RETRATS DE RAMON CASAS

Ramon Casas i Gatell, nascut el 1866 a Barcelona, era fill d’una família benestant. El seu pare, resident a Barcelona, però nascut a Torredembarra, era un indià, un “americano” que havia fet fortuna a Cuba.La seva mare procedia d’una família d’industrials de Barcelona. Casas va començar el seu aprenentatge artístic als onze anys quan deixà l’escola per estudiar art a l’estudi del pintor decoratiu i retratista Juan Vicens Cots.Amb quinze anys va ser cofundador de la revista L’Avens (1881-1893), des de 1891 L’Avenç.Aquest mateix any va viatjar per primer cop a París amb el seu cosí Miquel Carbó, estudiant de medecina.Allà va seguir estudis artístics amb Carolus-Duran i després amb Henri Gerveux. El 1897 va promoure la taberna Els Quatre Gats, situada als baixos de la Casa Martí del carrer Montsió de Barcelona, un edifici modernista de Puig i Cadafalch que es troba al bell mig del barri gòtic.Fet a l’estil de Le Chat Noir de París, s’hi aplegaven artistes joves i on va néixer la revista literària Quatre Gats, en què hi va tenir una activa participació.Allí va coincidir amb Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, amb qui anys més tard va compartir les seves estades al castell de Tamarit.  Ramon Casas fou un artista en el que la seva obra de dibuixant és tant considerable com la pictòrica. És conegut sobretot pels seus retrats, caricatu- 88 res i pintures de la classe burgesa, l’elit intel·lectual, els prohoms de l’economia i els notables de la política de Barcelona, Madrid i París. I com a dissenyador gràfic, amb els seus cartells publicitaris i postals que van ajudar a perfilar el modernisme català des dels conceptes de l’art noveau. La trajectòria vital d’en Casas, mort l’any 1932, és la d’un noi de casa bona, gaudint d’una gran activitat viatgera per tot Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica del Nord. El Museu d’Art Nacional de Catalunya, a Barcelona, el de Montserrat, el Cau Ferrat de Sitges i nombroses col·leccions particulars disposen del gruix de la seva obra.

Lluís Bagaria

Si hi ha algun gènere artístic amb el qual s’ha acabat identicant Ramon Casas, aquest ha estat sens dubte el del retrat. El retrat apareix en multitud d’obres seves, com a dibuixant i com a pintor, en retrats pròpiament dits, però també en caricatures, en cartells, en les seves cartes, etc. Fins i tot les gures femenines de les seves obres de gènere, des de la Madeleine de l’època parisenca fins a les seves chulas de després del 1900, com Angustias o Amparo, apareixen en ocasions amb noms concrets, encara que les seves models no es diguessin així, com si tingués la necessitate de singularitzar-les. Com a conseqü.ncia, un bon nombre d’obres mestres que van sorgir de les seves mans s’han d’adscriure a aquest gènere.

Eduardo Chicharro.

A través dels retrats que va pintar al llarg de la seva vida podem apreciar l’evolució del seu estil. Les primeres creacions lligades a aquest gènere són, com sol ser habitual, autoretrats i retrats de familiars o d’amics íntims, és a dir, de la gent que tenia més a mà i a la qual podia estudiar amb més facilitat (inclòs ell mateix). L’autoretrat va ser, de fet, un tema constant al llarg de la seva vida, al qual va dedicar un bon nombre d’obres.

Alexandre de Riquer.

Javier Vidal
Quadras.

Casas va pretendre fer una galeria d’homes il·lustres, és a dir, va voler retratar les principals personalities de l’àmbit cultural del seu temps, no només de Catalunya (com el seu amic Miquel Utrillo), sinó ns i tot d’Espanya o Europa (Anders Zorn, William Degouve de Nuncques), valent-se de la seva facilitat amb el dibuix, executant els retrats ràpidament al carbonate amb tocs de pastel o guaix. De mica en mica, Casas es va anar convertint, gairebé sense adonar-se’n, en el principal retratista del seu temps, sol·licitat també per la burgesir. Dins el nodrit grup de retrats que va realitzar en vida, els dedicats a la gura femenina ocupen un bloc especial, moltes vegades convertits en la perfecta excusa per recrear-se en la seva bellesa. A partir del 1900, va ser freqüent que Casas presentés les seves models abillades segons la moda espanyola —barrets, peineta, mantons—, però també vestides segons les últimes tendències, a partir d’un concepte d’elegància molt sovint ja convencional. (…)*

Jordi Sánchez
Juan C. Bejarano

 a "Ramon Casas. La vida moderna"

Charles Deering

La trobada amb Charles Deering, el promotor de la restauració del castell de Tamarit, va tenir lloc l’any 1903 en una visita que aquest va fer-li al seu estudi del Passeig de Gràcia de Barcelona per comprar-li uns quadres. Deering, un nord-americà nascut a Maine, financer i col·leccionista d’art i antiguitats, amb una gran fortuna i bones rendes provinent de les fàbriques de maquinària agrícola que havia fundat el seu pare, va realitzar en anys posteriors diversos viatges per tot Catalunya acompanyat per en Casas.

Eugeni d'Ors

Interior a l' aire lliure. Aquest m' agrada tant que l' he possat.

Josep Pijoan

Pere Romeu.

Le Moulin de la Galette.

Miquel dels Sants Oliver

Pau Casals a llapis.

Angel Guimerà

Raimon Casellas

La Sargantain és una pintura a l'oli realitzada per Ramon Casasel 1907 a Barcelona i que pertany des d'aquell mateix any a la col·lecció del Cercle del Liceu de Barcelona.

Cap al 1905, Casas va conèixer una jove de 18 anys, de procedència modesta, amb la qual va establir l'única relació sentimental estable que se li coneix i amb la qual acabaria casant-se el 28 de setembre de 1922. L'atracció que en els inicis de la relació va haver de sentir el pintor per aquesta jove, anomenada Júlia Peraire i Ricarte, queda superbament reflectida en l'obra que comentem, sens dubte la pintura més sensual de tota la seva trajectòria artística.

Dama en interior

Retrat de senyoreta

Enric Morera

Manolo Hugué

Emili Sala

Enric Galwey

Francesc Cambó

Gonzalo Bilbao

Jacint Verdaguer

Joaquim Casas i Carbó, cosí germà del pintor.

Lluís Bagaria

Manuel Feliu de Lemus

Miquel Utrillo

Ramon Casas i

Leandre Galceran

Xavier Gosé

Ramon Casas i Pere Romeu en cotxe.-

Arcadi Mas i Fondevila

Mercedes Llorach

Santiago Rusiñol

Les senyoretes

Marguerite Laborde

Sempronio

Isidre Nonell

Júlia Peraire: venedora de loteria, musa, amant i esposa de Ramon Casas
Quan Ramon Casas va conèixer Júlia Peraire, ell era un artista consagrat que passava de la quarantena i ella una noia de divuit anys que es guanyava la vida venent loteria dels cafès. L’atracció va ser immediata i ràpidament la jove es va convertir en la musa i l’amant de l’artista.

Però, més enllà del primer moment, Júlia Peraire va continuar inspirant Casas i la seva figura és recurrent durant la seva obra: trobem el seu cos nu en estudis, vestida de torera, en escenes de la vida quotidiana a Sitges, llegint al claustre de Sant Benet de Bages, on estiuejaven… Perquè, malgrat els recels familiars i socials que en un primer moment van deixar Júlia relegada en un segon pla, la parella es va acabar casant i van continuar treballant junts fins a la mort de Casas, el 1932.

Montserrat Carbó

Pablo Ruiz Picasso

Santiago Rusiñol.

Casas va casar-se l’any 1922, vorejant ja la seixantena, amb Júlia Peraire i Ricarte. Venedora de loteria, en un punt de la plaça de Catalunya situat entre el Cafè Continental i la Maisón Dorée, era vint i dos anys més jove.La va conèixer el 1906 quan només tenia divuit anys i va convertir-la en la seva model preferida i amant.La família del pintor no acceptà aquesta relació i no va ser fins el 1913, després de la mort de la seva mare, quan van anar a viure junts a una casa del barri barceloní de Sant Gervasi.

Joaquim Malats

Sardanes a la font de Sant Roc (Olot)

QUICO EL PROGRE DE J. L. MARTÍN

En Quico era un home que passava dels trenta, una mica ranci i progressista, i la sèrie reflectia les contradiccions i el desconcert generacional d’algú que es fa gran i sent la impossibilitat de recuperar un temps que ja ha passat. Perquè en Quico, que havia estat un progressista als anys setanta, no acabava d’entendre el canvi social que s’imposava a la “frívola” dècada dels vuitanta.

 En JL Martín va crear un personatge que tenia molt en comú amb el públic objectiu al qual es dirigia el diari relativament novell El Periódico de Catalunya  (que va aparèixer el 1978). 

L’any 1980, en José Luis Martín va aconseguir fer arribar a bon port una idea que feia temps que li rondava pel cap:   la publicació d’una tira diària en un diari. Les tires diàries de producció pròpia no eren gaire habituals en aquella època, ja que a les empreses periodístiques els resultava molt més econòmic recórrer a historietes adquirides en agències internacionals.

A Quico, el progre els personatges evolucionaven, maduraven, es feien grans i, per tant, la seva situació personal i les seves vivències anaven canviant amb el temps. La seva ineptitud per a l’esport, la persistència dels mixelins al seu cos, la inapetència sexual, la separació de la seva dona, deixar de fumar o els comentaris irònics dels seus fills eren temes que formaven part de la intel·ligent crònica que Martín feia dels membres de la seva generació. El dibuix sintètic de l’autor es mostrava plenament eficaç a l’hora de retratar, amb sornegueria, un grup d’urbanites que van ser joves durant la Transició i que van deixar de ser-ho durant la dècada següent. La crònica del pas d’una etapa de certesa a una altra de desconcert permanent.

Quico, el progre va viure intensament a la seva tira diària durant els anys vuitanta, i va desaparèixer al final de la dècada. 

Com a personatge, va ser un referent per definir tota una generació i el seu estil de vida. En el seu moment, les compilacions de les seves tires van rebre una excel·lent acollida comercial.

L’èxit de la sèrie va afavorir la creació d’una sèrie de televisió de quaranta episodis protagonitzada per Ferran Rañé, Mercè Pons i Julieta Serrano i emesa per TV3 entre 1992 i 1995.

Font autoritzada

TEBEOSFERA

Personatges:

Quico

Un progre amb sobrepès que té una abundant cabellera i una barba espessa.

Laura

La dona d’en Quico; llargaruda, un pèl frustrada i molt dotada per a l’ironia.

Albert

El seu fill.

Diana

La seva filla.

José Luis Martín Zabala (Barcelona, 1953) que signa habitualment com J. L. Martín, és un dibuixant i director editorial català. Les seves obres més reconegudes són ¡Dios mío! i Quico el progre.

José Luis Martín va iniciar la seva carrera professional al setmanari satíric El Papus el 1976. Des d'aleshores ha publicat a Mata Ratos, Por Favor, Titánic, Interviú, Diario 16 i La Vanguardia. El 1977 va ser cofundador del setmanari El Jueves, i editor d'aquesta durant més de treinta anys. Des dels inicis del setmanari ha realitzat «El Dios», serie per la qual ha hagut d'anar a judici múltiples vegades per ultratge a la religió católica.

El 1980 va crear Quico el Progre per a El Periódico de Catalunya. Aquesta sèrie va ser adaptada a televisió, en una coproducció de TV3 i MADTV, de l'any 1992 al 1995. El personatge principal era encarnat per l'actor Ferran Rañé. També ha realitzat produccions de teatre i televisió. L'any 1997 va impulsar la creació de la Fundació Gin, en memòria del dibuixant Jordi Ginés, que té com a objectiu la promoció i difusió de l'humor gràfic nacional i internacional mitjançant l'edició de llibres, l'organització d'exposicions i la creació d'Humoristan, un museu digital sobre l'humor gràfic.

El seu altre gran personatge, "El Dios" amb el que se l' ha jugat moltes vegades.

Avui dia i amb el que va passar amb el setmanari Charlie Hebdo de París, s'ha de tenir nassos.

Amb aquesta sèrie, en JL Martín mostra, de manera humorística, el que passaria si Jesús tornès a la Terra en l’època actual. En Jesusito, una evident paròdia de la figura catòlica, és un personatge a qui li passen tot tipus de coses i no entén res del que li passa. És un home amb poques llums que de cop es troba entre mafiosos o entre persones partidàries de la carrera armamentística i que, lògicament, acaba patint totes les conseqüències negatives possibles per no saber interactuar en la societat actual. 

En Jesusito, que era un personatge secundari a la sèrie ¡Dios mío!creada el 1977, va acabar protagonitzant dues pàgines setmanals a El Jueves.

La importància de l' humor, d' apendre a riure de nosaltres mateixos,
de qualsevol cosa, per no caure en les intrasigències.

Jesusito de mi vida

L’innocent Jesusito té pinta de “hippie” en hores baixes, amb barba i un cabell llarg i descuidat.

Un Déu com el de J.L.Martín, casolà, regordet, amb pantufles, mirada de bo (podria ser perfectament un Pare Noël amb túnica), difereix molt  del personatge Mr. Natural  del gran  Robert Crumb i de la idea de portar personatges religiosos a l' humor gràfic, però segur que va ser un gran referent. Aquest mereix, ell sol,una entrada propera en el nostre bloc.