RAIMON PANIKKAR (1918-2010): PRINCEP I CAPTAIRE DE L'ESSÈNCIA HUMANA.-

Raimon Panikkar va néixer a Barcelona el 3 de novembre de 1918, fill de mare catalana i pare hindú, que va arribar el 1916 com a representant d'una empresa alemanya. És germà del també filòsof i escriptor Salvador Pàniker i Alemany. Estudià Batxillerat al col•legi dels jesuïtes. Comença els estudis universitaris a la Universitat de Barcelona i esquivà la guerra civil espanyola a causa de la seva condició de ser fill d'estranger. Se'n va anar a Alemanya on va continuar els estudis a la Universitat de Bonn.

La II Guerra Mundial el va fer tornar a Espanya, on conegué Josep Maria Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, institució de la qual seria membre fins a la dècada de 1960. Va ser ordenat sacerdot el 1946 a Roma. Va romandre a Europa fins al 1955, quan per primera vegada va anar a l'Índia, on començà la difusió de doctrines ecumèniques. Allà també va ser investigador a les universitats de Mysore i Benarés. El 1966 va ser nomenat professor a la Universitat d'Harvard i durant vint anys va repartir el temps entre l'Índia i els Estats Units. El 1971-1978 va ser professor d'estudis religiosos de la Universitat de Califòrnia, Santa Barbara.


Els seus estudis han estat enfocats a la cultura índia, la història i la filosofia de les religions. La seva vida ha estat constantment marcada per múltiples polaritats: est i oest; cristianisme, hinduisme i budisme; el món de la ciència i el domini de les lletres; l'àmbit dels estudis i de les vivències religioses i el de la perspectiva secular de les cultures. Domiciliat a Tavertet (Osona), continuà fent la seva obra intercultural. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La seva Opera Omnia (Obra Completa) està sent publicada en català per l'editorial Fragmenta (el primer volum va sortir el 2009). Panikkar traspassà a Tavertet el 26 d'agost del 2010.

Panikkar ha estat un del grans pensadors, dels millors filòsofs, que al llarg del segle XX i l'entrada d'aquest XXI ens han ajudat a entendre el món, la humanitat, i a treballar-hi per fer-lo millor.

A principis dels anys setantes, de manera independent i gairebé de forma simultània, Arne Naess a Noruega i Raimon Panikkar a Califòrnia, van encunyar el mot ecosofia. Ecosofia consisteix en aplicar saviesa, pensament, reflexió profunda a l'ecologia.
Vet aquí algunes de les reflexions ecosòfiques de Pannikar, extretes d'una entrevista concedida el 2005:


• El cordó umbilical que ens lliga a la Terra és molt més profund que els lligams biològics, i si maltractem la Terra, en realitat ens estem maltractant a nosaltres mateixos


• L'ecologia és una tímida reacció a aquesta situació, però encara opera dins els paràmetres de la cosmovisió dominant... Podem posar-nos a reciclar, però la idea de fons és encara la mateixa: que la Terra és una font de recursos que hem d'administrar. L'ecologia com a explotació racional de la Terra encara es troba dins el mite científic judeocristià. És bussines as usual, amb guants i amb un somriure. En el món modern la cultura tecnocràtica no només ha canviat la forma de viure, sinó també la nostra forma de pensar i la mateixa experiència de la realitat.


• L'ecosofia es distingeix d'una ecologia que, mitjançant l'anomenat "desenvolupament sostenible", busca perllongar l'actual status quo. Des d'una perspectiva intercultural, desemmascara la creença occidental en el progrés, el mite de la història i el nostra gran ídol: la ciència moderna. L'ecosofia planteja un canvi radical de percepció tant de l'home com de la Terra. Tracta la Terra mateixa com a ésser vivent.


• Trobo encoratjador veure que molta gent a Occident comença a recuperar la creença mil•lenària dels pobles de la Terra que pejoratívament anomenem animisme. Tot té vida, i la Terra mateixa té ànima, vida pròpia. Parlo d'animisme en el sentit tradicional d'un principi doví que anima la realitat i que és immanent a la natura. La vida i l'ànima no són accidents que apareixen el món material, no són epifenòmens en un petit racó de l'univers, sinó atributs essencials de la realitat


La saviesa, doncs, inclou el fet de saber-nos part d'un planeta viu, i que no hi ha separació entre el "jo" i el món. Gandhi expressava així el fet que no estem aïllats: "Crec en la unitat essencial de l'ésser humà i, de fet, de tot el que viu. Per tant crec que si un sol home guanya en espiritualitat, tot el món gunaya amb ell i, si un home falla, tot el món falla en la mateixa mesura.


( Extret del Bloc d´en Màrius Massallé, per engrandir si cal més, la figura de Raimon Panikkar)

Entrevista d'Antoni Bassas a Raimon Panikkar del 17-01-2003 a Catalunya Radio.

Pèl & Ploma (1899-1903) : Un referent a batre.

Pèl & Ploma va ser una revista d'art i literatura publicada a Barcelona des del 3 de juny de 1899 al desembre de 1903. Inicialment sortia cada setmana, però a partir del juny de 1901 passà a ser mensual, fins arribar al número 100, que deixà de publicar-se. Per bé que escrita essencialment en català, també edità algunes col•laboracions en espanyol i en francès.



Nascuda de les restes de la revista Els 4 Gats, era propietat de Ramon Casas, també responsable de la direcció artística i present amb els seus dibuixos en tota la trajectòria de la publicació. El seu director literari fou Miquel Utrillo, el qual en els primers números era gairebé l'únic redactor. Tot i que inicialment no constava més que de quatre pàgines impreses a dos colors, de mica en mica augmentà de volum i presentació, fins arribar a les trenta-dues pàgines amb gran qualitat de paper i una excel•lent policromia per a la reproducció d'obres d'art.


Entre els seus col•laboradors artístics cal esmentar, a més de Ramon Casas, el seu amic Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Joaquim Mir, Joaquín Sorolla, Hermen Anglada Camarasa, Josep Maria Sert, Joaquim Torres-Garcia i un joveníssim Pablo Picasso que aleshores encara signava amb el seu cognom "Ruiz".


Quant a la literatura, Pèl & Ploma acollí les darreres obres de Jacint Verdaguer i en un parell de números poemes i narracions de Joan Maragall. Altres firmes literàries que hi publicaren van ser Apel•les Mestres, Eduardo Marquina, Eugeni d'Ors i Miquel Costa i Llobera.


Esdevingué una revista de culte, perquè representava la gran eclosió del modernisme català i alhora deixava palesa la incorporació de la cultura del país als corrents europeus més innovadors i cosmopolites.

Primer número de la revista  del 3 de Juny de 1899.-

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 229-230



És probable que la mort de Quatre Gats, revista setmanal, fos cosa decidida –qui sap si per raons financeres – perquè, ben pocs dies després, massa arran perquè hagués pogut ésser improvisat, començava a publicar-se un altre setmanari que tenia el mateix format, el mateix nombre de pàgines, la mateixa disposició dels gravats i els mateixos directors. Es deia Pèl & Ploma i el propietari era el mateix director artístic, Ramon Casas.
El subtítol anunciava “Semmanari. Dibuixat per R. Casas. Escrit per M. Utrillo.” Era venut a deu cèntims el número i estava imprès a dues tintes. La “Presentació” que va al primer número intenta justificar més o menys el títol dient que Pèl & Ploma “no és cap trobada feliç ni té res a veure amb lo que publicarà. En Forain en va fer un que´n deien El Fluviol i tot eren ninots; ara amb en Caran D’Ache se fan rics amb el Psitt !, que tampoc vol dir res.
 Pèl & Ploma és una locució catalana ràpida, i , si´s vol, el pèl pot ser dels pinzells i la ploma la d’escriure. N´hi ha que´s pensen que és un diari de cassa: tan de bó també sigui de pesca!”


Semblava, per la mateixa presentació, que el setmanari fos fundat per a donar sortida al material que tenia Ramon Casas –“carteras infladas de dibuixos”, de les quals, en una “tria rigurosíssima”, publicaria només “els que semblin més agradables i curiosos”.-


Però no fou ell sol qui il•lustrà Pèl & Ploma, tot i que els seus dibuixos són la part més important, materialment i artística, del setmanari. Ramon Pichot, Isidre Nonell, Pau Ruiz Picasso –puix que encara signava així— hi publicaren també dibuixos. La presentació també al•ludia al fet que la impremta “L’Avenç” s’encarregaria de reproduir les il•lustracions i el text per a fer un “modest setmanari artístic”.


Pèl & Ploma comencà amb quatre pàgines; més endavant va tenir-ne vuit, i millorà el paper. Al principi, Miquel Utrillo era l’unic redactor del setmanari, com constava al subtítol; aquest desapareixerà a primers del 1901, substituït pel de “Periódich mensual am dibuixos”. Però, ja abans, d’altres escriptors, a més d’Utrillo, col•laboraven a acompanyar els dibuixos de Ramon Casas i els seus amics. Un dels primers fou el poeta Eduard Marquina, amb el qual van entrar alguns redactors de La Publicidad, i, quan plegà Catalònia, d’altres que havien format part d’aquesta revista a la seva segona època. Esmentem entre aquests escriptors Manuel de Montoliu, Euigeni d’Ors, Lluís de Zulueta, Josep Pijoan, Jaume Pahissa, Carles Capdevila, Rafael Moragas, Apel•les Mestres, Ernest Vendrell i altres. Joan Maragall, que ja havia donat “La balada del bes” a Quatre Gats, publicava al número del 13 de gener de Pèl & Ploma un conjunt de sis composicions —cinc poemes i la breu narració “Una missa del gall”—, al número del 3 de febrer el seu “Cant de retorn” i al del 15 d’octubre un article. L’any 1901 torna a col•laborar-hi. Pel juny d’aquest any, Pèl & Ploma era convertit en una revista mensual d’art, impresa a can Thomas, del format 300 x 207 mm, amb 32 pàgines a dos colors i cobertes, de presentació excel•lent i profusament il-•lustrada amb reproduccions d’obres d’art a diferents colors.


En aquesta època noves signatures s’afegeixen a les ja esmentades: Francesc Rosselló, Xavier Viura, Fèlix Escalas, Josep M. Jordà, Jacint Verdaguer –amb una de les seves darreres obres—, Josep M. Sert, Jaume Massó i Torrent, J. Torres-García, Salvador Vilaregut, etcètera. La col•laboració literària era en català, castellà i francès.


Un dels aspectes remarcables de Pèl & Ploma és que, atesa l’extraordinària amistat que uní tota la vida Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i pel fet que aquest assolís en aquells anys el cim més alt del seu prestigi com a pintor i com a escriptor, moltes pàgines de la revista foren dedicades per Casas a les reproduccions del dibuixos i quadres del seu amic, i a la publicació de les seves cròniques literàries, els seus contes i les seves impressions de viatge.


El número 100 de Pèl & Ploma va publicar els retrats del periodistes barcelonins Ezequiel Boixet, Teodor Baró, Francesc Casanovas, Euisebi Corominas, Enric Prat de la Riba i Bonaventura Bassegoda, magníficament dibuixats tots ells per Ramon Casa. Fou com un homenatge que el propietari i director artístic de Pèl & Ploma retia a la premsa barcelonina, amb motiu de publicar el seu darrer número, datat de desembre del 1903.


Hom ha pogut dir que Pèl & Ploma ha esta la millor revista que ha vist la llum en tots els temps.L’afirmació és, per massa contundent, forçosament exagerada, però cal dir que l’esforç de Ramon Casas i Miquel Utrillo, durant aquells cent números, fou exemplar d’entusiasme i de generositat. La revista Pèl & Ploma no podem pas dir que desaparegés, amb aquell número extraordinari, puix que un any més tard els seus mateixos animadors en publicaran una altra del mateix format i estil, que es dirà Forma i que ja trobarem més endavant. Pèl & Ploma, continuant la tasca de Quatre Gats i, en el terreny artístic i literari, la que havien inicial L’Avenç i Catalònia, representa el triomf del modernisme, sobretot en el seu aspecte plàstic, i és la gran introductora a Catalunya de l’esperit europeu, renovador, d’aquella fi del segle XIX i dels inicis del XX, en què va publicar-se.

Nº 89 del 1 de gener de 1903 i unes quantes planes de la revista en les que destaco una conversa que  Apel.les Mestres  va tenir amb Mossèn Cinto i que   publicà a  la revista  sis mesos després de la mort  del gran poeta de la Renaixença. Escriu al final del seu escrit:








  Y va retirarse ab una humilitat tan digna
ab una resignació tan noble, que pocas vegadas
en ma vida he sentit per algú una consideració
tan fonda com vaig sentir en aquells moments
pel gran poeta.
Y aquell dia va serme impossible tornar a agafar la ploma.- 

     
                                                                                                     Apeles Mestres.-

DAVID LACHAPELLE: NOMÉS UN FOTOGRAF DE MODA ?

David Lachapelle amb Paris Hilton.

David LaChapelle és un fotògraf i director amb un estil molt especial, la seva obra es caracteritza per una utilització d'imatges impactants que barregen el surrealisme amb l'estil grotesc. Va néixer als Estats Units i va estudiar a l'Escola d'Art de Carolina del Nord i va treballar a la famosa discoteca de Nova York, Studio 54. LaChapelle també és director, ha dirigit molts videoclips per artistes com Gwen Stefani (Rich Girl), Christina Aguilera (Dirrty)o Moby (Natural blues) amb el qual va guanyar un premi a millor video de l'any als MTV Music Awards. (Artival)


 Aquí teniu alguna de les seves fotografies al més pur estil LaChapelle: