Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 25 d’agost del 2018

Els pergamins Vinyals d'Esparreguera




En el vell camí de Monistrol es troben les masies: Can Vinyals, Font-rosada, Can Castell del Mas, Can Paloma i Els Estrucs.

Marge superior esquerra  La Font Rosada i a la seva dreta,una mica més avall, Can Vinyals amb un petit torreó.











La importància d'aquests pergamins pels que s'ho miren de fora d'Esparreguera és més aviat circumstancial, però els que coneixem una mica la història del nostre poble i els seus contorns és més que això. El sol fet de que surtin a la llum pública ja és una casualitat.



Per les referències que hem obtingut podríem dir que el mas Vinyals és dels primers que es construïren al nostre terme. De l’any 899 trobem el primer document on s’esmenta Esparreguera i és el de Gumilà i la seva muller Pulcrídia que donen al monestir de Santa Cecília de Montserrat, dues vinyes prop d’Esparreguera i en el lloc dit Manonelles, dins el terme de Collbató.

En aquest document si mencionen els torrents Malo i el dels Codols i l’església de Santa Margarida, a Can Perellonc, de Collbató (2 de maig de 899. P. Ribes pàg. 140). Any 1076. Geraldo Alemany i la seva esposa Ermeniardes tenien en alou vinyes, aigües, recs en el terme d’Esparreguera, a la Gorgonçana, i la capella de Santa Coloma. 
L’any 1366 el mas era d’Arnau Tort, casat amb Ròmia, i de Guillem Rocafort, fill d’Antic Rocafort de la vila d’Olesa.

El 1438 era de Pere Vinyals (A) “Pere ça Fàbrega”. L’any 1467 era Arnau Vinyals. L’any 1487 era de Joan Vinyals que el passà al seu fi ll en les seves noces. El 1496 era de Tomàs Vinyals. El 1515 era encara de Tomàs Vinyals. El 1547 era de Jacint Vinyals, el qual a més de moliner, sembla ser que es tracta d’un important personatge aposentat a la vila i que era propietari de molins i també de la barca al riu Llobregat, a més tenia una casa de tres casals que limitaven: a l’E amb el carrer públic, al S amb la casa i eixida de Pere Broquetas, a l’O amb honor del confi dent que es diu “La Clota” i al N amb la eixida de la casa de Tomàs Vinyals, sastre de la vila.

El 1553 era de Salvador Vinyals i també tenia el mas Boquer i Lo cantó del Portell. El 1635 era de Bartomeu Vinyals i el 16.. era de Pere Vinyals. El 1667 era de Contasina Duran, viuda de Pere Vinyals. El 16.. era de Pau Vinyals. El 1696 era de Mariana, vídua de Pau Vinyals. El 1705 era de Josep Vinyals i Parellada. El 1739 era de Josep Vinyals, fill de Pau Vinyals i Agnès Perellada. El 1792 era de Rosa Vinyals Margenat, viuda de Joan Vinyals. El 1875 era de Teresa Vinyals i Vinyals, vídua amb 83 anys, filla de Tomàs Vinyals Margenat i neta de Jaume Vinyals. El 18.. era de Mª Mercè Vinyals i Vinyals, casada amb un tal Domènec. 



El 1890 era de Manel Domènec i Vinyals, el qual també era el propietari de la casa del carrer dels Arbres, que durant la guerra del 1936-1939, fou la seu de la FAI i la CNT.
Acabada la guerra s’instal·là en aquell edifici el quarter de la Guàrdia Civil que hi restaren fins als nostres dies. 










El 1936 la masia era de Josep Mª Vila de Tarragona. Els masovers que hi habitaven eren Joan Torres Martí, de Piera, de 48 anys; Concepció Muset Carné, la seva muller, de 48 anys; Joan Torres Muset, fi ll, de 25 anys; Anton Torres Casanoves, de 88 anys, pare de Joan i Àngel Esteve Torres, nét, de 10 anys.

La finca la comprà un pintor, Joan Fortuny, que hi feu una gran reforma i la convertí en estudi on elaborava els seus quadres. Pintava amb una exquisida qualitat. Em contà que el seu besavi era de Reus i també era pintor, però no es pot confondre amb el famós Fortuny, tot i que podria ser de família. Fa uns quants anys vaig tenir l’honor de visitar el mas i en vaig quedar meravellat de les obres i de la transformació que havia fet de la finca rural en una gran mansió.

(Josep Paulo i Sabat)


Cal esmentar també que per un document datat el 30 de setembre del 1493, el Prior de Montserrat, fra Garcia de Cisneros, nomena batlle  d'Esparreguera a Salvador Vinyals, segurament el pare del nostre Salvador Vinyals del que tenim el seu testament. Va ser el primer batlle escollit popularment, confirmat, però, després per l'abat de Montserrat. Abans de 1493 el batlle era escollit directament a dit per l'Abadia.














A l'any 1612  l'església de Santa Maria del Puig, per raons de manca de capacitat degut a l'augment de població i a l'allunyament de la població, passà a ser sufragària i depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, els enterraments, a dins i a fora de l'esglèsia, però,  continuaren fent-se a Santa Maria del Puig fins a finals del segle XIX.












































Pergamí amb el testament de na Elizabet Vinyals, muller d'Andreu Vinyals del Mas, veïna de la parròquia de Santa Maria del Puig, del castell d'Esparreguera, datat el 20 de setembre del 1554. Va nomenar com a hereva universal a la seva filla Eulària. En són marmessors, el seu marit i el seu germà Jaume Bell Solà.
 Testimonis: el mossèn Gabriel Vinyals, segurament de família, i Salvador Castell del Mas (Can Castells)




















































































Pergamí amb el testament de Salvador Vinyals, del mas Vinyals, veí de la parròquia de Santa Maria del Puig, del castell d'Esparreguera, datat el 29 de setembre del 1561. Va nomenar com a hereu universal al seu fill Andreu. En són marmessors, el seu fill Andreu Vinyals, el germà, Tomàs Vinyals i el seu nebot Joan Amat. Els testimonis són: Salvador Castell i Benet Castell del mas de Can Castells.
























































































Arbre genealògic i de parentesc segons els pergamins Vinyals 


Germans
Salvador Vinyals



Barthomeu Vinyals

Thomas Vinyals


Fills  (4) Salvador
Andreu Vinyals
Salvador Vinyals
Janot Vinyals
Janosa





Muller d’Andreu Vinyals

Elizabet Vinyals








Filla de Elizabet i n’Andreu

Eulària








Germà Elizabet
Jaume Bell Solà









En Joan Amat que figura en el testament com a marmessor és el nebot de Salvador Vinyals,  fill d’una germana seva de la que no en sabem el nom  i que es debía emparentar amb la familia Amat de Sant Esteve de Sesrovires.  Podrien ser l’antiga familia de la masia de Can Amat.-


La dona perdia el cognom, com veiem, i adquiria el del marit. La suposada germana de Salvador  Vinyals no figura enlloc en el testament, ja debía viure fora del mas, i l’Elizabet Bell Solà  agafa el cognom del marit i es converteix en Elizabet Vinyals.

El primer pergamí, testament de l'Elizabet Vinyals, datat set anys abans que el del seu sogre, és correspon a la darrera voluntat d'una mare cap a la seva filla. Elizabet ,"detenguda de malaltia corporal de la qual tem morir", deixa a la seva filla Eulària com a hereva universal dels seus béns. Hi havia una clara separació dels béns matrimonials i es distribuien atenent al gènere, de mare a filla (en aquest cas una), de pare a fill primogènit, en el cas del testament de Salvador Vinyals. Els béns de la mare i  els béns del pare estaven totalment separats. No vol dir que Elizabet no tingués fills homens, però d'aquests, a efectes testamentaris, se n'ocupava el pare. El Dret Civil Català és un dels més avançats d'Europa. 

En el cas del segón pergamí, el de Salvador Vinyals, veiem com deixa hereu universal al seu fill Andreu i en el cas que mori, succesivament als altres fills homens fins a Janot Vinyals, després a qui correspongui, però en cap cas menciona en la línea succesòria a la seva filla Janosa. Ës força curiós, en aquest cas, que el seu fill i hereu, Andreu Vinyals, faci a la vegada de marmessor, a no ser que l'hereu per edat fos en Salvador Vinyals fill, o sigui fos el primogènit, però per una qüestió familiar greu, el pare decidís deixar-ho tot  a l' Andreu.

Signant ambdós pergamins trobem en Bernat Amat, vicari-notàri de la parròquia de Santa Maria del Puig i rubricats per Miguel Marqués presbiter de Piera, alies "El Mussol".

El nóm de Mas Boquer era el topònim amb que es coneixia antigament la masia de Can Vinyals i amb el que Orenci Valls  situa com a origen del seu conte-llegenda "La Cova de l´Ànima" : 

" Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'amplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aïgues del Llobregat" conscient de l'antigor del mas i de totes les coses  que aquelles pedres hauran vist.

Aquests dos pergamins, millor dit, les seves fotocòpies, em van ser donades per Francesc Subirana i Ollé per fer un treball de carrera fa molts anys. Els originals i si en tenia més debien formar part del seu patrimoni i quan va morir desconec el que se'n va fer.

Per últim, un agraïment molt gros al meu amic Joan Vallés i Altès, autor de les dues transcripcions  dels pergamins, catalogació, notes i estudi històric general, per les hores dedicades a aquesta pacient tasca. Sense ell aquesta entrada restaria encara a l'ombra.






dilluns, 11 de juny del 2018

Eduardo Marquina i els seus pecats de joventut

A l’escriptor Eduard Marquina i Angulo (Barcelona, 21 de gener, 1879-Nova York, 21 de novembre, 1946) el sorprengué la Guerra Civil a Buenos Aires (Argentina) i postulà eficaçment a favor del bàndol franquista i publica un llibre de poemes titulat ‘Por el amor a España’. L'agost de 1938 retornà a la llavors nomenada ‘zona nacional’, i el novembre del mateix any a Burgos fou nomenat president de la Junta Nacional de Teatros y Música. 
President de la Sociedad General de Autores de España i elegit acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola el 1939. A l'any del seu ingrés en la Reial Acadèmia estrenà el drama en vers La Santa Hermandad i el 1941 apareix la seva obra ‘Los tres libros de España’, en el que fa un resum històric de la vida civil i política de les idees i sentiments públics. 
El 1943 se li atorgà la insígnia de l'Orde d'Alfons X el Savi i el gener de 1946 l’Ajuntament l'imposava en un solemne acte la Medalla d'Or de Barcelona. Poc temps després era anomenat ambaixador extraordinari per assistir a la cerimònia de presa de possessió del president de la República de Colòmbia, i complida aquesta missió, visità altres repúbliques hispanoamericanes, en les que hi donà conferències i recitals poètics. Després es traslladà als Estats Units, on sofrí una pulmonia estant a Nova York, i quan es trobava en franc restabliment mori d'una afecció cardíaca. El cadàver fou portat i l'enterrament a Madrid, amb honors d’Estat pel franquisme.








Aquesta és, molt resumida, la seva biografia oficial on es pot veure que Marquina es convertít en la nineta dels ulls del franquisme a partir de la guerra civil.


De fet,com veieu, a l'any 1927, fou l'autor de les primeres  lletres que va tenir l' himne espanyol. El fet de ser català  i també potser els seus pecats de joventut van fer que aquestes lletres no prosperessin.



 Però hi ha un abans i un després  a partir del 1901, entre la seva obra de joventut  aqui a Barcelona i la que va fer  arran del seu establiment a Madrid el 1902 i  definitivament amb la familia el 1906-1907.

És el que Marta Palenque (1) en el seu treball "Eduardo Marquina en la revista Pèl & Ploma. El maquillaje de un tiempo de juventud" anomena:  " els seus pecats de joventut. Els anomena així perquè  en les seves obres completes (1944), Marquina, es va ocupar prou  bé de que aquest període primerenc  de la seva obra restés  prou amagat.



Retrat al carbonet sobre paper d'Eduardo Marquina i Angulo fet per Ramon Casas entre el 1897-1899.



Eduardo  Marquina es va casar amb Mercedes Pichot, germana del pintor  Ramon Pichot, que li va fer aquest retrat a l' oli.



Retrat d'Eduardo Marquina, fet per en Ramon Pichot, aparegut en "Pèl & Ploma" nº 77  el 1 de juny del 1901.






"En Flandes se ha puesto el sol" obra de teatre en vers de Eduardo Marquina de l'any 1910. 


Edició de les seves obres completes de l'any 1944.




















Fotografia d'Eduardo Marquina ja en la seva etapa de maduresa.


















Publicat per Eduardo Marquina a "Joventut" el 10 de maig del 1900. En català.


Continuació de la mateixa publicació amb la signatura de Marquina que sempre signava així: E. Marquina.



Poema de Marquina publicat a "Catalunya Artística" el 14 de juny del 1900. En català.




Poema de Marquina "Els arbres" publicat a "Pèl & Ploma" nº 53 el 1 de juny del 1900. En català.


Subscripció per oferir una VINYA D' HONOR a Marquina en ocasió de publicar el seu volum de "Las vendimias". 

Veiem com els redactors i amics seus de "Joventut" i de "Pèl & Ploma"aportaren ajudes económiques per  ajudar-lo. La llista és molt significativa. 

Publicada en el nº 54 de "Pèl & Ploma"  el 15 de juny de 1900.
























Setmanari Joventut (10/5/1900) pàg 207. 
Com a rebuda al jove poeta i escriptor català Eduard Marquina (1879-1946), recentment tornat de Madrid,les colles de Joventut i de Pel & Ploma, constituits en un grup anomenat per ells "supernacional", organitzaren un sopar en els soterranis del Cafè Continental , una festa gastronòmica en honor de Marquina i servida per en Josep Ribas de forma magistral com sempre.
Las Odas d'en Marquina foren el motiu primordial del literari sopar. La cordialitat que li demostraren tots estava fora de qualsevol dubte.



























Publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 el 15 de juliol del 1900 en format esquela.

Aquí comencen els desaires sobre Eduardo Marquina, o al menys, així ho debí sentir ell. Set mesos després el 15 de febrer del 1901, en el nº 70, es despatxà a gust dins la mateixa revista sobre tots aquells que el criticaren.

Segons Enric Gallén a la HDLC, tomo VIII, pàg 441-442, el fracàs del Teatre Líric Català  fou degut entre altres factors i segons la premsa de l'època a  " (...)  la manca d'ajustament entre el text i la música (...) en segon lloc, la pobresa literària dels textos (...) i per últim, la lamentable actuació dels intèrprets."

Cal recordar que, seguint a Gallén, que la creació del Teatre Líric Català el gener del 1901, sota els auspicis d'Enric  Morera i la direcció literària d' Ignasi Iglésias, nasqué de la ferma voluntat de contrarestar la implantació del "género chico" que blasmat, entre altres, per Joan Maragall i, en conjunt, per la intel.lectualitat catalana, omplia els escenaris del centre de Barcelona. L' experiència instal.lada en el Teatre Tívoli tingué escassa fortuna i no aconseguí
en cap moment engrapar el públic, tot i que, en conjunt, les obres presentades fossin d'inspiració literària i musical plenament catalanes.

Està clar que totes aquestes crítiques no van agradar gens  a Eduardo Marquina i durant aquests set mesos i fins arribar a l'article d'Emili Tintorer del 21 de febrer a "Joventut" alguna cosa va canviar profundament en ell. 






Poema, en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 del 15 de juliol del 1900.








Article literari, en català, de Marquina a "Pèl & Ploma" nº 57 del 1 d' Agost del 1900 sobre la estrena al Teatre de Catalunya , El Dorado, de l'obra de José Echegaray "El loco Dios". Article en el que no el deixa gaire ben parat.

Poema "Les Planes", en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 59 del 1 de setembre del 1900.






Nota publicada a "Pèl & Ploma" nº 60 del 15 de setembre del 1900, en la que els seus amics de redacció es planyen de que Marquina no pugui anar amb ells a París a causa de la seva malaltia.










Pèl & Ploma ,des de París, publicà aquest article en el nº 61 del 1 d'octubre del 1900. 







El dedicà el mateix Miquel Utrillo al "estimat amic E. Marquina"








Article, en català,  de Marquina publicat a "Pèl & Ploma"  nº 62 del 15 d'octubre del 1900 sobre el drama d' Henrik Ibsen  "Quan ens despertarém d'entre els morts" (1899) que va ser la seva darrera obra publicada.











Continuació de l'article.








Nou article de Marquina, en català, publicat a "Pèl & Ploma" nº 65 del 1 de desembre del 1900.






L'article es basa en "Visions i Cants" de Joan Maragall.


















Publicat a "Pèl & Ploma" nº 66 del 15 de desembre del 1900.

"Paraulas de Bar" és un fragment del drama líric "Emporium" amb música d' Enric Morera i amb lletres de M. Utrillo i del mateix Marquina.
























Article de Marquina, en català, sobre l'obra de Pompeu  Gener "Inducciones" publicat al nº 67 de "Pèl & Ploma" del 1 de gener del 1901.




Continuació de l'article crític de Marquina.









Article, en castellà, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 70 del 15 de febrer del 1901 sobre el Teatre Líric Català.   

Aquí és on Marquina explota definitivament contra els detractors  del Teatre Líric i argumenta una contracrítica tractant-los de puretes, intransigents i dèspotes.

Està clar que quan un està emprenyat l' idioma matern és el que et surt de dins i en el que et pots defensar millor. Normal.














Val la pena llegir-lo tot. Hi ha un abans i un després d'aquest article, i en Marquina ho debia saber. El 1 de juny d'aquest mateix any publicaria la seva darrera col.laboració a "Pèl & Ploma".





Cançó de la Por, en català,part de la seva obra "El Llop-Pastor" publicada en el mateix múmero 70 de "Pèl & Ploma" del 15 de febrer del 1901.



























Forta crítica d'Emili Tintorer a "Joventut" sobre l'obra de Marquina " El Llop-Pastor" el 21 de febrer del 1901. La rematada final.





















Article, en català, sobre una obra de Toltoi, publicada a "Pèl & Ploma" nº 71 del 1 de març del 1901.








Poema de Marquina, en català, "Cants dels firaires de Sant Ponç"publicat a "Pèl & Ploma" nº 76 del 15 de maig del 1901.

































Article de Marquina sobre Jacint Verdaguer, publicat en català, en el nº 77 de "Pèl & Ploma" del 1 de juny del 1901.















Darrer poema publicat per Marquina a "Pèl & Ploma", "Del espadat al mar", en el mateix nº 77  del 1 de juny del 1901. Aquest poema, no em sembla aliè, potser són suposicions subjectives meves, al seu estat  personal i anímic. cal llegir-lo.



















És evident que que després de marxar cap a Madrid moltes coses van canviar en Eduardo Marquina, la llengua la primera, aquella en la que va escriure durant tota la seva etapa catalana i de la que després renegaria en varies ocasions dient fins i tot que en prou feines coneixia el català, quan, com hem vist, menys una, tota la seva feina a "Pèl & Ploma" està escrita en llengua catalana.
En segón lloc, la seva ideologia, passaría d'uns postulats, a Barcelona, propers a la rebel.lia i a la revolució social  amb una actitud combativa i regenaracionista a una ideologia totalment conservadora i franquista.

Pensem que Marquina, en la seva etapa catalana, i encara que no va militar mai en cap partit polític, va combregar de les idees anarquistes i socialistes.
La seva obra posterior a la seva marxa a Madrid és prou eloqüent pel que fa al gir de 360 graus que va fer el seu pensament. 

El que reflexa el treball de Marta Palenque, sobretot, és, la gran absència d'aquesta etapa prohibida en tots els estudis publicats sobre Eduardo Marquina. Ni el mateix Marquina en parlava, ni els seus editors els hi convenia de parlar-ne degut al moment històric que es vivia a Espanya. És per això que els anomena "els seus pecats de joventut". 

Però el que és també evident, és que no era per por a la repressió degut al seu passat esquerranós a Catalunya, sinó perquè s'havia produït un canvi gradual però profund en la seva manera de veure les coses, un canvi ideològic.

De res ja valien totes aquelles mostres d'afecte dels seus amics de "Pèl & Ploma" a la terra on va néixer. El fracàs del Teatre Líric Català i les respectives crítiques, segurament constructives, sobre la seva obra  "El Llop-Pastor", segurament el van ofendre, potser fins i tot humil.liar.
No hi ha res pitjor que una persona ofesa o humil.liada perquè desprès renegui dels seus origens. En coneixem molts avui dia.

"Pèl & Ploma" publicà en català, castellà i francès, sense cap restricció, i s'obrí a totes les tendències literàries de moda a Europa en aquell moment. La llibertat de pensament era un dogma. El catalanisme de "Joventut ja seria un altre cosa per Marquina:


"(..) Fracasado ?
-No, con el propósito de hacer alguna obra de consistencia para volver con ella...
Pero mi vida en Barcelona no era posible. Yo he sido siempre anticatalanista  furibundo.... No agradaban estas ideas mias a muchos paisanos, y entonces, un poco triste, abandoné por segunda vez Barcelona (...) y me encontré por segunda vez en la Puerta del Sol" ( Entrevista publicada a La Esfera el 18/3/1916)

Està clar que tot és vell i foradat.-



Notes: 1- Marta Palenque Sanchez, catedràtica en Literatura Espanyola  de la Universitat de Sevilla.