Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 11 d’octubre de 2008

LA POESIA DE DYLAN THOMAS


A nosaltres,la mort no ens afecta: perquè
el que s´ha dissolt es torna insensible,i el que
és insensible a nosaltres no ens afecta.

Epicur,màxima capital.(341-270 a.C.)



























Dylan Thomas va neíxer l´any 1914 a Swansea,País de Gal.les. Era fill d´un mestre d´escola. Durant algun temps va treballar,com a informador,al "South Wales Evening Post".El seu primer llibre,Eighteen Poems (1934), ja li donà certa fama.

El 1936 es casà amb Caitlin Mcnamara i aquell mateix any publicà Twenty-Five Poems.Els seus altres llibres de poesia són The Map of Love (1939),que inclou també set contes, i Deaths and Entrances (1946). Els seus Collected Poems,1934-1952 foren publicats el 1952.
Del prefaci de Marià Manent en el llibre que veieu recullo quatre paràgrafs que no puc deixar escapar per compendre la poesia de Dylan Thomas:


"Dylan Thomas va ser un dels poetes més dotats del nostre temps.Poeta de vegades obscur i difícil,"......."Gairebé tota l´obra de Dylan Thomas és estranyament rica i apassionant en el seu misteri o en la seva paradisíaca llum;però els seus millors poemes-Fern Hill,Poema d´octubre-pertanyen a aquell periode en què aquesta poesia no és flama artificiosa ni es proposa d´astorar ningú,sinó que vol expressar,amb la compressió d´imatges que és sempre una característica de Dylan Thomas i amb símbols d´emoció més comunicativa,l´aventura d´un home en el món."
"L´obra de Dylan Thomas expressa amb la mateixa força l´ardor vital i el sentit de la destruccció i la mort."

"Pocs poetes han treballat més aferrissadament en el seu art o han tingut més clara consciència del procés de construir un dipòsit de mots formalment clos i impermeable." .......
"Però en els seus millors poemes la impressió predominant és de simplicitat ardent,inspirada,regalimant encara d´aquella trèmula mescla de llum i tenebra on es forma inicialment el poema."



FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros,en les viles dels
pomerars era un princep,
i, temps era temps,senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d´ordis i margarides,
avall,pels rius de claror que en terra feien els
fruits.
I com que era tendre i lliure d´afanys,famós als
graners,
que cenyien el pati feliç,i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol,jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat,era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.
Tot era córrer, mentre lluïa el sol,tot era gentil
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc,tot bell i ric d´aigua
i el joc era verd com les herbes.
I cada nit,sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se´n
duien el mas,
i mentre durava la lluna,sentia, beneïts entre
estables,els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers,i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.
I després despertar,i la masia,com un vianant
emblanquit
de rosada,tornava,amb el gall a l´espatlla; tot era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s´aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d´aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué,senzilla,la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l´estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.
I entre guineus i faisans honorat,vora la casa joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol,que tantes vegades naixia,
jo corria a l´atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,
i no m´encongia pensar,en el meu comerç de cel
blau, que el Temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;
no m´encongia, en els dies blancs com anyells
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s´apleguen les orenetes, a l´ombra
que em faria la mà,
en la LLuna que sempre s´enlaira;
i, cavalcant cap al son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia,al
país sense infants.
Ah¡ Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre,però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI



I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s´hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s´enfonsen;
si els amants es perdessin,no ha de perdre´s l´amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre,quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats,no es trencaran;
la fe,en llurs mans,pel mig serà rompuda
i dins d´ells sentiran els mals de l´unicorni;
esberlats els extrems,no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.
I ja la mort no tindrà cap domini
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades,amb brogit,a les costes;
on va brotar una flor,cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com
claus,
donaran cops les testes d´aquella gent entre les
margarides;
i al sol s´esberlaran fins que s´enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.




POEMA D´OCTUBRE


Era el dia en què jo feia trenta anys per la ruta
del cel
deixondint-se a les meves oïdes des del port i el
bosc d´a la vora
i des de la platja amb els tolls de marisc i les
garses reials
alli posades com clergues;
feia senyals el mati
amb l´aigua resant i el crit de gavines i gralles
i el colpejar de les barques al mur que les xarxes
cobrien;
dret em posava
al bell instant
dins la vila encara adormida,i sortia de casa.

El dia del meu natalici començà amb els ocells
Aquàtics i amb els arbres alats que el meu nom
enlairaven
damunt els masos i els cavalls blancs;
i vaig alçar-me
en la plujosa tardor,
I, mentre feia camí, m´inundava el ruixat dels
meus dies.

Era a la plenamar i la garsa a l´aigua es ficava
quan jo emprenia el camí,
travessant la frontera,
i heus ací que les portes
eren tancades encara,
quan ja es despertava la vila.

Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

Climes d´amor i dolços cantaires, tot d´una,
allí arribaven aquell matí que jo anava errabund
i escoltava,
caragolant-se, la pluja;
fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos.

Pàl.lida pluja damunt el port que s´anava encongint
I sobre l´església,molla del mar i talment un cargol
de menuda,
amb les banyes dins la boira,i,més endalt,
damunt el castell
bru com ho són les xibeques;
però florien tots els jardins
de primavera i estiu en les altes faules,enllà
de la frontera i dessota el núvol d´aloses.

Allí podia sentir amb meravella
el dia del meu natalici,
però del tot el temps es girava.

Em vaig decantar d´aquelles terres alegres
I, per un altre aire baixant i pel cel d´una altra
blavor,
de bell nou s´adollava, meravellós un estiu,
amb peres i pomes i roges groselles;
I vaig veure tan clarament el temps que tombava,
els matins ja oblidats d´un infant amb la mare,
passant entremig de paràboles
de llum de sol
i llegendes de verdes capelles,
i pels camps,ja dues vegades contats,de quan
era petit,
que a les galtes li cremaven les llàgrimes,i el seu
cor en el meu es movia.

Aquells eren els boscos, el riu i la mar
on , a l´estiu dels morts, que atent escoltava,
un minyonet murmurà la veritat de la seva alegria
a les pedres , els arbres i al peix dins la mar que
va i ve.

I el misteri
encara cantava,vivent,
en el refilar dels ocells i en el moure´s de l´aigua.

I allí podia deixar passar amb meravella el dia
del meu natalici,
però el temps donà un tomb,i la veritable
alegría del nen, mort anys feia,encesa cantava
a bell sol.
Era el meu any trentè, que es dreçava
llavors sota el cel,al migdia d´estiu,
malgrat que, dessota,la vila es cobrís de fullatge
amb la sang de l´octubre.
Oh, que encara pugui cantar-se
la veritat del meu cor
en aquest turó alt,quan l´any tombi una altra
vegada.

Poemes de Dylan Thomas
Traduits per Marià Manent
Els llibres de l´Escorpí ,25




divendres, 3 d’octubre de 2008

EN HOMENATGE A GEORGE CARLIN

































Fallece George Carlin, ácido humorista contracultural
El célebre monologuista, de 71 años, sufrió un infarto de miocardio el pasado domingo
REUTERS/ELPAÍS.com - Los Angeles/Madrid - 23/06/2008


El humorista George Carlin, héroe de la contracultura y célebre por sus bromas sobre las drogas, las palabrotas y la decadencia de la humanidad, ha fallecido en Santa Mónica (EE UU), tras sufrir un infarto de miocardio.

Carlin ya había padecido problemas coronarios y había padecido adicción a las drogas. El cómico falleció en el Saint John’s Health Center hacia las seis de la tarde, hora local, tras ser ingresado al sufrir dolores en el pecho, según un portavoz del centro médico.

A lo largo de casi medio siglo de carrera, Carlin había conseguido la fama gracias a su afilado sentido del humor, que lo había convertido en un destacado azote antiestablishment en los setenta. Calvo y barbudo, su imagen se hizo inconfundible. Sus monólogos solían estar salpicados de referencias a las drogas y popularizó el número Seven words you can never say on televisión (Siete palabras que nunca puedes decir en televisión).

Un renegado social

Como su predecesor Lenny Bruce o su colega Richard Pryor, Carlin se convirtió pronto en un renegado social a finales de los años sesenta. A finales de la década siguiente, en 1978, sus bromas radiofónicas llevaron su programa ante el Tribunal Supremo (en el caso Federal Communications Commission contra Pacifica Foundation). Un alto tribunal sentenció que los números de Carlin eran indecentes y que el regulador gubernamental de la radiotelevisión podía prohibir su emisión en horario infantil.

Carlin recibió varios premios Grammy a lo largo de su carrera y seguía activo dentro del circuito. De hecho, actuó en Las Vegas el mes pasado, según su representante, y en noviembre iba a recibir el prestigioso premio Mark Twain, concedido por el centro John F. Kennedy.

Su especialidad humorística giraba en torno a un tema central: la humanidad es una especie maldita y condenada. “No tengo creencias ni lealtades. No creo en este país, no creo en la religión ni en dios, y no creo en todas esas ideas institucionales creadas por el hombre”, señaló en 2001 en una entrevista a Reuters. Carlin esperaba llegar a un más allá desde donde poder ver la decadencia de la civilización desde una “CNN celestial”, según señaló en una entrevista a Playboy hace tres años.


Mort recentment el gran còmic americà que vaig descobrir per casualitat en una notícia del diari i posteriorment em vaig apressar a buscar vídeos d'ell a You Tube. Aquets dos que tinc penjats ja no es troben a You Tube,aprofita.-
Abans de coneixer a George Carlin ja havia vist la gran pel.licula exposada una gran i única vegada (com sol passar sempre,llei de Murphy) al canal 33 amb subtitols en català,sobre un altre gran cómic americà dels 50´s, el gran Lenny Bruce. Aquesta pel-licula anomenada Lenny,protagonitzada per Dustin Hoffman i Valerie Perrin,va ser dirigida l´any 1974 per Bob Fosse i de la que tinc una cópia en video.El que volia remarcar és que George Carlin és fill directe del gran Lenny pel tipus de temàtica i de sátira política i social a que ens tenia acostumats.-

N'hi han molts més, però aquests són els que considero més aguts:


SOBRE LA RELIGIÓ ET FA OBRIR ELS ULLS, ET FA PENSAR...... COSA QUE COSTA MOLT AVUI,EL SER OBJECTIU AMB TOT EL QUE FAS....I ET FA RIURE.

PD: Per cert, "pendejada", en català voldria significar "collonada".



EL DEL AVORTAMENT, SI ETS DELS DE PRO-VIDA VAL MÉS QUE NO EL MIRIS.-




























El video que vé a continuació és una petita mostra de la pel.licula de Bob Fosse, Lenny (1974), sobre la vida de Lenny Bruce, predecesor de George Carlin i magistralment interpretat per Dustin Hoffman. Fixeu-vos com sacseja tots els segments de la societat americana de la seva época, un trist cómic, estem en els 60´s. Pijus.-














dimarts, 29 de gener de 2008

LA BEAT GENERATION I ELS SEUS MESSIES


                         

   William Burroughs, Lucien Carr i Allen Ginsberg





LA BEAT GENERATION:

Els anys posteriors a la segona guerra mundial no només van portar la bomba atòmica, la guerra freda i la repartició del planeta en dos blocs. També van portar una nova sensibilitat, una altra forma de fer front als esdeveniments i instal.lar-se al món.  Un altre estil d'escriure.


En aquest escenari és quan sorgeix als Estats Units el ja llegendari moviment Beat, les grans veus poètiques d´Allen Ginsberg i Jack Kerouac, l'obra i actitud vital van influir decisivament en la conformació del Nadaísmo del colombià Gonzalo Arango.

En els tardans '50 i principis dels trapelles '60, un tipus de personatges  joves (els hipsters) van començar a posar en dubte la gran promesa "americana" en els EUA.  L'eficiència i productivitat de la nova superpotència no donava cabuda a aquests subjectes que no se sentien còmplices de la nova maquinària, que pel mateix els deixava fora del sistema.


Els Beats sorgeixen en aquest context. Ells recullen la tradició romàntica de la ruptura i la bohèmia simbolista com a actitud vital. També desenvolupen l'imaginari del viatge, mental i físic, com a part d'un dels seus motius. William Burroughs no només es trasllada corporalment a Tànger, sinó que també viatja a través de l'experiència al.lucinògena per mostrar una nova ruta d'accés a la creació. Una cosa que Artaud, entre d'altres, ja havia explorat abans.


Des de  Tànger, Burroughs envia els manuscrits de Naked Lunch als seus bons amics: les millors ments de la seva generació, els Beats, que a més de "desarreglar tots els sentits a per arribar a allò desconegut" (Rimbaud), donen compte de la pèrdua de sentit que es vivència en la modernitat occidental.


Així, seguint l'agenda rimbaudiana i els passos dels imaginistes, i de Pound, particularment, els Beats es dirigeixen cap a l'orient (budista i zen). El seu moviment natural esdevé llavors oest-est, i l'estil de vida que promouen es fonamenta en la improvisació.

Una creació més honesta i directa


Tal com en els anys '20 els surrealistes van buscar en el somni quimèrica i en l'escriptura automàtica formes per trobar la veu poètica, els Beats veuen en la prosòdia d'un nou ritme la dipositària d'una creació més honesta, directa i comunicable.
Reaccionen contra el New Criticism, la metafísica i els New Agarians, desenfrenat el vers lliure cap al que Jack Kerouac va anomenar "Spontaneous Bop Prosody", i que es pot caracteritzar com un discurs entretallat i lliure de les marques retòriques reguladores de la dicció. Per això, els Beats configuren imatges concretes que possibiliten altres camins en la factura d'un nou realisme, experiencial i vital, aliè a la elucubració metafísica. En aquest sentit, el contingut és part consubstancial del poema, que no només es fa amb paraules i ritme dins d'una manera determinada, sinó que també amb idees. Robert Creeley diu "form is never more than an extension of content" (la forma és res més que una extensió del contingut), ja que sense contingut ens quedem muts.


D'altra banda, el conversacionals i / o el coloquialismo apropen el text poètic al relat autobiogràfic i el separen de la història dels metarelats. Així, se situen en la quotidianitat i estableixen nous nexes amb el context.


Comencen a parlar des de l'experiència i trenquen amb les formes representacionals que el discurs artificiós dels "nous crítics" i la poesia metafísica havien instal lat. Pel mateix, l'estil dels Beats esdevé una mena de minimalisme que s'oposa al poema impregnat d'èpica moralitzant i / o l'agenda voluntarista de l'individu.


L'origen d'aquest llenguatge es troba en la música del jazz-bop provinent de l'estil bebop de Charlie Parker,Gillespie i altres. Un sentit d'improvisació que no és sinó la reproducció verbal del contrapunteo jazzístic. Per això els escriptors Beats fossin els que s'inauguraran la tradició de les lectures públiques als EUA: representació poètica a l'escenari, o performance que connota el caràcter espectacular de la figura del poeta i la poesia. I això, entès en el context d'una societat hipertecnificada i consumista, centrada en el lucre, la fi última és conjugar les esferes del mercat amb els de la creació.


Amb les armes de l'humor i l'absurd


Mallarmé va establir que la poesia s'escriu amb paraules i no amb idees. Verlaine va afegir el ritme. Però en els Beats el que constitueix el cos orgànic del moviment i configura la seva consciència grupal és la rebel.lia. Aquesta no és només un gest teatral, sinó que és una presa de posicions: una mena d'anarquisme asistemà. De fet, s'enfronten al Macarthismo polític amb les armes de l'humor i l'absurd i estableixen una clara defensa dels drets de les minories. Reivindiquen la sensibilitat del món gai i intervenen políticament en l'espai públic mitjançant la seva obertura cap a altres cultures, desmuntant les estructures del racisme institucionalitzat, i detonant el que després constituiria el moviment hippie. La seva tasca per tant és polític, i el seu segell la subversió. S'inscriuen com una generació "menyspreada" que va haver de viure les conseqüències del poder absolut constituït per mitjà de l'agressió militar fora i dins del país.


Per això la guerra del Vietnam va ser tan durament criticada per aquesta nova mentalitat generacional. Homes i dones desencantats que no s'identifiquen amb el projecte de nació que els ofereixen.

 (Jesús Sepulveda)


















En honor a Peter Orlovsky (dreta), mort el  dia 30-05-2010 , amb  el seu company i amant  Allen Ginsberg.-





ELS ANTECEDENTS LITERARIS:  WALT WHITMAN












 



WALT WHITMAN (1819-1892)

















                                                                               




































Si vols entendre´m, vine a les serres i a les platges obertes.
La mosca que es posa al teu front és ja una explicació;
i una gota d´aïgua
i el moviment de les oles......una clau.
La maça
el rem
i el xerrac
sostenen les meves paraules.-

M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.


(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)







En Els pòtols mistics de Jack Kerouac igual que en els poemes de Whitman es viu aquest amor per la natura.
Els seus protagonistes conviuen amb aquesta natura i en formen part , igual que Whitman,en Japhy i els seus arriben al seu particular Dharma en els cims de les Rocalloses i en el seu viatge per tot America es troben amb la gent més humil de la geografia humana dels anys 50´s.

Fins i tot,fixeu-vos en aquets dos versos del poema 52 de Whitman a Canto a mi mateix en que tal vegada sembla una dita zen com tantes altres hauran llegit els nostres pòtols místics:

"Em dono al fang per creixer en l´herba que estimo.
Si em necesites encara,cerca´m sota les soles de les teves sabates".



“CURULL DE VIDA, ARA, COMPACTE, VISIBLE...”

Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d’aquests Estats,
m’adreço a algú que viurà dintre cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquests cants, cercant-te.

Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.


Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara.)

                                                                                        Walt Whitman.-



No t´aturis:



No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.


No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.

Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.

Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.

No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.

“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer poesia plena de bellesa sobre les coses petites,
però no podem remar contra nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.

Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant;
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu, hi és el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.

Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres.
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la


Walt Whitman






Ens diu Leon Felipe en el próleg del llibre:

La poesia de Walt Whitman és la primera obra concebuda amb un concepte renovador,tan en lo literari com en la representació de la vida moderna;és la precursora del vers lliure i de la reafirmació del sentit de la persona en un món que amenaçava en destruir l´home en profit de la societat.
Canto a mi mateix és un cant a la llibertat,un cant a la naturalesa i ales seves forces vitals sense les limitacions de la civilització.

Henry Miller,considerat per molts com un altre antecedent de la Beat Generation,ens diu a Tròpic de Càncer referint-se a Whitman:

" .... aquesta figura única i solitària que América ha produït en la seva curta existència. Amb Whitman pren vida tot l´escenari americà, el seu passat i el seu futur,el seu naixement i la seva mort. Tot el que de valor hi ha a América,Whitman ho ha expressat , i no hi ha res més a dir. El futur és de la máquina.dels robots.

Fou el Poeta del Cos i de l´ Anima,Whitman.El primer i el darrer poeta.Quasi be indesxifrable avui,un monument cobert de jeroglifics primitius per els que no hi ha explicació."





Jack Kerouac (dreta) amb el seu inseparable amic  Neal Cassady, dues icones de la Beat Generation.






Dues planes de Los vagabundos del Dharma de Jack Kerouac en que els seus personatges llegeixen poemes de Walt Whitman:









Edició en català de Proa amb el próleg de Manuel de Pedrolo que val molt la pena llegir:











































Allen Ginsberg (esquerra) amb William Burroughs (sota)




























Charles Bukowski.-


POEMES DE CHARLES BUKOWSKI (1920-1994)


Sol amb tot el món:

la carn cobreix l´os
i a dins li posen
un cervell i
a vegades un anima,
i les dones llençen
gerros contra les paret si els homes beuen massa
i ningú troba a l´altre
però segueixen
cercant
de llit en llit
la carn cobreix
l´os i la
carn cerca
quelcom més que carn.
no hi ha cap posibilitat:
estem tots lligats
per un destí
estrany.
els tuguris s´omplen
els abocadors s´omplen
els manicomis s´omplen
els hospitals s´omplen
els ninxos s´omplen
res més
s´omple.

 



"COM UNA FLOR SOTA LA PLUJA"
"ALGÚ"
"YONQUI"
PENSIÓ DE MALA MORT"
"CULMINACIÓ DEL DOLOR"
"CIGNE DE PRIMAVERA"
"SE AMABLE"

"EL MILLOR I EL PITJOR"


Neix a Andermach (Alemania) el 1920 i
es trasllada amb la seva familia a Los
Angeles quan encara era molt petit.

Els seus textes quasi be sempre autobiografics reflexen el costat més salvatge de la vida amb un llenguatge molt agresiu i sense floritures.


SIGUES AMABLE:

Sempre ens demanen
que entenguem el punt de vista
dels altres,
sense importar si és
antiquat
idiota, o
fastigos,

a un li demanen
que entengui
amablement
tots els errors dels altres,
les seves malbaratades vides,

encara més si són
d´edat avançada,
però, només ens fixem
amb la seva edat,

han envellit
malament
perqué han
viscut
sense inquietuds,
s´han negat
a veure,

que no és culpa seva?
culpa de qui ?
meva?

se´m demana que amagui
el meu parer
davant d´ells
per por  a la seva
por,

l´edat no és un crim
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada

enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,

si ho és.















































































ALLEN GINSBERG(1926-1997)




A LINDSAY

Vachel,han sortit els estels
s´ha fet de nit a la carretera de Colorado
un cotxe s´arrossega lentament per la plana
en la llum somorta la ràdio bramula jazz
amb el cor oprimit el marxant encén un altre
cigarret.
En una altra ciutat ara fa 27 anys
veig la teva ombra damunt de la paret
estàs assegut al llit portes elàstics
la mà d´ombra alça una ampolla de lisol
fins al cap
la teva ombra cau estesa a terra-
Paris 1958.-
(Traducció de Josep Costa del llibre KADDISH i altres poemes de Llibres del Mall nº10)

*1 Vachel Lindsay (1871-1931) Poeta americà.-
* 2 Lisol: un desinfectant.-

Udols : (un fragment)


Vaig veure les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix
hi en ell i van veure àngels mahometans trontollant-se sobre il•luminats sostres,
que van passar per les universitats amb ulls radiants,
impertorbables al•lucinant Arkansas i tragèdia en la llum de Blake
entre els mestres de la guerra, que van ser expulsats de les acadèmies
per bojos i per publicar odes obscenes en les finestres de la calavera,
que es van arraulir en roba interior en habitacions
sense afaitar-se, cremant els seus diners en papereres
i escoltant al terror a través del mur,
que van ser arrestats per les seves barbes púbiques
retornant per Laredo amb un cinturó de marihuana cap a Nova York,
que van menjar foc en hotels de pintura
o van beure trementina a Paradise Alley,mort,
o van sotmetre els seus nus torsos a un purgatori
nit després de nit, amb somnis,
amb drogues, amb malsons que desperten,alcohol i les vergas
i balls sense fi, incomparables carrerons de tremolós,
núvol i llampecs en la ment saltant cap als pols ,
de Canadà i Paterson, il•luminant tot l'immòbil món del Inter temps,
realitats de salons de Peyote,
albades de cementiri d'arbre verd en el pati del darrere,
borratxera de vi sobre les teulades,
barris d'aparador, de passejos drogats llum de tràfic
de neons parpellejants , vibracions de sol, lluna i arbre
en els rugents capvespres hivernals de Brooklyn,
desvaris de cendrer i bondadosa llum regna de la ment,
que es van encadenar als subterranis per a l'interminable viatge
des de Battery al sant Bronx en benzedrina
fins que el soroll de rodes i nens els va fer caure
tremolant amb la boca desencaixada i copejats
erms de cervell ,completament drenats de lluentor
sota la lúgubre llum del Zoològic,
que es van enfonsar tota la nit en la submarina llum de Bickford
sortien surant i s'asseien al llarg de tardes de cervesa esvaïda
en el desolat Fugazzi’s, escoltant el cruixir de l'Apocalipsi
en el “jukebox” d'hidrogen, que van parlar sense parar mes de setanta hores,
del parc al departament, al bar a Bellevue al museu o al pont de Brooklyn,
un batalló perdut de conversadors platònics
saltant des de les baranes de las sortides d'incendi
des de finestres ,des del Empire State, des de la lluna,
parlotejant, cridant ,vomitant ,murmurant fets i memòries
i anècdotes i excitacions del globus ocular i xocs d'hospitals
de presons i guerres, intel•lectes sencers expulsats en record
de tot per set dies i nits amb ulls brillants,
carn per a la sinagoga llançada en el paviment,
que es van esvair en el no-res.