Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 13 de maig del 2021

Anton Busquets i Punset l'escriptor del ruralisme

 


Anton Busquets i Punset

(Sant Hilari Sacalm,1876-Calders, 1934), polígraf en el sentit més estricte del mot (narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural) va passar la seva infantesa i adolescència en contacte amb els boscos de les Guilleries i els seus moradors que constituïren la base de la seva matèria literària posterior. Amic incondicional de Jacint Verdaguer. Fou un defensor tenaç del ruralisme i un divulgador incansable del catalanisme. Fundà l'Escola Catalana Mossèn Cinto a Barcelona i en dirigí d'altres segons els postulats catalanistes. Arreu on residí ( Sant Hilari Sacalm, Ripoll, Vic, Barcelona, Sant Vicenç dels Horts, l'Hospitalet de Llobregat, Amer, Roses, Salo-Sant benet de Bages, Calders) va deixar la seva empremta cultural.







Als escriptors de l'època de Busquets i Punset els va tocar de treballar en la precarietat instrumental més absoluta. No disposaven d'una tradició narrativa en català com a referent immediat suficient, ni tan sols d'una llengua ordenada i normativitzada per a emprar-la com a eina prou eficaç. De manera que només el treball perseverant i la capacitat personal podien suplir tanta mancança. Els va caldre fer de recol·lectors lexicals, de gramàtics intuïtius, de crítics ocasionals i, en última instància, de narradors, poetes o dramaturgs. I ho van fer. Reconèixer-los és un acte de justicia en contra dels despropòsits que hagueren de suportar en vida i de l'oblit o menyspreu en què han estat tinguts d'aleshores ençà.







En el microcosmos boscà de Busquets i Punset hi ha la voluntat de transmetre al lector l'autenticitat de les coses que hi són descrites. El grau de veracitat és notabilíssim. Presenta una visió benigna de la realitat i només en comptats moments aquesta pren un caire feréstec però, en cap cas, victimista. El bosc (les Guilleries presidides pel Montseny) també proporciona felicitat als seus habitants i als que hi retornen. La veu narrativa és itinerant, va a peu, d'anada o de tornada per l'ample territori laberíntic, a vegades paradisíac. En aquest sentit, el nostre autor es desmarca dels seus companys narradors de l'anomenat ruralisme negre i caldria inscriure'l en l'escassa nòmina dels ruralistes blancs. Com força altres escriptors catalans que van viure a cavall dels segles XIX i XX, Busquets i Punset estava convençut que el territori posseïa una "ànima" que era el principi causal de la cultura i de la història del país. 








Com a material didàctic de suport a l'ensenyant, va publicar "Aplech" (1905), la primera antologia de la moderna literatura catalana "per a ús de les escoles a Catalunya, Mallorca, València i Rosselló" que va tenir vigència fins el 1932.




Un curiós detall de "Joventut" és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor.







Mossèn Cinto i els redactors de 
" Joventut" en aquella memorable passejada pel Montseny i Les Guilleries a finals d'agost del 1901. Aquesta excursió va ser recollida en un article d'Anton Busquets i Punset a "Joventut" del 12/09/1901 titulat 
A un any, aproximadament, de la mort de mossèn Cinto, els redactors i amics de la revista "Joventut" van sortir a fer una excursió amb ell pel Montseny i Guilleries, una excursió de quatre dies, intensa, plena de vivències, i en un marc natural incomparable en el temps ( 1901) i en l'espai, tot això amb uns personatges, poc o gens coneguts, dels que no tenim cap fotografia i molt poques referències de la seva vida i que van representar, per mi, molt més del que se'ls hi ha reconegut públicament.






" Segueixme lector, y prometo ferte veure tot el trajecte recorregut en tan bona companyia. Podré explicartho sense poesia, però fidelment te mostraré jorn per jorn y hora per hora l' enlayrament nostra per aquellas cimallas gegantas, y l'encofurnament per aquellas frondositats gerdas que fan oblidar tot el batibull a que'ns té condempnats la vida de ciutat. "

Així, en començar l'article, Busquets i Punset ens prepara per la gran aventura i ens transmet el seu entusiasme, característic, en totes les seves narracions sobre els paratges naturals que tan bé coneixia.  

" (..) De sobte, y després d' una ascensió fadigosa pel Collet de Tarradas, ens tapà la vista l' altiu castell de Sabassona, encinglerat a la serra que separa las Guillerias de la Plana de Vich. "


I signa el final de l'article en Antón Busquets i Punset, redactor i participant d'aquella memorable excursió amb mossèn Cinto Verdaguer, deu mesos abans de la seva mort a Vila Joana.














DE VILADRAU A MATAGALLS

" Així, entre els delitosos ensomnis i fent volar la fantasia en ales d'aquelles encisants tonades i vibracions poètiques dels cors muntanyesos, arribàrem a la Creu vella de Matagalls quan el sol se deixava sentir ferm i escalfador. L'esperit a sa vista, s'estremeix de joia veient regnar en la cimalla més oviradora de Catalunya el signe de la nostra redempció ; aquella preada heretat de l'home-Déu ; aquell llit de dolor on expirà el Redimidor de l'humà llinatge." 






QUATRE MOTS D'ENTRADA

" Era en època de lluita electoral. Anàvem d'Espinelves a Sant Hilari després de gaudir a Viladrau hores de vera joia, contents de llavor sembrada en aquell terrer montsenyenc, capçalera superba de les Guilleries. la ruta no podia ésser més delitosa. quan semblava que el cansament, produït per la predicació de la bona nova, venia a invadir-nos, un paisatge rioler o un monument arqueològic ens sobtava a l'atzar, fent-nos oblidar tota pena; o bé l'obsequiosa rebuda en alguna masia, entre francs somriures d'escotorides donzelles, ens portava una frescor tota regalada a dintre nostre cor." 










PRIMAVERA

" Passaren amb tota joia els dies de la florida Pasqua, després de la tristesa morada de Setmana Santa. La regalada verdor dels camps, l'enrinxoladissa de les tòries i l'esclat de coloraines dels roserars i clavellineres, acompanyaven aquell cel tan asserenat, sense que una filagarsa de boira llevés nord d'entelar-lo, i el sol, ben eixit ja, estabornia les cigales, que bo i espargint llurs "cigalosets" clotades i planes enllà, encomanaven aquella ensopidora calma de l'estiu. En no eesent per l'acanalat ventijol que del massís Pla de la Creu rebia, el poblet de Vallclara s'hauria aplanat de debò, encerclat d'alts cimalls i allunyat qui-sap-lo de la riera, sota quals pollancres i verns feia de bon passejar amb el regalat i suau perfum de flors bosqueroles i amb el murmuri encisant de l'aigua que no para de saltironar retopant amb les soques de gegantins arbres estimbats dels relleixos carenosos en jorns de tempesta esfereïdors." 





Fou l'amic predilecte i el confident de Mossèn Cinto Verdaguer, i com veiem en aquestes cartes també de Joan Maragall. 

En Busquets i Punset va participar l'any 1933 en un curs de conferències commemoratives sobre el Centenari de la Renaixença, organitzat per l'Associació de Periodistes, amb una de molt notable sobre els homes de la Revista "Joventut", la qual fou radiada el 15 de juliol de 1933. Seria bo saber si va quedar enregistrada i resta amagada en algun lloc. 
L'amistat i la devoció de Busquets cap a mossèn Cinto va durar fins a la mort d'aquest a Vil·la Joana el 1902. El mateix Busquets ho explica en els seus records pòstums sobre Verdaguer: 
" Arreconat vivia a la Gleva, santuari poètich de la Plana de Vich, hi anava en professó feta'ls estudiants del Seminari d'aquella ciutat montanyana. A n'a mi m'agafà tant de grat, que ja's pot dir no me'n separí pas més fins moments avants d'aclucar los ulls. Encara'm sembla veurel allà a la Gleva en aquella espayosa cel·la que mira al Montseny! ! Quantas coses m'havia llegidas en aquell niu de soledat y poesia! Com si presentís tot lo desgavell de sa vellesa apesarada, endresava aquesta trova a la Verge d'aquell promotori que domina lo llit del Ter, la Plana y'l Collsacabra: 
Avuy visch a la Gleva
Mareta meva
demà ahont viure?
D'eixa capella blanca
a quina branca me'n volare? " 

 (Carola Duran "Anton Busquets i Punset i el Montseny")


EN LET DE PARDINES

" Ben a prop de migdia era ja quan en Let envestia la Soleia de Pardines amb el cor vestit de festa. 
Tanmateix era altra la impressió que li deixà la Tresó de Revardit: així ho anava pensant, quan a l'anar a envestir el recolze del pontarró de Creualta el sobtà una conversa animada, seguida de rialles a l'esplet. S'aturà a l'escanyall de la margera i pogué ben presenciar l'escena, que sospità tot seguit amb un cert pressentiment. Al dessota l'arcada del pontarró s'hi estaven, davant per davant, quasi a tocar-se, en Llenç de Pruners i la Montsa de Comiols, vermells com dos perdigots."


MATINAL
" A la poca estona d'ésser fora les dugues dones eixí la Teta tota xiroia amb el pomellet de gallarets i capblaus al pit, cantant bo i escotorida mentres regava el carrer. En aquell instant passà el Cisco pel regueró de baix i se la mirà embadalit, mentres ella es treia el ram de damunt del pit i se l'acostava als llavis, besant-lo febrosenca. La campana de la parròquia tocà l'oració matinal amb el rebat de missa primera, i la Teta, agafant la caputxa, ajustà la porta i féu via a l'església. El jorn era clar i serè; l'aucellada estava al bo de llurs cantúries; una flaire de bosc omplenava el carreró per on trescava riallera i gojosa la donzella vistosa, i els jornalers feien via als camps, que eren al bo de la granada." 

LA PARSALLERA  (Preludi)

Els cortals son replens de verda brossa
que'l sol de Juny, pausadament asseca.
Las matas de ginebra punxagudas
se confonen ab altres verdejantas
de ginesta gentil que arréu enssenyan
penjoys grochs y flayrosos de lliroya;
y el pi, tot bonicoy, llensant rehina
vol atuhir al bruch sense flor, mustich,
que s'enrinxa corprès per tiras d'eura
que ha dut del bosch tot esflorant llurs somnis.
En tant que ab xiscladissa, en sé al cap vespre
espitregats s'hi apropan
els estols de maynada
canànt el pilotall ab una ullada......
Y s'allunyan fressosos boy cantant: 
-Sant Joan se va atansant...
ofegant la cridória ja llunyana,
solemne toch de l'oració tardana. (1900)


A l'amich Anton Busquets i Punset

En els cap-vespres rutilants de somnis,
cuan ja ha trobat el niu l'ùltim aucell,
en aquella hora misteriosa y santa
              en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu haber vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós  encens
el fum de les cabanes somnioses.
Donchs, sabéu qu'es aquella visió grisa
      qu'en mitj del fum se pert?....
Es l'ánima ferida del vell roure
      que a dins del escó crem
es l'ánima ferida del vell roure
        que puja cap al cel. 

                      Xavier VIURA (1900)




Tot aquest món de colors, olors i sons, mai vistos per molts de nosaltres, i que com Xavier Viura, som una colla d'urbanitas, és el que el meu amic Ricard Dilmé coneix molt bé i que en el seu bloc Serrallonga 1640 ens ofereix cada dia amb una tenacitat admirable. Sense visitar aquelles contrades i disfrutar-les pas a pas això només serien paraules.-










PD:  Tres primers textes explicatius sobre Busquets i Punset trets del pròleg d'Anton Carrera i Busquets pel llibre "Del Montseny" Impressions i estudis. Abadia editors. 2005.













dimarts, 23 de març del 2021

El Cinquantenari del Felibritge (21/05/1904) Suplement Joventut


Veient com una conversa en català dura menys que el fum d'una cigarreta quan un castellanoparlant s'hi posa entremig, m'he decidit a fer aquesta entrada com avís per navegants.

El Felibritge és un moviment cultural dedicat a la llengua i la cultura occitanes, amb algunes connexions als Països Catalans. El seu domini d'acció és especialment de caràcter literari, però la seva història també va tenir relacions amb certs esdeveniments polítics. 

El català, avui, no està com estava la llengua occitana el 1854, però la pressió social, cultural i política del castellà és inmensa. No cal dir, que si els seus parlants, no ens identifiquem entre nosaltres utilitzant la llengua mare, restarem cada vegada més aïllats entre les grans bosses sociolingüístiques  de parla castellana i serà qüestió de temps que no esdevingui una llengua residual, purament d'us romàntic, com va succeir amb la seva germana, la llengua occitana.




Germans grans: vostra festa m'enamora
i el meu cor alça el vol i se n'hi va.
Al raig del sol de maig, triomfadora
la vostra copa santa veig brillar.
Oh! pogués amb vosaltres beure en ella
el glop ardent i dolç del vi pairal,
per a cantar una cançó novella
embriagada del regust terral!
Jo sent d'aquí la llengua d'oc que canta
en el bull remorós del vostre vi:
tota ella en vibra, vostra copa santa,
prenyada de cançons que han de florir.
Les cançons floriran en vostres llavis:
un maig dintre del maig serà el convit;
i, al raig del sol que us el farà aclarit,
hi sentireu dansar l'ombra dels avis.
Germans: quan brindareu per la nació,
penseu en els germans de Catalunya:
pareu l'orella envers la terra llunya,
i oireu nostres crits com un ressò.
Joan Maragall (1904)



"El dia 21 de maig de l'any 1854, es reuniren al castell de Font-Segunya, terme de la vila de Gadagno, prop d'Avinyó, els set felibres provençals, Frederic Mistral, Anfós Tavan, Josèp Roumanille, Teodor Aubanel, Joan Brunet, Pau Giera i Anselm Mathieu. (...) D'aquells set honorables patricis solament dos, en Mistral i en Tavan, gaudeixen avui de vida. (...) Si bé l'acció del Felibrige començà en aquella època, sa organització definitiva no tingué efecte fins l'any 1876, en que els Estatuts, novament redactats, definiren així la seva tasca:




" El Felibritge s'ha establert per agermanar en una ardor comuna tots els homes quines obres s'encaminen a salvar la llengua dels països d'Oc, i els savis i els artistes que estudien i treballen per a l'interès directe o bé indirecte d'aqueixes encontrades."


En Mistral en 1862



J. Jasmin



" (...) més les terres llenguadocianes de Tolosa i Gasconya tingueren abans un Jasmin, un dels poetes més grans dels temps moderns, que primer que tots tingué la joia de sentir cantar la llengua ressuscitada. En Jasmin, fill d'Agen, més enllà de Tolosa, coronat pels Jochs Florals d'aquesta vila, és el primer i un dels més grans dels promovedors del actual renaixement de tantes terres germanes. I en efecte, del estel que en Jasmin plantà, en front de la seva llengua, venen totes les resplandors d'ara, que iluminen desde Nissa a Alacant, desde Girona a Burdeus."




" Perquè es reuniren a Font-Segunya els fundadors del Felibritge? En realitat, Roumanille convocà els seus amics al castell de Font-Segunya per aprofitar la hospitalitat que generosament li oferia en Pau Giera, enamorat de la idea provençal i que com a anfitrió de la famosa sentada figurà entre els Majorals, no pas per mèrits poètics, (...) amb tot, Giera, oblidat de la seva terra nadiua i completament desconegut fora d'ella, resultà força simpàtic. Sabé pressentir la inmensa volada que havia de prendre el Felibritge, i va voler associar-hi el seu nom d'una manera o altra. Va morir el 1861, abans que el regionalisme de les terres d'oc hagués travessat les muntanyes."


" En Joan Brunet, en canvi, ocupà un lloc molt notable en la galeria  de poetes provençals. Les seves obres, escampades en totes les publicacions del Migdia de França, són molt inspirades, essent llàstima que no s'hagin aplegat en volum.
Brunet nasqué en 1822, prengué la carrera de pintor i el sobrenom de "felibre de l'arc-de-sedo" (arc de Sant Martí), i morí ara fa deu anys. (...) La presència de Brunet entre els set que fundaren el Felibritge ha estat molt discutida. Molts creien que un dels assistents era Eugène Garcin, (...) Al afirmar Mistral i Aubanel que en Brunet i no en Garcin era el setè  dels assistents a Font-Segunya, es creia que volien fugir de comptar entre els seus a un prevaricador, i no havien pogut destruir aquesta llegenda ni les afirmacions categòriques del mateix Garcin. El daguerreotip tret en aquella memorable jornada no deixa cap lloc a dubte."




Monument al poeta popular Vestrepain a Tolosa.


" Poc després d'en Jasmin, i contemporani dels primers promovedors del nostre renaixement, hi va haver a Tolosa també un trobaire popular, un humil sabater anomenat Vestrepain, que escrigué una infinitat de peces literàries amb el llenguatge popular de Tolosa, tal com feu en Pitarra amb el barceloní "del que ara es parla", i quina renomenada fou inmensa per tot el Llenguadoc. No cal dir si l'obra d'aquest humil obrer influí també en el desvetllament actual, i per això la vila de Tolosa agraïda li ha aixecat un monument on se glorifica sa vestimenta de sabater i son posat de recitador. Tals foren els veritables precursors del renaixement del Migjorn de la França." 









A l'arlessiana, una mena de jaqueta,
Sobre l'espatlla a mena de capot;
Amb cinturó bigarrat
Com esquena de lluert,
I capell encerat
On es reflexen els raigs del sol. 


MISTRAL, F "Miréio"








Castellet de Font-Segunya.




¿És molt extens el Felibritge? Sentim que una rara casualitat en aquests moments ens privi de consultar els documents per a donar a nostres lectors el número casi exacte d'associats, que com hem dit, són casi tots gent de lletres. Nostre càlcul es que no passarà de sis o set cents el nombre d'adherits, que venen recolçats, com és natural, per un nombre més o menys extens d'admiradors i partidaris." 





La Farandola, ball nacional de Provença.

"El poble coneix cançons que l'acompanyen en les diferents etapes de la seva vida: cançons de bressol, per jugar nens i nenes, les que acompanyen les variades
tasques i les que amenitzen activitats d'esplai, com el ball i els espectables públics. La veu humana és acompanyada per senzills instruments: el flaviol, el tamborí o el sac dels gemecs. També hi trobem la viola." (Enric Mut i Remolà) 




Segell commemoratiu de la festa.


" S'entén per llengua d'Oc el conjunt de la infinitat de dialectes parlats desde els Alps marítims de més enllà del Comtat de Nissa, fins a la ratlla del regne de Murcia, agafant tota la brancada del Pirineu llindant amb l'Aragó, Navarra i Basconia, arribant fins al mar Atlàntic per Gascunya i les terres bordaleses i extenent-se  fins el cor de la França seguint tot el curs de la Loira. Tots els dialectes parlats en aquestes terres tan diferents entre sí, riberenques de dos mars diferents i muntanyenques de tantes i tan altes cordilleres, tenen tal afinitat, que tots els filòlegs els han classificat com a branques d'una mateixa soca, com a variants d'una mateixa llengua." 


En Mistral en 1885.-

" El gran erro d'en Mistral i dels altres felibres que iniciaren la renaixença llenguadociana fou l'haver-se posat a escriure el llenguatge fonètic i no l'etimològic. Per això son llenguatge escrit ens resulta a primer cop de vista diferent del nostre. Mes no pot retreure'ls-hi als mestres provençals no haver seguit aquest camí, prou feren en realitzar la seva obra de resurrecció. Ara, i desde Tolosa, comença a iniciar-se la complerta resurrecció del gran Verb occità. "




En Peire Devoluny, actual Capoulié.



L'Antonín Perbosc, últim èxit de la literatura occitana. 

"El felibre Antonin Perbosc és el que ha donat el primer pas en aquesta tasca, i son llibre "Lo Got Occitan" es quasi una complerta resurrecció de nostra gloriosa llengua clàssica, al ensems que una nota bon xic més radical en les reinvindicacions de la raça i sota aquests conceptes ha estat llorejada amb la violeta d'or i argent en els Jocs Florals de Tolosa d'enguany."



Últim retrat d'en Mistral, tret a la FestoVierginenco, celebrada a Arlés el passat abril.-



































A l'inici, Mistral opinava que la peça clau de la identificació amb les nacionalitats era la llengua, que és l'eix d'identificació d'un poble històric. Deia que el centralisme és l'enemic perquè destrueix els valors de les unitats històriques i afirmava que el centralisme tenia el seu element bàsic en la industrialització. Identificava, aleshores, estat centralista amb civilització industrial. La seva visió d'Occitània va ser clarament ruralista.


Es casà quan tenia 57 anys amb Adelaïda Polinet, filla del batlle de Malhana (Maiano).

"El caire cívic i utòpic del felibrisme es consolida amb la projecció occitana de Víctor Balaguer, a partir de 1866, amb el teló de fons, aleshores, d’una fe lliurepensadora, republicana i federalista que feia bandera de la llibertat dels pobles. La celebració d’aquella sintonia catalanooccitana se substanciava el 1867 en la copa de plata cisellada que Víctor Balaguer oferia a Mistral, la Coupo Santo, amb què es brindarà ritualment en les felibrejades ---i que esdevindrà un símbol felibre i, més en concret, de la fraternitat catalanooccitana.
En endavant es produirà, entre felibres i renaixencistes, una variada alternança de sintonies i de refredaments."  
(Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida)





L'al·legoria de La comtessa representa la història d'una comtessa (Provença) que és empresonada per la seva germana dolenta (el centralisme francès). Al seu parer, el federalisme pot permetre la relació entre nacionalitats sense estat. Per a ell, federalisme és relació entre pobles, no tant entre estats. Creia que calia una reconstrucció de la cultura llatina mediterrània des de les nacions, no des dels estats. L'Europa de les nacions aporta coses que no pot aportar l'Europa dels estats.
Amb tot, més endavant, les posicions de Mistral es feren més conservadores i, al cap de cert temps, abandonà les seves tesis federalistes.


Victor Balaguer, que va romandre exiliat a Provença entre 1865 i 1867, va establir una estreta amistat amb Mistral i amb altres poetes provençals. El 1868 Mistral, convidat per Victor Balaguer, va visitar Barcelona i assistí a la celebració dels Jocs Florals. 



Mistral havia nascut a Maiano, poble situat a tres hores d'Avinyó, en la vella ruta romana que menava a Arles.
El nostre poeta es meravellaria de la vella ciutat, com ho demostren les estrofes que li dedica, d'entre les quals esmentem:
Arles! Tanta extensió té
Que del gran Ròdan cabalós,
en té les set desembocadures!...
Arles té els bous de la marina que pasturen per els illots de la platja;
Arles té la seva raça de cavalls salvatges;
Arles, en un sol estiu,
Cull tant de blat per nodrir-se, si vol,
Set anys seguits! Té pescadors
Que li carretegen de tot arreu;
Té intrèpids navegants
Que van a mars llunyans a plantar cara a les tempestes...  (MISTRAL, F "Miréio")




Mas on va néixer Frederic Mistral l'any 1830























Casa on va morir l'any 1914, en el mateix poblet on va néixer, Malhana, nom provençal de  Maiano (Provença).  







El 1904 va rebre el premi Nobel de literatura, compartit amb José Echegaray, el qual l'obtenia gràcies als esforços de l'Estat espanyol, per tal que no fos premiat el dramaturg i poeta català Àngel Guimerà. Pel tractament dels sentiments dels personatges, Mirèio és un poema romàntic i alhora, per la visió de la vida casolana i quotidiana del camp de la Camarga, és també un poema realista. Igualment, ha estat considerat com un dels grans poemes que recullen l'esperit i la vida de la Mediterrània.-