Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 21 de desembre del 2014

En els límits de la fotografia: La Ilustració Catalana


Revista gràfica editada a Barcelona del 1880 al 1894.

Fins el 1882 aparegué desenalment a cura d'Eudald Canivell, Ramon E. Bassegoda i Jacint Laporta i dirigida per Josep Franquesa i Gomis, que fou substituït aviat per l'editor de la revista Carles Sampons. Francesc Matheu, amb l'impressor Josep Thomàs, l'adquirí, i el 1883, com a director, la convertí en quinzenal, publicà acurats extraordinaris —els dedicats a l'Exposició del 1888 li valgueren la medalla d'or del certamen— i aconseguí la col·laboració dels principals artistes i escriptors del moment.

En una segona època (1903-17) aparegué com a setmanari amb el nom d'Ilustració Catalana, amb la col·laboració de Josep Alemany, antic director de La Ilustració Llevantina. Es convertí en una de les principals publicacions catalanes —hi col·laboraren Joan Maragall, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Josep Carner, Josep M. Folch i Torres, Magí Morera i Galícia—, mantingué l'esperit tradicional i de Renaixença —amb conflictiva obstinació pel que fa a l'ortografia—, es féu ressò de moltes iniciatives culturals i del catalanisme polític i publicà el suplement Feminal.

L'encariment del paper produït per la guerra de 1914-18 condicionà la substitució de la revista il·lustrada per la més modesta Catalana. ( Enciclopèdia. cat)










































La Ilustració Catalana va haver de viure un problema que afectava en aquells moments totes les publicacions il·lustrades del món: el de substituir a poc a poc els gravats perfectes, al boix o al zenc, per les reproduccions fotogràfiques que el sistema fotogravat, descobert feia poc temps, permetia. Una de les empreses pioneres en l'ús d'aquesta tècnica va ser la Casa Thomas, de l'impressor Josep Thomas. (1)

























La capçalera il·lustra copiosament la dèria del simbolisme patriòtic, propi de l'època. Dibuixada per Serra i gravada pel boixista Gómez. Així, entre altres motius, hi apareix el contorn de la muntanya de Montserrat i els escuts de les quatre províncies del Principat. Al centre de la capçalera és ocupat per la llegenda de La Ilustració Catalana. A la part superior es veu el dibuix d'un pagès català, amb barretina i el braç dret enlaire, com en actitud perorant, que emergeix d'un grapat de fulles de card, d'acant i de roure. A la part inferior es veuen els atributs de les Belles Arts: la lira, la ploma, el llapis, el llibre obert, el capitell, i també el compàs i la bola del món, i una garlanda amb fruits i fullatge. Partint de la meitat inferior i abraçant tot el conjunt de la capçalera, una palma i una branca de llorer (2)














El format és de 410x290 mm, té vuit pàgines a tres columnes i és venuda, en números solts, a quatre rals. Es publicava els dies 10, 20 i 30 de cada mes, però a partir de l'any 1882, es converteix en quinzenal, a base de fer números de setze pàgines; són, per tant, posteriorment trenta-dues pàgines cada mes, en lloc de vint-i-quatre que n'eren abans. El text és a tres columnes i la composició està feta a mà. La tipografia més aviat rodonejada i és petita, però clara, de fàcil lectura. El tiratge és net i dóna un conjunt polit. L'organització i la mida dels blancs estan ben calculats i la caixa del text és col·locada seguint uns cànons estrictes. Entre dues columnes d'escrit se situen els gravats, en alguns casos. En altres, els gravats són de cos sencer i fins i tot a dues pàgines. El tot forma una pàgina solemne, noble, ben enquadrada, pensada i compaginada amb gust tipogràfic de qualitat. (3)














El 1888 és la data  de l' Exposició Universal de Barcelona i la data de la irrupció massiva del fotogravat  a la ploma.

Us ofereixo ara detalls d' aquets fotogravats, trets de les plomes dels millors dibuixants del moment:

Joan Llimona, Dionís Baixeras, Arcadi Casanovas,
Subietas Lleopart, Joan Baixas, J. lluís Pellicer etc.

El detall i el realisme dels seus dibuixos ens acosta al límit de la fotografia. (Pijus)







































Lo Port de Barcelona de l' any 1888 dibuixat per Joan Baixas. Un any abans de que desembarqués el Buffalo Bill's Wild West. Buffalo Bill a la cort del Modernisme (1889-1890)










































































( 1,2,3. Història de la Premsa Catalana, Torrent- Tasis)





diumenge, 16 de novembre del 2014

Lambert Escaler i Milà ( Vilafranca del Penedès 1874-1957)








Escultor, decorador i comediògraf.
Nebot de Ramon Escaler i Ullastre i deixeble de Josep Campeny. Es donà a conèixer amb les seves comèdies i més tard conreà l’escultura dins el realisme anecdòtic de l’època (El mestre està malalt!, 1900). 









Tanmateix foren més conegudes les seves peces típicament modernistes de terra cuita policromada —especialment caps femenins— que catalogà (1903) i comercialitzà (se'n conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona). Dissenyà també els capgrossos de Vilanova i la Geltrú (1949) i diversos diorames a Ripoll, Madrid i Barcelona (Museus d’Arts i Indústries Populars). Malgrat la gran qualitat de la seva obra modernista, fou una figura marginal i orientà la seva activitat vers el camp de les arts decoratives. ( Enciclopèdia Catalana)



L’any 1874 naixia a Vilafranca l’escultor, decorador i autor teatral, Lambert Escaler. Fill de Benet Escaler i Paula Milà, tingué un germà, Arcadi, més gran que ell. L’any 1881, amb només 7 anys d’edat, es traslladà amb la seva família a la ciutat de Barcelona, on els seu pares obriren una sastreria de complements teatrals. Inicialment es van instal·lar al carrer Ferran i poc després regentaren al carrer Raurich “El Ingenio”, una botiga de regals i complements de carnestoltes i festes populars com màscares, serpentines, gegants i capgrossos, sorpreses, maniquins, etc. que encara existeix actualment amb el mateix ambient entranyable. Va casar-se amb Elvira Subirachs a l’edat de 30 anys amb la qual va tenir dues filles, Marta i Mercè.






Com escultor va destacar per la seva producció de terracotes modernistes, representant bustos femenins amb els quals va aconseguir un gran reconeixement i èxit comercial. Quant a la formació acadèmica, el seu pare Benet Escaler, escultor aficionat, fou el seu primer mestre. Posteriorment fou deixeble de l’escultor Josep Campeny i Santamaria. També cal destacar en aquest moment de formació, el paper del seu oncle, el dibuixant humorístic i comediògraf Ramon Escaler i Ullastre. A partir de la decadència del moviment modernista començà a col·laborar amb arquitectes a Barcelona i a Madrid, dissenyant algunes de les escultures que decorarien les façanes dels seus edificis. El Museu del Modernisme Català de Barcelona exposa 80 peces seves.










Són de La Ilustració Catalana Any IV.1906. Lambert Escaler i Milà tenia 32 anys.-





































Malauradament, la faceta d’escriptor teatral de l’artista no és gaire coneguda, la seva trajectòria s’inicià amb la publicació en diaris i revistes locals de petits treballs els quals denominava “pessigolles” . Molt aviat, però, va decidir introduir-se en el món pròpiament teatral, per la qual cosa redactà obres una mica més ambicioses, però que seguien el mateix tarannà popular i lleuger de sainets. La seva estrena es va fer al teatre Romea, amb Lo meu criat.. Escaler va escriure molts títols: Una poma per la set, L’Amic Cirera, La família Grill, Els Últims Rovellats, Dit i Fet, Homenots, Pessigolles, Ninorets, Els quatre amics d’en Rodó, Flors i Papallones, Les píndoles daurades ó El Cavaller, Victòria i Pau, El brot de Farigola; així com els monòlegs Les astúcies d’en Titella o un dimoni d’estar per casa i Entreacte. 

A banda de l’escultura i el teatre, Lambert Escaler mantingué lligams estrets amb la cultura popular. Cap als anys 30, tornà a treballar a l’Ingenio, la botiga que regentà el seu pare, participant en la confecció de capgrossos i gegants, encara que moltes d’aquestes obres ja no es conserven. Va realitzar els capgrossos de Vilanova i la Geltrú.

Lambert Escaler va destacar, també, en la decoració de tota mena d’espais i esdeveniments, des de cases, diorames, balls de màscares fins a estands de fires de mostres. Va morir a Barcelona l’any 1957. 

 Vilaweb (15-08-2013)







































































LAMBERT ESCALER I OLOT

I per qui tingui calés............................ peça de col.lecionista