Abans eren
anomenats «estomacals» o licors estomacals, però aquesta designació es va
prohibir a fi que no se suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen
dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques
medicinals. Si bé l’art dels destil·lats, paradoxalment, el van posar a punt
els àrabs -Xabir ben Hagín, del s. VIII, és un dels primers autors d’un llibre
de destil·lats, i a Europa, el primer a escriure’ls serà el català Arnau de
Vilanova-. El mateix Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a
digestius. Per això hi ha diversos licors que tenen nom o origen- en ordes
monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló),
Aromes de Montserrat...
Recordem que la graduació dels anomenats «licors digestius» sol estar per sobre dels 25º (arribant en ocasions als 60º), enfront dels 13º o 14º del vi i els 5º de la cervesa més corrent.
L'enologia discrepa de la medicina, ja que per als estudiosos de les begudes
alcohòliques els seus beneficis per a la digestió han estat demostrats des del
segle V abans de Crist. «Tots els aiguardents i licors anisats tenen propietats
gastrointestinals conegudes des d’Hipòcrates», afirmen.
Deixant al marge
l’alcohol, l’aportació d’herbes garanteix, per als entesos en licors, una
plàcida digestió. «En principi, els més digestius són els d’herbes, com el
Bénedictine». Creat el 1510 per monjos benedictins, està elaborat amb més de
vint herbes, escorces i arrels que aporten a l’organisme les propietats
salutíferes d’aquestes plantes, facilitant la digestió després d’un àpat. Cal
afegir-hi els antics «estomacals», com el Gran Licor Bonet, de Sant Feliu de
Guíxols, el Calisay, el Licor 43, etc.
(Jaume Fàbrega)
Està clar que el rei dels digestius a casa nostra és l'Aromes de Montserrat, si més no, encara que ara es fabriqui a Badalona, el que més d'aprop em toca.
L´any 1858 Joaquim Pedrosa i Vacarissas va crear primer el
Licor de Montserrat i més tard les Aromes de Montserrat. Sobre aquest
personatge sabem que tenia la fàbrica a Castell del Mas, al terme
d´Esparreguera, propietat que va acabar venent-se posteriorment a la mateixa
abadia.
L´altre origen possible és que, també el segle XIX, un monjo
francès que va anar fins a Montserrat deixés la recepta al monestir. En aquest
darrer cas seria molt probable que aquest monjo la portés del seu propi
monestir o d'algun altre europeu. També és perfectament probable, segons els
entesos, que les dues hipòtesis es relacionin i, a partir d´alguna influència
estrangera, els monjos de Montserrat desenvolupessin la pròpia recepta amb
l´ajuda d´algun productor local.
La destil·lació de les herbes de la muntanya amb l´aigua,
l´alcohol i el sucre es fa en els circuits tancats dels alambins de coure. Un
cop feta la destil·lació, es fa la barreja i el tractament de licor a partir de
l'anomenat sol i serena: per períodes de 24 hores s´apuja la temperatura a 60º,
s´abaixa a 20º, es torna a abaixar més (de 4º a -5º), s´apuja a 40º i finalment
es torna a abaixar entre 5º i -6º. Seguidament, el licor ha de fer el procés
d'envelliment, i ha de reposar un mínim de sis mesos en els barrils (bocois de
coure) per harmonitzar.
El resultat és un licor, de 31º de graduació alcohòlica, de
gran tradició a Catalunya que es ven a tot el món. Els darrers temps, les
Aromes del Montserrat són apreciades no solament com a licor digestiu sinó que
a més estan molt introduïdes en receptes de cuina i pastisseria.
El món del col.leccionisme m'ha permès poder incloure totes aquestes imatges que ara disfruteu.
Com qualsevol destil•lat, aporta una gran quantitat d’alcohol i sucres, així com petites quantitats dels compostos de les herbes amb les que es fa. És, per tant, una beguda d’alt contingut energètic. El consum moderat d’alcohol ajuda a controlar els nivells de colesterol, ja que augmenta els nivells de colesterol HDL (colesterol bo) i disminueix els de LDL (colesterol dolent) i triglicèrids. A més a més, afavoreix la circulació sanguínia a nivell coronari.
El digestiu "Calisay" d' Arenys de Mar. Vaig créixer veient aquesta ampolla immortal.
Allà on no arribava, l'Aromes, arribava "Calisay". De molt petit, el meu pare, ens va portar de visita a la fàbrica i ens van regalar una ampolleta del licor en miniatura que encara recordo ara.-
El digestiu "Quina Momo" és, contrariament als altres, molt menys conegut a casa nostra.
S'ha tornat a fabricar, amb la mateixa fórmula, al celler de Josep Castañé d' Argentona.
Les Aromes de la Segarra, a base da camamilla i d'altres herbes, de Cervera.
El licor "Randa" de Mallorca, 40º, a base
d' herbes, seguint la fòrmula secreta dels pares franciscans.
Els referents europeus:
Hi ha un
licor que va ser creat expressament per digerir un àpat abundant. Hubert
Underberg, el fundador del licor que porta el seu nom, va llançar aquest
producte el 1846. La seva creació ha guanyat medalles i premis a tot el món
gràcies a la seva destacada acció digestiva i la seva qualitat -que no gustativa,
ja que és molt amarg!-. El seu procés d’elaboració garanteix una extracció
delicada de diverses substàncies i vitamines obtingudes d’una selecció d’herbes
aromàtiques de 43 països. Aquests extractes maduren diversos mesos en botes de
roure eslovè. Es presenta en còmodes ampolletes individuals de 2 cl., i no
conté sucre afegit, és apte per a celíacs i a més conté antioxidants i vitamina
B1. Té una alta graduació alcohòlica (44% vol.).
Podríem dir que és bastant
semblant als licors d’herbes del tipus Jägermeister o Mega Jagd.
El logotip de Jägermeister es refereix a la llegenda de
Sant Hubert i
mostra el cap d'un cérvol amb una creu resplendent entre els esglaons de la
seva cornamenta. A
l'etiqueta de l'ampolla es pot llegir el poema següent d'Oscar Riesenthals
(1830-1898):
Das ist
des Jägers Ehrenschild,
daß er
beschützt und hegt sein Wild,
weidmännisch
jagt, wie sich’s gehört,
den
Schöpfer im Geschöpfe ehrt.
Aquest
és l'escut dels caçadors d'honor,
que protegeix i cuida el seu joc,
persegueix la caça, tal com es va sentir
honora el Creador en la seva creació.
El Benedictine té el seu origen l´any 1510 a l´abadia benedictina de Fécamp, a la regió de Normandia, quan el monjo Dom Bernardo Vincelli va desenvolupar la recepta d´un elixir aromàtic. Aquesta beguda es va produir a l´abadia fins a la Revolució Francesa, quan la recepta es va perdre per les turbulències viscudes. L´actual licor, de 40% i etiquetat amb les inicials DOM (Deo Optimo Maximo) data de l´any 1863, quan Alexandre el Gran va redescobrir la recepta i es va començar a produir de nou el licor sota la denominació Bénédictine. La recepta d´aquest licor és un secret comercial molt protegit. Això ha fet que molts hagin intentat desenvolupar receptes similars sense èxit, fins al punt que a la seu de Fécamp l´empresa mostra un saló de les falsificacions amb les ampolles dels seus competidors.el mercat alemany.
Pel que fa al Chartreuse, té el seu origen en l´orde dels
cartoixans, fundat l´any 1084 per Sant Bru. El licor que té el seu nom té
l´origen a
l´any 1605, quan el mariscal d´Estrées va entregar als monjos de la
cartoixa de Vauvert (París) un manuscrit que revelava la fórmula
d´un elixir de
llarga vida, l'origen del qual no es coneix.
Com diuen a França, amb total encert, hi ha dues classes de
licors: els aperitius i els digestius. O el que és el mateix, els que es prenen
abans i desprès del àpats. Encara que sembli mentida, el grau de dolçor no és
un factor determinant. Un aperitiu pot ser dolç i un digestiu, lleugerament
amargant. Perquè, en definitiva, prenem xarops que ens condicionen el sistema
digestiu, preparant-lo per engolir o per a pair.
Situen l'origen a Itàlia , més precisament en Llombardia . Potser la versió més coneguda és la relatada per una de les empreses més antigues en l'elaboració d'aquesta beguda: Fratelli Branca , empresa que encara fabrica el producte a la ciutat de Milà . La història segons aquesta companyia, li atribueix la invenció al farmacèutic Bernardino Branca i al seu col·laborador, un doctor suec de cognom Fernet, cognoms tots dos que donarien el nom al licor.
Un altre referent històric és el licor "Izarra" del País Basc francès.-
Els estomacals o digestius ja desapareguts:
La comarca catalana per excel.lència, pel que fa als licors digestius, va ser El Maresme.
Estomacal "Barrau" de Montgat.
Estomacal "Cisa" del Masnou.-
Estomacal "Cid" del Masnou.
Estomacal "Don Juan" de Pineda.
Gran estomacal "Alpino" d'Arenys de Munt.
Estomacal "Quina Momo" d'Argentona.
A Barcelona, per densitat de població, es va esdevenir, també, un nucli productiu de grans licors digestius.
Estomacal "Royal Kij"
Gran licor estomacal "Parera"
Estomacal "Montplet".
Estomacal "Martí"
Gran estomacal "Raigdor"
Estomacal "Escat"
Estomacal "Morera"
Estomacal "Cisa"
Estomacal "Prunier" de les destil.leries Cosme Puigmal.
Estomacal "Margot" de les destil.leries d' Agustí Bofill de Badalona.
Les "Aromes del Queralt" de les destil.leries de Ramón Vila de Berga.
Estomacal "Els Sardanistes" de Manresa.
Gran estomacal "Dorado del Pavo" de les destil.leries J. Selga Torras de Manresa.
Licor estomacal "Eva" de Josep Germà de Sabadell.
Estomacal "Emporium" de Figueres.
Estomacal "Flors del Remey" de Caldes de Montbui.
Gran licor estomacal "Gili" de Reus.
Estomacal "Massó" de Reus
Estomacal "Iris" de Lleida
Estomacal "Samely" de Lleida. Destil.leries Josep Carulla.
Estomacal "Montañà" de Granollers
Estomacal "Núria" del Santuari Nta. Sra. de Núria.
Gran licor estomacal "Orlik" de Palau de Plegamans.
Estomacal "Grogués" de la ciutat de Valls.
Licor estomacal "Sant Salvador" de Valls.
Gran licor estomacal "Virben" de Vilafranca del Penedes.
Gran licor estomacal "Marigal" de Vilafranca del Penedés.
Licor estomacal "Aromes del Penedés" de Vilafranca del Penedés.
Licor estomacal "Yum" de les destil.leries Lapeira de Tortosa.
Les Illes no es queden enrera.
Estomacal "Frigola" de les destil.leries Mari Mayans d' Eivissa.
Gran licor estomacal "Valls" de Felanitx, Mallorca.
Estomacal "Beltrán" de Maó, Menorca.
En resulta una beguda dolça i intensa, de color caramel i de graduació alcohòlica d’uns 26-29 %.
A Catalunya és una beguda molt coneguda i apreciada. Moltes comarques en són productores de manera tradicional des d’èpoques antigues. S’organitzen fires de la ratafia on hi ha tasts, exposicions de receptes i mètodes per fer-la.
A les ratafies els hi està passant ara, el que els digestius van viure a finals del XIX, principis del XX.
