dimarts, 7 de novembre del 2017
dimarts, 5 de setembre del 2017
Les cançons que potser algún dia traduiré
"Com hi han cregut Nietzsche i Goethe i tot el món, i com és la veritat. (...)
El dia en què tota la gent del món estigui penetrada de la missió de la música, els esperits coneixeran la serenitat i s'hauran acabat les follies de les guerres... Vostè sap la llegenda d'Orfeu, que amb la seva harpa domava les feres i les endolcia; doncs és ben certa."
(Pau Casals, Imatges, 1930)
La música en estat pur, sense entendre el missatge que és molt important, és el que m'ha fet triar aquestes cançons, igual que el llenguatge musical és universal, ho és el seu efecte, si l' escoltes amb l'esperit, com deia Pau Casals.
La música en estat pur, sense entendre el missatge que és molt important, és el que m'ha fet triar aquestes cançons, igual que el llenguatge musical és universal, ho és el seu efecte, si l' escoltes amb l'esperit, com deia Pau Casals.
dimecres, 31 de maig del 2017
Coses d' en Peius (III)
va ésser una bona obra.
Pocs dies abans de morir, el rei Alfons XIII va visitar l' establiment i li va ésser mostrat el vell escriptor...
-Com te trobes ? Puc fer-te quelcom que et sigui grat ?, li preguntà el monarca.
I en Peius, en agraïment a qui li havia evitat morir abandonat, va dir : -Sí... Que faci comte en Ribé...
Pompeu Gener i Babot, "savant catalan", morí sense deixar un sol record desagradable. Visqué sense enemics i sense enemics morí. Però morí oblidat d' aquells que un dia el voltaren i foren la seva cort. Les seves fantasies, ses clàssiques boles, el seu humor vuitcentista, havia passat. En els seus darrers dies a la Clínica de L' Aliança encara contava a les infermeres i metges aventures de terres llunyanes, filles de la seva imaginació, relats que eren escoltats amb un somriure pietós.
Finalment, la mort fou oportuna i se l' emportà dolçament....
Darrera fotografia d'en Peius publicada a L'Esquella de la Torratxa del 19-11-1920, amb un article de "Paradox", acaba dient:
"(..) En Pompeius Gener ha mort, com va viure, dignament. La caixa era blanca, la bandera, l'ùnica pompa catalana, l'enterrament civil, i el dol nostre. Ni un polític, ni un botiguer. El dol el despedírem, amb tria exacta i pulcra, davant de l' Universitat. No va mancar més que, després d' abandonar els amics al cementiri, una dona misteriosa hagués anat a posar unes flors en la fossa d'En Pompeius Gener."
El secret
Un conegut comediògraf, l' esposa del qual no era pas un model de bellesa, va presentar aquesta una nit a en Peius.
-La meva muller, digué.
I en Peius respongué, donant-li un copet a l'espatlla:
-Sé guardar un secret. No ho diré a ningú.
Com volía els bistecs en Peius
A la Maisón Doré, com a molts restaurants, hi havia la costum de servir els bistecs amb guarniment de verdures, però això no li agradava a en Peius.
D' aquí que sempre demanés:
-Doneu-me un bistec..... Però sense paisatge !
Dring !
El fred inspirà a en Peius no poques fantasies. Deia que, un hivern, a Holanda, va trobar-se amb una temperatura tan baixa, que, en escupir, va sentir un dring! a terra.... La saliva se li havia glaçat pel camí.
Deia també: Allí era impossible beure el vi amb porró. El líquid es gelava pel camí, i calia xupar el vi com la mainada xupa els carametlos pel Corpus....
Baix de sostre
En Peius, en una de les seves etapes de la seva pintoresca vida, habità un pis molt petit i baix de sostre.
-mireu si era baix de sostre, solia dir en recordar-ho, que no hi podia menjar més que llenguados....
I afegia:
- I per canviar-me de camisa, d'esquifit que era tenia que sortir al pasillo.
Una ració de ratera
En Peius havia sopat al Continental i per a postres demanà a l' Isidre, el popular cambrer, una ració de formatge. En veure l' esquifida que era, en Peius la retornà, dient al cambrer:
Té, Sidre.... Jo t' he demanat una ració de formatge per a mi, no una ració de ratera !
Més de la Sarah
Contava en Peius les seves assiduitats amb la Sarah, i feia sortir a cada pas en Pujulà i Vallès com a testimoni.
-Un dia la vaig besar després de sopar ; oi, Pujulà?.... Una nit m' hi vaig quedar a fer-li companyia; oi, Pujulà?....
I en Pujulà, somrient, a tot deia que si.
Una nit, cansat de la mateixa història, va preguntar en Pena:
Però, Peius.... que hi feia en Pujulà allí ?
I respongué Gener, tan fresc:
-En Pujulà? Anava per la cambrera.....
 |
| Afegeix la llegenda |
dimarts, 30 de maig del 2017
Coses d'en Peius (II)
Segons uns en Peius nasqué el 1848, i segons els altres, el 1851. La seva edat exacta no va confessar-la mai a ningú ni a ell mateix, la qual cosa ja és una facècia.
" No sé els anys que tinc, deia. Els diners els compto perquè me'n poden prendre. Els anys, no, perquè no me'n prendran cap.... "
En Peius havia estudiat tres carreres: farmàcia, ciències naturals i medicina, havent-se doctorat de les dues primeres, a Madrid, en 1875, i de la darrera, a París, en 1878.
De farmàcia, segons ell deia, no en sabia res. "En qüestió de botànica, solia dir, confonc una carxofa amb una palmera", cosa que no era certa, puix en alguns dels seus escrits havia palesats coneixements en la matèria. En quant a la medicina, segons ell, només li havia quedat "la mala lletra".
Tenia coneixements generals, i era un adnirador i panegirista de Miquel Servet, sobre la personalitat del qual publicà alguns treballs i n' escriví un drama.
"Sóc més doctor que els doctors d' aquesta terra. Sóc doctor tres vegades !, solia dir.
Quan li feien retret de la botiga de xarops del carrer de Petritxol, que tingué uns quants anys, es molestava. En una lletra que envià al seu amic Iu Bosc, banquer català de París, li deia, referint-se a Barcelona:
"Oh país estrafolari,
on sense causar cap dol,
us pot atacar un mussol,
un ximple o bé un perdulari,
i dir: - Fes d' apotecari
al carrer d'en Petritxol!
Mes, juro ésser sanguinari!
Escriure un drama amb vitriol,
per provà al món el bunyol
d' aquest país mercenari
que em vol fent d' apotecari
al carrer d'en Petritxol !
La seva caracteristica més accentuada era el seu barcelonisme. Havía viatjat per Europa, li havien ofert oportunitats de fer-se un nom a l' estranger, i ho havia refusat tot per tal de no abandonar Barcelona, a la que tornava més enamorat que mai, tot dient:
" De Barcelona, la Rambla
i l' aigua de Canaletes,
són del món la millor cosa...
tot el demés son... pastetes. "
Si això no és barcelonisme, que ho serà ?
La penya d' en Peius
En el dessaparegut Cafè Continental va haver-hi, per espai de molts anys, una penya a l' hora de l' aperitiu, a la qual hi concorrien, a més d'en Peius, Miquel dels Sansts Oliver, Rusiñol, Oleguer Junyent, Miquel Utrillo, Pere Grau Maristany, Paco Serrat, Pep Sojo, Manolo Planas i Jandro Soler Rovirosa.
A tots, en Peius els posà motius, que es repetien en veu baixa.
A Sants Oliver li deia " la patum erudita". a Rusiñol " el pernot amb barba", a Miquel Utrillo, " el malgasta noms", a en Pere Grau, " la bota del recó", a en Serrat, " en si t' el veies", a en Pep Sojo, " el corredisses", a en Manolo Planas, " el talent mascle", i a en Jandro, " el borni bellugadís".
Una broma pesada
Va asistir Peius Gener a un dels balls de disfresses del passat segle vestit de "Marquès de Pescara en la batalla de Pavia". La cuirassa del vestit li havia estat cedida pel Museu Estruch, situat a la plaça de Catalunya, la col.lecció d' armes del qual fou venuda a l' estranger. Això ho sabia el pintor Meifrèn, com sabia així mateix que la cuirassa que Peius portava només ajustada, es tancava a pressió, automàticament, sense que fos possible obrirla més que amb una palanqueta que s' havia quedat al Museu.
S' apropà Meifrèn a en Peius i l' abraçà efusivament....
Peius ! Estàs imponent!
La cuirassa, amb l' abraçada, es tancà, i en Peius va haver de dur-la posada fins les quatre de la tarda de l' endemà, que s' obria el Museu. Li portaren en cotxe mig mort...
En Peius, disfressat de Don Lluís de Requesens, segle XVI, en el ball de disfresses del Cercle Artístic de Barcelona l'any 1891.
Davant les despulles de Victor Hugo
En 1884 l' Ateneu Barcelonès va encarregar als seus socis Iu Bosch i Pompeu Gener, ambdós aleshores a París, que representessin l' entitat en l'enterrament
de Victor Hugo i que dipositessin damunt el seu fèretre una corona.
Aquesta, la de l' Ateneu, va ésser la més esplèndida de les moltes que es dedicaren al gran escriptor.
Com, abans del sepeli, el cadàver fos ensenyat als presents, en Bosch exclamà en contemplar el rostre del difunt:
"Que bé ha quedat !
" També nosaltres havem quedat bé", afegí en Peius, en veu baixa, i sense necessitat de morir-nos.
El Doctor Turró
En la seva penya del Continental, en Peius tenia freqüents discussions, sobre temes imaginaris, amb el savi bacteriòleg doctor Turró.
Una nit en Turró qualificà en Peius de " somia-truites", i aquest, molt seriosament, li respongué:
Bah ! Vós no sou més que un pobre "domador de gonococus"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)