Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 15 de març del 2012

Tot és vell i foradat




































Estem al 1906, la dependència de Catalunya envers Madrid era evident, el poder del governador civil  i la seva supeditació total a Madrid, el poc o nul cas dels partits catalans a les Corts de Madrid, el cansament de la gent envers la  seva situació i envers els polítics, la poca unió entre ells,  etc, etc, etc . No us sona tot això ?   Han passat 106 anys i encara estem així. Pijus.











Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat, 1896 pàgs 90-91-92 en que parla dels tributs a Espanya  que pagàvem i paguem els  catalans i el greuge comparatiu que això suposa.


 Agraïments a Encarna Navarro Robledo.






































En quant a la política podem comprovar com Almirall va ser un republicà federalista intransigent seguidor de la ideologia i la política de Pi i Margall que va evolucionar a un federalisme pre-nacionalista i a una acció pràctica per a Catalunya a fi d'incrementar el seu pes específic dins la política estatal que el va portar a la separació del federal Pi i Margall. Almirall considerava que el federalisme era una opció viable per a Catalunya, però per aconseguir-ho abans calia que la societat reconegués la identitat nacional pròpia. Considerem que aquesta és la raó per la qual va treballar més en aquest sentit.


Valentí Almirall entenia la catalanitat com a progrés social i creiem que és per això que considerava que per aconseguir el catalanisme polític calia tenir un ideari patriòtic generat amb la llengua, la cultura, etc. tot i que també hi havia el component econòmic. Va crear una institució amb el propòsit d'unir tothom que tingués interès per Catalunya, perquè d'aquesta manera pensem que volia aconseguir que es defensés, es fomentés i hi hagués un progrés els interessos de la nació. (fons wiquipedia)



"....Almirall no empra mai el mot "nació catalana "; sempre parla de "nació espanyola "; i de " regió catalana "; perquè la seva empenta és clarament regeneracionista i antiseparatista:

 l´interessa la transformació capitalista d' Espanya, la revolució democràtica espanyola, la lluita contra l'oligarquia.

Per això pensa i proclama:

Fem-nos forts a casa nostra, unim-nos ,prediquem amb l'exemple, posem en marxa un moviment regionalista a tot Espanya i llancem l' assalt contra l' Estat oligàrquic."


(pàg 10 "Ideari de Valentí Almirall" a cura de Jordi Solé-Tura.)


"..... Només una idea positiva subsisteix, enmig d' aquest no-res. Es resumeix en l´absorció de tot Espanya pel grup central, la gran preocupació actual del qual és la d' imposar la legislació castellana a totes les regions pirinenques. És la fi de la fi.

Però ens equivoquem quan diem que aquesta idea és positiva. En realitat, és tan negativa com les restants, perquè l' esperit dominant i absorbent només  s´hi manifesta sota la seva forma destructiva.

Aquest esperit ha anul.lat tot allò que de característic conservàvem, tot allò que que constituïa la nostra força. I què ens ha donat, a canvi? El fals parlamentarisme. (...)
 El grup imperant, dominat al seu torn per les camarilles que han convertit el govern d' Espanya en llur propi feu, se sent satisfet amb regnar, encara que sigui solament sobre una pila de runes. Vol manar, i mana. 
Separat de la vida real i del moviment europeu; fent-se la il.lusió que constitueix una raça superior i nodrint-se del record del passat; conservant el baix poble en la misèria per l' obligació en què es troba de sostenir el luxe dels qui manegen, aquest grup, sempre imprevisor i lleuger, ha arribat a creure que aquest estat de coses ha de durar eternament. 
El seu deig de dominació està satisfet; la resta importa ben poc. (...) 
El sistema francès ha esta fins ara el nostre model, aquest és el que hem intentat de copiar. Madrid fa tot el que pot per semblar un petit París i, si no ha aconseguit d' assemblar-s'hi ni per les llums, ni per l' activitat en les ciències, les arts i la indústria, en canvi, l' imita perfectament en allò que es refereix a l' absorció i la dominació de les províncies per la capital."


(España, 51-55. Valentí Almirall, 1886 )



"Lo Catalanisme", l' obra cabdal de Valentí Almirall, data del 1886  i tot i que no era,ni molt menys, independentista, que pensaria ara i avui d' aquesta Espanya nostra que continua no entenen el fet diferencial dels seus pobles ? 
 I nosaltres que pensem llegint aquests escrits de Valentí Almirall de fa 126 anys ? 


 Que tot continua igual i


 Que  tot és vell i foradat.-































Els Jochs Florals del 1906 i Xavier Viura i Rius























Cu-cut nº207
del 10 Maig de 1906.





Xavier Viura i Rius

Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral. 


De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc.
En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d'aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).









Jocs Florals de Barcelona:


Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859.


Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.



Els mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona del 1917 dictant el veredicte; d'esquerra a dreta: J.Franquesa, J.Gudiol, Víctor Català (president), M.Rodríguez, M.Folch i Llorenç Riber -

Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.


La flor natural:

En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós. 

És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.















Fotografia de la Ilustració Catalana, 1906


























La flor natural del 1906  la va guanyar en Xavier Viura i Rius amb aquest poema:

Elegia: 


Els vells carrers de ma ciutat,
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l  recort aïmat
de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu
per  cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present  de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador
que ab   son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una  imatge benehida.

Xavier Viura (1906)


La Luna

Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.




Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.



Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut. Alfons Maseras, amic seu, el defensava, deia que treballava de nit. Passades les dues de la matinada, Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies. 



Escriu Pla:

Qui era aquell home? Sempre em semblà un home del "subsòl" en el sentit que dóna a aquesta paraula Dostoievski. En l'obra de Dostoievski el "subsòl" és una imatge que simbolitza la vida en una o atra torre d'ivori, encastellada en un individualisme exasperat, en una forma de misantropia només intel·ligible per al qui la professa... 



Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...



Com es pot comprovar, l'afecció de l'estrangeria amorosa mercenària per la Rambla ve de lluny, tot i que Pla afirma que hi havia també autòctones, algunes, de tendènciaespeculativa. Totes aquestes dames de la nit tenien un gran respecte pel nostre poeta, eren clientes seves, a l'inrevés del que es pugui pensar. Ell els tirava les cartes, els llegia les ratlles de la mà, els feia l'horòscop, era expert en una barreja de màgia, astrologia, nigromància. Sembla que sabia francès i per això encara eren més devotes de les seves sàvies aportacions. Algunes d'aquestes dades les havia explicat a Pla Francesc Pujols.



Després Viura pujava Rambla amunt i Pla explica que mai no va saber on anava.




 ( informació a cura de LA PANXA DEL BOU, moltes gràcies companya)


LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli  de  las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.

Molt me plau la ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.

Molt me plau la ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’ un vibrant cloquer.

                                     Xavier Viura (1901)





BARCAROLA

En la blavor del gran llach,
sota de las fullas verdas,
passejarém cada nit
á la llum de las estrellas.

Jo remaré ab feble má,
Vos guiaréu la barqueta,
puig guiadora com Vos
jo no’ n sé cap de tan bella.

Mentres la lluna d’ Amor
platejará nostras testas,
als cignes encisaréu
ab vostra cansó més tendra.

Al nostra entorn florirán
las més solemnials llegendas,
las  llegendas de la nit
cantadas en llunyas terras.

En els més sublims instants
en que cruixeixi  l’arbreda,
descubrirém el secret
de las boscurias secretas.

Subtíl perfúm de las flors
trascendirá en vostra vesta
cubrintvos d’ un nou incens,
proclamantvos nova reyna.

Un nocturn bes falaguer
fará humidas vostras trenas,
vostre esguart resplandirá
ab una resplandor célica.

Vostres llabis s’ obrirán
com una corola gerda,
y una inesperada llum
nimbará la vostra testa.

Quin plaher després per mí
l’ adorarvos com deesa !
Deesa dels somnis meus,
de las esperansas mevas !

L’ oferirme en vostre altar
com una coloma verge;
com un nou ramell de flors,
en ma dolsa jovenesa !....

Digna sou d’ aytal present,
digna sou d’ aytal oferta,
puig sou pura com un llir,
bona com pregaria angélica.

En la blavor del gran llach,
sota de las fullas verdas,
passejarém cada nit
á la llum de las estrellas.

       Xavier Viura (1901)

















L' autèntic humor català










L' autèntic humor català és així d' innocent, fàcil i infantil que amb un joc de paraules ho tenim tot arreglat ?  Estem a 23 de novembre de 1911.

Així ens va a la vida real, que tothom ens enganya.- Pijus.-


















UNES SE'N VAN... I LES ALTRES VÉNEN






"bolcar" en el sentit de gronxar.-




Cu-cuts del 20 de Juliol de 1911






La "menta" (mentalitat) en el sentit de "pensa" (pensament).





"Carat" com a exclamació crec que ja no existeix.-



"Smart Sport", l´esport intel.ligent.
Les noves modes, esports importats o invents  donaven entrada als  anglicismes.






























La paraula lawn-tennis per referir-se al tennis practicat a la gespa per les classes altes. Fixeu-vos com el pobre demana  "pilota"  però per menjar.-








El Titànic i l´humor negre català






Aparegut al Cu-cut nº 518 del 25 Abril de 1912






































Aparegut al Cu-cut nº 518 del 25 Abril de 1912.
Fixeu-vos en la paraula "chauffeurs", conductors,  en grafia francesa, encara no existia la catalana "xofer" que més tard s´aplicaria per assimilació fonètica de la paraula francesa, ( estem al 1912) i en la paraula "cuantra" desapareguda dels diccionaris actuals. (que volia dir, mala sort ?)



























El Titànic, vaixell insígnia de la companyia White Star Line, es va enfosar el 15 d'abril de 1912, davant la costa de Terranova.
Es va endur les vides de 1.500 persones. Aquella nit, les classes socials no van servir per decidir qui hauria de morir i qui no.
 Ser ric o ser pobre no va tenir res a veure en la multitud d'escenes d'heroisme (i de covardia, per què no dir-ho) que es van observar en aquell desafortunat vaixell. 




Els eclipsis de començaments del XX : la por al Halley








Aparegut al Cu-cut nº 518 del 25 Abril de 1912



Al segle passat, es van veure tres eclipsis totals a Espanya. Els tres van ser a principis de segle i sens dubte el més curiós i estrany va succeir el dia 17 abril 1912.


El primer eclipsi del segle XX, va tenir lloc el dia 28 de maig de 1900. L'ombrade la Lluna va travessar la península. Va començar pel sud de Porto, passant a l'altura de Ciudad Real, per sortir aproximadament per Alacant. 
La totalitat va durar poc, uns 80 segons i la zona de totalitat va tenir una amplada d'uns 70 km.Molts observadors es van desplaçar a Elx on van gaudir d'un excel · lent temps.

El següent, va tenir lloc el 30 d'agost de 1905. Va començar en una franja entre la Corunya i Santander, va passar per Saragossa per sortir de la península una mica al Nord de València. La durada va ser de 3 minuts. La franja de totalitat va tenir una amplada de 200 km. Van ser dos eclipsis totals que van travessar de banda a banda la península Ibèrica. 
El van veure nombrosos observadors,obtenint dades importants de la corona, i de les posicions dels dos astres.

El següent eclipsi tindrà lloc uns anys més tard, el 1912. Va ser objecte de diversos articles en la premsa especialitzada de l'època. 

L'eclipsi  era peculiar  per diversos motius: la seva brevetat, d'uns pocs segons, la franja de totalitat,d'uns pocs centenars de metres o als màxim uns pocs quilòmetres i per ser un dels rars eclipsis anomenats mixtos o també anul · lar-total.
 Per a més originalitat, la zona de totalitat es situava al mar excepte una petita zona de terra, just la situada a Espanya.

Si recordem una mica, en aquests anys es van produir  nombrosos avanços tècnics: era el començament de l'aviació, dels automòbils, de les comunicacions  per ràdio, les aplicacions del corrent elèctric coma  il · luminació,  motors, etc.



























GRABADOS 1905. ECLIPSE 30 DE AGOSTO EN ZONA DEL LEVANTE. CASTELLÓN, TORTOSA, ALCOSEBRE, TORREBLANCA 

GRABADOS del 8 de septiembre de 1905 

EL ECLIPSE DEL 30 DE AGOSTO EN LA ZONA ESPAÑOLA DEL LEVANTE 

CASTELLÓN: NÚMS. 1,3 Y 14: EL PROFESOR CALLENDAR DEL REAL COLEGIO DE CIENCIAS DE LONDRES ESTUDIANDO EL CALOR DE LOS RAYOS SOLARES - MR. A. FOWLER, DE LONDRES, OBSERVANDO FENÓMENOS ESPECIALES - MR REYNER, DEL LABORATORIO NACIONAL DE LONDRES OPERANDO CON UNA CÁMARA FOTOGRÁFICA DE CATORCE METROS DESTINADA A FOTOGRAFIAR LA CORONA SOLAR Y EL ESPECTRO DE LA EROMOESFERA 

TORTOSA: OBSERVATORIO DEL EBRO: NÚMS. 2, 5, 10, 12 Y 13. EL PADRE STEIN, ASTRÓNOMO HOLANDÉS Y EL P. PRÓSPER, ESPAÑOL TOMANDO UNA FOTOGRAFÍA DEL PRIMER CONTACTO - COMISIÓN DEL OBSERVATORIO DE LYON, DIRIGIDA POR MR. ANDRÉ - EL OBSERVATORIO - EL P. LUCCAS, DE LA UNIVERSIDAD DE NAMUR Y EL P. WULF DE VALKENBURG, ENCARGADOS DE DETERMINAR POR MEDIO DEL SELENIO, EL PRINCIPIO Y FIN DE LA TOTALIDAD DEL ECLIPSE - EL ASTRÓNOMO MR OLLER TOMANDO UNA PELÍCULA CINEMATOGRÁFICA DURANTE EL ECLIPSE 

ALCOSEBRE: NÚMS. 4, 8 Y 11: INSTALACIÓN DEL OBSERVATORIO DE MEUDON, DIRIGIDA POR EL ASTRÓNOMO MR. JANSSEN - EL SABIO ASTRÓNOMO DON JOSÉ J. LANDERER, COLABORADOR DE LA ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA, ESTUDIANDO LA LUZ POLARIZADA DE LA CORONA SOLAR CON UN NUEVO APARATO DE SU INVENCIÓN - INSTALACIÓN RUSA DEL GRAN OBSERVATORIO DE POULKOWO, DE SAN PETERSBURGO, DIRIGIDA POR MR. HANSKY. 

NÚM. 7: EL EMINENTE ASTRÓNOMO MR. J. JANSSEN 

TORREBLANCA: NÚM. 6. EL PROFESOR DE LA UNIVERSIDAD DE ROMA GUILLERMO MENGARINI, CON SU CUÁDRUPLE ECUATORIAL FOTOGRÁFICA PARA RETRATAR AISLADAMENTE LOS COLORES COMPONENTES DE LA LUZ BLANCA Y HACER LA SÍNTESIS 

ALCALÁ DE CHISVERT: NÚM. . INSTALACIÓN DEL REAL OBSERVATORIO DE CATANIA DIRIGIDA POR SU DIRECTOR 

FOTOGRAFÍAS DE BARBARÁ Y MASIP 

FUENTE: La Ilustración Española y Americana 

DOBLE PÁGINA 

TAMAÑO: 45,5x 33 cms ( Fonts de Todocolección)















L'any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l'òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l'Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d'aquest gas era un clar motiu de preocupació.
La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l'eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l'atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.
La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d'oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.
El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l'amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l'Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l'arribada del cometa. Els amics se'n burlaren, però l'endemà el trobaren penjat. Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l'ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l'orient.