Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 13 de març del 2011

LA DOMENICA DEL CORRIERE( 6-04-1902): THOMAS ALVA EDISON

























Atenció a l'imatge de sota que hi ha una entrevista amb el mateix Thomas Alva Edison:













































La Domenica del Corriere va ser un popular setmanari italià fundat a Milà el 1899 i tancat el 1989.
Impulsat per Luigi Albertini, llavors director general del Corriere,  va aparèixer per primera vegada a la venda el 8 gener 1899 com a suplement il.lustrat del Corriere della Sera. Imprès en format gran (al llarg de les línies de The Sunday Tribune es mostra) [3], tenia 12 pàgines i es distribueix gratuïtament als subscriptors d'El Correo, o vostè podria comprar als quioscos per 10 centaus.
No va ser concebut com la informació periòdica a fi de no duplicar el diari. Va ser pensat com "setmanari italià. Havia de explorar, com un calendari, els seus dies feliços, les seves tragèdies, els seus esdeveniments petits i grans.
La coberta del primer i l'últim es van elaborar sempre. El Correu, s'acull a un jove dissenyador, Achille Beltrame, llavors desconegut, a qui se li va encomanar la tasca de fer tots els temes amb el seu consell el fet més interessant de la setmana.
La primera de les làmines en color que Beltrame, va dir que cada setmana durant més de quaranta anys, els esdeveniments del seu temps, que es referia a una tempesta de neu a Montenegro (1899). Montenegro es va incrementar lleugerament dels titulars des Vittorio Emanuele de Savoia, hereu al tron
​​d'Itàlia, a
cabava de casar-se amb Elena de Montenegro.
A diferència del període setmanal, el Domenica del Corriere va donar ampli espai a les fotografies i dibuixos, i aquesta va ser una de les raons del seu èxit.
Durant els anys vint i trenta, la Domenica del Corriere es va convertir en una de les principals fonts d'informació no només de la classe mitjana educada, però llegir i escriure la majoria de la població italiana. En aquest període es va convertir en el més venut per setmana a Itàlia: les vendes van arribar als 600.000 exemplars. A les pàgines del Corriere de diumenge també es troba una vitrina popular per als grans noms en el Correu, per Luigi Barzini de Indro Montanelli. Montanelli va ser el primer director després de la guerra. Va deixar la direcció al final de 1946 per tornar a la Corriere della Sera.
Montanelli va començar després de l'orientació a llarg d'Eligio Possenti, crític de teatre, que va dirigir el "diumenge" fins 1964, amb l'assistència del director de la "ombra", l'escriptor Dino Buzzati.
Al llarg dels anys cinquanta, "diumenge", va ser el més venut 950.000 còpies a la setmana (amb un pic de 1,3 milions en 1952-53), seguida d'avui amb 650.000 [4].
Després d'un període de boira en els anys seixanta, a causa de la propagació de la televisió a Itàlia, la revista va ser rellançada el 1966 i va tornar a ser el més venut a Itàlia, trencant diverses vegades un milió de còpies.
Des de principis dels setanta, la competència de les informacions setmanals (per exemple, l'Europeu, Panorama i L'Espresso), va portar a una crisi progressiva, però imparable de còpies. No serveix per a res per canviar la primera pàgina (Guglielmo Zucconi Director), renunciant per sempre les portades dissenyades per prendre la fotografia, igual que altres populars setmanals.
Després de diversos intents de rellançament dels anys setanta i vuitanta (un d'ells està sota la direcció de Maurizio Costanzo) diumenge El Correo el 1989, finalment va tancar les seves portes per a la presa de RCS Mediagroup editor d'esdevenir una nova crònica setmanal de negre i rosa anomenat Vista, que poc o res a veure amb la història i la tradició de la Domenica del Corriere.
Els últims cinc eren directors de Domenica del Corriere Maurizio Costanzo, Pablo Mosca, Antoni Terzi, Magnaschi Pierluigi i finalment Minerbi Marcello, que més tard va esdevenir el primer director de Visa.
Avui en dia, les còpies antigues de la revista, amb portada d'Achille Beltrame i després Walter Molí, sovint es venen en els mercats i en Internet.










Un trosset de la pel.lícula sobre la vida de Thomas Alva Edison protagonitzada per Spencer Tracy  (1940) en el que es veu com per primera vegada, l´any 1880, dona llum a un carrer de Nova York.






















LA BROMA (20-02-1887)




LA BROMA (20-02-1887)







































Eloy Perillán y Buxó
(Valladolid, 1848 - La Habana, 1889), periodista y autor dramático español.

Hijo de un médico militar, fue un viajero impenitente y sobre todo un aventurero. Era sobrino del fundador del hoy más que centenario El Norte de Castilla y de un notable compositor de música, antiguo amanuense del popular autor de dramas y novelas Enrique Pérez Escrich, cultivó el periodismo y la literatura desde la adolescencia. De ideología anarquista, fundó los periódicos Los Descamisados, El Petróleo, El Pito, El Degüello, El Cangrejo y Los Desesperados, publicados todos entre marzo y septiembre de 1873. Las continuas denuncias provocaron la efímera vida de estas publicaciones, pese a las importantes tiradas que llegaron a alcanzar para la época.


El primero, Los Descamisados, salió con el subtítulo Órgano de las últimas capas sociales y en el primer número incluía frases como "¡Guerra a los ricos! ¡Guerra a los poderosos! ¡Guerra a la Socedad! La anarquía es nuestra única fórmula. Todo para todos, desde el poder hasta las mujeres (...) ¡Temblad, burgueses: vuestra dominación toca a su fin! ¡Paso a los descamisados! ¡La bandera negra está enarbolada! ¡Guerra a la familia! ¡Guerra a la propiedad! ¡Guerra a Dios!".


Los sectores católicos, tradicionalistas y conservadores se pusieron tan nerviosos que tuvieron que las autoridades tuvieron que cerrar el periódico. El segundo, El Petróleo, aprendió la lección: "Empezamos a repartir El Petróleo en pequeña cantidad para que no se alarmen demasiado las clases privilegiadas. Todo es empezar". El tercero se subtituló Órgano de la canalla, e incluía artículos sobre el amor libre con párrafos como los siguientes: "Nosotros, la canalla intransigente y demagoga; nosotros, los incendiarios del lujo y asesions de los tiranos; nosotros, los perturbadores constantes del sosiego público; nosotros, los asquerosos descamisados...". El radicalismo de Perillán y Buxó fue tan intransigente que al cabo llegó a resultar contraproducente para la revolución.


Publicó también en El Noticiero de España, diario de las familias, pasando por la prestigiosa La Iberia hasta La Revolución; la literatura, dando a las tablas españolas (antes de embarcarse para América) cincuenta y tantas piezas, pasillos, juguetes, zarzuelas, traducciones y adaptaciones teatrales, comedias y dramas, en prosa y en verso, más siete libros, la mayoría de éstos políticos cual casi imponían las circunstancias de la Revolución de 1868, caída de Isabel II, accesión y abdicación de don Amadeo I, y proclamación de la primera República española.


Pariente de políticos afiliados al partido progresista y más radical aún él mismo, el tres de enero de 1874 en que el general Pavía disolvió a punta de bayoneta las Cortes republicanas, salía Eloy Perillán de Madrid para Lisboa, tomando el barco allí rumbo al Uruguay. Se casó con la escritora Eva Canel (Coaña, Asturias, 1857 -La Habana, 1932). El 15 de febrero de 1874 llegó a Montevideo con una carta de recomendación de Emilio Castelar para el director de El Siglo; en este periódico empezó a escibir en verso y prosa y algún tiempo más tarde llegó desde España su esposa. A primeros de enero de 1875 pasa a Buenos Aires. El 5 de marzo editó otra vez El Petróleo, órgano de las últimas capas sociales y de las primeras blusas comunistas. En su primer número especifica: "El Petróleo es un periódico humorístico y nada más que aborrece de muerte a los traficantes políticos y que estima a los verdaderos patriotas". Humorístico, irónico, satírico es en todos sus números, en los cuales no deja títere con cabeza, desde el presidente de la República al último comisario de barrio de cualquier partido que sean. Un profundo escepticismo respecto de los políticos es su norma y el choteo contra ellos su estilo, tanto en los escritos en prosa o en verso como en sus caricaturas casi todas obras del dibujante Alfredo Michón. Llegó hasta los límites de lo difamatorio, por lo que al pie de unos versos en la «Rociada 19.a», del 8 y 9 de julio de 1875, aparecen las palabras "Continuará, si nos dejan. Hay moros en la costa)". Sea por temor a medidas legales, o ilegales, ese número 19 es el último. Luego marchó a Chile, a Bolivia y al Perú antes de volver a España e ir a morir a Cuba.














LA BARRETINA ( 18-04-1902 )







































Revista publicada a Barcelona amb periodicitat setmanal. Se'n publicaren dues èpoques, la primera consta de 43 números publicats entre el 4 de gener i el 17 d'octubre de 1868, i la segona amb només dos números apareguts el 9 i 16 de març de 1873. 
Fou dirigida per Antoni Serra, i comptava entre els seus col·laboradors amb A. Aulestià i Pijoan i P. Gener, entre d'altres.

Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, Mèxic, 20 d'octubre de 1842 - Barcelona, 10 d'abril de 1902), popularment conegut com el Doctor Robert, fou un metge i polític català. 

El seu pare era fill de Campeche (Mèxic) -descendent de sitgetans- i la mare era de Pasaia (Guipúscoa) i tots dos havien anat a viure al país americà. 

El 1863 es llicencià en Medicina a Barcelona. El 1869 fou metge titular de l'Hospital de la Santa Creu i el 1875 guanyà la càtedra de Patologia Interna a la Facultat de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques i intervingué en el trasllat de la Facultat de Medicina i de l'Hospital de Sant Pau. 

El 14 de març de 1899 és designat pel govern, oficialment en nom del rei, batlle de la ciutat de Barcelona, càrrec amb el que depurà el cens electoral, contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el Tancament de Caixes, nom amb el que es conegué la protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde. 

Presidí la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d'aquell mateix any dins de la candidatura coneguda com la dels "quatre presidents". Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest Patronat del Festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal

IL SECOLO ILLUSTRATO ( 6-06-1903 )



Lleó XIII, és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioaccino Pecci quan va esdevenir Papa. Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, sent ordenat sacerdot el 1837.El 1843 va ser nomenat bisbe de Damietta per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li va donar el bisbat de Perussa. El 1856 va ser creat cardenal per Pius IX.


La unificació d'Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX, va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Victor Manuel II. Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins la firma dels Pactes del Laterà el 1929.

La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d'enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l'Església i els estats liberals.


Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l'Església ha mantingut durant tot el segle XX. La sintesí de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum,escrita el 1891.

En el pla internacional, va aconseguir que l'imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l'emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l'església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.

Lleó XIII, però no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de Sant Pere i va demanar als italians el boicot a la vida política del país.

Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l'Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l'acostament amb l'església ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.

Va morir el 20 de juliol del 1903 i va ser enterrat a la cripta dels cardenals de l'església de Sant Joan del Laterà que ell mateix havia fet construir.



HISPANIA 30-04-1902 32,50 X 24 Cmts.


Bartomeu Robert i Yarzábal (TampicoMèxic20 d'octubre de 1842 - Barcelona10 d'abril de 1902), popularment conegut com el Doctor Robert, fou un metge i polític català.
El seu pare era fill de Campeche (Mèxic) -descendent de sitgetans- i la mare era de Pasaia (Guipúscoa) i tots dos havien anat a viure al país americà.
El 1863 es llicencià en Medicina a Barcelona. El 1869 fou metge titular de l'Hospital de la Santa Creu i el 1875 guanyà la càtedra de Patologia Interna a la Facultat de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques i intervingué en el trasllat de la Facultat de Medicina i de l'Hospital de Sant Pau.
El 14 de març de 1899 és designat pel govern, oficialment en nom del rei, batlle de la ciutat de Barcelona, càrrec amb el que depurà el cens electoral, contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el Tancament de Caixes, nom amb el que es conegué la protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde.
Presidí la Lliga Regionalista des de la seva formació el 1901 i fou elegit diputat a Corts Generals en les eleccions parlamentàries d'aquell mateix any dins de la candidatura coneguda com la dels "quatre presidents".
Com a wagnerià, va formar part de la delegació catalana del Patronatverein de Bayreuth, delegació presidida i representada per Joaquim Marsillach; aquest Patronat del Festival de Bayreuth havia estat creat per Richard Wagner per a sufragar el cost de l'estrena de Parsifal