Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 11 d’octubre del 2008

LA POESIA DE DYLAN THOMAS


A nosaltres,la mort no ens afecta: perquè
el que s´ha dissolt es torna insensible,i el que
és insensible a nosaltres no ens afecta.

Epicur,màxima capital.(341-270 a.C.)



























Dylan Thomas va neíxer l´any 1914 a Swansea,País de Gal.les. Era fill d´un mestre d´escola. Durant algun temps va treballar,com a informador,al "South Wales Evening Post".El seu primer llibre,Eighteen Poems (1934), ja li donà certa fama.

El 1936 es casà amb Caitlin Mcnamara i aquell mateix any publicà Twenty-Five Poems.Els seus altres llibres de poesia són The Map of Love (1939),que inclou també set contes, i Deaths and Entrances (1946). Els seus Collected Poems,1934-1952 foren publicats el 1952.
Del prefaci de Marià Manent en el llibre que veieu recullo quatre paràgrafs que no puc deixar escapar per compendre la poesia de Dylan Thomas:


"Dylan Thomas va ser un dels poetes més dotats del nostre temps.Poeta de vegades obscur i difícil,"......."Gairebé tota l´obra de Dylan Thomas és estranyament rica i apassionant en el seu misteri o en la seva paradisíaca llum;però els seus millors poemes-Fern Hill,Poema d´octubre-pertanyen a aquell periode en què aquesta poesia no és flama artificiosa ni es proposa d´astorar ningú,sinó que vol expressar,amb la compressió d´imatges que és sempre una característica de Dylan Thomas i amb símbols d´emoció més comunicativa,l´aventura d´un home en el món."
"L´obra de Dylan Thomas expressa amb la mateixa força l´ardor vital i el sentit de la destruccció i la mort."

"Pocs poetes han treballat més aferrissadament en el seu art o han tingut més clara consciència del procés de construir un dipòsit de mots formalment clos i impermeable." .......
"Però en els seus millors poemes la impressió predominant és de simplicitat ardent,inspirada,regalimant encara d´aquella trèmula mescla de llum i tenebra on es forma inicialment el poema."



FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros,en les viles dels
pomerars era un princep,
i, temps era temps,senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d´ordis i margarides,
avall,pels rius de claror que en terra feien els
fruits.
I com que era tendre i lliure d´afanys,famós als
graners,
que cenyien el pati feliç,i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol,jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat,era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.
Tot era córrer, mentre lluïa el sol,tot era gentil
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc,tot bell i ric d´aigua
i el joc era verd com les herbes.
I cada nit,sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se´n
duien el mas,
i mentre durava la lluna,sentia, beneïts entre
estables,els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers,i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.
I després despertar,i la masia,com un vianant
emblanquit
de rosada,tornava,amb el gall a l´espatlla; tot era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s´aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d´aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué,senzilla,la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l´estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.
I entre guineus i faisans honorat,vora la casa joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol,que tantes vegades naixia,
jo corria a l´atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,
i no m´encongia pensar,en el meu comerç de cel
blau, que el Temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;
no m´encongia, en els dies blancs com anyells
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s´apleguen les orenetes, a l´ombra
que em faria la mà,
en la LLuna que sempre s´enlaira;
i, cavalcant cap al son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia,al
país sense infants.
Ah¡ Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre,però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI



I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s´hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s´enfonsen;
si els amants es perdessin,no ha de perdre´s l´amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre,quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats,no es trencaran;
la fe,en llurs mans,pel mig serà rompuda
i dins d´ells sentiran els mals de l´unicorni;
esberlats els extrems,no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.
I ja la mort no tindrà cap domini
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades,amb brogit,a les costes;
on va brotar una flor,cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com
claus,
donaran cops les testes d´aquella gent entre les
margarides;
i al sol s´esberlaran fins que s´enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.




POEMA D´OCTUBRE


Era el dia en què jo feia trenta anys per la ruta
del cel
deixondint-se a les meves oïdes des del port i el
bosc d´a la vora
i des de la platja amb els tolls de marisc i les
garses reials
alli posades com clergues;
feia senyals el mati
amb l´aigua resant i el crit de gavines i gralles
i el colpejar de les barques al mur que les xarxes
cobrien;
dret em posava
al bell instant
dins la vila encara adormida,i sortia de casa.

El dia del meu natalici començà amb els ocells
Aquàtics i amb els arbres alats que el meu nom
enlairaven
damunt els masos i els cavalls blancs;
i vaig alçar-me
en la plujosa tardor,
I, mentre feia camí, m´inundava el ruixat dels
meus dies.

Era a la plenamar i la garsa a l´aigua es ficava
quan jo emprenia el camí,
travessant la frontera,
i heus ací que les portes
eren tancades encara,
quan ja es despertava la vila.

Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

Climes d´amor i dolços cantaires, tot d´una,
allí arribaven aquell matí que jo anava errabund
i escoltava,
caragolant-se, la pluja;
fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos.

Pàl.lida pluja damunt el port que s´anava encongint
I sobre l´església,molla del mar i talment un cargol
de menuda,
amb les banyes dins la boira,i,més endalt,
damunt el castell
bru com ho són les xibeques;
però florien tots els jardins
de primavera i estiu en les altes faules,enllà
de la frontera i dessota el núvol d´aloses.

Allí podia sentir amb meravella
el dia del meu natalici,
però del tot el temps es girava.

Em vaig decantar d´aquelles terres alegres
I, per un altre aire baixant i pel cel d´una altra
blavor,
de bell nou s´adollava, meravellós un estiu,
amb peres i pomes i roges groselles;
I vaig veure tan clarament el temps que tombava,
els matins ja oblidats d´un infant amb la mare,
passant entremig de paràboles
de llum de sol
i llegendes de verdes capelles,
i pels camps,ja dues vegades contats,de quan
era petit,
que a les galtes li cremaven les llàgrimes,i el seu
cor en el meu es movia.

Aquells eren els boscos, el riu i la mar
on , a l´estiu dels morts, que atent escoltava,
un minyonet murmurà la veritat de la seva alegria
a les pedres , els arbres i al peix dins la mar que
va i ve.

I el misteri
encara cantava,vivent,
en el refilar dels ocells i en el moure´s de l´aigua.

I allí podia deixar passar amb meravella el dia
del meu natalici,
però el temps donà un tomb,i la veritable
alegría del nen, mort anys feia,encesa cantava
a bell sol.
Era el meu any trentè, que es dreçava
llavors sota el cel,al migdia d´estiu,
malgrat que, dessota,la vila es cobrís de fullatge
amb la sang de l´octubre.
Oh, que encara pugui cantar-se
la veritat del meu cor
en aquest turó alt,quan l´any tombi una altra
vegada.

Poemes de Dylan Thomas
Traduits per Marià Manent
Els llibres de l´Escorpí ,25




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada