Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 20 de maig del 2012

La Flaca (1869-1876): els colors de Tomàs Padró i Pedret



















" (..) Cap al 1860 s' estableix a Barcelona Carles Labielle i Lorenzi (1825-1878), que havia nascut a Còrsega i que havia fet l' aprenentatge de litògraf a París. La seva arribada revoluciona les activitats editorials i permet que l' any 1869, concretament el dia 27 de març, surti al carrer una revista que haurà de fer història:  La Flaca. "




" Totes aquestes revistes, a part d'iniciar un camí per a una premsa que hauria de ser esplendorosa, tingueren la virtut de donar donar a conèixer una sèrie de dibuixants excepcionals.
El més excepcional de tots aquests dibuixants, però, fou Tomàs Padró i Pedret que en el seu temps, era el caricaturista i dibuixant més famós i popular. Havia nascut a Barcelona l'11 de febrer de 1840 i, després d'haver estudiat a l' Escola de Belles Arts i d'una breu estada a Madrid, començà a dibuixar en les publicacions de l'editor Innocenci López El Tiburón, Lo Xanguet, Un Tros de Paper i Lo Noy de la Mare, a part de moltes altres que li demanaren col.laboració, tant d' Espanya com de l' estranger."





" (..) La que li proporcionà, però, més popularitat fou La Flaca, amb les làmines a tot color, i en les quals donava sortida a la seva vena satírica amb un èxit dificilment igualable."




El punt àlgid de la seva producció es produeix amb la col·laboració a La Flaca, i els títols que la segueixen; aquest setmanari és considerat com un dels millors de l'època gràcies, segons Conrad Roure, a les pàgines a color de Tomàs Padró. L'enorme treball que realitzava el va obligar a muntar un estudi amb col·laboradors que cooperaven en la recerca documental. 


Val a dir, amb tot, que no hem de valorar Padró únicament com a artista, sinó també com a periodista; tal com diu Ivan Tubau a Treballs de comunicació...: 'Em penso que la caricatura de premsa és, molt més que no pas un subgènere pictòric o gràfic, un gènere periodístic. I un gènere periodístic d'opinió, equiparable a la crítica cultural o a l'article, fins i tot quan és utilitzada com a mera il·lustració'.


" (..) Tomàs Padró fou també un pintor destacat i té diverses obres al Museu d'Art Modern. Durant els darrers anys de la seva vida fou professor a l' Escola de Belles Arts i a l' Escola de Sords-muts de Barcelona. 
Va morir molt jove, d' unes febres tifoidees, el dia 16 d' abril de 1877."



Continua Lluís Solà a "Un Segle d' Humor Català" :

"(..) Aquesta revista, escrita en castellà, però indubtablement pensada i feta per catalans, republicana i anticarlista, incorporava per primera vegada la novetat de les grans làmines a color que ocupaven les dues pàgines centrals i que, impreses pel procediment litogràfic, conserven, encara avui, la frescor de les tintes i la perfecció de la impressió.
Aquestes làmines, gairebé sempre amb dibuixos de l'actualitat política realitzats per Tomàs Padró (Wº i Aº Wº), donen a la col.lecció de la revista, a part de l' interès històric, un gran valor material."










"(..) La Flaca, que representa Espanya i el seu lleó que havien anat enflaquint, sortí durant cent números seguits (fins el 3 de setembre de 1871),però les seves campanyes l' havien feta malveure i fou suspesa. Com era normal en aquell temps, el 17 de gener de 1872 sortia, amb el mateix format (44,50 x 31 cms) i presentació, però amb un altre títol: era el número 1 de La Carcajada, que a partir del núm. 17 havia d' esdevenir La Risotada i el núm 19 ja era  La Risa. El num. 20 recupera altre cop el títol de La Carcajada, que dura fins al núm. 37. Després, del 37 al 84 (4-X-1873), ja es diu, sempre, La Flaca."








" (..) La Flaca té el valor d' un document únic referent a la mort d' en Prim, a la coronació d' Amadeu de Saboia i a la proclamació de la I República. Quant a la part gràfica, la sèrie de dibuixos satírics, a tot color, de Tomàs Padró, li infonen un valor inapreciable."
"(..) Una altra de les publicacions que utilitzaren aquest sistema i on dibuixà també Tomàs Padró, fou La Madeja Política, que en el format i presentació ( doble làmina central) recorda molt La Flaca i que va sorgir, ben segur, com a successora d' aquella.(..) Val a dir que La Madeja Política era impresa damunt d' un paper excel.lent. No es pot dir el mateix de El Loro (1879-1885) . Cal esmentar, La Mosca (1881-1882) i la seva continuació La Mosca Roja ( 1882-1884) que publica 91 números."




" (..) Allò que més  destaca en aquestes publicacions ( també el 1881 havien sortit El Tupé i La Porra, de vida efímera) és la innovació de la doble làmina central en colors que feia que molts compradors l' adquirissin només amb el propòsit de guardar-la o emmarcar-la. Cal tenir present que el preu d' aquestes publicacions era sensiblement alt en relació al nivell de vida d' aleshores. La Flaca ja valia 25 cèntims i La Madeja Política valia ni més ni menys que 50 cèntims ! Aleshores una autèntica fortuna per a una revista de només quatre planes de 440 x 320 mm."














Sagasta, La Flaca i Tomàs Padró.-








TOMÀS PADRÓ I PEDRET 
1840-1877















En aquesta altra il·lustració, Prim manté la butaca del tron a la punta del seu sabre mentre un grup d'espantats polítics li prega "Por Dios, Don Juan! Miri V. que si aquest moble cau, ens descrisma ". "-Quina colla de porucs! ..", respon el comte de Reus, "Mentre la punta de la meva espasa el sostingui, no hi ha por que ens caigui ". 









Les notes sobre Tomàs Padró i Pedret són tretes en part de la gran obra de Lluís Solà i Dachs. pàgs 71-74 que per la seva claredat i amabilitat  a l' hora de descriure aquest petit-gran món de la nostra Història, he triat per confegir aquesta entrada.
 Entenc perfectament la felera d' alguns compradors de La Flaca i de La Madeja Política en col.leccionar i emmarcar aquestes làmines centrals tan bellament acolorides,  perquè a mi em passa també pel cap, però em conformaré amb el format digital.  Pijus.-

UNA GRAN ENTRADA SOBRE LA FLACA






Efectivament, donar-se de baixa de FaceBook és possible amb la Sussi: les instruccions fàcils en un document Word i un control +clic per les impressions de pantalla amb els passos a seguir.
el meu e-mail és: 

divendres, 18 de maig del 2012

Conçells Máximes e Veritats 1881

















Petit llibret de 10 x 15 cms,  de Pompeu Gener i Babot, escrit  l' any 1881 amb el pseudònim de  Frederich Lluís de la Forestau  un suposat estudiós francès membre de la " Societé des Langües Romanes " de Montpeller.






















Lluís Solà i Dachs en el seu magnífic llibre  "L' Humor Català " Vol. I pàg 114-115  ens parla de Pompeu Gener  en el seu aspecte més humorístic i en el qual intento profunditzar per explicar com era en " Peius", un home  capaç d' escriure una obra com aquesta i la que escriuria deu anys més tard: " Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent" 1891, dignes les dues dels millors guionistes del Polonia. No ho dic pejorativament, ben al contrari. Pijus.-
























" El Cafè Suís, lloc de reunió habitual del "Peius", fou escenari de diverses anècdotes que esdevingueren famoses. Hi sostenia, molt sovint, aferrissades discussions amb el savi bacteriòleg doctor Turró. Un dia que aquest el qualificà de somiatruites, Gener li respongué indignat:
Bah ! Vosè no és res més que un pobre " domador de gonococus "
I un altre dia, un aspirant a literat se li va presentar i li va dir:
Jo sóc Joaquim Barnils.... i vostè ?
"Peius" li respongué, mirant-se'l amb la cara més seriosa del món : 
Jo, no. Per quina raó hauria de ser, jo també, Joaquim Barnils ?




















" (..) L' humor de Pompeu Gener, com veurem tot seguit (..) era un humor punyent, feridor moltes vegades, tot el contrari de l' humor amable. Era el tipus d' humor que li féu contestar a un autor teatral que li presentà la seva esposa, una dona certament lletja:


Senyor Gener: la meva esposa.
No pateixi. Sé guardar un secret. No ho diré a ningú ( mentre li donava uns copets consoladors a l' esquena)
la fantasia del nostre home no tenia aturador.. (..) "




La molta fantasia d' en  Peius no feia, però, de vegades utilitzés material repetit anteriorment en qualsevol del seus alters egos. 
En aquest cas, signa com a  " Un Cumpanyeru " aquest article de l'  Esquella de la Torratxa de l' any 1881 en que ens parla del seu propi llibret i deu anys després en el prolech del bibliofil   de "Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent" signat com Buscaengrunas ,  ens diu quasi calcat el mateix paràgraf: 





"May s'hauria pogut dir am més rahó que _en els pots petits és
allà hont hi hà la bona confitura_, perquè dupto qu'es puguin
trovar més màximes morals, ni més profitoses veritats en menos
lletres. De l'autor d'aquêt llibre si que s'en pot dir allò de
què té molta lletra menuda, y am més rahó encara s'el podria
comparar al gran Justus Liebig puix que son escrit és un
verdader _extret de carn espiritual_, essentne sos concells
concentrats _globulillos de moral_, molt més actius qu'els dels
metges homeòpatas."














                                                             








"En quan a la ciencia de què estan prenyats els dits concells,creguin que n'hi ha un tip. ¿Què componen Zoroastre, Confuci,ni els set sabis de la Grecia, ni en Darwin, ni en Linné, ni el pare Fita, al costat de Fra Feliu de Sanct Guiu? Zoroastre s'hauria quedat blau y Confuci confús si alsessin el cap y llegissin els Cent Conceyls del Conceyl de Cent.
Estàn aquêts tan farcits de sabiduria qu'alguns dels seus versets foren capaços de fer l'educació d'un rey, dels de debó, d'aquestos que tracten a tothom de tu."





Segona fulla de L' Esquella de la Torratxa any 1881 amb la signatura de Pompeu Gener com a 
"Un Cumpanyeru" parlant del seu llibret 
" Conçells, Máximes e Veritats " 1881





Ho estic investigant. Aquest paio sembla en Felip Puig oi ?
Efectivament, donar-se de baixa de FaceBook és possible amb la Sussi: les instruccions fàcils en un document Word i un control +clic per les impressions de pantalla amb els passos a seguir.
el meu e-mail és: 








dimecres, 16 de maig del 2012

Almanach Campana de Gràcia 1889







































Els comentaris sobre Manuel Moliné són extrets de la gran obra de Lluís Solà i Dachs:  " L' Humor Català" Vol. I pàg 74.-
Manuel Moliné i Muns ( el del centre) , veieu la signatura dels dibuixos, va néixer l' any 1833 a Barcelona i va morir-hi el 1901. L' Esquella de la Torratxa li va dedicar enterament el seu núm.1164 corresponent al 3 de maig de 1901. La seva popularitat ,tan a la Campana de Gràcia com a l' Esquella de la Torratxa, era molt merescuda puix els seus dibuixos anaven més directament al públic, tot i que, durant força temps s' havia dedicat a una activitat que ara ens semblaria insòlita: donar color a les fotografies. 




















La màxima creació de Manuel Moliné en el terreny de la caricatura fou la de l' alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aqui presenta tot el consistori municipal en plena gatzara durant l' Exposició Universal de Barcelona de l' any 1888.






















En Manuel Moliné i Muns, encara que no es tracta d' un dels tres grans de la segona meitat del segle XIX, Padró, Pellicer i Planas ( aquest darrer més com a dibuixant de la bona societat), no queda gaire endarrera. Havia col.laborat també a El Cañón Rayado (1859-1860), Un Tros de Paper, La Flaca i La Mosca Roja, i a l' edició de diversos Singlots poètics de Pitarra.