Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 26 de setembre del 2010

ALEXANDRE DE RIQUER (1856-1920)

 Alexandre de Riquer i Ynglada, comte de Casa Dávalos (Calaf, 3 de maig de 1856 - Palma, 13 de novembre de 1920) 

Fou un intel·lectual i polifacètic artista català: dissenyador, dibuixant, pintor, gravador, escriptor i poeta, essent una de les figures més importants del modernisme a Catalunya.



 Originari d'una família aristòcrata, els comtes de Casa Dàvalos i marquesos de Benavent, el seu pare Martí de Riquer fou un alt dirigent dels carlins a Catalunya, mentre que la seva mare, Elisea Ynglada, pertanyia a una família d'intel·lectuals i artistes com els escriptors Josep i Wifred Coroleu i els pintors Modest i Ricard Urgell.






El seu pare estava refugiat a França, i així començà la seva formació a Besiers (1869-1871), interessant-se a les classes de dibuix i després es va matricular a l'escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc. De retorn a Barcelona el 1874 prosseguí els estudis a l'Escola de la Llotja.

Els seus mestres van ser Tomàs Padró, Claudi Lorenzale i Antoni Caba. En aqueixes dates escrigué els poemes Notes de l'alma datades l'any 1875, en els quals és patent la influència de Becquer i de Campoamor, com ho relata Martí de Riquer.






El 1879 viatjà per tota Itàlia, recorrent ciutats com Roma, Pisa, Florència, Gènova i Venècia. De nou a Barcelona, començà a treballar il·lustrant revistes com La Ilustració Catalana i Arte y Letras. També va treballar com a decorador de l'Hotel Internacional, realitzat amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 de Barcelona. L'any següent també visità l'Exposició Universal a París.



El 1890 feu la seva primera exposició individual a la Sala Parés. Durant aquesta època va participar a la fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc, sent el primer vocal conservador, i tingué una gran vinculació amb la ciutat de Terrassa, on va contribuir a la difusió del modernisme amb el seu amic Joaquim Vancells.

Fou durant el seu viatge a Londres el 1894 quan va conèixer el moviment dels prerrafaelites anglesos i l'art japonès, que exercirien una gran influència en les seves creacions. També va conèixer el pintor i dissenyador William Morris (1834-1896) i, especialment a Edward Burne-Jones qui el va influir per dedicar-se amb especial interès a les arts gràfiques i decoratives, introduint a Catalunya el modernisme d'inspiració britànica. 

Alexandre de Riquer es va destacar especialment com a dissenyador gràfic, amb gran domini del dibuix, la seva gran producció artística en aquest camp va tenir un paper fonamental en l'estètica modernista, sent l'autor d'algunes de les imatges gràfiques més representatives del Modernisme català. 
Va fer de tot: cartells, gravats a l'aiguafort, ex-libris, il·lustracions a llibres i revistes, com Joventut, diplomes, postals, segells, recordatoris, menús, partitures, targetes comercials, goigs, etc. 
Entre algunes de les seves obres com a decorador, es poden esmentar la decoració del presbiteri de Montserrat, la Maison Dorée el 1903, guanyadora del 2òn. premi del "Concurs anual d'edificis artístics" o la de la Vaqueria Catalana, al passeig de Gràcia, el 1905.

Després del seu segon matrimoni, el 1917 va marxar a Mallorca a pintar paisatges, on moriria tres anys després.






 El 1895, va acusar un canvi radical introduint aspectes neogòtics i japonesistes especialment visibles en el format de cartells, pintures i llibres, allargassat com els kakemono.




  El Modernisme reivindicà la igualtat entre l'art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l'entorn de l'home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d'aquest corrent. Encarnà l'ideal prerafaelita: l'artista, l'artesà i el poeta reunits en un mateix home.




Alexandre de Riquer i Inglada 


Calaf, Anoia, 1856 - Palma, Mallorca, 1920

Dibuixant, pintor i poeta.


Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d'Antoni Caba a Llotja.
 El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l'Aesthetic Movement, alimentat pel japonisme i el prerafaelitisme, i també l'Arts and Crafts Movement, de William Morris.

 Lluità per l'expandiment de l'art industrial. Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l'art de l'ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l'aiguafort, sobre el qual féu classes a J. Triadó, J. Renart, F. Galí, J. Diéguez i J. M. Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l'ex-libris l'essència del seu món poètic, elegíac.

 Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l'Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental. Els anys del decenni del 1880 col·laborà a La Ilustració Catalana i il·lustrà uns volums de la "Biblioteca Arte y Letras" i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d'Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells. 

Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació. aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a Luz, Joventut, Ilustración Artística, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes. Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. 

Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.





dimarts, 27 de juliol del 2010

Clara Rockmore: L´ Art del Theremin.-






Jerry Lewis fent de les seves amb un theremin en una pel.licula de l´any 1956 .-



El theremin, creat el 1919 per Lev Termen (Léon Théremin) (1896-1993)

 Va ser un dels primers instruments electrònics de la història i el més antic que a perdurat fins a avui.



Pertany a la família dels instruments electròfons, el so es genera mitjançant circuits elèctrics, i com genera i amplifica el so de forma totalment elèctrica, i sense la utilització de cap mecanisme, forma part del subgrup dels instruments ràdio-elèctrics.


Consisteix en una caixa amb dues antenes, horitzontal i vertical, que controlen respectivament volum (fort-fluix) i to (nota aguda-greu). En un principi s'anunciava com a "l'instrument que es toca sense ser tocat", perquè no hi ha contacte físic entre l'intèrpret i l'instrument, sinó que aquell allunya o apropa les mans a les antenes, que reaccionen a la capacitància del cos humà, introduint variacions de to o volum.


El model original es basava en vàlvules de buit i dos oscil•ladors d'alta freqüència.


El seu so, sense cap mena de modulació o variació al llarg del temps més que les introduïdes pel thereminista, pot recordar el d'un violí o violoncel electrònic.


La tècnica d'interpretació del theremin és extremadament complicada, la qual cosa l'ha relegat massa sovint a generador d'efectes especials. El seu so és un clàssic dels films de terror o ciència ficció dels anys 50 i 60. Tot i així hi ha alguns thereministes de renom, com Clara Rockmore o Lydia Kavina, que l'han explorat i adaptat al repertori clàssic.





Clara Rockmore  (1911-1998) interpretant una peça amb el theremin i retalls de la prensa de l´época amb la figura del seu inventor, León Theremin.

Nascuda amb el nom de  Clara  Reisenberg a Vilnius, Lituània . Rockmore va ser una nena prodigi al violí i va entrar al Conservatori Imperial de Sant Petersburg a l'edat de cinc anys. Va estudiar violí amb el virtuós Leopold Auer , i segueix sent fins avui en dia l'estudiant més jove a ser admès a la institució. Malauradament, problemes ossis, a causa de la desnutrició infantil va obligar a desistir de l'execució de violí passat els seus anys d'adolescent. Això, però la va portar a descobrir l'instrument electrònic del nadó i convertir-se en la interpret femenina més famósa de theremin .

El 1933 i subtadament Clara Reisenberg es casà amb Robert Rockmore, un distingit representant d´artistes que conegué a l´edat de 14 anys. Rockmore estava ben situat en la seva professió, cantant i activista per els drets civils.-


Rockmore tenia dots que li van permetre tocar el theremin sumament bé. La seva formació clàssica li va donar un avantatge sobre els artistes intèrprets i molts executants de theremin que no tenien aquest fons. Ella tenia sentit absolut des del naixement, útil per tocar un instrument que genera sons de qualsevol alçada al llarg de tota la seva gamma, incloent aquells que es troben entre les notes convencionals. Hi havia gran precisió, un control ràpid dels seus moviments, important a tocar un instrument que depèn del moviment de l'intèrpret i la proximitat en lloc de tocar. També tenia l'avantatge de treballar directament amb Léon Theremin des dels primers dies de desenvolupament comercial dels instruments als Estats Units.

Rockmore, com el músic madur que era, van veure les limitacions de l'instrument original i va ajudar a desenvolupar l'instrument per satisfer les seves necessitats, fent diverses suggeriments per millorar el theremin com a instrument d'execució. Aquestes suggeriments, com una antena de volum a més velocitat, major varietat musical, i el control sobre el to de color de l'instrument van ser incorporats per l'inventor en versions posteriors. Ella tenia un theremin especial, adaptat pel mateix Léon Theremin per satisfer els seus requisits únics.
Ella va desenvolupar una tècnica per reproduir tot l'instrument, incloent un sistema de digitació, que li va permetre realitzar amb precisió els passatges ràpids i grans salts en compte, la tan coneguda portamento el theremin.
La seva germana gran va ser la pianista Nadia Reisenberg .
Va morir a Nova York el 10 de maig de 1998, 87 anys d'edat.




En el video podem veure l´ingenier Robert Moog experimentant amb el theremin  sobre el que desenvoluparia el seu sintetitzador.-

Robert Arthur Moog (23-5-1934/21-8-2005):                                     

Nascut a Nova York el 1934, va estudiar piano de petit i va ser animat pel seu pare a interessar-se per l'electrònica. Abans de desenvolupar el sintetitzador que porta el seu nom, Moog es va interessar pel theremin, un instrument que també utilitzava l'electrònica inventat pel rus Leon Theremin. De fet, la primera companyia estesa per Moog no només distribuïa el seu invent, sinó també el de Theremin i altres productes electrònics. El 1970 Moog va rebre el premi Trustees de la Recording Academy als Estats Units pel seu treball.

Moog, el nom es va convertir en les dècades dels 60 i 70 a sinònim de música electrònica gràcies al sintetitzador al que va donar nom, va morir a Asheville, Carolina del Nord (EUA) el 22 agost 2005 víctima d'un tumor cerebral diagnosticat a l'abril.