Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 16 d’agost del 2021

En un racó de Palma

 


A l'octubre del 76 vaig atracar al port de Palma de Mallorca "disposat" a fer  el servei militar obligatori. Passen llista i ens carreguen immediatament en camions militars cap al CIR 14, per damunt del Castell de Bellver. Però no anàvem de turisme. No us vull parlar sobre històries de soldat però si de les coses bones que em van succeir en un racó de Palma.



La meva vida en llibertat, fora de la caserna, i la que realment m'interessa contar-vos, es va esdevenir tres mesos desprès, ja en el 77, quan gràcies a un curs d'electricista industrial al que em vaig apuntar, disposava de totes les tardes laborables lliures per anar-hi. El fet és que després d'unes quantes classes a la caserna d'Automobilisme situada al centre de Palma, penseu que la meva caserna estava al extraradi, no gaire lluny, a 6 kms,  a Son banya, al costat del poble-barri de Son Ferriol, em vaig adonar de les moltes campanes que feien els meus companys. Sense abusar gaire i veient que no hi havia un gran control, el nostre camionet feia parada a la Plaça Espanya i saltava a terra, lliure com un pardal.  









Aquestes tres primeres fotos són d'aquella època. Era la primera vegada que estava a Mallorca i a Palma i passejant per aquells carrers, del casc antic, plens de gòtic arreu i sentint parlar força català... la veritat em vaig sentir molt confortat, malgrat la situació que vivia. Començava a conèixer Palma de Mallorca.


















Gràcies a la col·laboració d'uns companys de la caserna i uns quants més, vam llogar un àtic prop de la Plaça del Socors, en aquella època, travessant el barri xino de Palma. Jo vestit de soldat amb la gorra de plàtan posada,  no era gaire estrany sentir algún que altre crit d'alguna de les treballadores socials que feien torn al carrer. 


D'aquella època el que més recordo és aquesta sensació de llibertat total que dona el estar sol i poder anar on vulguis i fer el que vulguis. Buscar-te la vida literalment. La familia està lluny, la vida en la caserna no m'interessava tret del necessari. 





Vaig aprendre a decidir amb qué dedicava temps i a qué no. Passejar, observar, fer fotos, parar l'orella, alguna que altre exposició d'art, però sobretot badar, amb els al·lucinats patis interiors que hi han a Palma amb el seu pou, les seves plantes de pàmpols grans, les seves ombres i l'escala majestuosa que puja a la vivenda fent un gir que em portava a altres èpoques.














Quan tenia diners, m'acostava a llocs com aquest a disfrutar d'una bona xocolata desfeta  amb ensaïmades. Comprava el diari i em deixava portar pel lloc. 








Plaça Major. Desembre del 1976. Pantaló de pota d'elefant i pell de poma. Abric vellutat, cara de circumstàncies, llavors encara feia fred a Palma. Fixeu-vos amb el  VOTA NO  a la columna del fons. L'any següent es celebrarien les primeres eleccions democràtiques i jo fent el soldat. Als pocs mesos tots a la caserna vam ser mobilitzats i en estat d'alerta. 





Convent de Santa Clara.-












Llegir, el que se'n diu llegir, ho vaig fer al CIR 14, abans del jurament de bandera, no podia fer altre cosa que anar a la biblioteca del centre. Allí vaig descobrir Giovanni Papini. Un cop semi-lliure la vida dels carrers va passar  a ser la meva prioritat.






A part de la ciutat i gràcies al company Guillem Mateu Domingo de Sabadell que tenia un 4L blanc o beig, no me'n recordo, i que crec va portar de casa seva, força destartalat, vam poder fer turisme per l'illa: Inca, Manacor, Felanix, Sa Calobra, Santa Ponsa etc. A part del turisme exterior, amb aquest cotxe anàvem i veníem de diari cap a la caserna de Son Banya a passar revista abans de les 21.00. En Mateu sabia conduir, era un "fitipaldi" bàtua Déu pardal !! . 
















Tornem amb en Mateu Domingo, primer de l'esquerra i alguns companys de la caserna. Aquí en un pícnic extramurs.-



Al pis i teníem lloc per a tot, fins i tot per a l'amor. Aquesta parella el compartia amb nosaltres, amics, crec que d'en Prados de la Escosura, el nom no se m'oblidarà mai, un noi de Madrid, fill d'un funcionari d'Hisenda, company de caserna i de pis també. Més tard en parlaré. 






Aquí jo mateix fent pose amb el mar de fons. 


















    Agència Aerpons. Aquesta agència de transports era el nexe d'unió entre els meus pares i jo en temps de mili. Tots els paquets que m'enviaven venien per dita companyia i representaven l'alegria de cada mes. M'enviaven menjar bàsicament, coses extres que no tenia a Palma i que em recordaven a casa meva. No van faltar cap mes, des del CIR fins a la caserna. A l'època del CIR en que estàvem concentrats i no ens deixaven anar només que el dissabte, recordo que aquests paquets feien olor de llibertat i de normalitat.



Recordo que al costat del pis de Palma hi havia un bar molt més petit i fosc que aquest. Volia ser un bar musical, de fet no hi entrava gaire gent, no recordo tapes, només begudes. El barman, un xicot molt enrotllat, tenia un equip de música força bo i posava discos de vinil per donar ambient al lloc, res de "pachanga". Em vaig fer habitual i quan tenia diners hi anava a prendre un cubata de Negrita. 






En el bar d'aquell racó de Palma, fosc però íntim, vaig agafar confiança amb el barman, més que res parlant de música i de fet teniem gustos semblants. La qüestió és que li vaig comentar si posaria alguns dels meus discos si els portava de casa per fer més agradable el meu exili forçat. Em va dir que si.  





Crec que a l'endemà ja vaig trucar a casa per demanar als meus pares que en el proper paquet incloguessin una dotzena de vinils de la meva propietat. Els hi vaig fer una llista. Feia dos anys que ja treballava a la gravera i en tenia forces a casa. 






No cal dir-vos que aquests vinils i la seva música em van ajudar moltíssim a passar les hores mortes del dia, sobretot a la tarda, i en no pensar amb la rutina de la caserna. 






A mig 77 la meva germana Àngels i dues amigues van decidir venir a visitar-me. Això va representar una millora substancial en la meva vida: em van omplir un "pase de pernocta" que em donava dret a dormir a Palma el cap de setmana mentre estesin les visites a l'illa. De fet, no recordo que me'l treguessin un cop les visites se'n van anar.  





El juny del 77 hi van haver les primeres eleccions generals i democràtiques a Espanya i l'entorn militar va rebre ordres d'estar preparats per si l'exercit havia de sortir al carrer el dia de les eleccions. Dos mesos abans la tropa sencera ja estava fent "exercicis d'escalfament" per si passava alguna cosa, 









Això es va traduir en menys permisos i més hores de feina, cronometrar postes a punt, dormir vestits amb els corretjams etc. 


De fet em restava explicar-vos una cosa sobre el meu amic, en Prados de la Escosura, i és qué tan ell com en Mateu Domingo eren militants de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària). Això ara res de res, però en aquella època, en que no estava legalitzada, podia ser perillós. De fet la Policia Militar podía presentar-se en el pis, fer un escorcoll a fons i cap a Illetes (Presó militar de Palma). Tenien en el pis tot tipus de publicitat sobre la LCR per enganxar arreu. Les nostres revistes de saló eren "El Viejo Topo" i  "Ozono". A mí, en aquell moment la política no m'interessava gaire, però llegia articles culturals de ambdues publicacions.   



De fet, al entrar a la caserna a finals del 76, ja vaig sentir rumors, entre els companys, de que s'estaven fent investigacions sobre les afiliacions polítiques dels nous reclutes i érem conscients de que hi havia gent del SIM (Servei Intel·ligència Militar) infiltrats entre nosaltres amb l'oïda  ben parada. El que passava era que els del nord, els bascos, tenien preferència en les investigacions pel que suposava la ETA. 






La majoria d'aquests vinils són els que realment vaig disposar en aquella etapa de la meva vida. Crec, després de tants anys i encara ara que són els millors que em podia emportar fins aquell racó de Palma.- 










D'aquest disc m'encantava la peça "Pali Gap" que em feia sortir del cos i viatjar per l'espai.  
Escolteu-la ! 

















El curs d'electricista industrial el vaig passar. 




Això de "valor se le supone" ja ha passat a la paperera de la història.-



El febrer del 77 vaig passar el curs de caporal de l'exercit espanyol. m'hi vaig apuntar solament per lliurar-me de tants torns de guardia que feien els soldats pelats.-




Companys de caserna.





Interior de Son Banya





Aquí no es veu però teniem pista de tenis i piscina. De tota manera l'ambient era totalment militar, amb gent amargada i era preferible, si podies, estar fora.-





















dijous, 12 d’agost del 2021

Escac i mat a Prim segons "La Flaca" (1870)

 

Fa 150 anys el general que buscava amb afany una nova monarquia per a Espanya va ser assassinat. Nou mesos i mig abans, una caricatura d'una revista satírica ho va predir en forma de partida d'escacs.

"En el dibuix de La Flaca, el general Prim ocupa el centre de la imatge, envoltat d'amics i, sobretot, d'enemics, a la majoria dels quals es reconeix pel cap que apareix a la part superior de cada peça. S'identifica fàcilment, a més de a Prim amb el seu característic quepis, a Sagasta -alfil negre-, a Castelar -torre blanca-, al pretendent carlista -dama negra, fora ja del tauler- i a el duc de Montpensier -rei blanc-."


Les blanques fan mat en una jugada ". 

"La frase figura al peu d'una il·lustració a tot color que va publicar la revista satírica La Flaca el 13 de març de 1870. No porta signatura, però probablement sigui obra de Tomàs Padró, col·laborador habitual d'aquell important setmanari republicà que s'editava a Barcelona. Sobre un tauler d'escacs, es desenvolupa la incerta partida que protagonitzen les principals figures de la política espanyola en ple Sexenni revolucionari, quan, després de l'aprovació de la Constitució de 1869, el Govern que presidia el general Prim buscava desesperadament un rei disposat a encarnar la nova monarquia democràtica."






El duc de Montpensier, Antonio María d'Orleans.

Caricatura publicada a la revista satírica La Flaca el 3 de juliol de 1869.

"L'envit tenia tal transcendència internacional, que l'anunci que l'escollit era el príncep Leopold de Hohenzollern va desencadenar al juliol de 1870 la guerra franco-prussiana. Hi va haver, doncs, de fer marxa enrere en l'elecció i reiniciar la recerca d'un rei capaç de generar un mínim consens entre les forces polítiques, cadascuna de les quals tenia el seu propi candidat, sense alterar els difícils equilibris de la diplomàcia europea. Quan l'agraciat, Amadeu de Savoia, va arribar a Madrid el 2 de gener de 1871, el principal impulsor de la seva candidatura al tron acabava de ser assassinat, víctima d'un crim polític mai aclarit del tot."






"Amb l'ajuda de Marie- Angèle Orobón, potser la major especialista mundial en caricatura política espanyola de segle XIX, s'ha aconseguit identificar altres peces que intervenen en la partida, com el progressista Ruiz Zorrilla, el demòcrata Nicolás María Rivero, l'almirall Topete , el republicà Josep Maria Orense, els generals Serrano i Pierrad o l'exministre Cristóbal Martín Herrera."









El Govern provisional del 1868, amb el qual es va gestar la Constitució del 1869. D'esquerra a dreta: Figuerola, Hisenda; Sagasta, Governació; Ruiz Zorrilla, Foment; Prim, Guerra; Serrano, president; Topete, Marina; López de Ayala, Ultramar; Romero Ortiz, Gràcia i Justícia i Lorenzana, Estat. Fotografia de Jean Laurent.



"Des del punt de vista escaquístic, la disposició de les peces és bastant absurda, però no impossible. En tot cas, sobre la lògica del joc preval l'interès del dibuixant per representar amb tot el seu dramatisme el moment polític, escenificat com un enfrontament entre el duc de Montpensier i el general Prim, reis de les blanques i de les negres, respectivament, que es troben separats per una casella, distància mínima que imposen les regles de escacs. Les blanques porten la iniciativa i gaudeixen d'una aclaparadora superioritat." 


"S'adverteix la solitud de el president de Govern davant de Montpensier, fill de Lluís Felip d'Orleans, cunyat d'Isabel II i candidat al tron d'Espanya, que s'ha sentit traït pel general en les seves pretensions reals. És un duel a mort en què el duc té les de guanyar, perquè la majoria de les peces negres, encapçalades per Prim, es troben ja fora de combat. Per contra, els seus oponents formen un nodrit, encara que heterogeni, grup opositor, que va de Serrano i Castelar fins a Topete i els republicans, aquests últims recognoscibles en la dama blanca que, en un racó del tauler, llueix el gorro frigi al cap i un triangle maçònic en el seu cos panxut. La llevadora republicana és l'única peça que no s'identifica amb un personatge en concret, sinó amb un ideal o una causa, la república federal, que estaria entre els molts damnificats per la política de Prim."


"A la partida d'escacs publicada per La Flaca al març de 1870, el desenllaç és imminent. Vista avui en dia, sorprèn la capacitat premonitòria del dibuixant al representar amb tanta antelació el magnicidi - "les blanques fan mat en una jugada" - i intriga saber a qui assenyala com a braç executor. Aquells als quals la història considera els principals sospitosos de l'assassinat de Prim apareixen formant part de les blanques: el duc de Montpensier, el general Serrano, els republicans ... -rei, torre, dama-."




"Malgrat el caos regnant i a l'assetjament que pateix el rei negre, les úniques possibilitats de mat en un moviment serien DF6 o DE5, segons el sistema de notació algebraica. En ambdós casos, al general Prim li donarien mat els republicans, que, en forma de dama blanca, es cobrarien la seva venjança contra aquell a qui feien responsable del fracàs de l'opció republicana després de la revolució de 1868. No obstant això, el lloc que ocupa Montpensier en l'escena de crim (casella E2) i el seu protagonisme en la partida com a cap del front anti-Prim permeten atribuir-li un paper clau en l'escac i mat que estava a punt de produir-se sobre el tauler."





























"L'assassinat de veritat va tardar encara nou mesos i mig a produir-se. Això és el que fa fascinant la il·lustració de La Flaca, en què s'entreveu ja un enigma històric que ha arribat fins als nostres dies i s'ofereix una interpretació que ajudaria a resoldre-ho. L'atemptat va tenir lloc el 27 de desembre d'aquell any, quan el general Prim, que es dirigia en la seva berlina de les Corts al Ministeri de la Guerra, va ser abordat al carrer del Turc -avui Marquès de Cubas- per un grup d'homes armats que van sortir de dos carruatges i li van disparar des d'ambdós costats del carrer fins a deixar-lo malferit."


Caricaturització del general Serrano, regent del regne, les bombes representen la revolució de desembre del 1851. 

"La majoria de les investigacions realitzades des de llavors assenyalen al diputat republicà José Paúl i Angulo com un dels assassins i cap de la quadrilla de sicaris que van participar en l'atemptat. A aquesta conclusió va arribar l'advocat Antonio Pedrol Rius, paisà de Prim, després d'estudiar els 18.000 folis de sumari obert després de l'atemptat, encara que Pedrol va apuntar també al duc de Montpensier com a possible inductor del crim. És la tesi avançada per l'il·lustrador de La Flaca en la seva partida d'escacs, a l'atribuir als republicans -la dama amb barret frigi- el mat a Prim amb el beneplàcit de Montpensier -el rei blanc."



"La història recorda molt, com es veu, a la trama de la taula de Flandes, la magnífica novel·la d'Arturo Pérez-Reverte en la qual una partida d'escacs representada en un quadre de segle XV serveix per resoldre un crim perpetrat llavors. Però, a diferència del que passa a la novel·la de Pérez-Reverte, el dibuixant de La Flaca és un personatge de carn i ossos que s'atreveix a resoldre un assassinat de veritat mesos abans que es produeixi."




"Prim va morir el 30 de desembre de 1870, tres dies després de l'atemptat del carrer de l'Turc, no se sap amb certesa si com a conseqüència dels trets o per estrangolament, en un segon atemptat de què hauria estat víctima mentre es recuperava de les seves ferides. Avui fa exactament 150 anys. Juan Francisco Fuentes és catedràtic de Història Contemporània a la Universitat Complutense."
És evident la importància de "la Flaca" en aquest període històric de la Història d'Espanya i també que totes aquestes caricatures han de ser analitzades per especialistes en la matèria. Hi ha molt de suc a esprémer. He convertit l'article de Juan Francisco Fuentes en la meva entrada per tenir-la com a exemple del que es pot fer amb cadascuna d'elles que datan dels anys 1869-1871 i estan cronològicament ordenades pel que fa al període esmentat del general Prim. 
















Isabel II es va exiliar a França i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870. Amb el suport de diversos grups en el govern.-














La disputa entre França i Prússia per la candidatura de la dinastia dels Hohenzollern al tron espanyol, del que havia abdicat Isabel II d'Espanya va pujar de to durant el regnat de Napoleó III, i França temia Prússia perquè en haver guanyat la Guerra dels Ducats i la Guerra austroprussiana havia guanyat molt territori i s'estava convertint en un rival massa fort pels seus interessos. La guerra franco-prussiana va durar un any. (1870-1871)

Amadeo de Saboya era formalment catòlic i d'idees avançades. En realitat, pertanyia a la Maçoneria del Ritu Escocès i en ella havia aconseguit el més gran dels graus, el 33. En realitat, és possible que aquesta afiliació li hagi proporcionat la corona, vist l'alt nombre de militars espanyols maçons en l'època començant pel propi Serrano i pel valedor d'Amadeo, Prim. Les Corts van triar a Amadeo com a rei d'Espanya -Amadeo I- el 16 de novembre de 1870.









































































Paràgraf de l'article de la redacció de "La Flaca" del 1 de gener del 1871 "Escupir al cielo".  Fa gràcia lo dels macarrons i quan diuen que com a adversari polític el van atacar però que mai haguessin tocat al Prim privat al que respectaven,- 








Paràgraf de l'article de "La Flaca" del 8 de gener del 1871 "Siempre el mismo Madrid", també de la redacció. 


















Fonts: 


VIQUIPÈDIA