CANT ESPIRITUAL DE JOSEP PALAU I FABRE:
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto.
I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit?
¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?
Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,
la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor
de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany
d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,
tot el meu ésser pugui dir-te: Ets
Paris, 14 de maig de 1950.
Tríptic de Hieronymus Bosch anomenat El Jardí de les Delícies. (1480-1490)
A la part dreta del tríptic apareix l' alquimista amb el seu alambic, màxim exponent del cercador de les forces de la natura en el ségle XV. El que avui dia seria un cientific.
(...) Així, veiem com el poeta sent una necessitat gairebé visceral de creure en Déu, d’entrar-hi en contacte, però a la vegada el seu raciocini li ho impedeix, i en conseqüència no li queda més remei que aprendre a viure en la incertesa, en el coneixement parcial de les coses, i a recrear-se amb la impossibilitat d’atènyer l’absolut.(...) ( Sadurní Verges)
Exacte, com un alquimista a la recerca de l'origen de la vida !!
És ateu però a la vegada voldria creure, seria tan bonic tenir una esperança ? No ?
Però i si no en hi fa cap d' esperança ? La Natura és molt dràstica amb això; Vida i Mort.
(...) En el seu poema, doncs, Palau fa el pas que Maragall no ha volgut o no ha pogut fer del tot,i el fa fa mitjançant una formidable paradoxa agnòstica: adreçar-s a aquell que no pot creure que existeixi. (...) (1)
CANT ESPIRITUAL DE JOAN MARAGALL (1909-1910):
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «?Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença !
Joan Maragall i Gorina escrigué aquest meravellós cant d' esperança un any abans de la seva mort, com si la pressentís.
Com Palau i Fabre , té dubtes, més que de
l'existència de Déu , del que hi haurà després de la mort, no vol ni imaginar-se la posibilitat de la inexistència del Creador.-
(...) El "Cant espiritual" de Josep Palau i Fabre parteix clarament del "Cant espiritual" de Joan Maragall.(..) s' adreça directament en un monòleg dramàtic en primera persona del singular, d' una manera formal o informal al Creador o al Crist, o bé a tots dos, de to greu i d'una gran sinceritat i autenticitat (...) (2)
(...) Maragall interpel.la de manera directa a Déu amb gran respecte, usant el tractament de "vos" i la denominació de "Senyor".
Palau interpel.la també de manera directa a Déu i també amb respecte (usa la mateixa denominació de "Senyor" que ha usat Maragall), però fa un significatiu pas més i el tracta de "tu". (...) (3)
(...) Igual que al text de Maragall, doncs, Déu és al poema de Palau un interlocutor mut a qui es planteja un problema trascendent, per a la resolució del qual és l'únic que té la clau. (...) Maragall formula la impossibilitat de capir la vida més enllà de la mort i la qüestió que Palau presenta té a veure amb la impossibilitat de capir l'existència de Déu.(...)(4)
(1-4) Tomàs Nofre "Joan Maragall i Josep Palau i Fabre: De la paraula viva a la paraula vivent-"
A dalt, Josep Palau i Fabre durant el rodatge de " Le salaire de la peur" (1952)
Com tots els alquimistes medievals, Palau cerca la pedra filosofal i el no trobar-la li produeix dolor,ansietat, segurament angoixa. Per altre banda trets tan comuns avui dia. Potser és millor morir enganyats.! (Pijus)
(1-4) Tomàs Nofre "Joan Maragall i Josep Palau i Fabre: De la paraula viva a la paraula vivent-"
A dalt, Josep Palau i Fabre durant el rodatge de " Le salaire de la peur" (1952)
Com tots els alquimistes medievals, Palau cerca la pedra filosofal i el no trobar-la li produeix dolor,ansietat, segurament angoixa. Per altre banda trets tan comuns avui dia. Potser és millor morir enganyats.! (Pijus)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada