Els redactors de Joventut: Una excursió amb mossèn Cinto pel Montseny a l' estiu del 1901

A un any , aproximadament,  de la mort de mossèn Cinto, els redactors i amics de la revista "Joventut" van sortir  a fer una excursió amb ell pel Montseny i Guilleries, una excursió de quatre dies,  intensa, plena de vivències, i en un marc natural incomparable en el temps ( 1901)  i en l' espai, tot això amb uns personatges, poc o gens coneguts, dels que no tenim cap fotografia i molt poques referències de la seva vida i que van representar molt més, per mi, del que se'ls hi ha reconegut publicament.

 Aquesta excursió amb Mossèn Cinto Verdaguer, tema per a fer una novel.la o una pel.lícula, que és la que relata  aquest article  de " Joventut "  del 12-09-1901  en Antón Busquets i Punset  titulat 

 " Joventut a Montseny  y Guillerias ". 

Ofereixo en aquesta entrada aquest article integre, una història viva en molts aspectes per qui la vulgui estudiar. Només el trajecte  geogràfic i la  seva descripció,  valdria la pena apuntar-ho com a referència històrica en un futur llibre.  Pijus

“De la part política se n’encarregaren Lluís Via, Oriol Martí, Trinitat Monegal i Lluís Marsans. Salvador Vilaregut, procurador dels tribunals, traductor de nombrosos drames i comèdies, tingué al seu càrrec la crítica literària.Emili Tintorer, autor dramàtic (amb Lluís Via fou el traductor afortunat de la famosa obra d’Edmond Rostand, “Cyrano de Bergerac”), s’encarregà de la crítica teatral. Joaquim Pena, musicògraf, apòstol de wagnerisme a Barcelona i traductor dels drames del gran músic alemany, va aconseguir un gran prestigi amb les seves crítiques musicals. 

“Alexandre de Riquer, il·lustre dibuixant i pintor, demés de dirigir la part artística de la revista, va publicar-hi també nombroses crítiques d’art. Frederic Pujulà i Vallès, des de les pàgines de Joventut, va propagar amb gran entusiasme la llengua universal Esperanto, guanyant molts deixebles per a l’obra del Dr. Zamenhof. Adrià Gual, l’inquiet escriptor i gran artista, va dur-hi a terme interessants campanyes sobre el teatre modern, les quals van culminar amb la creació del “Teatre íntim” (1898 – 1904).


Pompeu Gener, la participació del qual a la redacció de Joventut va donar gran nom a la revista, va publicar-hi nombrosos i interessants treballs, amb gran varietat de temes, en l’exposició dels quals la seva fantasia no tingué límits.


Els seus cèlebres viatges a la capital de França, la seva participació a la inexistent “Societat Antropològica de París”, els seus estudis sobre teatre, van tenir gran èxit entre els lectors d’aquest setmanari”

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 344-349

Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer.-

ORIOL MARTÍ I BALLÈS (1870- 1919)

 Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor. 

LLUÍS VIA I PAGÈS
Vilafranca del Penedès  1870-Barcelona 1940

JOSEP PUJOL I BRULL
Alella 1880-1936

EMILI TINTORER I VILASECA
Madrid, 1870 — Barcelona, 1945

POMPEU GENER I BABOT
Barcelona, 1848- 1920

FREDERIC  PUJULÀ I VALLÈS
Palamós 1877-Bargemon 1963

JERONI ZANNÉ I RODRIGUEZ
Barcelona 1873- Buenos Aires 1934

TRINITAT MONEGAL I NOGUÉS

TRINITAT MONEGAL I NOGUÉS

ANTÓN BUSQUETS I PUNSET
Sant Hilari Sacalm 1876- Calders 1934

SALVADOR VILAREGUT I MARTÍ
Barcelona 1872- Barcelona 1937

SEBASTIÀ JUNYENT SANS
Barcelona 1865-1908

Mossèn Cinto i els redactors de " Joventut" en aquella memorable passejada pel Montseny i Les Guilleries a finals d'agost del 1901.

" Segueixme lector, y prometo ferte veure tot el trajecte recorregut en tan bona companyia. Podré explicartho sense poesia, però fidelment te mostraré jorn per jorn y hora per hora l' enlayrament nostra per aquellas cimallas gegantas, y l' encofurnament per aquellas frondositats gerdas que fan oblidar tot el batibull a que'ns té condempnats la vida de ciutat. "

" (..) passarem els carrers de Sant Celoni cridant l' atenció de llurs habitants, tant per per la currúa que formavam, entre nosaltres y' ls sapats matxos, com per l' original aspecte qu' oferiam ab las amplas payolas, trajos lleugers y'l corretjat bastó de tortellatje que penjava del nostre bras. "

" En redactar el número de comiat, datat el 31 de desembre de 1906, tots els redactors i principals col·laboradors es donaven cita per a expressar llur sentiment o explicar-se amb raons filosòfiques, sentimentals o històriques, aquella fi en plena vitalitat d’una revista que els havia donat acollida.


¿Què va fer-se del brillant equip que, durant set anys i amb molt pocs canvis, va redactar la gran revista del modernisme barceloní? Una part va ingressar a El Poble Català, o ja en formava part. Una altra entrava al Cu-Cut!, del qual ens ocuparem tot seguit. Lluís Via, el director, va retirar-se totalment del periodisme actiu (tenia 36 anys) i va limitar-se a una carrera honorable, però gens brillant, de poeta i de traductor. Emili Tintorer passà, com a crític teatral, a Las Noticias on mantingué, igualment, una secció diària de “Paradojas” signada Max. D’altres es limitaren a una tasca exclusivament literària o d’erudició, i àdhuc alguns desaparegueren totalment de la palestra de les lletres. Com a equip, el que feia Joventut, tan homogeni i d’una durada realment excepcional, no va subsistir a la desaparició del setmanari. I això vol dir que, aquest, exercia realment una funció, en tant que entitat col·lectiva, per damunt de les individualitats que en formaven el cos i l’esperit. Cosa que poques vegades podríem dir d’una publicació. "

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 344-349

" (...)  De sobte un parrach de boyra s' allargassà y' m tapà aytal vista, baixant els tarters relliscosos a tota pressa per' atrapar  als companys, quins ja acavaban d' arribar a la capelleta de Sant Miquel dels Barretons, encinglerada en una penyatera abrupta, d' esquena al cingle y fent molt perillosa sa volta, y de quina, al contarloshi jo la dita popular de la comarca, de que qui la volta no té may més mal de cap, volent dir qu' és segura la estimbada, en Tintorer practicà doble la ruta sense cap contratemps, valentli la credencial d' intrépid que no paravan de glosarli ab bromas ben originals en Monegal, en Martí i en Via. "

" (..) A l' Arola beguerem la típica marcinada, y a entrada de fosch paravam a Viladrau, devant del Hotel d' en Bofill, ahont ens allotjarem després de passar per las baquetas de tota la colonia estihuenca (..) "

" (..) Ferem glatir de debó a n' en Trini, que' ns tingué enveja de veure que s' aixamplava la sardana, y ell, a causa del estat de sos peus, no podia seguir, haventse d' arreconar a tall de papà en un cayre de saló. (..) "

" (..) Y després de pendre café, qu' arreglarem ab en Tintorer de la millor manera qu' ens fou possible, Mossèn Verdaguer ens llegí al ayre lliure son discurs de president del certamen de La Bisbal, enfilall de prosa catalana exuberant de bellesa y grandiositat, que' ns recordà tot seguit la colossal Atlántida."

" Després cap a Vilanova de Sau, passant pel tétrich Pont de Malafogassa. A Vilanova ens esperava'l bon rector Mossén Amargant, que' ns rebé tot joyós, emportantsen a Mossén Cinto y a n' en Via a sa casa rectoral, (..) "

" (..)  Vegerem el típich fossar, avuy molt descuydat, sobre'l que vaig escriure quelcom. Com a recort d' aquell pintoresch y xamós poble de la vora del Ter y encauhat a las Guillerias, ens enduguerem un gros pa moreno del tot gustós, que segons frase d' un amich que trobarem, semblava una mola de molí ; y d' un molí venia. " 

" (..) De sobte, y després d' una ascensió fadigosa pel Collet de Tarradas, ens tapà la vista l' altiu castell de Sabassona, encinglerat a la serra que separa las Guillerias de la Plana de Vich. "

Institut Cartogràfic de Catalunya

Amb aquest enllaç podeu seguir la ruta dels nostres herois. Molts dels topònims no els hi trobat i més d' una ermiteta ja no deu existir. 

I signa el final de l' article en Antón Busquets i Punset, redactor i participant d' aquella memorable excursió amb mossèn Cinto Verdaguer, deu mesos abans de la seva mort a Vila Joana.

Lorelei : Una llegenda germànica particular

A la riba del Rhin, damunt d'una gran roca, es troba l'escultura de Lorelei la misteriosa sirena que atreia amb la seva misteriosa veu als navegants, fent que s'estavellessin contra les roques.

A l'edat mitjana els navilis mercants que navegaven per les aigues del Rhin sovint col·lisionaven en aquest indret enfonsant-se i morint els seus tripulants.
Amb el pas del temps els accidents van ser tan nombrosos que va nàixer una llegenda:

La llegenda de Lorelei.

La llegenda explica que en aquell indret hi havia una sirena de gran bellesa i amb una veu encisadora que captivava als navegants amb les seves cançons, que atrets per la meravellosa veu s'atansaven fatalment al penyal. 















El poeta català Marius Torres va compondre al 1938 un poema dedicat a aquest ésser misteriós i encisador:

Lorelei

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara, 

que tu sola tenies uns límits en l'impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 

de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu! 

* 

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau? 

Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita, 

al paradís dels somnis on el meu cor t'invita. 

Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.– 

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta, 

més profund en la joia sonora del combat? 

Inquiet en la fosca, vivament agitat 

igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,                                                                  

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 

O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes 

si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes 

trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís? 

* 

Com una lira ronca, per la pluja de plata 

feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 

¿Què salvava les roses al jardí? Mortament, 

les branques s'agitaven, dolorosa sonata 

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 

La nit era tot música. Les finestres obertes 

ens diuen, de les vastes avingudes desertes, 

aquella olor de terra del vent de la tardor, 

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 

com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa… 

Mories poc a poc, i et tornaves, cantant, 

una ombra que tenia la forma del teu cant. 

Juny del 1937 / Octubre del 1938

Marius Torres   

 Lorelei era una nimfa aquàtica immortal, filla de Rin (Rhein). Durant el dia vivia a les fresques profunditats del fons del riu, però de nit s'apareixia a la llum de la Lluna, asseguda a la part alta d'un pinacle rocós, contemplant tot el que travessava el corrent. De vegades, la brisa nocturna transportava algunes de les notes de la seva cançó fins les orelles del remers, després del que, oblidant-se del temps i del lloc escoltant aquestes melodies encantades, es deixaven arrossegar fins les afilades i retallades roques, on morien invariablement.

Es diu que només una persona va veure Lorelei de prop. Es tractava d'un jove pescador de Oberwesel, que es reunia amb ella cada nit a la vora del riu i passava unes hores encantadores amb ella, embriagant de la seva bellesa i escoltant la seva seductora cançó. La tradició diu que, abans que se separessin, Lorelei li indicava els llocs on el jove hauria de donar les seves xarxes al matí, instruccions que sempre obeïa i que d'aquesta manera li proporcionaven bons resultats.
Una nit, el jove pescador va ser vist dirigint cap al riu, però com no tornava es va emprendre la seva recerca. Sense trobar cap rastre pels voltants, els crèduls teutons van afirmar que Lorelei li havia arrossegat fins a les seves coves de corall per poder gaudir de la seva companyia per sempre.

Segons una altra versió, Lorelei va seduir tants pescadors fins a la seva tomba en les profunditats del Rin (Rhein) amb els seus fascinants acords des de les escarpades roques, que en una ocasió es va enviar a un exèrcit armat a boca de nit per envoltar i atrapar-la. Però la nimfa aquàtica va llançar un encanteri tan poderós sobre el capità i els seus homes, que no van poder moure ni les mans ni els peus. Mentre es trobaven immòbils al voltant d'ella, Lorelei es va despullar dels seus ornaments i els va llançar a les ones. 

Llavors, entonant un encanteri, va atreure les aigües fins al penyal on es trobava i, per sorpresa dels soldats, les onades van arrossegar amb si un carro marí verd tirat per cavalls de crineres blanques i la nimfa es va introduir a l'instant. Uns moments més tard, el Rin va baixar fins als seus nivells habituals, l'encanteri es va trencar i els homes van recuperar el moviment, retirant-se per narrar com els seus esforços havien estat frustrats. Des de llavors no es va tornar a veure a Lorelei, i els camperols afirmen que ella segueix encara ressentida per l'afront de la qual va ser objecte, i que mai abandonarà les seves coves de corall.

 El cingle Lorelei (originalment escrit Loreley o Lore-Llei) es localitza a Alemanya a la vora del riu Rin prop de St Goarshausen (entre Bingen i Coblença), s'eleva accidentadamente i sobre una forta pendent a una altitud de 120 metres des de la franja del Rin, al qual se li denomina "Romantischer Rhein".

En les rodalies del cingle existeixen seccions del riu cobertes de pedres, amb sortints, i sectors d'aigües poc profundes combinats amb un corrent fan d'aquest un lloc perillós. El Rin és un important flux d'aigua, i en passar dels segles nombrosos mariners, especialment els desprevinguts, han perdut les seves vides aquí. 

A les ribes del Rhin, al costat de la gran roca de Lorelei, es troba l'escultura de la bella i misteriosa sirena. El lloc és parada obligatòria per als turistes que visiten la zona dels castells del Rhin a Alemanya i tots queden meravellats per la bellesa de l'escultura 

IN MEMORIAM:

Em restava dir-vos que aquesta entrada no és casual, és motivada per una dona especial que vaig conèixer un dia, anomenada així, Loreley.
Liz, Eli, Elizabeth, Loreley, per tú.-