"Blonde on Blonde" (1966)
Aquesta entrada està escrita per donar a conèixer el meu Dylan no el de cap altre, el que jo vaig experimentar, a mitjans dels setanta, o si voleu, el Dylan que jo vaig disfrutar.
La discografia de Dylan és molt ample i encara que jo, com la majoria, hem escoltat infinitat de temes seus, els discos de vinil que us poso, corresponen al meu Dylan, el que jo escoltava amb més
vehemència quan era jove.
Tampoc l'ordre en el que us els poso no corresponen exactament amb l' ordre en que jo els vaig anar escoltant, però si que la influència que van suposar per mi, interiorment, en el meu imaginari particular i de cara al meu futur, va ser realment espectacular.-
Hi van haver d'altres després, com és llógic, però la petja de Dylan ens va marcar de manera especial a tots.-
És evident que he aprofitat el Premi Nobel per donar-li el meu de particular i us he de dir, que, per mi, s'ho mereix en escreix.
Que és un poeta de la cançó,? evident, que la seva obra és universal i ja pertany a tots?, evident,
que hi han molts més poetes de la cançó com ell?, evident també.
Està bé que sigui ell el primer. Tot l' imaginàri col.lectiu que ell despren, s'ha universalitzat arreu.
El mateix bloc, en el que jo escric n'és un exemple.-
El fet de que digui, el meu Dylan i no Bob Dylan, ja presuposa el grau d'intimitat de la seva obra amb mi.
Les visions que de Dylan poden tenir altres persones són inmenses, és per això que és tan gran aquest personatge. També ha ajudat la maquinària discografica americana, però sobretot, els seus ideals, sensibilitat i el seu tarannà apocadet però rebel d' antiheroi.-
Les lletres de Bob Dylan estan impregnades de la cultura beat que els anys 50'S omplia l' America de McCarthy. La música que crea per els seus poemes beu sobretot de la música popular del seu país i del blues.-
Els anys posteriors a la segona guerra mundial no només van portar la bomba atòmica, la guerra freda i la repartició del planeta en dos blocs. També van portar una nova sensibilitat, una altra forma de fer front als esdeveniments i instal.lar-se al món. Un altre estil d'escriure.
En els tardans '50 i principis dels trapelles '60, un tipus de personatges joves (els hipsters) van començar a posar en dubte la gran promesa "americana" en els EUA.
L'eficiència i productivitat de la nova superpotència no donava cabuda a aquests subjectes que no se sentien còmplices de la nova maquinària, que pel mateix els deixava fora del sistema.
La Beat Generation i els seus Messies
Charles Bukowsky (1920-1994)
"l´edat no és un crim
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és."
Allen Ginsberg (1926-1997)
Udols : (un fragment)
Lawrence Ferlinghetti (1919) és viu, en té 97 anys.-
Jack Kerouac (1922-1969), amb el seu gat, i abaix el seu inseparable amic Neal Cassady, dues icones de la Beat Generation.
Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)
Neal Cassady (1926-1968)
Gregory Corso (1930-2001)
William Burroughs (1914-1997)
WALT WHITMAN (1819-1892)
Referent indiscutible dels messies de la Beat Generation.-
M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.
(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)
Pete Seeger i el seu Lp
"Young vs. Old, 1969 un altre referència a l'edat. Com anys després en el "Forever young" de Bob Dylan.-
En forma de conte, Pete Seeger ens simbolitza una Amèrica vella que dona pas a una Amèrica molt més jove, on el mestissatge és fonamental per el seu futur.
Les cançons populars dels 50'S , de cantautors com Pete Seeger,Woody Guthrie,Cisco Houston, Sonny Terry,Josh White etc, influiren moltíssim en la música de Bob Dylan.-
Aquesta versió de "Cindy" de Pete Seeger cantada per Johnny Cash ens mostra la importància de la música popular en els cantautors posteriors.
"Before the Flood" (1974)
Aquest directe de Bob Dylan em va donar a conèixer la potència de The Band i el virtuosisme dels seus membres:
Robbie Robertson
Garth Hudson
Levon Helm
Richard Manuel (-)
Rick Danko (-)
A la pel.lícula de Martin Scorsese "The Last Waltz" de l' any 1976 és on podem apreciar millor el seu geni.
Va ser el seu comiat com a grup. Les peces musicals, els amics que els acompanyen, tot un luxe. Us hi posat unes mostres a sota.-
"The Basement Tapes" (1975)
Amb The Band d' acompanyament, és un disc imprescindible, però no tan sols per això.
Va ser gravat el 1967 entre The Band i Bob Dylan, on 17 peces estan cantades per Dylan i 8 per la resta de components de The Band, fent acompanyaments entre ells.
Amb uns mitjans, menys sofisticats que en un estudi de gravació tradicional, en el soterrani de Big Pink en West Saugerties (N.Y.).
El so, potser menys filtrat i més pur, el lloc i la comunió que hi havia entre ells, va donar com a resultat aquesta meravella.-
En els temes del disc es nota la influència de la música tradicional americana i el to general és de diversió entre els participants.-
"Pat Garret & Billy the Kid"
(1973)
La pel.lícula sense la banda sonora,o sigui la música de Dylan, no seria el mateix.
Aquests acords de guitarra que pujen i baixen són realment hipnònitcs.-
"Planet Waves" (1974)
De tots els discs de Dylan, musicalment parlant, les peces d'aquest, em van enganxar com cap altre. Sobretot «Going, Going, Gone» i "Forever Young".-
Contraportada de "Planet Waves" (1974)
Del llibre "Chronicles" Vol,I de Bob Dylan, 2004.-
Molt interessants per conèixer de primera mà els començaments del gran geni de Minnessota.-
Robert Zimmermann (Bob Dylan) va agafar el nóm de Dylan Thomas (Swansea, Gal·les 1914- NY 1953), poeta galès, un dels meus preferits, que morí jove, alcoholitzat,de una sensibilitat extrema i del que vaig fer aquesta entrada fa temps Dylan Thomas
Curiosament, poeta europeu, de la vella Europa, que ara el proclama heroi, amb el premi Nobel. Anirà a recollir-lo o no ?
La seva rebel.lia generacional podrà més?
Definició de Beatnik, segons el diccionari anglès de l' època: " Joves desafiadorament anticonvencionals afeccionats a vestir de faisons estranyes i a sostenir opinions ultramodernes."
La protesta, generacional, que els beatniks van fer a un estat de coses que no els hi agradava ( guerra, nazisme, discriminació racial, cultura del diner, culte a la màquina, desigualtat social etc) va ser radical:
Contra la moral del ramat, la moral del solitari, però són capaços de combregar amb els altres, amb els pocs escollits que també se senten a part, bandejats. I de forjar amb ells un instrument de redempció que van a cercar en les doctrines d'una de les religions més profundes que han bastit la inquietud i el desassossec humans: el budisme i concretament el budisme Zen. "
(Manuel De Pedrolo a "Els Pòtols Místics")
La Beat Generation i els seus Messies
Charles Bukowsky (1920-1994)
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és."
Allen Ginsberg (1926-1997)
Udols : (un fragment)
"Vaig veure les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix,"
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix,"
Lawrence Ferlinghetti (1919) és viu, en té 97 anys.-
Jack Kerouac (1922-1969), amb el seu gat, i abaix el seu inseparable amic Neal Cassady, dues icones de la Beat Generation.
"Prosseguirem la marxa; jo em sentia immensament complagut amb aquella mena d´aspecte immortal que tenia el sender al començament de la tarda, amb els vessants herbosos d´un costat que semblaven plens de pols d´or, amb els insectes que saltaven sobre les roques i amb el vent que sospirava una dansa tremolosa entre les pedres calentes. Ara i adés el sender s´endinsava per algun indret fresc i ombrejat, atapeït de grans arbres alts entre els quals la llum es feia més profunda. El llac de baix no tardà a convertir-se en un llac de joguina, per bé que els seus forats negres encara eren perfectament visibles. Tot això era agradable, com ho eren també les gegantines ombres de núvols que es reflectien a les aigües i el tràgic caminoi que serpentejava a la llunyania i per on el pobre Morley pujava cap a nosaltres."
Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)
Neal Cassady (1926-1968)
Gregory Corso (1930-2001)
William Burroughs (1914-1997)
WALT WHITMAN (1819-1892)
Referent indiscutible dels messies de la Beat Generation.-
M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.
(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)
Pete Seeger i el seu Lp
"Young vs. Old, 1969 un altre referència a l'edat. Com anys després en el "Forever young" de Bob Dylan.-
En forma de conte, Pete Seeger ens simbolitza una Amèrica vella que dona pas a una Amèrica molt més jove, on el mestissatge és fonamental per el seu futur.
Les cançons populars dels 50'S , de cantautors com Pete Seeger,Woody Guthrie,Cisco Houston, Sonny Terry,Josh White etc, influiren moltíssim en la música de Bob Dylan.-
Aquesta versió de "Cindy" de Pete Seeger cantada per Johnny Cash ens mostra la importància de la música popular en els cantautors posteriors.
"Before the Flood" (1974)
Aquest directe de Bob Dylan em va donar a conèixer la potència de The Band i el virtuosisme dels seus membres:
Robbie Robertson
Garth Hudson
Levon Helm
Richard Manuel (-)
Rick Danko (-)
A la pel.lícula de Martin Scorsese "The Last Waltz" de l' any 1976 és on podem apreciar millor el seu geni.
Va ser el seu comiat com a grup. Les peces musicals, els amics que els acompanyen, tot un luxe. Us hi posat unes mostres a sota.-
"The Basement Tapes" (1975)
Amb The Band d' acompanyament, és un disc imprescindible, però no tan sols per això.
Va ser gravat el 1967 entre The Band i Bob Dylan, on 17 peces estan cantades per Dylan i 8 per la resta de components de The Band, fent acompanyaments entre ells.
Amb uns mitjans, menys sofisticats que en un estudi de gravació tradicional, en el soterrani de Big Pink en West Saugerties (N.Y.).
El so, potser menys filtrat i més pur, el lloc i la comunió que hi havia entre ells, va donar com a resultat aquesta meravella.-
En els temes del disc es nota la influència de la música tradicional americana i el to general és de diversió entre els participants.-
"Pat Garret & Billy the Kid"
(1973)
La pel.lícula sense la banda sonora,o sigui la música de Dylan, no seria el mateix.
Aquests acords de guitarra que pujen i baixen són realment hipnònitcs.-
"Planet Waves" (1974)
De tots els discs de Dylan, musicalment parlant, les peces d'aquest, em van enganxar com cap altre. Sobretot «Going, Going, Gone» i "Forever Young".-
Contraportada de "Planet Waves" (1974)
Del llibre "Chronicles" Vol,I de Bob Dylan, 2004.-
Molt interessants per conèixer de primera mà els començaments del gran geni de Minnessota.-
Robert Zimmermann (Bob Dylan) va agafar el nóm de Dylan Thomas (Swansea, Gal·les 1914- NY 1953), poeta galès, un dels meus preferits, que morí jove, alcoholitzat,de una sensibilitat extrema i del que vaig fer aquesta entrada fa temps Dylan Thomas
Curiosament, poeta europeu, de la vella Europa, que ara el proclama heroi, amb el premi Nobel. Anirà a recollir-lo o no ?
La seva rebel.lia generacional podrà més?
Definició de Beatnik, segons el diccionari anglès de l' època: " Joves desafiadorament anticonvencionals afeccionats a vestir de faisons estranyes i a sostenir opinions ultramodernes."
La protesta, generacional, que els beatniks van fer a un estat de coses que no els hi agradava ( guerra, nazisme, discriminació racial, cultura del diner, culte a la màquina, desigualtat social etc) va ser radical:
Contra la moral del ramat, la moral del solitari, però són capaços de combregar amb els altres, amb els pocs escollits que també se senten a part, bandejats. I de forjar amb ells un instrument de redempció que van a cercar en les doctrines d'una de les religions més profundes que han bastit la inquietud i el desassossec humans: el budisme i concretament el budisme Zen. "
(Manuel De Pedrolo a "Els Pòtols Místics")
No tinc massa clar que es mereixi el Premi Nobel de Literatura, però ja que li han donat. També he fet un repàs mental i vital del que ha pogut significar per a mi. El primer llibre que em va donar un cop de puny a l'estómac va ser "Els pòtols místics". I després va venir on the road, Howl, El almuerzo desnudo i la Beat Generation en ple.
ResponEliminaI Bob Dylan per mi va començar amb el Before the Flood i Knock on the Heaven's Door (el tinc en single). I després van venir Hurricane amb cançons inolvidables i el majestuós Blonde on Blonde. Aquests són els meus vinils del mestre i que hauré escoltat centenars de vegades.
També recordo com si fos avui mateix la peli del festival pro Bangla Desh que vaig anar a veure dues vegades en una setmana.
Per cert, amb totes les vegades que ha vingut a Barcelona mai l'he vist en directe.
Jo tampoc l' he vist a Barcelona, Ricard,i m'hagués encantat veure CSN &Young,encara fins i tot més que Dylan. La peli de Bangla Desh la he vist a trossos. M' agradaria fer la ruta 66 cap a California amb una moto com els de Easy Rider o com els rodamons dels nostres pòtols místics. Una abraçada Ricard.-
ResponEliminaMagistral entrada. M'ha emocionat ¡¡¡
ResponEliminaGràcies Leopold, és molt encoratjador per mi.-
Elimina