Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 12 de gener del 2013

La Tomasa ( 1872-1907) : Acadèmies, cupletistes, pit i cuixa i pianos de maneta




Direcció i redactors de La Tomasa.-


















Redacció Literària:

Director:  A. Ferrer i Codina (1)
A. Guasch Tombas (2)
Joseph Mª Codolosa (3)
Ramón Estany (4)
Francesch Marull (5)
Joseph Barbany (6)

Redacció Artística:

Ramón Escaler (1)
I. Perez carrasco (2)
Lluís Roig (3)
Pelayo C. Bertran (4)
Miquel Prats (5)

Altres col.laboradors:

Esquerra: (d'esquerra a dreta)

Pere Lloret
Salvador Bonavia
J. Manubens Vidal
Angel Rius Vidal
Jordi Montserrat
J. Miralles
Francesch Aroles
Joseph Burgas
Joseph Aladern
R. Rocavert

Dreta: ( d'esquerra a dreta)

Joseph O. Molgosa
Oromí Arús
Joseph Tarré R.
Antón Galcerán Pi
R. Balcells Bellvé
Ignaci Camprubí
J. Bernat Durán
Lluís Salvador
Joaquim Borrell
P. Colomer



Setmanari català, humorístic i literari, amb tocs eròtics cap a finals de sègle, aparegut a Barcelona el 1872. 
Dirigit primer per Simó Alsina i Clos —s'encarregà de la part artística Ramon Escaler—, posteriorment en foren directors Antoni Ferrer i Codina i Artur Guasch i Tombas.
 Hi col·laboraren, entre altres, Conrad Roure i Bofill, A.Bori i Fontestà, F.Ubach i Vinyeta,Joan Llopart i Tresserres, Josep Costa i Ferrer etc.  Gaudí d'una certa popularitat, que li permeté d'aparèixer fins el 28 de desembre de 1907. 
A partir del 1890 publicà anualment un "Almanac".
Primer número de "La Tomasa" del 30 de Maig del 1872.-

 A la Tercera Guerra Carlina,el pretendent, Carles VII,va creuar la frontera francesa a Navarra el 2 de maig de1872 i es va posar al capdavant de l'alçament, però el 4 de maig el general governamental Domingo Moriones va entrar per sorpresa en el campament carlista a Oroquieta, i el pretendent va haver de creuar precipitadament la frontera francesa, posant fi, momentàniament, a la insurrecció al País Basc i Navarra després de la signatura del Conveni d'Amorebieta el 24 de maig entre el president del govern d'Amadeu I, Francisco Serrano, i els líders carlistes de Biscaia.



La redacció de "La Tomasa" justifica el naixement del setmanari en el seu primer número : A NOSTRES LECTORS, referint que igual que  el naixement de "L' Esquella de la Torratxa" fou  a causa de la suspensió de "La Campana de Gràcia", "La Tomasa" neix també fruit de la suspensió de "L' Esquella".

" (..) Contra la força no hi ha cap resistència. És l'ùnic que podem dir: Paciència!
No obstant, nosaltres que creiem que encara no és un crim dir-se republicà federal, nosaltres que estem convençuts de la bondat de nostres idees,nosaltres que d'elles no ens mourem per res,encara que deguem tancar-les en certes époques dins la nostra conciència, creiem també que si en els dies que correm se'ns priva de dir lo que sentim respecte a uns, no se'ns privarà d' exposar lo que opinem respecte a altres."


"(..) Res hem dit ni representat en nostre periòdic que no haguessin dit no una sinó mil vegades ja els altres periòdics de Barcelona, amb la sola diferència que ells ho diuen en castellà, que com se suposa ser llengua més dolça, tal vegada fa menys mal que dit en català, amb aquesta franquesa i claredat del pa pa i del vi vi...(..)"





El caràcter anticlerical de la Tomasa, igual que les seves predecesores, resta constatat aquí.- 













Dels tocs eròtics, afegit per mi a l' article d'abans, tret de la viquipèdia, no crec que se'n pugui dubtar  amb els detalls que ara us penjo. Penseu que estem al 1898.


Jo més aviat penso que aquest setmanari és l'avi del actual Interviu i aquests tocs eròtics li van permetre aguantar trenta-cinc anys  entre nosaltres, fins que el fotoperiodisme es perfeccionà a partir del nou-cents.-







 


No tot eren portades lleugeres, en aquesta es rendeix homenatge a Josep Feliu i Codina, mort recentment. 


" Amb dol al cor, La Tomasa,
rendeix son modest tribut
al pare de La Dolores
a l' autor de "El mas  perdut"."





En aquesta es rendeix al bel canto de Armida Parsi Pettinella per la seva interpretació a l' opera Samsó i Dalila.



Aquí, com que estem al voltant de difunts ironitza sobre la mort i el matrimoni.

 He notat, igual que en aquest cas, en Cu-cuts, Esquelles  etc  de l' època, que la ironització de la mort és molt freqüent i la mort una cosa molt més familiar que ara, segurament per l'elevat index de mortalitat.


En aquesta,el tema de portada no podia ser un altra que la desfeta de Cuba, estem al 1898 i les paraules són prou explícites ( a sota) .-

Visca Espanya ab Honra !
Lluytant ab sort desgraciada
barcos y homes hem perdut
en la batalla passada,
mes nostra marina honrada
en valor no ha decaygut.
Niuha en nostres cors lo dol,
s' ouhen crits de desconsol,
pero la sang hem de dar
per, ab honra, defensar
lo territori espanyol. ( i olé)







Diu el missatge  "subliminal" :

" Contra el fred les pells van bé 
siguin de nutria, d´ós o  bè
i fins i tot si vols de cabrit....
Més per entrar en calor....
una pell d' aquest tenor,
és un remei garantit ! "



" I tant m' atrau i tant m' extasia, 
que els asseguro de cor,
que ser mosca jo voldria
per murmurar tot lo dia
a sa orella mots d'amor."





"El cuplé no sólo ayudaba a arrancar una sonrisa en los duros tiempos de las nefastas monarquías borbónicas de Alfonso XII y Alfonso XIII, sino que estableció un punto y aparte en la crítica social y política de la época.El 26 de Mayo de 1891, la sicalíptica Luisa Campos provocó un auténtico revuelo, al salir al escenario montada en un burro (que se empalmó inopinadamente) y enseñando los tobillos. 
De haber estado allí cualquiera de los jueces estrella de la Audiencia Nacional, la osada cantante hubiera dado con sus huesos y el animal en una celda de castigo, acusados de escándalo público y maquinación para el hundimiento de la moralidad pública."






Luisa Campos en una fotografia de
 l' època.-















 Acadèmia artística de Copérnico Oliver, " El Gordito".-

" Una celebritat local sortida del carrer Nou ha estat la Bella Dorita. Es va matricular a l' acadèmia d'un personatge dit el "Gordito", un dels tants "maestros"," (1)



 " Les acadèmies del carrer Nou de la Rambla foren una institució barcelonina. (..) L' estampa de la il.lusionada noieta que pujava les sòrdides escales convençuda d' ascendir a la glòria i que, pocs mesos després, donava, amb el seu cos i el seu art, un batzac en la trista realitat dels cafès cantants del Paral.lel, aquella pàgina agredolça i sainetesca ha estat tractada en tots els tons." (2)
" Eren a centenars les xicotes àvides de provar fortuna en la cançó. L' ofici de cupletista o de vocalista, com en deien llavors, continuava sent considerat un avenir envejable. Pels balcons del carrer Nou sortien sense treva refilets vocals, escales, repicaments de castanyoles i acords de piano. " (3)







Les tres darreres imatges són de:
Rutes del Paral.lel


" La Chelito, a catorze anys, sense haver-la ensenyada ningú, ballava ja una rumba que feia perdre el senderi a la concurrència. " (4)


" Vingué al món quasi com es presentava davant el públic, embolicada amb una camisa i a punt d' aixecar-se-la per buscar-se una puça" (5)










" (..) la Chelito no havia comptat amb cap altre mestra que sa mare. 
Però quina mestra !
Una catalana que havia passat una llarga època a Cuba i a la qual, en tornar a Espanya, els amics tragueren  de motiu " la Romanones". No solament perquè coixejava d'una cama, sinó, i sobretot, per la seva astúcia." (6)
" La seva carrera romania associada, sobretot, al sorollós èxit de La Pulga. Sortia a escena amb el mínim de roba i cantava: 

-Tengo una pulga dentro de la camisa....-, El climax del cuplet culminava amb els mots: - Contra el bicho ruin, la caza está abierta..-
L' obertura de la caça enfollia els espectadors.  

A Sevilla, en una certa ocasió, el públic va assaltar l' escenari per a col.laborar a la captura de l' enutjós paràsit." (7)





La Fornarina.-

Candida Perez.-

"Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre Eldorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català (ho relata així Sempronio, l’antic cronista oficial de la Ciutat Comtal), que, a partir d’aquell moment, es divulgà pertot arreu, assolint una gran popularitat."







Mercè Serós i Ballester (1900-1970) a Mundo Gráfico els anys trenta.- 

Fou una cupletista catalana-espanyola. De molt joveneta es traslladà a viure a Barcelona. Va començar en el món de ball als 14/15 anys. Posteriorment va començar a cantar fins la dècada dels anys 30 del segle XX.El 1925 va estrenar el cuplet " La Barcelonista " dedicat al Futbol Club Barcelona que a la dècada de anys 70 va interpretar Guillermina Motta amb unes variacions a la lletra.

elspotolsmistics




Altres cupletistes lleugeres 
de roba de l' època.-
colorsepia






De bon any.-


Una de republicana ?




" No ens ensenyi aquestes coses,
senyoreta que està mal,
no nota, no veu, no observa ?
que així ataca la moral ! " 
( quins homes !)











" És veritat que sol cantà 
cuplets que fan engrescà
però, sempre bondadosa,
és ja sapigut, que gosa,
calmant tot lo mal que fa. " 
(ha,ha,ha)































" El Paral.lel era mitja Barcelona. No per la seva extensió, és clar sinó pel seu pes. El Paral.lel comptava molt, relativament al conjunt de la ciutat, era l' altra cara de la medalla. La zona d' ombra, segons els moralistes i la gent respectable. La zona lluminosa, pels amants de la barrila. Al Paral.lel acudien els estudiants a les tardes, atrets pels cafè-concerts; al Paral.lel d' amagat de llur familia, feien cap els calaveres; al Paral.lel, de tant en tant, acabaven anant els matrimonis honestos després de sopar al restaurant i encuriosits  per la disbauxa.-" (8)

"Lo crit contra ella han alçat,
i la dansa li han privat,
alguns pares de camama,
però després d' amagat
han aplaudit a la dama."
Del pit i cuixa:

"En ocasions, "l' ensenyança" era del tot pública,convertides les artistes en explicites professores. D' altres vegades, la singular pedagogia era més o menys clandestina. Funcionava a base d' apartar un pany de cortina del fons de l' escenari, deixant al descobert unes quantes dones que arrenglerades, s' alçaven un moment les faldilles. Ara, a la part esquerra de la cortina, ara a la part dreta, procurant complaure a tothom. Era una exhibició crua, brutal, que esbalaïa els forasters procedents de països eròticament més sofisticats." (9)






" Als quinze anys era porquera,
luego treballà al vapor,
avui és tiple lleugera,
i l' obsequia un milord.....
Això si que és fer carrera ! "
(cap dels comentaris se'n lliuren del seu context social i són dignes d'analitzar)












"Veritat que soc bona mossa ?
Doncs, apa, parats que fan ?
Comencin a obrir la bossa,
i porti'm al restaurant."









Tret d'un Cu-cut del 1912.-

" Diu que no troben músics pel nou Jurat, Lleganya?
No t' apuris Floronco, aquí som nosaltres per treure al partit del apuro. "











Un piano de maneta a una festa de barri al Poble Sec a començaments del XX.
 En aquella Barcelona del cuplé, del xotis i la carn d' olla ( ha,ha ,ha), en que encara no hi havien les gramoles ni els altaveus, el piano de maneta era el rei dels instruments  i es sentia per tots els carrers de la ciutat. De fet, com ens diu en Sempronio, Madrid es quedaria abans que Barcelona sense pianos de maneta tot i la seva representativitat a la capital.



" A la Barcelona que jo he conegut i de la qual ja no es canta gall ni gallina, la música del carrer era principalment representada per les orquestres de cecs i pels pianos de maneta. Aquelles gaudien d' un cert favor de la gent mitjanament il.lustrada, que escoltava en silenci i embadalida un repertori musical compost per fantasies d' òpera i de sarsuela. En canvi, als pianos de maneta o manubris hom els associava amb la platxèria plebeia i eren vituperats per les persones que es tenien per primfilades." (10)

" Solien rodar pels barris humils del cor de la ciutat i de la perifèria. En els carrerons i placetes del casc antic, era el manubri com un rajolí de fantasia. Entrava en diàleg, diríem, amb les plantes dels testos que alegraven finestres i balcons. I si finestres i balcons corresponien a tallers  o a indústries artesanes amb personal femení, l' aparició d'un manubri provocava un alegre aldarull. I dels balcons davallava un alegre pluja de moneda menuda que anava a parar al folre de la gorra suada del "secretari", que així era anomenat l' ajudant del pianista." (11)


"En la meva adolescència tallaven el bacallà les cançons de la Raquel, de la Serós, i de Pilar Alonso.
Les caramelles d'aquesta van ser durant molt de temps una peça indispensable en el repertori dels pianos de maneta. Sarsueles, operetes i cançons no es consideraven triomfadores, llançades, fins que no aconseguien la consagració del manubri. (..) Portar un mal programa anava contra els interessos del pianista, hàbil furgador del gust popular.(..) Un mínim sentit de justícia m' obliga a escriure que l' ofici no era descansat. Un manubri pesava al voltant de 150 quilos i com que cada matí els arrendataris sortien del magatzem de l' arrendador situat a la part baixa de la ciutat i la bona clientela residia als barris perifèrics (..) els orgueneters suaven la cansalada arrossegant l'instrument."(12)







La vida nocturna de la Barcelona dels anys vint i trenta.-
Sense Sempronio i el seu testament escrit aquesta entrada hagués restat coixa del tot: 
"Barcelona bitllo-bitllo" (1-6)
"Quan Barcelona portava barret" (7-12) Biblioteca Selecta.- Pijus.-













dimarts, 1 de gener del 2013

EL FOLK-ROCK FRANCÈS I LA MÚSICA CELTA


Daniel Le Bras, Alan Stivell 
(entre d'altres), en una imatge dels bells temps.










Si el folk-rock britànic és poc conegut fora del seu país, el rock simfònic i progressiu ( Yes, King Crimson, Genesis etc) es van emportar tota la fama, el folk-rock francès, veí nostra, encara ho és més, pràcticament no hi ha cap informació en català per internet i per això m' he decidit a penjar aquesta entrada testimonial.



Continuant en els meravellosos 60'S- 70'S, però a la França rural  on les tradicions populars, conservades de sègles enrere, es mantenien intactes com l' esperit celta de la Bretanya francesa. 
Alguns fills d'aquesta França rural sentiren les veus ancestrals de la seva terra i la traduïren en música. 
Per la qualitat d'aquesta música i la dels seus autors val la pena  dedicar-li 
un espai en el meu bloc. El segell discogràfic Guimbarda va treure alguna cosa en aquells anys. Pijus
El de la dreta és una pintura de Norman Rockwell del 1927 anomenada The Stay at Homes.




Curiosament tant França com Itàlia, uns veïns propers, són bàsicament uns grans desconeguts per a nosaltres , la seva cultura musical,literària, fora de quatre no existeix. La gran màquina de propaganda anglosaxona fa la seva feina. Pijus.-

" Glen River"  (1889) de Gwendal.-







Alan Stivell
Gourin, Mor-Bihan, 1944
Nom amb el qual és conegut Alan Cochevelou, cantant i músic folk bretó.
De petit aprengué de tocar l'arpa celta antiga, i a 11 anys actuà a l'Olympia de París. S'interessà per la música tradicional celta i la féu conèixer amb els instruments genuïns. Amb la seva tasca de reivindicació popular, desvetllà el sentiment d'identitat del poble bretó i s'identificà amb tota la cultura cèltica. A partir del 1970 actuà amb un conjunt instrumental en el qual combinava els instruments antics —i l'arpa celta— amb instruments propis de la música rock, fórmula que el féu molt popular entre el jovent de tot el món. Ha enregistrat diversos discs. (Enciclopèdia.cat)






La seva personalitat i el seu treball han jugat un paper de primer nivell en la popularització de la música cèltica no només a Bretanya sinó arreu del món. Aquest paper principal és en primer lloc cronològic, ja que quan ell es va iniciar tan sols havia un únic cantant bretó, Glenmor, que cantava les seves pròpies composicions. Per contra, Alan Stivell guanya la seva primera celebritat pel seu treball a partir del repertori de música tradicional, encara que la seva obra resulta ser des del principi extraordinàriament múltiple per la varietat dels seus arranjaments i les seves creacions. A això s'afegix una capacitat de comunicació i transmissió de la seva pròpia passió, gràcies a la qual cosa ha pogut suscitar la vocació (directa o indirectament) de tot el conjunt d'artistes bretones actuals (amb l'excepció de Gilles Servat, que és més aviat hereu de la tradició de Glenmor). La seva música ha passat a ser universal per la seva notorietat, però també per la seva modernitat i per les seves influències variades i eclèctiques. Des dels seus inicis no ha cessat de tenir concerts en directe per tot el món, així com de proposar una discografia original i abundant.  (Wikipedia)





Alan Stivell al Festival de Les Velles Arades 2000
























Gabriel Yacoub i Marie Yacoub van fundar Malicorne el 1974. Van prendre el nom d'una ciutat francesa homònima, famosa per la seva porcellana. Com diversos dels seus àlbums es titulen senzillament Malicorne, els aficionats solen numerar, encara que no apareix nombre algun en la portada. En el seu primer disc, la formació inclou al matrimoni Yacoub, Laurent Vercambre i Hughes de Courson .





La combinació de guitarra elèctrica, violí , dulcimer , bouzouki i una vocalista femenina recorda immediatament a Steeleye Span , el seu equivalent anglès, el que els situa en el gènere del folk-rock. Els quatre instrumentistes dominaven dotze instruments. Els seus primers quatre discos consisteixen bàsicament en cançons tradicionals franceses, més una o dues cançons de Gabriel Yacoub i un o dos instrumentals per àlbum. Com Steeleye Span, ocasionalment canten harmonies vocals a capella. En Malicorne 4 se'ls uneix Olivier Zdrzalik, que aporta baix, percussió i veus. El disseny de les portades, amb dibuixos exuberants d'elfos i dracs, les ha convertit en peces de col leccionista.


L'Extraordinaire Tour de France d'Adelard Rousseau (1978) és un disc conceptual , que pren com a referència els viatges d'un artesà a través de França, que tenen el seu correlat en una exploració interior. És potser el més atractiu dels seus discos, amb préstecs de la música gòtica i el rock progressiu . Tant aquest disc com el següent, Le Bestiaire,contenen sobretot cançons de Gabriel, amb algunes composicions de Zdrzalik i de Courson. La gamma de sons és molt àmplia, i el grup obté ressò fora del món francòfon. En l'actualitat, compten encara amb seguidors fidels, encara que els seus discos hagin romàs descatalogats durant molts anys. Algunes seccions evoquen clarament la música clàssica, però apareixen també elements de música electrònica i gaites 


La banda arriba a tenir 12 membres, incloent en un moment determinat a Brian Gulland , del grup anglès Gryphon. El seu èxit comercial els porta a flirtejar amb el pop. Balançoire A Feu (1981) suposa una decepció per a molts seguidors del grup. Els Cathédrales de l'Industrie (1986) s'obre amb un tema èpic de folk-rock. Un dels altres temes, Big Science 1-2-3, recorda a Peter Gabriel , Laurie Anderson o Gary Numan. Poc després, el grup es dissol.













Després se una reputació a França, Malicorne va realitzar una gira per la Canadà francòfona. El disc En Public (1978), gravat en viu a Mont-real, deixa clar que no eren només un grup d'estudi. Van tocar en més de 800 locals a Amèrica, Canadà i Europa, però mai a Anglaterra. Fins a 1990, Gabriel i Marie no van posar un peu en aquest país, en ocasió d'un concert poc publicitat a Londres. Totes les cançons del grup estan en francès, amb excepció d'unes poques paraules en anglès en el seu últim disc. Gabriel i Marie segueixen en actiu. Durant molts anys ha resultat difícil trobar els discos del grup. Les coŀleccions Quintessence, Legende i Vox donen idea de la riquesa de les seves gravacions. El 2005 es va publicar un recopilatori de les cançons de Malicorne cantades per Marie, Marie de Malicorne. (wikipedia)



Daniel Le Bras fundador i ànima del grup Dan Ar Braz és un artista que inspira respecte pel seu talent i sensibilitat. 
Reconeguts pels estudiosos i desconeguts per al públic en general, és sobretot, un artista discret.

"Sempre he tingut una mica de mar i una mica de terra", ens diu el músic.


Dan Ar Braz és un dels meus preferits, sobretot el seu disc "Acoustic", una meravella, per això hi posat tres en comptes de dues cançons. La seva vessant de rock progressiu barrejada amb la tradició cèltica li dona un caire totalment viu i modern.















La seva carrera va començar en la dècada de 1960, i va formar part de diverses formacions combinat amb treballs en solitari amb molt èxit en les dues dècades posteriors. 

El 1993 fundà "L'Heritage des Celtes", format per uns 75 músics, debutant en el gran Festival de Cornouaille de Quimper, en un xou on es va fusionar la música tradicional i sons moderns.

Van gravar un disc amb el qual van vendre 100,000 còpies. El 1996 representen a França al Festival de la Cançó d'Eurovisió a Oslo. Van portar el tema Diwanit bugale en bretó (cas únic en la història del festival), una gran composició de clar so celta. 

La versió per al directe d'Eurovisió va haver escurçar un sol de gaita per excedir el temps permès. El 1998 van guanyar el premi al Millor Àlbum Tradicional de l'Any en els premis Victoires de la musique per "Finisterres". El grup es va dissoldre el 2000 després del Festival Intercéltic de Lorient. Donen Ar Braz  va continuar la seva carrera en solitari.




Les properes dates del seu Tour:
 El 31 d'octubre a Trégunc , 2 de novembre a Quiberon , el 18 de gener de 2013, Hendaia , el 26 de gener a Nantes , el 15 de febrer a Equeurdreville , el 15 de març i 16 de març a  Athis-Mons, el  6 d'abril  a Caen , el 13 d'abril a Lille Guingamp  i el 16 d'agost a Saint-Loup. 
La Bamboche és un grup francès de música folk originari de  Lió, totalment amateur en els seus començaments, a l' any 1972.
El grup va ser un dels capdavanters de la música popular framcesa, al costat de Malicorne i Melusina. Interpreten  un repertori centrat en les regions del centre de França, amb un acústic tradicional fins el 1978. Desprès vingué l' electrificació del seu so, al estil Malicorne, sense renunciar a les seves balades i al seu origen folk.



Els seus components:

Jean Blanchard
Jacky Bardot
Bernard Blanc
Jacques Mayoud





























La Bamboche.-













Autentica raresa de l'escena underground folk francesa dels '70, amb Jean Christophe Graf, compositor i guitarrista al capdavant, inclòs en un dels llibres de Hans Pokora amb una raresa de quatre estrelles. Aquest primer àlbum de Dandelion es va editar el 1979 com premsatge privat amb un tiratge de 300 còpies. 
So amateur i totalment casolà que li dóna al disc una atmosfera especial. La acústica de "La Farfalla" amb veu femenina cantant en italià és una delícia, així com "Sometimes", el atmosfèric tema que obre el disc amb prominent òrgan i enganxosa tornada. Una autèntica delicatessen. Pijus.-







El grup de flok francès Dandelion     (dent de lleó) amb el disc del mateix nom, 1979.-









Gwendal va néixer el 1972 per iniciativa de Jean-Marie Renard, guitarrista i director en el seu debut, arran d'un fons musical creat per Alan Stivell. 
Renard va reunir a cinc amics músics de diferents cultures musicals (clàssica, jazz, folk, rock) al voltant d'una passió comuna, la música celta, per formar el grup. En aquest moment van sorgir a França nombrosos grups inspirats per la música tradicional bretona i irlandesa. 




Gwendal es distingeix des del principi per l'elecció del que marcarà la continuïtat del seu estil al llarg de la seva carrera: una música melòdica que barreja influències tradicionals amb arranjaments rítmics i fortament influenciats per les modernes corrents musicals de diferents les edats: el jazz , el rock ...





 La discografia de Gwendal consta dels àlbums "Irish Jig" (1974), "Joe Cant s Reel" (1975), "Rainy Day" (1976), "Les Mouettes s'Battent" (1979), "Gwendal en Concert" (1981), "locomoció" (1983), "Danse la Musique" (1985), "Glen River" (1989), "Pa ha diskan" (1995), "War-Raog" (2005).     (Manticornio)
Com es nota que  és el meu preferit, oi?.


Cinc temes, del per a mi, el seu millor album, "Glen River" (1989), guanyador d' un premi a la seva França natal.-

























 Durant les seves tres dècades d'existència, Gwendal ha sofert molts canvis de músics que acompanyen l'evolució del grup. El flautista Youenn Li Berre, actual líder, és l'únic membre natiu de la banda. 
























D'esquerra a dreta a Ortigueira: 
J. Guéguen, P. Sarton, L. Mesnil, D. Rusaouen, Y. Le Berre, J-C. Philippe.