Tristany i Isolda, un romanç convertit en òpera

Tristany i Isolda (1902) en la  gran obra romàntica de Sir  Edmund Blair Leighton (1853-1922).


El romanç de Tristany i Isolda és una de les històries d’amor més conegudes de la literatura universal que va triomfar a l’edat mitjana i que ha tingut una de les repercussions més grans fins als nostres dies.-

No se sap qui en va ser el primer autor i ens n’han arribat diferents versions d’aquella època, com la versió de Béroul, la de Thomas o la d’Eilhart von Oberg, però,la  la versió de Joseph Bédier del segle XIX, és una de les més modernes.

El mite de Tristany i Isolda, el mite d’aquest amor qualificat com a cortès, en què l’amant es converteix en vassall de la seva estimada, aquest mite d’amor romàntic, tràgic i fatal, sempre ha captivat no només el poble, que ja escoltava la història en èpoques medievals, sinó també pintors amb les seves obres, passant per compositors d’òperes fins a arribar als cineastes o dramaturgs que han deixat l’empremta dels amants en les obres respectives. 

Ens referim, per exemple, a Salvador Dalí, a Richard Wagner o a Tom Donovan.

L’origen de la llegenda de Tristany i Isolda s’ha de buscar dins el poble celta.

Però les llegendes canvien, els autors hi introdueixen innovacions segons el gust dels oients i les corts on reciten. I és això el que passa amb la llegenda de Tristany i Isolda. 

Quan travessa el mar i arriba a França, els cantors bretons que propagaran la llegenda per tot el continent hi aniran introduint canvis al gust del moment.-

Ja en el cant VIII de "Quand vei la lauzeta mover...", Bernat de Ventadorn ,en el segle XII ,ens fa referència a la llegenda:

Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós.

A mitjan segle V, part de la població cèltica de la Gran Bretanya, empesa per invasors germànics, travessà la Mànega i fundà una petita Bretanya a l'Armòrica,conservant-hi llengua i costums, i  els arpistes bretons de banda i banda de l' Estret, cantors i contadors alhora, difongueren aquestes llegendes en forma de curts poemes anomenats lais.


Des del segle XII, un cert nombre de trobadors francesos i anglo-normands, oferint-los ja les tradicions èpiques nacionals poca matèria per a nou cants, acudiren a les llegendes estrangeres, especialment a les de la Gran Bretanya. 

Els lais foren completats uns amb altres, o desenrotllats a lloure, i constituïren els anomenats romans o romanços; mot que serví de primer per designar tot relat en llengua vulgar o romana. 
Eren escrits en versos de vuit síl.labes, rimats de dos en dos, i més tard simplement en prosa; i destinats a la lectura, així com les Cançons de Gesta eren més aviat recitades.

(Notes de Carles Riba.-)

(I)

"Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d'amor i de mort ?

És de Tristany i Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s'amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella,ella per ell."

(II)

"El recolliren, i tornaren cap al port per remetre el ferit a llur dama compasiva, que potser el sabria guarir.
Ai las !, aquest port era Weisefort, on jeia el Morholt, i llur dama era Isolda la Blonda." 

(III)

" Hi havia a la cort del rei Marc quatre barons, els més deslleials dels homes,que odiaven Tristany de mal odi per la seva valentia i per la tendra amor que el rei Marc li portava. I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret,Ganeló, Gondoine i Denoalèn;"

Isolda ( Iseult, Isolde, Yseult, Isode, Isoude, Isotta, etc.) és el nom d'un personatge de la narració artúrica Tristany i Isolda.
 El nom deriva de Adsiltia, que significa "la que és contemplada". La més coneguda és Isolda la Blonda, d'Irlanda, esposa de Mark de Cornualla i amant de Tristany. 

Tristany va ser un heroi del folklore de Cornualla i un dels cavallers de la Taula Rodona,
Era nebot del rei Mark de Cornualla, davant el qual es va comprometre a portar-li la princesa irlandesa Isolda perquè aquesta es casés amb el rei. No obstant això, després de beure per accident un filtre amorós, tots dos es van enamorar pel camí i Tristany va trair al seu senyor, incapaç de resistir la passió.

(IV)

"Quan el temps s'acostà de remetre Isolda als cavallers de Cornualla, la seva mare recollí herbes i arrels, les amerà amb vi, i pastà un beuratge poderós. Havent-lo acabat amb ciència i màgia,l'abocà dins un flascó i digué secretament a Brangiana: Filla has de seguir Isolda al país del rei Marc, i tu li duus un amor fidel. Pren,doncs,aquest flascó de vi i retén les meves paraules.
Amaga'l de manera que cap ull no el vegi i que cap llavi no s'hi atansi. Però, quan vindran la nit nuvial i l'instant en què hom deixa els esposos, abocaràs aquest vi d'herbes dins una copa i la presentaràs, perquè la buidin plegats, al rei Marc i a la reina Isolda."

(V)  "El rei Marc acollí Isolda la Blonda a la riba. Tristany la prengué per la mà i la conduí davant del rei; el rei s'ensenyorí d'ella prenent-la al seu torn per la mà. Amb gran honrança la menà cap al castell de Tintagel, i quan ella aparegué dins la sala enmig dels vassalls,la seva bellesa llançà una claror, que els murs s'il.luminaren, com si els colpís el sol llevant."

(VI) " No és de Brangiana la fidel,és d'ells mateixos que els enamorats han de recelar.Però llurs cors embriagats ¿com serien vigilats?.
L'amor els empaita,com la set precipita cap al riu el cervo en les seves acaballes; o tal encara, després d'un llarg dejuni, l'esparver amollat de sobte s'aploma damunt la presa."

(VII) 
"El rei Marc ha fet la seva pau amb Tristany. Li ha donat vènia de tornar al castell,i,com abans,Tristany dorm dins la cambra del rei, entre els privats i els fidels.
A grat seu,hi pot entrar, ne pot sortir;el rei no en té cap neguit. Però ¿qui pot tenir secrets gaire temps les seves amors? Ai las !, amor no es pot amagar!"

Tristany i Isolda (original en alemany Tristan und Isolde) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda medieval bretona narrada per Gottfried von Strassburg (cap a 1210), que al seu torn es basa en una llegenda medieval transmesa en francès per Thomas de Bretanya. 

Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 10 de juny del 1865  al Teatre de la Cort de Munic, sota la direcció del mestre Hans von Bülow.

L'interès de Wagner per la filosofia d'Arthur Schopenhauer també és patent a Tristany. 

Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits. Schopenhauer pensava que per alliberar-se del sofriment, l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's voluntàriament a una mort simbòlica.

Aquestes idees estan en el nucli de la relació entre Tristany i Isolda.

Traïció, honor perdut, culpa i expiació, una passió desmesurada, obsessiva i transgressora, i el desig de la mort i l'oblit. Són els elements de Tristany i Isolda, una llegenda d'arrels cèltiques que narra l'amor tràgic entre un cavaller i una princesa, que al llarg dels segles va esdevenir un mite fascinant per a escriptors i músics.

Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada ansiosa i exuberant de Tristany i Isolda. 

És veritat, però, que Wagner va adaptar el romanç  per cuadrar-lo a la seva òpera.-

 Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat «acord de Tristany», es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà sobretot al segle XX. Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.

L' Associació Wagneriana a Barcelona data del 1901

Però ja  en el 1900 , Joaquim Pena i Xavier Viura escrivien articles sobre les òperes de Wagner a la revista "Joventut".-

I  Hollywood va fer la pel.lícula:

Tristany i Isolda ( 2006 )  dirigida per Kevin Reynolds i protagonitzada per James Franco i Sophia Myles . 

Dins la llegenda de Tristany i Isolda ens trobem la pressència de personatges de la llegenda Artúrica, la constant aparició del nº 7, com a número màgic, diví, portador d'un destí irrefugible.

En el capitol IX, la forest del Morois, la pressència de Salomó en un cita, com a recalcant la saviesa del rei hebreu.

També surt constantment, en el romanç, Ganeló, com el pervers, el dolent, personatge de la Chanson de Roland.

Hi han capítols sencers, potser el romanç en tota la seva globalitat,és una gran alba provençal. De fet hi apareixen tots els seus elements característics: el marit gilós, els guaites, la dama, el cavaller enamorat .... 
El  narrador et va adelantant els aconteixements amb tocs d' atenció, davant d' un públic en plena emoció. (pijus)

Alguns exemples de poesia eròtica i pornogràfica catalanes

“L'erotisme és una metàfora de la sexualitat, i la poesia, una erotització del llenguatge”

Octavio Paz. Assaig “La llama doble”
"Des de Plató l’home ha teoritzat sobre l’amor i, indefugiblement, sobre l’erotisme. Però, dissortament, aquesta literatura ha estat considerada, fins i tot encara, un subgènere, un producte editorial espuri contemplat amb certa commiseració." (1)

"I en condescendència, la incapacitat per dissociar literatura eròtica i pornogràfica. La ineluctable vinculació entre sexe i erotisme, vorella, sovint, la confusió d’un mateix gènere literari. Però l’erotisme compren una revalorització del sexe en funció d’una idea de l’amor i confina necessàriament, el desig i la fantasia. L’erotisme pur, teoritzat, s’estén més enllà del joc dels amants i dels seus imaginaris. I el llenguatge eròtic, essencial, acurat i suggestiu, el mitjà de seducció" (2)

Pel Premi Nobel de la Literatura, la relació entre erotisme i poesia és íntima, i, sense afectació, “es pot dir que el primer és una poètica corporal i la segona, una eròtica verbal”

Octavio Paz. Assaig “La llama doble”

"La poesia eròtica posseeix unes característiques úniques per comprendre l’estètica de les respectives èpoques d’evocació, i reflecteix, diàfanament, la visió social i cultural dels moments." (3)

"La concepció de poesia eròtica, tal i com ara la coneixem, s’estén al llarg del segle XIX, amb el Romanticisme i amb el Modernisme. 

Aquesta perspectiva entén la qüestió eròtica no només com una satisfacció o una complementació del jo poètic, sinó que es preceptua en l’expressió i la construcció de l’esser poètic, com a necessitat existencial del poeta." (4)

"La poesia barroca es distingí per corregir la possible sobrevaloració del sexe provinent de l’Edat Mitjana amb estigmes homòfons i humorístics. I, al marge de les diferències que la distancien de la poesia eròtica contemporània, l’element primordial, en la majoria dels poemes del Barroc, és, ensems, la qüestió lingüística i conceptual." (8)

"Coetàniament, al País Valencià, eixia la poesia revivificant de qui serà el poeta valencià més important del segle XX, alhora, el renovador de la poesia valenciana contemporània: Vicent Andrés Estellés (1924-1993)"

"Pel poeta, l’erotisme és fruit de l’inici orgiàstic dels sentits, de la passió pel cos i de l’eufòria de les circumstancies personals i passionals, perquè Estellés és, plenament, “reflex d’un vitalisme còsmic”"
"La cura del sexe a la poesia d’Estellés va colpir, insòlita, a la poesia precedent; fins i tot, a la poesia gestada immediatament posterior, qüestió secunda en una acurada antologia poètica eròtica de l’autor."
A càrrec de Jaume Pérez-Montaner. Ediorial Laia (1986)

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços. 

( Vicent Andrés Estellés)

"Fosc,recolzat en el capçal del llit,
et veig dormir com un tendre animal.
Sota el llençol, et tempte l'engonal,
la rodonor abatuda d'un pit." 

(Hamburg)

"Amb mans com d'orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espès,entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil.les
-la vermellor d'unes flames o sang-
com el record d'una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure't.

(Hamburg)

**********************************************************
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,

ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,

fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.

***************************************************************



“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos. 

No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Vicent Andrés Estellés.-

"Tot i això, primer cal emplaçar-nos fins a la literatura del segle XVII. 

És el moment del Barroc, un temps de referència per a la poesia eròtica catalana, i que copsa, com poques expressions l’estètica d’aquesta època; perquè en paraules d’Albert Rossich “els equívocs i els jocs de paraules, les metàfores, les imatges i les metonímies, les el·lipsis o els usos translaticis del llenguatge són consubstancials a l’una i l’altra”

Albert Rossich a “La poesia eròtica del Barroc”

"La figura principal de l’època és el Dr. Francesc Vicent Garcia (1579-1623) més conegut com el Rector de Vallfogona. La producció literària de Vicent Garcia és exclusivament versada, emprant la mètrica venerada aleshores, pels autors castellans: sonets, dècimes, romanços i redonelles. Allotjat en l’època de creix castellanitzant, restà fidel a “la llanesa de la llengua catalana” i la seva poesia glossa temes com el desengany del món, la solitud, el menyspreu de la fama i els honors. El recuperem, però, per la copiosa producció emesa sobre l’amor, la bellesa femenina i l’erotisme de les seves poesies." (5)

"A cura de l’erotisme, la producció garciana recórrer desinhibida, des de l’erotisme més delicat i pre-romànic fins a l’erotisme pornogràfic més madur. “Un camí que s’avé – tres segles pel mig – amb el de Vicent A. Estellés” (6)

¡ Ai, cap de déus en vós, nimfa de aigüera,
que us ho vull dir ab frase catalana!
No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mondonguera ?

No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l'obert clivell d'eixa magrana
piquen tots los pardals d'esta ribera?

Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
oleu mostrar-vos espinosa i grave,

perqué is vull tràurer prest de aqueixa angúnia,
sapiau qué és lo tesor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave !

Rector de Vallfogona.-

Si en perxa,hermosa sabatera,
encaixar pogués jo una forma mia,
per més ditxós sols per açó em tindria
que si Espanya per rei me coneguera.

I, quan ab vós calçar-me meresquera,
tant gust en ser-vos parroquià tindria
que per momentos me descalçaria
perqué gozar-lo cada punt poguera.

Mes no sé el món per qué lo nom vos dóna
de sabatera, si eixa mà agraciada
no ens calça els peus, ans bé ab grillons los lliga.

Ja de la causa mon discurs se adona:
serà quiçà,per fava ensabatada;
si no, qui més hi sàpia, més hi diga!   (R.V)

Ex-libris eròtic, tot un món!


Tecla que sones ab manxa
ab lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!

Ja ma flauta es desenganxa,
pensant ab ton bell teclat,
Diràs-me que és desbarat,
però, si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.   (R.V.)

Aguardau-vos un poc! Tanta prestesa,
no tenint una llegua caminada!
Mirau que no és tan llarga la jornada
que meresca tenir tanta destresa!

Molt greu me sap tingau tal sutilesa,
no estant altra vegada preparada;
donau-me temps de fer-ho, altra vegada,
que en ocasions és bona la peresa !

Estes queixes donava una donzella
a un cert amador seu quan la gozava,
estant abraçat ab ella un dia.

Respongué lo galant a esta querella:
Per cert, senyora mia, jo pensava
que tanta experiència no tenia !   (R.V.)

Renunciant les arades i les relles,
baixà mossén Joan de la muntanya,
fadrí de gran ventura i poca manya,
fiador de casades i donzelles.

Fet un bou mans, anava sempre ab elles,
i una que presumia de tacanya
tant se'n jugà,prenent-lo per la banya,
que la hi clavà, i no gens per les costelles,

Ferida, i no per burles, la minyona,
per al remei comares se juntaren;
qual pren lo alum,qual seda i qual agulla;

mes ningun vol la xica vellacona
de quants medicaments li proposaren,
sinó que hi torn la banya com se vulla. (R.V.)

Una xica s'estava aquestos dies  
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d' aquesta manera
divertia ses grans melancolies;

les quals eren perquè lo seu Elies
no li havia regat la badoquera,
puix,pocs dies havia, ausentat s'era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vimgué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.

Son dit posant-se dins, digué; Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.
(Anònim S. XVII)

Pel llum de Judes, xica que el forat
que en les bodes te féu mossèn Pedret
lo indià, lo espanyol, lo nazaret
alaben, del més gran fins a l'albat,

perquè, com t'enristrà son gran cuirat
ab major inquietud que de follet,
te tenia arrimada a la paret
còpia donant-te de oli. i no rosat.

lo forat que ara alabo era petit,
antes que hi entràs lo seu setrot
i el cuiro delicat hagués romput;

mes de que t'embeinà al primer envit,
tenint tal boix i forces d'estarot,
tot membre hi passa llis com un vellut.

(Anònim S. XVII)

En Celdoni Fonoll ens ofereix els seus poemes eròtics i pornogràfics amb un toc 
d' humor en aquest llibre. 
Segueix, en bona mesura, la frescor i picardia  dels poemes  anteriors que són  del sègle XVII.- 

La figa per a ser bona 
ha de tenir tres senyals;
bigarrada, gavatxona
i picada de pardals. (Popular)

Si el pardal em piqueu, mosses,
amb la figa, boca i dits,
us rebuidaré les bosses
a la cara, el cul i els pits.

(pseudònim Fenolhet)

Clau que no fotis, clau que no fotràs. (P.F)

... i tots som fills de lúbrics exercicis.
(Pere Quart)

I la castedat, què? 
No és una forma de l' avarícia? (J. Fuster)

A LA MANERA DE PLA

Deixem-nos de collonades
i anem de cara al gra
que tens les calces mullades
i trempo com un marrà.

No cardem, que hem de cardar !

PURI

A Palafrugell
li abaixes la pell
i quan sou a Roses
pel cul te la poses.

És el teu objecte
i res no hi objecta.
Vols millor subjecte
si amb goig te la injecta ?

THÉRÈSE

Per tu, Thérèse,
la tinc encesa,
dura i estesa.
Amb avidesa,
sense peresa i
ple de fermesa,
faig gran despesa
de llet despresa.
Un cop distesa
la fortalesa,
penja amb pobresa,
tova i ofesa
pro espera, il.lesa,
refer l'empresa.

Amb honradesa
t'ho escric, francesa.

NI SOSTENIDORS NI CALCES

Ni sostenidors ni calces
no portes, dona infernal,
i les rodonors exalces
tot passejant pel raval.

Joana, molt em trasbalses,
i em robes suc seminal
quan el cigalot m'encalces
amb la boca sexual
i de la pell me'l descalces
xumant amb passió bestial.

Com més m'alces, més m'esbalces
a l' abim del goig carnal !

LA BELLA DORMENT DEL BOSC

No va ser pas a la galta
el petó que et despertà,
que el príncep,amb l'asta alta,
la figa et va xarrupar.

Fantasiejant amb Bruna,jo sol i la fantasia,
vesso fins l'última engruna
seminal. Qui no ho faria?

Quan podré dama i senyora,
presentar-te els atributs
i fer-te pagar penyora
jugant amb tu sense embuts?

L'ENCULSIADA

Rodó, molsós, devastador,
trontolles avall amb éxtasis
exultant i triomfador.

La teva extensió m'exaspera
la sang catalitza i altera,
oh plenitud,fugisera !.

Desitjos que condensen l'aire,
fins convertir-los en pura obsessió,
en tot deixeu vostre flaire
i ma follia en submissió.

Materia ampulosa i simètrica,
símbol i estandart d'un isme,
lluita a mort l'estoicisme
de vegades pasejat.
Res pren ja importància,
divins pensaments esmicolats
davant ta concreta presència! (ejem,meu)

Formes plenes i molsudes
de virginal bellessa carregades
les teves sines amagades
on ningú no les pastura.

Oh eròtica fembra!
desitjada,benvolguda
esperam una nit qualsevulla !

(ejem,meu)

El teu cos tentador, traspua,
m'escorcolla la closca dia a dia.

Tes formes nues m' engoleixen
dins meu a la raó aturen.

Cercar consol en ells, intento,
però res al gran desig pot aturar.

Riba, Baudelaire, Rimbaud,
l' ensulsiada presideixen.

El teu cos tentador, traspua,
lluny de mi el teu alé no vol anar,
i com aquell anomenat Villón,
dins la boira d' Eros mi he endinsat.

(ejem,ejem,també meu) (anys 82)

"L’erotisme és immanent a l’experiència vital, és la necessitat de sentir i esser sentit; i la poesia qui el transfigura en metàfora, i en paraula. Parlar de poesia és parlar, d’erotisme, per què “la potencia que transforma al sexe en cerimònia i ritus és el mateix llenguatge que el que ho fa amb la rima i la metàfora”
I és en l’essència d’aquesta expressió que ha d’entendre’s el significat de la concepció personal i cultural de l’erotisme poètic. Per què el sexe és evocat, suggerit i cerimonialitzat en totes les cultures de la terra." (7)

Poesia Eròtica Catalana
Loreto Farreny  (1,2,3,4,5,6,7 i 8)



Ens diu el gran Albert Rossich,en la introducció del seu llibre aqui exposat:

" Tot això no ha d'escandalitzar ningú;aquesta literatura sorgeix d'una societat en la qual no es manifestava en matèria sexual la rigidesa que s'imposarà a partir de la Il.lustració, i on si alguna cosa sobrava (és un dir) eren justament capellans."   

 Em quedo amb aquest final i llegint els poemes de Celdoni me'n adono que avui dia ens hem desinhibit  força. Em quedava per dir que escombro cap a casa, es clar, aquesta poesia és feta per homes cap a dones- (Pijus)