Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 11 de juny del 2023

HUAPACHÀ COMBO EL TRIOMF DEL HUMOR I LA IMAGINACIÓ























"Deixem-ho clar abans de començar. L'humor català sempre ha estat molt més a prop del subtil i irònic humor anglès que del directe i evident humor castellà. Dient-ho altrament, als catalans ens agrada un tipus d'humor que faci pensar, encara que només sigui una mica; que tingui cert enginy i que, si és possible, ens sorprengui. La gran tradició humorística que ha donat la nostra terra així ho demostra." (Lluís Solà i Dachs )

I és així, l'humor que desprenien les lletres de les cançons de Huapachà Combo denotavan comicitat però també intel·ligència, pensem que Miquel Mallafré va ser professor d'història durant 38 anys. Amb humor intel·ligent es pot fer riure però també es pot fer moure certes neurones que avui dia están adormides. Quan penso en les pel·lícules de Torrente......

"Amb gent com Manel o Els Amics de les Arts, és per dir "pleguem", igual que el rock català. I abans hi havia cantants del règim català com el Raimon, la Marina Rossell o la Maria del Mar Bonet i d'altres que vam obrir camí per un altre lloc; ara a la música li falta sang. Però a mi sempre em quedarà el jazz." (Miquel Mallafré)






Huapachà Combo és un grup terrassenc que neix el 1977 com a trio d'humor absurd, molt influït pels argentins Les Luthiers, i que aviat esdevé una orquestra de ball especialitzada en temes paròdics i humorístics i en muntatges escènics informals. (1)









Tot i que la seva llengua vehicular és majoritàriament la castellana, ja en el seu primer disc (Alta sociedad, 1981) incorporen algun tema en català ("Guaracha huapachà"). Dues de les cançons del seu segon LP (Que borde era mi valle, 1982) apareixen en castellà dins de l'àlbum, però són publicades alhora en català en un single. (2)

Després de dos discos més en castellà, enregistren, l'any 1989, un primer i únic àlbum íntegrament en català (En cap cap… cap). L'aparició d'aquest disc coincideix amb la marxa del grup del seu carismàtic vocalista, Miquel Mallafré. (3)




"Su eclecticismo es bastante extenso, y pronto se convierte en una orquesta de baile especializada en temas paródicos y humorísticos, y en montajes escénicos desenfadados y bastante potentes. Una orquesta que tenía una visión lúdica de la música y en la que las debilidades presupuestarias se suplían con un humor casero.
La aparición de Huapachá Combo se enmarca en la recuperación de los conjuntos orquestales que, al lado de una recreación afectiva y paródica de temas populares y consagrados, proponen una imagen distinta de este tipo de grupos." (4)



"Huapachá Combo no se limitaba a hilvanar la emisión de una serie de gags, sino que proponía un juego de complicidad con el público espectador. A veces tenían la sensación de ser un grupo marginal. Cuidaban, y mucho, la presencia en el escenario: vestuario, trajes, luces, sonido. Pero sobre todo tenían muy presente una máxima: “En un escenario se puede hacer de todo, menos el ridículo”. (5)






Quimet Carreras, Jordi Roura (presentador de Club Trébol), Irene Moreno (tècnica de RNE) i Miquel Mallafré a l'estudi de Ràdio 4 , el dia 18 de desembre de 2013, enregistrant Club Trébol.





“Alta Sociedad” (Belter, 1981) supuso el éxito inmediato del grupo. La canción “Niña” escaló los primeros puestos de las listas de éxitos nacionales, tanto, que se propuso al grupo representar a España en el festival de Eurovisión, propuesta que Huapachá rechazó al no permitirles utilizar su lenguaje irreverente (muchos años más tarde sí permitiría el festival presentar propuestas descabelladas como la de “Chikiliquatre”). (6)





"Por entonces la formación del combo era la siguiente: Miquel Mallafré (Voz principal y show-man), Quim Carreras (Guitarra y voz eventual), Joan Casas (Saxo y voz eventual), Enric –Ricky- Coll (Bajo y voz eventual), Xavier Llandrich (Teclados), Víctor González (Trombón), Benet Palet (Trompeta) y Manel Tortajada (Batería)." (7)






"Su segundo disco: “Que Borde Era mi Valle” (Belter, 1982) se grabó con la misma formación que el anterior. Venía apoyado por una obra de teatro, si se le puede llamar así, del mismo nombre. La banda no se sintió demasiado a gusto en ese formato. Eso de ver al público sentado en una platea en vez de bailando desmadrados, desmotivaba al grupo."(8)











































































































































"La mítica orquestra terrassenca dels anys 80, els Huapachà Combo, torna als escenaris amb els seus èxits de sempre. Les ànimes del grup, Quimet Carreras i Miquel Mallafré, formen part del projecte, «Orquestres per la Llibertat», estrenat en el passat Festival Barnasants. Un espectacle del qual també hi participen els principals líders de les formacions de La Salseta del Poble Sec i de l’Orquestra Plateria."(9)


"L’espectacle que recupera els principals èxits de les tres bandes es podria veure a la pròxima Festa Major de Terrassa. A l’escenari els Huapachà estan acompanyats per Salvador Escribà de la Salseta del Poble Sec i Manel Joseph i Eva Gomariz de la Plateria. En total una banda de 13 persones que toquen èxits de vendes com l’Home dibuixat, Pedro Navaja o Niña."(10)

"Orquestres per la llibertat» vol ser un homenatge a les formacions sorgides a la Transició. Una música que ha fet ballar a diverses generacions recuperant les festes populars. La directora de cinema Mireia Ros n’està fent un documental encara sense data per estrenar."(11)

































Ara què està tan de moda els pets a tik tok, Huapachà Combo els hi va dedicar una cançó amb una lletra intel·ligent, comica i gens barroera.

Notes i fonts bibliogràfiques: 

last.fm (4-8)

Club Trébol (12-13)

Entrevista a Miquel Mallafré (14)

musictecaris.blogspot.com 

terrassadigital.cat (9-11)

Wikiwand (1-3)




"A Club Trébol conversem amb Quimet Carreras i Miquel Mallafré, dos dels tres creadors del grup Huapachá Combo. Juntament amb Francesc Tudó (mort l'any 2012), van començar a Terrassa una experiència que va marcar una època des de mitjans dels anys 70 fins el 2002, en que decideixen acabar." (12) 

"Les portades dels seus primers discos i els decorats de les actuacions estaven realitzats pels prestigiosos escenògrafs Germans Castells de Cardedeu."(13)



dijous, 25 de maig del 2023

SPECULUM AL FODER



"L'Speculum al foder és un tractat de bones pràctiques sexuals que s'inscriu en la tradició dels regiments de sanitat, un gènere literari molt popular a l'Edat Mitjana. El text segueix de prop un antic tractat llatí sobre el coit redactat al segle XII per Constantí l'Africà a partir de fonts àrabs desconegudes. Amb tot, l'Speculum al foder presenta una estructura que s'endevina original, amb molts capítols que no consten a l'obra mèdica llatina. Entre aquests capítols el lector trobarà un extens catàleg de postures, comentades per l'autor, molt semblant al que es proposa en els clàssics tractats eròtics hindús. Aquestes característiques, que situen el text a mig camí entre la prosa científica i la literatura eròtica, fan de l'anònim català una obra singular, única en tota la producció europea medieval." (1) 






"Speculum al foder (que es pot traduir al català d’avui dia com Mirall del fotre o, més pròpiament, Manual del fotre) és un petit manuscrit de finals del segle XIV o principis del XV, escrit en català per un autor o autors anònims, en el qual es donen tot un seguit de consells relacionats amb la vida sexual, i del qual només es conserven dos exemplars (un sencer, el manuscrit 3356, i un altre fraccionari, el 10162 -pertanyent en el seu moment al Marquès de Santillana) dipositats tots dos avui en dia a la Biblioteca Nacional de Madrid." (2)









"El fet que aquesta obra estigui escrita en català no és casual. Si a la fama de escatològics que tenim els catalans i el benigne clima mediterrani que -vulguis que no- sempre ajuda a la libido, sumem el fet d’estar en una zona de pas entre la cultura àrab d’Al-Andalus i l’europea, s’entén que Catalunya fos una porta d’entrada -ahir, com avui- a tot tipus de novetats i influències. I l’ Speculum al foder, no deixa de ser més que una d’elles." (3)











"Aquest petit llibre, si bé està dividit en capítols, es podria dividir en tres parts generals. A la primera, l’autor propugna tot un seguit de consells dedicats a la salut i higiene sexual dels homes, quan fer l’amor, en quines condicions, com espessir l’esperma, com augmentar la libido…, molt lligat tot això a la teoria de Galè sobre els “humors” i el seu equilibri." (4)




"A l'Edat Mitjana, les relacions sexuals entre els fidels es regien pels discursos eclesiàstics, que només acceptaven l'heterosexualitat marital".En altres paraules, la llei religiosa només permet la sexualitat entre un home i una dona casats, amb l'única finalitat de procrear.” El cristianisme crea un món més heteronormatiu que el món antic”, explica l'historiador Didier Lett. Originalment, hi ha Adam i Eva amb una dominació masculina extremadament forta. Eva va néixer d'Adam i és responsable de la seva caiguda. Cal pensar en les relacions sexuals entre un home i una dona com a fonamentalment desiguals”." (5)





"Un manual que crida molt l’atenció per tractar la sexualitat i la seva psicologia, d’una forma totalment desinhibida i sense embuts, en contrast de la fèrria moral cristiana del moment." (6)










"L'estructura de l'Speculum, en última instància, fa pensar que el text català és el resultat d'una operació més complexa que la simple traducció dels manuscrits llatins: d'entrada, les parts segona i tercera (manual de psicologia femenina i catàleg de postures) no consten en cap dels dos tractats llatins." (7)

“Una altra forma: la dona s’asseu i l’home es posa de genolls entre les seves cames prenent-li les anques. Ella ha de estrènyer-lo fort, sinó és impossible.”













"Quan l'Occident europeu va entrar en el periode que coneixem com a Baixa Edat Mitjana, el llatí, la llengua de l'Església, la universitat, el dret, l'administració i fins i tot la literatura, l'escriptura en suma, va començar a veure disputats tots aquests àmbits, que fins aleshores li havien estat privatius, per part de les llengües parlades, dites vernacles o vulgars. Aquesta irrupció de les llengüess parlades en el panorama escrit fou conseqüència de profundes transformacions que afectaren la transmissió del saber a partir dels segles XII i XIII, i marcà profundament la difusió dels coneixements científics i tècnics des d'aleshores," (8)







"La revitalització del comerç, i de les ciutats va fer que l'antiga societat dels tres ordres (els que fan la guerra, els que resen i els que treballen) s'esberlés per sempre amb l'aparició d'un nou grup social, la burgesia. (..) Aquest nou grup social fou el motor de canvis revolucionaris que van afectar, entre d'altres camps, el món de l'educació, la creació i la difusió del saber, el món del llibre i la lectura i el món de la fe pública." (9)














"Arreu de l'Occident europeu, primer al sud mediterrani, després al centre i al nord del continent, ja des del segle XII es van començar a utilitzar les llengües vernacles amb aquests objectius en tots els àmbits, i a defensar-ne l'ús. Des de la Castella alfonsina fins a la Itàlia de Dante, però també a França, a Anglaterra o a Alemanya, els idiomes vulgars començaren a expressar uns coneixements que mai abans havien expressat, en els quals la ciència i la tècnica van tenir un lloc molt destacat. Els Països Catalans no van ser cap excepció, ja des de les últimes dècades del segle XIII." (10)





" Les llengües vernacles o vulgars exerciren així un paper de pont intel·lectual i social de primer ordre entre el món acadèmic i aquests sectors (noves elits burgeses, noblesa, reialesa), que hi trobaren una poderosa i utilíssima eina d'informació, d'aprenentatge i de promoció." (11)








"Aquest tractat, que beu en les fonts d’altres manuals sexuals anteriors escrits en llatí (De coitu o Liber minor de coitu) i dels tradicionals àrabs i hindús -el Kamasutra entre ells-, es pot entendre com un manual divulgatiu de pràctiques sexuals saludables encarades al gran públic." (12)








Alguns exemples:

“Una altra lavativa molt bona: prendre una lliura d’oli de nou, afegir una lliura de cards, tres lliures de llet fresca, una unça de gingebre i una d’alfanic. Deixar sobre el foc fins que bulli. Colar, prendre dues unces, amb mitja unça d’oli comú i una d’oli de baies de llorer. Fer la lavativa durant deu nits sense fer l’amor: notarà meravelles.” 



"Per afavorir l’erecció: caçar cucs que es troben en els horts, a la terra. Fer assecar, picar i barrejar amb oli de ginjoler. Unteu la verga, fregar bé i quedar així tota una nit. Al matí, rentar amb aigua tèbia.”

“Algunes dones senten tan fort el desig que no poden unir-se a l’home. Algunes utilitzen un consolador, de cuir suau embotit de cotó, en forma de penis: se’l fiquen en el sexe fins que estiguin satisfetes.”







"Parafrasejant Torres i Bages podríem dir que Catalunya serà sexual o no serà. Aquest és un dels dilemes més recurrents que afloren quan es valora la normalització del català. Podem dir que la presència del català a la justícia i al cinema és pràcticament nul·la, perquè ho és, però també podem fer el mateix comentari pel que fa al món de la sexualitat. La normalització lingüística en aquest terreny no s’ha produït, ni tan sols a Internet, on la presència del català és força bona -tenint en compte el nombre de parlants-." (13)










Ah! … I, encara que foti a algú, en català.(m'afegeixo a l'Ireneu)


Notes i fonts bibliogràfiques: 

"Speculum al foder", Anna Alberni, edicions vitel·la, 2007. (1,7,8,9,10,11) 

Speculum al foder, l'oblidat Kamasutra català , Ireneu Castillo Caso (2,3,4,6, 12)







dijous, 4 de maig del 2023

Mr. Bojangles

 

"Mr. Bojangles" és una cançó escrita i gravada originalment per l'artista de música country nord-americana Jerry Jeff Walker per al seu àlbum de 1968 del mateix títol.


Walker va dir que es va inspirar per escriure la cançó després d' una trobada amb un artista de carrer en una presó de Nova Orleans . Mentre era a la presó per intoxicació pública el 1965, va conèixer un rodamón que es feia anomenar "Sr. Bojangles" per amagar la seva veritable identitat a la policia.




El Sr. Bojangles havia estat arrestat com a part d'una batuda policial de persones indigents que es va dur a terme després d'un assassinat d'alt perfil. Els dos homes i altres persones a la cel·la van conversar sobre tota mena de coses, però quan el Sr. Bojangles va explicar una història sobre el seu gos, l'ambient a l'habitació es va posar pesat. Algú més a la cel·la va demanar alguna cosa per alleugerir l'ambient, i el Sr. Bojangles va accedir amb un ball de claqué. El rodamón "Mr. Bojangles", que era blanc, havia pres el seu pseudònim de Bill "Bojangles".(1878-1949), un artista negre.




 La cançó va ser versionada per desenes de músics, inclosos Bob Dylan, Harry Belafonte, King Curtis, Dolly Parton, Nina Simone i Nitty Gritty Dirt Band, que tenia un senzill Top 10 de Billboard amb la melodia el 1971. Segons s'explica i aparentment amb el disgust de Walker: la versió de la cançó de Sammy Davis Jr. suposadament va fer plorar al president Richard M. Nixon.





"Mr. Bojangles" de Walker (1968) és potser la seva cançó més coneguda i amb més versions. Es tracta d'un desconegut alcohòlic però talentós ballarí de claqué que Walker va conèixer i que, quan va ser arrestat i empresonat a Nova Orleans, va insistir a ser identificat només com a "Bojangles", pres, presumiblement, del famós ballarí de claqué Bill Robinson ( a la foto) i que algunes especulacions el relacionaven erròniament amb la història de Walker.



Bill "Bojangles" Robinson
Ballarí. Va rebre l'estrellat mundial com a ballarí de claqué, actor i cantant afroamericà al segle XX, però més famós per la seva "ball de les escales".  Aquestes pel·lícules icòniques són "The Little Colonel" i "The Littlest Rebel" (1935) i "Rebecca of Sunnybrook Farm" i "Just Around the Corner" (1938). Robinson va fer un total de 16 pel·lícules. Va ser un dels artistes més ben pagats del vodevil.



Va actuar en quatre papers, amb duos de ball amb l'actriu infantil Shirley Temple. a les pel·lícules en blanc i negre de la dècada de 1930.





El 1928, va protagonitzar a Broadway l'exitosa revista musical Blackbirds of 1928, que presentava el seu famós "ball d'escales". Blackbirds era una revista protagonitzada per artistes afroamericans, destinada al públic blanc. L'espectacle va ser un gran avenç per a Robinson. Es va fer conegut com "Bojangles", que connotava un comportament alegre i despreocupat per als seus fanàtics blancs, malgrat el significat gairebé oposat del sobrenom a la comunitat negra.




Encara que havia guanyat milers de dòlars durant la seva vida, va morir a la pobresa. Havia donat suport a moltes organitzacions benèfiques durant la seva vida. El presentador de programes de televisió i amic, Ed Sullivan, va organitzar el seu funeral al 369è Regiment d'Armería de Harlem amb El Rev. Adam Clayton Powell Sr. donant l'elogi. Amb milers d'assistents, el funeral va ser transmès per ràdio. Un parc públic a Harlem, Nova York, va ser nomenat en honor seu. A partir de 1989, el 25 de maig als Estats Units s'ha convertit en el Dia Nacional del Tap Dance.



L'èxit de "Mr. Bojangles" rau en la empatia d'alguns cap els més desfavorits de la societat americana, els desarrelats del somni americà que es van quedar a la meitat del camí i que podriem ser qualsevol de nosaltres. Bill Robinson va ser un benefactor en el seu temps. Richard Gere assaja per a la seva nova pel·lícula.