Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 13 de març del 2011

LA BROMA (20-02-1887)




LA BROMA (20-02-1887)







































Eloy Perillán y Buxó
(Valladolid, 1848 - La Habana, 1889), periodista y autor dramático español.

Hijo de un médico militar, fue un viajero impenitente y sobre todo un aventurero. Era sobrino del fundador del hoy más que centenario El Norte de Castilla y de un notable compositor de música, antiguo amanuense del popular autor de dramas y novelas Enrique Pérez Escrich, cultivó el periodismo y la literatura desde la adolescencia. De ideología anarquista, fundó los periódicos Los Descamisados, El Petróleo, El Pito, El Degüello, El Cangrejo y Los Desesperados, publicados todos entre marzo y septiembre de 1873. Las continuas denuncias provocaron la efímera vida de estas publicaciones, pese a las importantes tiradas que llegaron a alcanzar para la época.


El primero, Los Descamisados, salió con el subtítulo Órgano de las últimas capas sociales y en el primer número incluía frases como "¡Guerra a los ricos! ¡Guerra a los poderosos! ¡Guerra a la Socedad! La anarquía es nuestra única fórmula. Todo para todos, desde el poder hasta las mujeres (...) ¡Temblad, burgueses: vuestra dominación toca a su fin! ¡Paso a los descamisados! ¡La bandera negra está enarbolada! ¡Guerra a la familia! ¡Guerra a la propiedad! ¡Guerra a Dios!".


Los sectores católicos, tradicionalistas y conservadores se pusieron tan nerviosos que tuvieron que las autoridades tuvieron que cerrar el periódico. El segundo, El Petróleo, aprendió la lección: "Empezamos a repartir El Petróleo en pequeña cantidad para que no se alarmen demasiado las clases privilegiadas. Todo es empezar". El tercero se subtituló Órgano de la canalla, e incluía artículos sobre el amor libre con párrafos como los siguientes: "Nosotros, la canalla intransigente y demagoga; nosotros, los incendiarios del lujo y asesions de los tiranos; nosotros, los perturbadores constantes del sosiego público; nosotros, los asquerosos descamisados...". El radicalismo de Perillán y Buxó fue tan intransigente que al cabo llegó a resultar contraproducente para la revolución.


Publicó también en El Noticiero de España, diario de las familias, pasando por la prestigiosa La Iberia hasta La Revolución; la literatura, dando a las tablas españolas (antes de embarcarse para América) cincuenta y tantas piezas, pasillos, juguetes, zarzuelas, traducciones y adaptaciones teatrales, comedias y dramas, en prosa y en verso, más siete libros, la mayoría de éstos políticos cual casi imponían las circunstancias de la Revolución de 1868, caída de Isabel II, accesión y abdicación de don Amadeo I, y proclamación de la primera República española.


Pariente de políticos afiliados al partido progresista y más radical aún él mismo, el tres de enero de 1874 en que el general Pavía disolvió a punta de bayoneta las Cortes republicanas, salía Eloy Perillán de Madrid para Lisboa, tomando el barco allí rumbo al Uruguay. Se casó con la escritora Eva Canel (Coaña, Asturias, 1857 -La Habana, 1932). El 15 de febrero de 1874 llegó a Montevideo con una carta de recomendación de Emilio Castelar para el director de El Siglo; en este periódico empezó a escibir en verso y prosa y algún tiempo más tarde llegó desde España su esposa. A primeros de enero de 1875 pasa a Buenos Aires. El 5 de marzo editó otra vez El Petróleo, órgano de las últimas capas sociales y de las primeras blusas comunistas. En su primer número especifica: "El Petróleo es un periódico humorístico y nada más que aborrece de muerte a los traficantes políticos y que estima a los verdaderos patriotas". Humorístico, irónico, satírico es en todos sus números, en los cuales no deja títere con cabeza, desde el presidente de la República al último comisario de barrio de cualquier partido que sean. Un profundo escepticismo respecto de los políticos es su norma y el choteo contra ellos su estilo, tanto en los escritos en prosa o en verso como en sus caricaturas casi todas obras del dibujante Alfredo Michón. Llegó hasta los límites de lo difamatorio, por lo que al pie de unos versos en la «Rociada 19.a», del 8 y 9 de julio de 1875, aparecen las palabras "Continuará, si nos dejan. Hay moros en la costa)". Sea por temor a medidas legales, o ilegales, ese número 19 es el último. Luego marchó a Chile, a Bolivia y al Perú antes de volver a España e ir a morir a Cuba.














LA BARRETINA ( 18-04-1902 )







































Revista publicada a Barcelona amb periodicitat setmanal. Se'n publicaren dues èpoques, la primera consta de 43 números publicats entre el 4 de gener i el 17 d'octubre de 1868, i la segona amb només dos números apareguts el 9 i 16 de març de 1873. 
Fou dirigida per Antoni Serra, i comptava entre els seus col·laboradors amb A. Aulestià i Pijoan i P. Gener, entre d'altres.

Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, Mèxic, 20 d'octubre de 1842 - Barcelona, 10 d'abril de 1902), popularment conegut com el Doctor Robert, fou un metge i polític català. 

El seu pare era fill de Campeche (Mèxic) -descendent de sitgetans- i la mare era de Pasaia (Guipúscoa) i tots dos havien anat a viure al país americà. 

El 1863 es llicencià en Medicina a Barcelona. El 1869 fou metge titular de l'Hospital de la Santa Creu i el 1875 guanyà la càtedra de Patologia Interna a la Facultat de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques i intervingué en el trasllat de la Facultat de Medicina i de l'Hospital de Sant Pau. 

El 14 de març de 1899 és designat pel govern, oficialment en nom del rei, batlle de la ciutat de Barcelona, càrrec amb el que depurà el cens electoral, contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el Tancament de Caixes, nom amb el que es conegué la protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde. 

Presidí la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d'aquell mateix any dins de la candidatura coneguda com la dels "quatre presidents". Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest Patronat del Festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal

IL SECOLO ILLUSTRATO ( 6-06-1903 )



Lleó XIII, és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioaccino Pecci quan va esdevenir Papa. Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, sent ordenat sacerdot el 1837.El 1843 va ser nomenat bisbe de Damietta per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li va donar el bisbat de Perussa. El 1856 va ser creat cardenal per Pius IX.


La unificació d'Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX, va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Victor Manuel II. Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins la firma dels Pactes del Laterà el 1929.

La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d'enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l'Església i els estats liberals.


Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l'Església ha mantingut durant tot el segle XX. La sintesí de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum,escrita el 1891.

En el pla internacional, va aconseguir que l'imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l'emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l'església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.

Lleó XIII, però no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de Sant Pere i va demanar als italians el boicot a la vida política del país.

Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l'Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l'acostament amb l'església ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.

Va morir el 20 de juliol del 1903 i va ser enterrat a la cripta dels cardenals de l'església de Sant Joan del Laterà que ell mateix havia fet construir.



HISPANIA 30-04-1902 32,50 X 24 Cmts.


Bartomeu Robert i Yarzábal (TampicoMèxic20 d'octubre de 1842 - Barcelona10 d'abril de 1902), popularment conegut com el Doctor Robert, fou un metge i polític català.
El seu pare era fill de Campeche (Mèxic) -descendent de sitgetans- i la mare era de Pasaia (Guipúscoa) i tots dos havien anat a viure al país americà.
El 1863 es llicencià en Medicina a Barcelona. El 1869 fou metge titular de l'Hospital de la Santa Creu i el 1875 guanyà la càtedra de Patologia Interna a la Facultat de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques i intervingué en el trasllat de la Facultat de Medicina i de l'Hospital de Sant Pau.
El 14 de març de 1899 és designat pel govern, oficialment en nom del rei, batlle de la ciutat de Barcelona, càrrec amb el que depurà el cens electoral, contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el Tancament de Caixes, nom amb el que es conegué la protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde.
Presidí la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d'aquell mateix any dins de la candidatura coneguda com la dels "quatre presidents".
Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest Patronat del Festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal