Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 16 d’agost de 2021

En un racó de Palma

 


A l'octubre del 76 vaig atracar al port de Palma de Mallorca "disposat" a fer  el servei militar obligatori. Passen llista i ens carreguen immediatament en camions militars cap al CIR 14, per damunt del Castell de Bellver. Però no anàvem de turisme. No us vull parlar sobre històries de soldat però si de les coses bones que em van succeir en un racó de Palma.



La meva vida en llibertat, fora de la caserna, i la que realment m'interessa contar-vos, es va esdevenir tres mesos desprès, ja en el 77, quan gràcies a un curs d'electricista industrial al que em vaig apuntar, disposava de totes les tardes laborables lliures per anar-hi. El fet és que després d'unes quantes classes a la caserna d'Automobilisme situada al centre de Palma, penseu que la meva caserna estava al extraradi, no gaire lluny, a 6 kms,  a Son banya, al costat del poble-barri de Son Ferriol, em vaig adonar de les moltes campanes que feien els meus companys. Sense abusar gaire i veient que no hi havia un gran control, el nostre camionet feia parada a la Plaça Espanya i saltava a terra, lliure com un pardal.  









Aquestes tres primeres fotos són d'aquella època. Era la primera vegada que estava a Mallorca i a Palma i passejant per aquells carrers, del casc antic, plens de gòtic arreu i sentint parlar força català... la veritat em vaig sentir molt confortat, malgrat la situació que vivia. Començava a conèixer Palma de Mallorca.


















Gràcies a la col·laboració d'uns companys de la caserna i uns quants més, vam llogar un àtic prop de la Plaça del Socors, en aquella època, travessant el barri xino de Palma. Jo vestit de soldat amb la gorra de plàtan posada,  no era gaire estrany sentir algún que altre crit d'alguna de les treballadores socials que feien torn al carrer. 


D'aquella època el que més recordo és aquesta sensació de llibertat total que dona el estar sol i poder anar on vulguis i fer el que vulguis. Buscar-te la vida literalment. La familia està lluny, la vida en la caserna no m'interessava tret del necessari. 





Vaig aprendre a decidir amb qué dedicava temps i a qué no. Passejar, observar, fer fotos, parar l'orella, alguna que altre exposició d'art, però sobretot badar, amb els al·lucinats patis interiors que hi han a Palma amb el seu pou, les seves plantes de pàmpols grans, les seves ombres i l'escala majestuosa que puja a la vivenda fent un gir que em portava a altres èpoques.








Quan tenia diners, m'acostava a llocs com aquest a disfrutar d'una bona xocolata desfeta  amb ensaïmades. Comprava el diari i em deixava portar pel lloc. 








Plaça Espanya. Desembre del 1976. Pantaló de pota d'elefant i pell de poma. Abric vellutat, cara de circumstàncies, llavors encara feia fred a Palma. Fixeu-vos amb el  VOTA NO  a la columna del fons. L'any següent es celebrarien les primeres eleccions democràtiques i jo fent el soldat. Als pocs mesos tots a la caserna vam ser mobilitzats i en estat d'alerta. 





Convent de Santa Clara.-












Llegir, el que se'n diu llegir, ho vaig fer al CIR 14, abans del jurament de bandera, no podia fer altre cosa que anar a la biblioteca del centre. Allí vaig descobrir Giovanni Papini. Un cop semi-lliure la vida dels carrers va passar  a ser la meva prioritat.






A part de la ciutat i gràcies al company Guillem Mateu Domingo de Sabadell que tenia un 4L blanc o beig, no me'n recordo, i que crec va portar de casa seva, força destartalat, vam poder fer turisme per l'illa: Inca, Manacor, Felanix, Sa Calobra, Santa Ponsa etc. A part del turisme exterior, amb aquest cotxe anàvem i veníem de diari cap a la caserna de Son Banya a passar revista abans de les 21.00. En Mateu sabia conduir, era un "fitipaldi" bàtua Déu pardal !! . 
















Tornem amb en Mateu Domingo, primer de l'esquerra i alguns companys de la caserna. Aquí en un pícnic extramurs.-



Al pis i teníem lloc per a tot, fins i tot per a l'amor. Aquesta parella el compartia amb nosaltres, amics, crec que d'en Prados de la Escosura, el nom no se m'oblidarà mai, un noi de Madrid, fill d'un funcionari d'Hisenda, company de caserna i de pis també. Més tard en parlaré. 






Aquí jo mateix fent pose amb el mar de fons. 


















    Agència Aerpons. Aquesta agència de transports era el nexe d'unió entre els meus pares i jo en temps de mili. Tots els paquets que m'enviaven venien per dita companyia i representaven l'alegria de cada mes. M'enviaven menjar bàsicament, coses extres que no tenia a Palma i que em recordaven a casa meva. No van faltar cap mes, des del CIR fins a la caserna. A l'època del CIR en que estàvem concentrats i no ens deixaven anar només que el dissabte, recordo que aquests paquets feien olor de llibertat i de normalitat.



Recordo que al costat del pis de Palma hi havia un bar molt més petit i fosc que aquest. Volia ser un bar musical, de fet no hi entrava gaire gent, no recordo tapes, només begudes. El barman, un xicot molt enrotllat, tenia un equip de música força bo i posava discos de vinil per donar ambient al lloc, res de "pachanga". Em vaig fer habitual i quan tenia diners hi anava a prendre un cubata de Negrita. 






En el bar d'aquell racó de Palma, fosc però íntim, vaig agafar confiança amb el barman, més que res parlant de música i de fet teniem gustos semblants. La qüestió és que li vaig comentar si posaria alguns dels meus discos si els portava de casa per fer més agradable el meu exili forçat. Em va dir que si.  





Crec que a l'endemà ja vaig trucar a casa per demanar als meus pares que en el proper paquet incloguessin una dotzena de vinils de la meva propietat. Els hi vaig fer una llista. Feia dos anys que ja treballava a la gravera i en tenia forces a casa. 






No cal dir-vos que aquests vinils i la seva música em van ajudar moltíssim a passar les hores mortes del dia, sobretot a la tarda, i en no pensar amb la rutina de la caserna. 






A mig 77 la meva germana Àngels i dues amigues van decidir venir a visitar-me. Això va representar una millora substancial en la meva vida: em van omplir un "pase de pernocta" que em donava dret a dormir a Palma el cap de setmana mentre estesin les visites a l'illa. De fet, no recordo que me'l treguessin un cop les visites se'n van anar.  





El juny del 77 hi van haver les primeres eleccions generals i democràtiques a Espanya i l'entorn militar va rebre ordres d'estar preparats per si l'exercit havia de sortir al carrer el dia de les eleccions. Dos mesos abans la tropa sencera ja estava fent "exercicis d'escalfament" per si passava alguna cosa, 









Això es va traduir en menys permisos i més hores de feina, cronometrar postes a punt, dormir vestits amb els corretjams etc. 


De fet em restava explicar-vos una cosa sobre el meu amic, en Prados de la Escosura, i és qué tan ell com en Mateu Domingo eren militants de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària). Això ara res de res, però en aquella època, en que no estava legalitzada, podia ser perillós. De fet la Policia Militar podía presentar-se en el pis, fer un escorcoll a fons i cap a Illetes (Presó militar de Palma). Tenien en el pis tot tipus de publicitat sobre la LCR per enganxar arreu. Les nostres revistes de saló eren "El Viejo Topo" i  "Ozono". A mí, en aquell moment la política no m'interessava gaire, però llegia articles culturals de ambdues publicacions.   



De fet, al entrar a la caserna a finals del 76, ja vaig sentir rumors, entre els companys, de que s'estaven fent investigacions sobre les afiliacions polítiques dels nous reclutes i érem conscients de que hi havia gent del SIM (Servei Intel·ligència Militar) infiltrats entre nosaltres amb l'oïda  ben parada. El que passava era que els del nord, els bascos, tenien preferència en les investigacions pel que suposava la ETA. 






La majoria d'aquests vinils són els que realment vaig disposar en aquella etapa de la meva vida. Crec, després de tants anys i encara ara que són els millors que em podia emportar fins aquell racó de Palma.- 










D'aquest disc m'encantava la peça "Pali Gap" que em feia sortir del cos i viatjar per l'espai.  
Escolteu-la ! 

















El curs d'electricista industrial el vaig passar. 




Això de "valor se le supone" ja ha passat a la paperera de la història.-



El febrer del 77 vaig passar el curs de caporal de l'exercit espanyol. m'hi vaig apuntar solament per lliurar-me de tants torns de guardia que feien els soldats pelats.-




Companys de caserna.





Interior de Son Banya





Aquí no es veu però teniem pista de tenis i piscina. De tota manera l'ambient era totalment militar, amb gent amargada i era preferible, si podies, estar fora.-





















2 comentaris:

  1. M'has recordat el pas per Sevilla, molt similar al teu. Era l'any 1980. Havia demanat pròrrogues per acabar la Universitat. Al cuartel es tractava de passar l'estona, si era possible sense fer res. Però Sevilla era tot un món, en el que vaig gaudir molt. També teníem un pis llogat. Una mica més i el 23-F m'agafa fent la mili. De fet, estava de permís, avançant la llicenciatura. Aquell dia tenia amics als cuartels.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram Ricard, quines històries comunes ! He escrit això perquè no s'oblidi. A lo millor algún dia ho llegeixen els meus fills, però noi aquests milenials són d'un altre planeta. La curiositat no abunda enlloc.-

      Elimina