A l'octubre del 76 vaig atracar al port de Palma de Mallorca "disposat" a fer el servei militar obligatori. Passen llista i ens carreguen immediatament en camions militars cap al CIR 14, per damunt del Castell de Bellver. Però no anàvem de turisme. No us vull parlar sobre històries de soldat però si de les coses bones que em van succeir en un racó de Palma.
La meva vida en llibertat, fora de la caserna, i la que realment m'interessa contar-vos, es va esdevenir tres mesos desprès, ja en el 77, quan gràcies a un curs d'electricista industrial al que em vaig apuntar, disposava de totes les tardes laborables lliures per anar-hi. El fet és que després d'unes quantes classes a la caserna d'Automobilisme situada al centre de Palma, penseu que la meva caserna estava al extraradi, no gaire lluny, a 6 kms, a Son banya, al costat del poble-barri de Son Ferriol, em vaig adonar de les moltes campanes que feien els meus companys. Sense abusar gaire i veient que no hi havia un gran control, el nostre camionet feia parada a la Plaça Espanya i saltava a terra, lliure com un pardal.
Aquestes tres primeres fotos són d'aquella època. Era la primera vegada que estava a Mallorca i a Palma i passejant per aquells carrers, del casc antic, plens de gòtic arreu i sentint parlar força català... la veritat em vaig sentir molt confortat, malgrat la situació que vivia. Començava a conèixer Palma de Mallorca.
D'aquella època el que més recordo és aquesta sensació de llibertat total que dona el estar sol i poder anar on vulguis i fer el que vulguis. Buscar-te la vida literalment. La familia està lluny, la vida en la caserna no m'interessava tret del necessari.
Vaig aprendre a decidir amb qué dedicava temps i a qué no. Passejar, observar, fer fotos, parar l'orella, alguna que altre exposició d'art, però sobretot badar, amb els al·lucinats patis interiors que hi han a Palma amb el seu pou, les seves plantes de pàmpols grans, les seves ombres i l'escala majestuosa que puja a la vivenda fent un gir que em portava a altres èpoques.
Convent de Santa Clara.-
Llegir, el que se'n diu llegir, ho vaig fer al CIR 14, abans del jurament de bandera, no podia fer altre cosa que anar a la biblioteca del centre. Allí vaig descobrir Giovanni Papini. Un cop semi-lliure la vida dels carrers va passar a ser la meva prioritat.
A part de la ciutat i gràcies al company Guillem Mateu Domingo de Sabadell que tenia un 4L blanc o beig, no me'n recordo, i que crec va portar de casa seva, força destartalat, vam poder fer turisme per l'illa: Inca, Manacor, Felanix, Sa Calobra, Santa Ponsa etc. A part del turisme exterior, amb aquest cotxe anàvem i veníem de diari cap a la caserna de Son Banya a passar revista abans de les 21.00. En Mateu sabia conduir, era un "fitipaldi" bàtua Déu pardal !! .
Aquí jo mateix fent pose amb el mar de fons.
Recordo que al costat del pis de Palma hi havia un bar molt més petit i fosc que aquest. Volia ser un bar musical, de fet no hi entrava gaire gent, no recordo tapes, només begudes. El barman, un xicot molt enrotllat, tenia un equip de música força bo i posava discos de vinil per donar ambient al lloc, res de "pachanga". Em vaig fer habitual i quan tenia diners hi anava a prendre un cubata de Negrita.
A mig 77 la meva germana Àngels i dues amigues van decidir venir a visitar-me. Això va representar una millora substancial en la meva vida: em van omplir un "pase de pernocta" que em donava dret a dormir a Palma el cap de setmana mentre estesin les visites a l'illa. De fet, no recordo que me'l treguessin un cop les visites se'n van anar.
El juny del 77 hi van haver les primeres eleccions generals i democràtiques a Espanya i l'entorn militar va rebre ordres d'estar preparats per si l'exercit havia de sortir al carrer el dia de les eleccions. Dos mesos abans la tropa sencera ja estava fent "exercicis d'escalfament" per si passava alguna cosa,
De fet em restava explicar-vos una cosa sobre el meu amic, en Prados de la Escosura, i és qué tan ell com en Mateu Domingo eren militants de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària). Això ara res de res, però en aquella època, en que no estava legalitzada, podia ser perillós. De fet la Policia Militar podía presentar-se en el pis, fer un escorcoll a fons i cap a Illetes (Presó militar de Palma). Tenien en el pis tot tipus de publicitat sobre la LCR per enganxar arreu. Les nostres revistes de saló eren "El Viejo Topo" i "Ozono". A mí, en aquell moment la política no m'interessava gaire, però llegia articles culturals de ambdues publicacions.
De fet, al entrar a la caserna a finals del 76, ja vaig sentir rumors, entre els companys, de que s'estaven fent investigacions sobre les afiliacions polítiques dels nous reclutes i érem conscients de que hi havia gent del SIM (Servei Intel·ligència Militar) infiltrats entre nosaltres amb l'oïda ben parada. El que passava era que els del nord, els bascos, tenien preferència en les investigacions pel que suposava la ETA.
Escolteu-la !
M'has recordat el pas per Sevilla, molt similar al teu. Era l'any 1980. Havia demanat pròrrogues per acabar la Universitat. Al cuartel es tractava de passar l'estona, si era possible sense fer res. Però Sevilla era tot un món, en el que vaig gaudir molt. També teníem un pis llogat. Una mica més i el 23-F m'agafa fent la mili. De fet, estava de permís, avançant la llicenciatura. Aquell dia tenia amics als cuartels.
ResponEliminaCaram Ricard, quines històries comunes ! He escrit això perquè no s'oblidi. A lo millor algún dia ho llegeixen els meus fills, però noi aquests milenials són d'un altre planeta. La curiositat no abunda enlloc.-
Elimina