.jpg)
(Sant
Pol de Mar, 1957) és artista. Els seus mitjans d’expressió principals són la
pintura i la poesia. De formació autodidacta, va estudiar Història de l’Art i
va començar a exposar als anys setanta.
És
autor d’una obra transversal que oscil·la entre la teoria i la pràctica,
l’escriptura i la imatge, la influència de l’avantguarda històrica i l’interès
per la cultura catalana, amb una especial atenció al paisatge local i a la
natura, que impregna la seva producció poètica, assagística i artística.
L’any
2005 va rebre el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya
per la seva obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre
l’obra de Jacint Verdaguer, i Joan Maragall i Antoni Gaudí, i l’any següent el
Ministeri de Cultura d’Espanya li va concedir el Premi Nacional d’Arts
Plàstiques per la seva “reformulació de la relació entre art i territori”.
Entre els seus darrers llibres destaquen La
obra y el miedo (Galaxia Gutenberg) i Pagèsiques (Edicions
62, 2011), Premi Lletra d’Or 2012.
L'any
2005 va rebre el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i
el 2006 el Premio de Artes Plásticas del Ministeri de Cultura de l'Estat
Espanyol.
El mentider doctor Thebussem va introduir la targeta postal a Espanya el 1826. Vuitanta anys després, per un tractat internacional, aquestes s'estandarditzen. La tecnologia hi fa la resta i els paisatges viatgen a un preu establert mundialment. És la primera vegada que milions d'imatges creuen el món, barrejades, en sacs de correu.
Els textos que les acompanyen rai, que no eren tan importants. Les persones anaven a poc a poc i les imatges molt ràpidament vers la destinació inscrita al revers. La pell del món es descomponia, implosionava reproduïda mecànicament vers l'infinit.
Si la postal fos un ocell migratori, que en certa manera ho és, el postaler en seria el niu. És estrany que Duchamp prengués el suport d'ampolles com a ready-made, i calgués esperar gairebé vuitanta anys més perquè Perejaume cargolés el concepte vers un infinit sense retorn sota el postaler-paraigua, impermeable al paisatge interior.
Elaborar una teoria del paisatge en Perejaume és inútil. No per impossible, ans perquè un munt de teòrics ja hi han escrit, amb llibertat creadora –i, al seu torn, generatriu de nous paisatges textuals–; i, sobretot, perquè el mateix Perejaume no fa pràcticament una altra cosa, en els seus prolífics escrits, que esbossar i desenvolupar la seva teoria del paisatge.
Si la postal fos un ocell migratori, que en certa manera ho és, el postaler en seria el niu. És estrany que Duchamp prengués el suport d'ampolles com a ready-made, i calgués esperar gairebé vuitanta anys més perquè Perejaume cargolés el concepte vers un infinit sense retorn sota el postaler-paraigua, impermeable al paisatge interior.
Elaborar una teoria del paisatge en Perejaume és inútil. No per impossible, ans perquè un munt de teòrics ja hi han escrit, amb llibertat creadora –i, al seu torn, generatriu de nous paisatges textuals–; i, sobretot, perquè el mateix Perejaume no fa pràcticament una altra cosa, en els seus prolífics escrits, que esbossar i desenvolupar la seva teoria del paisatge.
© Perejaume, VEGAP, València 2008
Perejaume. Postaler, 1984. Llauna, fusta i espills, 197 x 56 cm diàm.
(Ricard Mas Peinado)
Després d'aquest magnífic article de Ricard Mas Peinado, Deu postals de Perejaume i un SMS del compilador, poca cosa puc afegir, només dir-vos,clar, que vaig veure aquella exposició la primavera del 1984 i que em va agradar molt. Ja havia vist, anys enrera, quan en Perejaume no era tan conegut, una exposició, aquesta vegada de quadres, en la seva época de surrealisme màgic, crec que en el mateix lloc. Aquella em va impressionar més. Us ofereixo ara la versió integra del Postaler perquè el pogueu disfrutar. Dedicat especialment al Vicençs, un altre artista en el seu camp, amant dels paisatges i de la natura.
(Pijus)
Pere Jaume Borrell i Guinart
Detall
PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)
[Fragments]
Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
aquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines i sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s'acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]
Després d'aquest magnífic article de Ricard Mas Peinado, Deu postals de Perejaume i un SMS del compilador, poca cosa puc afegir, només dir-vos,clar, que vaig veure aquella exposició la primavera del 1984 i que em va agradar molt. Ja havia vist, anys enrera, quan en Perejaume no era tan conegut, una exposició, aquesta vegada de quadres, en la seva época de surrealisme màgic, crec que en el mateix lloc. Aquella em va impressionar més. Us ofereixo ara la versió integra del Postaler perquè el pogueu disfrutar. Dedicat especialment al Vicençs, un altre artista en el seu camp, amant dels paisatges i de la natura.
(Pijus)
Pere Jaume Borrell i Guinart
Detall
PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)
[Fragments]
Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
aquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines i sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s'acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]
Mossèn Cinto Verdaguer.-
Tal com fa amb els arbres la superfície d'un estany, els homes hem après a allisar la terra en un paper, tot inventant el paisatge portàtil, el paisatge de mà, el record passat en net amb una llum diferida, la mirada fòssil en cos de paper, l'escamoteig del temps, el pòsit de superfícies al fons de l'aigua: l'estampació de postals i la seva còpia, una successió de miralls, de clarors encartronades en aigües que no hi són. Forats de porta o postals? Murs amb anhels de finestra, una finestra invariable, revestida per la part de fora: arbres d'impremta i muntanyes, muntanyes aquí a la mà, tan lluny!
[...] Al cim de postals del Bassegoda sóc al Liceu amb postals a les llotges, amb fragments d'aeròlit d'un paisatge contra un altre paisatge, contemplant les fondalades del Brull –on les postals són, encara, tan a tocar, tan ordenades que ni ho semblen–, sota el firmament mòbil que fan els cotxes amb els fars encesos, damunt el folre de postals dels continents, pels retrovisors de les quatre de la tarda, sota l'aviació del sol i la lluna. Són les quatre i cinc de la tarda en el cel pretèrit d'una panoràmica amb quatre cantonades. Quines andanes, encara no publicades, costegen les ribes d'aquesta postal sola? Quins mòbils paratges? Quin sallent de resclosa la reté? Quina barana de balcó? On han anat a parar els volums de tantes imatges? Un paisatge pla és una paraula i el món un poema que gira en un nocturn de bústia.
Hem fet del món una postal repetida, l'única amb llum a la superfície de l'oblit, i ara necessitem –insegurs d'existir– fragments que revelin fragments, retrovisors que diferenciïn i constatin cada moment d'aquesta postal inabastable que vivim per davant i escrivim per darrere.
Un paisatge és una postal feta escultura
Tal com fa amb els arbres la superfície d'un estany, els homes hem après a allisar la terra en un paper, tot inventant el paisatge portàtil, el paisatge de mà, el record passat en net amb una llum diferida, la mirada fòssil en cos de paper, l'escamoteig del temps, el pòsit de superfícies al fons de l'aigua: l'estampació de postals i la seva còpia, una successió de miralls, de clarors encartronades en aigües que no hi són. Forats de porta o postals? Murs amb anhels de finestra, una finestra invariable, revestida per la part de fora: arbres d'impremta i muntanyes, muntanyes aquí a la mà, tan lluny!
[...] Al cim de postals del Bassegoda sóc al Liceu amb postals a les llotges, amb fragments d'aeròlit d'un paisatge contra un altre paisatge, contemplant les fondalades del Brull –on les postals són, encara, tan a tocar, tan ordenades que ni ho semblen–, sota el firmament mòbil que fan els cotxes amb els fars encesos, damunt el folre de postals dels continents, pels retrovisors de les quatre de la tarda, sota l'aviació del sol i la lluna. Són les quatre i cinc de la tarda en el cel pretèrit d'una panoràmica amb quatre cantonades. Quines andanes, encara no publicades, costegen les ribes d'aquesta postal sola? Quins mòbils paratges? Quin sallent de resclosa la reté? Quina barana de balcó? On han anat a parar els volums de tantes imatges? Un paisatge pla és una paraula i el món un poema que gira en un nocturn de bústia.
Hem fet del món una postal repetida, l'única amb llum a la superfície de l'oblit, i ara necessitem –insegurs d'existir– fragments que revelin fragments, retrovisors que diferenciïn i constatin cada moment d'aquesta postal inabastable que vivim per davant i escrivim per darrere.
(Perejaume, 1985).
Detall
+The+love+letter.jpg)
+Sweet+solitude.jpg)
+The+Letter.jpg)
