Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 16 de novembre del 2014

Lambert Escaler i Milà ( Vilafranca del Penedès 1874-1957)








Escultor, decorador i comediògraf.
Nebot de Ramon Escaler i Ullastre i deixeble de Josep Campeny. Es donà a conèixer amb les seves comèdies i més tard conreà l’escultura dins el realisme anecdòtic de l’època (El mestre està malalt!, 1900). 









Tanmateix foren més conegudes les seves peces típicament modernistes de terra cuita policromada —especialment caps femenins— que catalogà (1903) i comercialitzà (se'n conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona). Dissenyà també els capgrossos de Vilanova i la Geltrú (1949) i diversos diorames a Ripoll, Madrid i Barcelona (Museus d’Arts i Indústries Populars). Malgrat la gran qualitat de la seva obra modernista, fou una figura marginal i orientà la seva activitat vers el camp de les arts decoratives. ( Enciclopèdia Catalana)



L’any 1874 naixia a Vilafranca l’escultor, decorador i autor teatral, Lambert Escaler. Fill de Benet Escaler i Paula Milà, tingué un germà, Arcadi, més gran que ell. L’any 1881, amb només 7 anys d’edat, es traslladà amb la seva família a la ciutat de Barcelona, on els seu pares obriren una sastreria de complements teatrals. Inicialment es van instal·lar al carrer Ferran i poc després regentaren al carrer Raurich “El Ingenio”, una botiga de regals i complements de carnestoltes i festes populars com màscares, serpentines, gegants i capgrossos, sorpreses, maniquins, etc. que encara existeix actualment amb el mateix ambient entranyable. Va casar-se amb Elvira Subirachs a l’edat de 30 anys amb la qual va tenir dues filles, Marta i Mercè.






Com escultor va destacar per la seva producció de terracotes modernistes, representant bustos femenins amb els quals va aconseguir un gran reconeixement i èxit comercial. Quant a la formació acadèmica, el seu pare Benet Escaler, escultor aficionat, fou el seu primer mestre. Posteriorment fou deixeble de l’escultor Josep Campeny i Santamaria. També cal destacar en aquest moment de formació, el paper del seu oncle, el dibuixant humorístic i comediògraf Ramon Escaler i Ullastre. A partir de la decadència del moviment modernista començà a col·laborar amb arquitectes a Barcelona i a Madrid, dissenyant algunes de les escultures que decorarien les façanes dels seus edificis. El Museu del Modernisme Català de Barcelona exposa 80 peces seves.










Són de La Ilustració Catalana Any IV.1906. Lambert Escaler i Milà tenia 32 anys.-





































Malauradament, la faceta d’escriptor teatral de l’artista no és gaire coneguda, la seva trajectòria s’inicià amb la publicació en diaris i revistes locals de petits treballs els quals denominava “pessigolles” . Molt aviat, però, va decidir introduir-se en el món pròpiament teatral, per la qual cosa redactà obres una mica més ambicioses, però que seguien el mateix tarannà popular i lleuger de sainets. La seva estrena es va fer al teatre Romea, amb Lo meu criat.. Escaler va escriure molts títols: Una poma per la set, L’Amic Cirera, La família Grill, Els Últims Rovellats, Dit i Fet, Homenots, Pessigolles, Ninorets, Els quatre amics d’en Rodó, Flors i Papallones, Les píndoles daurades ó El Cavaller, Victòria i Pau, El brot de Farigola; així com els monòlegs Les astúcies d’en Titella o un dimoni d’estar per casa i Entreacte. 

A banda de l’escultura i el teatre, Lambert Escaler mantingué lligams estrets amb la cultura popular. Cap als anys 30, tornà a treballar a l’Ingenio, la botiga que regentà el seu pare, participant en la confecció de capgrossos i gegants, encara que moltes d’aquestes obres ja no es conserven. Va realitzar els capgrossos de Vilanova i la Geltrú.

Lambert Escaler va destacar, també, en la decoració de tota mena d’espais i esdeveniments, des de cases, diorames, balls de màscares fins a estands de fires de mostres. Va morir a Barcelona l’any 1957. 

 Vilaweb (15-08-2013)







































































LAMBERT ESCALER I OLOT

I per qui tingui calés............................ peça de col.lecionista







































dissabte, 6 de setembre del 2014

CAN MATALONGA: ENTRE UNA LLEGENDA I UN POBLE

Aquesta entrada ja  feia temps la tenia al cap de fer-la, de fet, des que el darrer Ponis, per edat, ens va deixar. Em refereixo al meu cosí Josep Matalonga Espinach, mort injustament en la plenitud de la seva vida el 4 d' Agost del 2010. 
No trobava mai el moment, ni  sabia per on començar, però, ara, després de la mort del meu pare, Alfons Matalonga Ollé, el  23 de Juny d' enguany, i encara que els records dolen, em crec amb el deure de fer-la. 
 Vull fer d'aquesta entrada un homenatge a tots dos, perquè el temps no els esborri mai i per a tots els que els heu conegut.
Aportaré imatges, experiències, paraules, videos, textes i sobretot respecte i estimació. 
( Pijus)

" Els Senyors de Collbató" de Joan Vallès Altés. A3 Copiseny, 1997.  

Aquest llibre, poc conegut malauradament, d'edició limitada i per altra part, d'un gran amic meu, en Joan Vallès i Altés, EDICIONS LA GUINEU, em va fer descobrir la llegenda del Mansuet per primera vegada l' any 1997 i al mateix temps la seva relació amb la meva família. 
En la recerca bibliogràfica que el meu amic Joan va endegar per escriure "Els Senyors de Collbató" va trobar aquesta relació de parentesc entre la meva familia i en Mansuet Boxó i Xalàbia. Després d' ell han vingut d' altres, també renombrables treballs, com els de Jordi Serra i Massansalvador (2003) i el de Genís Frontera i Vila i Joan Valls i Pueyo (2008) ( a sota mateix), però val a dir que en Joan Vallès va fer un autèntic treball d' antropologia històrica:

"(..) L'any 1860,dos anys més tard de les succesives publicacions en El Telégrafo, l'editor barcelonès Tomás Gorchs les recopila i les edita novament sota el títol " El Mansueto o las Cuevas de Montserrat-Leyenda histórica ". És aquesta la principal font documental que m' ha servit de referència basica per a reconstruir la llegenda d'en Mansuet Boxó i la seva estimada Marta. " (pàg. 142 de "Senyors de Collbató")








 En aquest arbre generecional de la familia Rogent- Perés podem veure com dues grans families de Collbató, les de Can Bacarisses i de Can Matalonga s' uneixen i una filla seva, la Rosa Bacarisses Matalonga es casà  amb en Mansuet Boxó .

"En realitat, explica l'autor, Mansuet va ser l'hereu d'una nissaga de ferrers que l'any 1822 va impulsar i liderar una partida guerrillera rural i reialista formada per 150 persones que s'oposava al govern liberal. Tot i així, la cultura popular i la literatura, el van situar històricament en les batalles del Bruc de l'any 1808 contra l'exèrcit napoleònic i li van donar un paper heroic i de lideratge que no hi va tenir. La seva vinculació amb aquest conflicte bèl·lic només vindria donada pel seu paper com a fabricant d'armes.A més, la llegenda va situar la seva activitat guerrillera a l'entorn de Collbató i del Bruc, mentre que la seva actuació va tenir lloc a Castellbell i el Vilar i a Castellgalí. Mansuet va morir ajusticiat l'any 1822 a Castellbell i el Vilar, un fet que va contribuir a elevar-lo a la categoria d'heroi." (Regió 7 del 28/3/2008, referent al llibre de Genís Frontera i Joan Valls.-)

Està clar que una cosa és la seva llegenda i l' altre els esdeveniments històrics i familiars.
 A mí, ara, m' interessen més aquets últims:
(..) " Una altra dada interessant que vincula en Mansuet Boxó amb Collbató és el seu matrimoni amb Rosa Bacarissas i Matalonga, l' any 1812, en la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Na Rosa Bacarisses i Matalonga era la filla petita del matrimoni format per en Josep Bacarisses i Perelada i l' Agnès Matalonga i Torres.(..)" pàg 149 de " Els Senyors de Collbató" de Joan Vallès i Altés.-


(..) " Tant bon punt en Mansuet i la Rosa foren casats, es traslladen a viure a la parròquia d' El Vilar, fugint, potser , de les intrigues i angúnies que suposava el plet pendent entre la familia Bacarisses i la familia Matalonga, (..) En la parròquia d'El Vilar, en Mansuet segueix fent de ferrer. (..) Allí, a la casa-ferreria, al peu mateix del camí ral, hi van nèixer tres vailets ben eixerits: en Manel, l' hereu; la Margarida, la pubilla i en Sadurní, el xic de la família Boxó-Bacarisses. (..)"(pàg 150-151 del mateix llibre)

A la pàg 111 del llibre de Massats i Llover i fent referència a la crònica del diari "El Indicador Catalán" del 29 de maig de 1822 ens parla del final del Mansuet i del que se'n va fer de la seva família:

 "Esta mañana a los tiros que disparó la artilleria que el dia de ayer salió de esta plaza, se rindieron, y después de haber recibido el sacramento de la penitencia administrado por los capellanes de Murcia y Aragón, fueron fusilados nueve y remitidos a esa (Manresa) dos muchachos que por no tener la edad que requiere la ley, no sufrieron igual suerte que los demás. Los facciosos aprehendidos en la casa del Herrero del Vilá y fusilados son: Manuel y Mansueto Boixó, padre e hijo, amos de ella y cabecillas, naturales del mismo pueblo; Jaime Grau, José Grau Velarde,Sebastian Rig y Francisco Torres de idem. Mariano Cortadella, Gregorio Torres y Juan Grau, cabecilla de Esparraguera; Juan Mas de Fiol de Esparraguera, y Magin Robinat de Manresa,
menores de 18 años iran presos a esa (Manresa) como también la muger del Boixó, hijo del herrero, con tres criaturas, la una de pecho."

Aquí acaben les noticies sobre els fills i la dona del Mansuet i la seva mort, no gens gloriósa ni pacífica el 29  de maig de 1822.-



L' any 1836 hi han notícies d' un altre Matalonga, en Jacint Matalonga, que al tenir una casa en propietat a Esparraguera, presuposo i amb molta seguretat que ve de la família de cal Ponis de Collbató.

"L´any 1836 es comunica a Jacint Matalonga, que es troba a Terrassa, que si no torna a la Vila la seva casa es destinarà per allotjar soldats." Arxiu Municipal d' Esparreguera.-
És el mateix Jacint Matalonga d' aquesta postal de la Pilarín Bayés en la que veiem com fa de mestre d' obres  de l´antic Ajuntament de Terrassa.-
I també, segurament, avi i besavi de Pelegrí Matalonga i Payeras i Pere Matalonga i Feliu, alcaldes de Terrassa els anys 1901 i 1952-1953 respectivament.- ( Fons documental Ajuntament de Terrassa)

Aquesta branca de Terrassa començada per en Jacint Matalonga, és contemporània  del primer Ponis del que disposo un retrat amb la linea succesòria al darrera. ( abaix )





Josep Matalonga i Llopart, segurament germà o tiet de Jacint Matalonga i primer Ponis del segle XIX del que tinc una imatge.

El renom "Ponis", de Cal Ponis,en que popularment la gent de Collbató, anomena als nascuts a Can Matalonga del carrer Nou nº 38, en desconec el seu origen.



Josep Matalonga Llopart (1895) *
Josep Matalonga Aveyá.
Josep Matalonga Morera.
Josep Matalonga Ollé.
Josep Matalonga Espinach.

* Aquesta data ha de ser la de la seva mort o de quan es va fer el retrat, perquè ja el meu avi patern , en Josep Matalonga i Morera, va morir els anys cinquanta quan no en tenia més de seixanta. 







Un germà del meu avi patern, Josep Matalonga i Morera, en Arturo Matalonga i Morera, va emigrar, fugint del servei militar, a Montevideo de jovenet. Treballava de pastisser a Barcelona i va aprofitar que el seu amo hi anava per quedar-se i fundar, amb els anys, " La Platense", una de les millors pastisseries de  Montevideo. Aquest va ser el fet, a principis de segle, que va portar la nostra nissaga a la República Oriental de l' Uruguay i que molts anys després els seus descendents: Mario Matalonga i els seus fills, Santiago i Carolina facin per veure'ns quan venen de viatge a Catalunya.








Fotografia familiar feta en honor a la visita de l'oncle Arturo de l'Uruguay quan tenia 57 anys.-
D' esquerra a dreta i de dalt a abaix: 
Angelina Ollé Ollé, Josep Matalonga Morera, Antonia Ollé Matalonga, Arturo Matalonga Morera (57 anys),Ignàcia Matalonga Morera, Pau Ollé Ollé, Pere Ollé Matalonga.
Josep Matalonga Ollé, Maria Morera, Alfons Matalonga Ollé, Josep Ollé Matalonga,Josep Matalonga Aveyà i Artur Matalonga Ollé.

Fins ara, i per no allargar-me massa en el temps i en els noms, he confegit una relació d'hereus, menys en els casos que per la seva importància, ho mereixia.



Ara em toca parlar d' un altre Ponis, el darrer, per edat, dels nascuts al carrer Nou de Collbató. Primogènit i fill únic de la nissaga dels Matalonga, de tota aquesta llarga llista que va de la llegenda del Mansuet fins  ara.

 Fill d'en Josep Matalonga  Ollé i de Teresa Espinach Torra, el meu oncle,també primogènit per edat de la hisenda de Can matalonga i la meva tieta, natural d' Esparreguera. 

 A ell li tocava, o no, tancar el cercle dels Ponis, no pas dels Matalonga, però la seva mort prematura als 59 anys ho va impedir. Entre la llegenda del Mansuet i el poble de Collbató em quedo amb aquest últim i per descontat amb l' estimació, merescuda, que el darrer Ponis ha rebut de tota la gent que el va coneixer. 

Hi ha tanta cosa d' en Josep  que mereixeria una entrada per ell sol, de tota manera, vull a tall d' homenatge incloure'l ara i fer-hi un petit tast de la seva inmensa presència.



Crec que en aquestes dues imatges, es pot veure el Ponis amable, dialogant, imaginatiu, irònic i sorneguer que tots coneixiem. 







" El Libre del Coch" del Mestre Robert (1520), un tractat de cuina medieval del que en Ponis feia referència molt sovint. Qui sap si quan esquarterava, trinxava i adobava la carn del senglar no feia servir aquestes receptes tan antigues.

"El Llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch cs (ço es) de qualsevol manera, potatges y salses compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissimo senyor Don Ferrando Rey de Napols, més conegut com al Llibre del Coch, és un receptari català del segle XVI escrit pel mestre Robert i del qual la primera impresió que actualment es guarda és de l'any 1.520, en català i a Barcelona. Inclou sobretot receptes de la cuina catalana del moment, algunes extretes del Llibre de Sent Soví, i també algunes de cuines veïnes, com l'occitana i la italiana (cal tenir en compte que la Corona de Catalunya i Aragó, en aquella època, s'havia extès cap al nordest de la Mediterrània). Malgrat no incloure receptes castellanes, va tenir un enorme èxit també a Castella, es va traduir al castellà el 1.525 i es va reeditar en aquesta llengua diverses vegades. Es considera de gran valor per a conéixer la gastronomia del Renaixement.



"En general, la cuina catalana abans de la introducció dels aliments americans no era excesivament diferenta a la romana. Els ingredients utilitzats s'havien reduït, les barreges també, prioritzant les més preuades i eliminant alguns aliments i mescles que avui ens semblarien "una mica esgarrifosos"; en canvi augmenten les espècies. La cuina i la taula es refinen, es posen les bases de servir a taula, com mostra aquest llibre i d'altres de l'època, com per exemple el manuscrit Com tayllaràs devant un senyor.
Sabem perquè està escrit al títol del llibre imprés que l'autor es dèia "mestre Robert" i que era cuiner del "rei Ferran de Nàpols", però no sabem si havia nascut a Nola, a Noia, o altre lloc, ni "ningú sap qui fou aquest personatge".És "nadiu de Catalunya".

En aquesta nota veiem el Ponis de la rielleta sorneguera, enrollat com ell sol.
 Crec que haguès estat un bon escriptor.-





















La vessant política del Ponis restava camuflada a vegades, era però d' esquerres i independentista. Estimava la Terra Catalana, el seu poble en general.No era de cap partit polític concret al menys oficialment. 
Crec que es mantenia a la reserva per si les coses anaven maldades i s' havia de començar a reconstruir ( un supervivent), però quan li hagués agradat viure els moments que estem a punt de viure !!.-






La seva gent, els seus contemporànis.




Amb la seva mare i el seu avi, anys cinquanta, amb el mercat d' Esparreguera al fons.-



Vivint el moment, sense falses modesties.-

Época hypie a la Vinya Nova.-


Una foto antiga del seu estimat poble.-







 I per acabar,  Alfons Matalonga i Ollé ,el meu pare, el darrer Ponis, no per edat, sinó per sobreviure al seu nebot, Josep Matalonga Espinach mort quatre anys abans, als 59 anys d'edat.


















Alfons Matalonga i Ollé (1927-2014)

De guapo, amb 16 o 17 anys a l'època en que anava a ballar al' Ateneu d'Esparreguera.









Quan feia de cambrer a la plaça del Centro de Barcelona en els 50'S amb el seu amo Ramón.
En aquest bar, a prop del Camp de les Corts del Barça, va conèixer jugadors del FCB de lèpoca com: Ramallets, Kubala, Gonzalvo II, Biosca, Segarra, Martin etc.Explicava com molts no arrivaven a final de mes i quedaven a deure al bar fins a lo propera nómina. Eren altres temps !!




Cantant amb els de la penya de l' Orinal.-
Amb els de la mili repartint el ranxo.-Ell és el de les ulleres fosques.















Lligant de tres en tres.

Pase pernocta del Regiment d' Artilleria nº 62 al que pertanyia l' any 1947.-










La seva moto OSSA 125 cc.


Beneïnt la moto OSSA 125 cc. a Esparreguera, segurament amb la penya Mig Gas.-


A Montserrat el 21 de maig del 1964 quan jo i el meu cosí Arturet vam fer la primera comunió.

Per les mateixes dates en alguna altra celebració.


Foto familiar del 2009, ja en manquen tres.-





Celebrant el seu 79 aniversari a Can Llates (Collbató) l' any 2006.
Al fons, la seva cunyada, Teresa Espinach i Torra i el seu nebot Josep Matalonga Espinach, ja desaparegut.










En record de la meva tieta, Teresa Espinach Torra, cinquena per la dreta a dalt, en els seus anys joves de Passió a Esparreguera que morí el 10/1/2017  (D.E.P.)


Ara explicaré unes històries, abans no les oblidi, que el meu pare, de quan en quan ens recontava. Igual que aquets quatre capvespres de Can Comelles, on si va passar els darrers cinc anys de la seva vida.

Una d' elles, cronologicament parlant, era quan ens deia que havia pujat, varies vegades, al ford T del metge Orenci Valls quan feia les visites als seus pacients de Collbató. Ell anava a buscar-lo a Esparreguera a peu i pujaven a Collbató amb el seu cotxe.

Un altre, quan ens explicava la pujada cap Sant Jeroni, a Montserrat, amb el seu germà Artur i la burra bòrnia, carregada amb el menjar per anar a treballar de cambrers al restaurant. Aquesta, segons ell, posava la pota, primer una, després l´altre, mecànicament però intuitivament, cada cop a la mateixa pedra del camí, esmolada ja per l'unglot de l' animal, fins arribar a dalt. Una vegada se'ls hi va caure per un petit barranc amb la sort que no li va passar res.  

Quan explicava, com en Jaume de les haques,marit de la tia Alfonsa, feia viatges a Barcelona amb la seva calesa amb el sostre amb doble fondo, on hi guardava el dipòsit del licor (conyac,anís, ron etc). A la tornada carregava d' esperit  de vi per tornar a fabricar els licors a la seva casa de Collbató. Lo curiós del cas és que per evitar que la calesa volqués per el sobrepès del sostre pujava gratis a tothom que volgués anar-hi.



Quan feia referència als seus viatges en taxi sidecar cap on necessitessin anar. De vegades per anar a festejar la xicota del poble veí. Sempre em deia que el famós perruquer Luís Llongueras, li havia quedat a deure 25 pesetes.

Va ser mecànic i representant de les motos OSSA a Esparreguera, les venia i les llogava.- ( Telèfon 201 de l'època)


                                  




  BON  VIATGE  PARE !!