexs de la revolució de setembre, pretengueren imposar el règim polític que volien i que necessitaven, però no hi van reeixir perquè les estructures econòmico-socials eren tan diferents a les de la resta d'Espanya que el que aquí era covenient, allà no ho era. La Constitució que fou aprovada era d'esperit democràtic, però encara monàrquica i unitària, i aquesta orientació fou completada amb el nomenament d' Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya, el qual va començar a regnar a començaments del 1871."

" En el any 1870 hom es fa ressò de les gestions que el general Prim estava fent per tal de trobar nou monarca per Espanya, i de les reunions de les Corts que cercaven una nova Constitució, després de la Revolució de Setembre.




 En l' almanac de l' any 1871, i signat per Pau Bunyegas (Conrad Roure), hi ha un  "Judici de L' Any":

"Veient això, Lo Xanguet,
en ús de ses facultats,
que li han concedit els peixos, per sufragi universal,
mana: que el primer que trobi l' any setanta-un regnant,
per la desgràcia del món,
el lligui de peus i mans
i el porti a Sant Boi de pressa, a on quedarà tancat.
Passi's avís a cipaios i als soldats de plom més braus, perquè puguin donar auxili al que logri agafar l' any." 

 ( pàg 64 de " Un segle d' humor català" de Lluís Solà i Dachs)





"Prim havia estat assasinat el 27 de desembre de 1870, això va representar un cop molt fort per al nou manarca que confiava en el general per tal de mantenir l'ordre i la unió. També començava la tercera guerra carlina, guerra que havia de durar fins el 1875. Aquests fets, juntament amb la lluita de partits que va desfermar-se, van decidir el rei a abdicar la corona, el dia 12 de febrer de 1873. Aquell mateix dia era proclamada la I República Espanyola."

















Notes escrites de:  "L'Humor Català" Un segle d'Humor Català, vol 1 de Lluís Solà i Dachs.-