Tractament de les imatges
Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....
divendres, 27 de juliol del 2018
dilluns, 11 de juny del 2018
Eduardo Marquina i els seus pecats de joventut
A l’escriptor Eduard Marquina i
Angulo (Barcelona, 21 de gener, 1879-Nova York, 21 de novembre, 1946) el
sorprengué la Guerra Civil a Buenos Aires (Argentina) i postulà eficaçment a
favor del bàndol franquista i publica un llibre de poemes titulat ‘Por el amor
a España’. L'agost de 1938 retornà a la llavors nomenada ‘zona nacional’, i el
novembre del mateix any a Burgos fou nomenat president de la Junta Nacional de
Teatros y Música.
President de la Sociedad General de Autores de España i
elegit acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola el 1939. A l'any del seu ingrés
en la Reial Acadèmia estrenà el drama en vers La Santa Hermandad i el 1941
apareix la seva obra ‘Los tres libros de España’, en el que fa un resum
històric de la vida civil i política de les idees i sentiments públics.
El 1943
se li atorgà la insígnia de l'Orde d'Alfons X el Savi i el gener de 1946
l’Ajuntament l'imposava en un solemne acte la Medalla d'Or de Barcelona. Poc
temps després era anomenat ambaixador extraordinari per assistir a la cerimònia
de presa de possessió del president de la República de Colòmbia, i complida
aquesta missió, visità altres repúbliques hispanoamericanes, en les que hi donà
conferències i recitals poètics. Després es traslladà als Estats Units, on
sofrí una pulmonia estant a Nova York, i quan es trobava en franc restabliment
mori d'una afecció cardíaca. El cadàver fou portat i l'enterrament a Madrid,
amb honors d’Estat pel franquisme.
Aquesta és, molt resumida, la seva biografia oficial on es pot veure que Marquina es convertít en la nineta dels ulls del franquisme a partir de la guerra civil.
De fet,com veieu, a l'any 1927, fou l'autor de les primeres lletres que va tenir l' himne espanyol. El fet de ser català i també potser els seus pecats de joventut van fer que aquestes lletres no prosperessin.
Però hi ha un abans i un després a partir del 1901, entre la seva obra de joventut aqui a Barcelona i la que va fer arran del seu establiment a Madrid el 1902 i definitivament amb la familia el 1906-1907.
És el que Marta Palenque (1) en el seu treball "Eduardo Marquina en la revista Pèl & Ploma. El maquillaje de un tiempo de juventud" anomena: " els seus pecats de joventut. Els anomena així perquè en les seves obres completes (1944), Marquina, es va ocupar prou bé de que aquest període primerenc de la seva obra restés prou amagat.
Retrat al carbonet sobre paper d'Eduardo Marquina i Angulo fet per Ramon Casas entre el 1897-1899.
Eduardo Marquina es va casar amb Mercedes Pichot, germana del pintor Ramon Pichot, que li va fer aquest retrat a l' oli.
Retrat d'Eduardo Marquina, fet per en Ramon Pichot, aparegut en "Pèl & Ploma" nº 77 el 1 de juny del 1901.
"En Flandes se ha puesto el sol" obra de teatre en vers de Eduardo Marquina de l'any 1910.
Edició de les seves obres completes de l'any 1944.
Fotografia d'Eduardo Marquina ja en la seva etapa de maduresa.
Publicat per Eduardo Marquina a "Joventut" el 10 de maig del 1900. En català.
Continuació de la mateixa publicació amb la signatura de Marquina que sempre signava així: E. Marquina.
Poema de Marquina publicat a "Catalunya Artística" el 14 de juny del 1900. En català.
Poema de Marquina "Els arbres" publicat a "Pèl & Ploma" nº 53 el 1 de juny del 1900. En català.
Subscripció per oferir una VINYA D' HONOR a Marquina en ocasió de publicar el seu volum de "Las vendimias".
Veiem com els redactors i amics seus de "Joventut" i de "Pèl & Ploma"aportaren ajudes económiques per ajudar-lo. La llista és molt significativa.
Publicada en el nº 54 de "Pèl & Ploma" el 15 de juny de 1900.
Setmanari Joventut (10/5/1900) pàg 207.
Com a rebuda al jove poeta i escriptor català Eduard Marquina (1879-1946), recentment tornat de Madrid,les colles de Joventut i de Pel & Ploma, constituits en un grup anomenat per ells "supernacional", organitzaren un sopar en els soterranis del Cafè Continental , una festa gastronòmica en honor de Marquina i servida per en Josep Ribas de forma magistral com sempre.
Las Odas d'en Marquina foren el motiu primordial del literari sopar. La cordialitat que li demostraren tots estava fora de qualsevol dubte.
Publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 el 15 de juliol del 1900 en format esquela.
Aquí comencen els desaires sobre Eduardo Marquina, o al menys, així ho debí sentir ell. Set mesos després el 15 de febrer del 1901, en el nº 70, es despatxà a gust dins la mateixa revista sobre tots aquells que el criticaren.
Segons Enric Gallén a la HDLC, tomo VIII, pàg 441-442, el fracàs del Teatre Líric Català fou degut entre altres factors i segons la premsa de l'època a " (...) la manca d'ajustament entre el text i la música (...) en segon lloc, la pobresa literària dels textos (...) i per últim, la lamentable actuació dels intèrprets."
Cal recordar que, seguint a Gallén, que la creació del Teatre Líric Català el gener del 1901, sota els auspicis d'Enric Morera i la direcció literària d' Ignasi Iglésias, nasqué de la ferma voluntat de contrarestar la implantació del "género chico" que blasmat, entre altres, per Joan Maragall i, en conjunt, per la intel.lectualitat catalana, omplia els escenaris del centre de Barcelona. L' experiència instal.lada en el Teatre Tívoli tingué escassa fortuna i no aconseguí
en cap moment engrapar el públic, tot i que, en conjunt, les obres presentades fossin d'inspiració literària i musical plenament catalanes.
Està clar que totes aquestes crítiques no van agradar gens a Eduardo Marquina i durant aquests set mesos i fins arribar a l'article d'Emili Tintorer del 21 de febrer a "Joventut" alguna cosa va canviar profundament en ell.
Poema, en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 del 15 de juliol del 1900.
Article literari, en català, de Marquina a "Pèl & Ploma" nº 57 del 1 d' Agost del 1900 sobre la estrena al Teatre de Catalunya , El Dorado, de l'obra de José Echegaray "El loco Dios". Article en el que no el deixa gaire ben parat.
Poema "Les Planes", en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 59 del 1 de setembre del 1900.
Nota publicada a "Pèl & Ploma" nº 60 del 15 de setembre del 1900, en la que els seus amics de redacció es planyen de que Marquina no pugui anar amb ells a París a causa de la seva malaltia.
Pèl & Ploma ,des de París, publicà aquest article en el nº 61 del 1 d'octubre del 1900.
El dedicà el mateix Miquel Utrillo al "estimat amic E. Marquina"
Article, en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 62 del 15 d'octubre del 1900 sobre el drama d' Henrik Ibsen "Quan ens despertarém d'entre els morts" (1899) que va ser la seva darrera obra publicada.
Continuació de l'article.
Nou article de Marquina, en català, publicat a "Pèl & Ploma" nº 65 del 1 de desembre del 1900.
L'article es basa en "Visions i Cants" de Joan Maragall.
Publicat a "Pèl & Ploma" nº 66 del 15 de desembre del 1900.
"Paraulas de Bar" és un fragment del drama líric "Emporium" amb música d' Enric Morera i amb lletres de M. Utrillo i del mateix Marquina.
Article de Marquina, en català, sobre l'obra de Pompeu Gener "Inducciones" publicat al nº 67 de "Pèl & Ploma" del 1 de gener del 1901.
Continuació de l'article crític de Marquina.
Article, en castellà, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 70 del 15 de febrer del 1901 sobre el Teatre Líric Català.
Aquí és on Marquina explota definitivament contra els detractors del Teatre Líric i argumenta una contracrítica tractant-los de puretes, intransigents i dèspotes.
Està clar que quan un està emprenyat l' idioma matern és el que et surt de dins i en el que et pots defensar millor. Normal.
Val la pena llegir-lo tot. Hi ha un abans i un després d'aquest article, i en Marquina ho debia saber. El 1 de juny d'aquest mateix any publicaria la seva darrera col.laboració a "Pèl & Ploma".
Cançó de la Por, en català,part de la seva obra "El Llop-Pastor" publicada en el mateix múmero 70 de "Pèl & Ploma" del 15 de febrer del 1901.
Forta crítica d'Emili Tintorer a "Joventut" sobre l'obra de Marquina " El Llop-Pastor" el 21 de febrer del 1901. La rematada final.
Article, en català, sobre una obra de Toltoi, publicada a "Pèl & Ploma" nº 71 del 1 de març del 1901.
Poema de Marquina, en català, "Cants dels firaires de Sant Ponç"publicat a "Pèl & Ploma" nº 76 del 15 de maig del 1901.
Article de Marquina sobre Jacint Verdaguer, publicat en català, en el nº 77 de "Pèl & Ploma" del 1 de juny del 1901.
Darrer poema publicat per Marquina a "Pèl & Ploma", "Del espadat al mar", en el mateix nº 77 del 1 de juny del 1901. Aquest poema, no em sembla aliè, potser són suposicions subjectives meves, al seu estat personal i anímic. cal llegir-lo.
És evident que que després de marxar cap a Madrid moltes coses van canviar en Eduardo Marquina, la llengua la primera, aquella en la que va escriure durant tota la seva etapa catalana i de la que després renegaria en varies ocasions dient fins i tot que en prou feines coneixia el català, quan, com hem vist, menys una, tota la seva feina a "Pèl & Ploma" està escrita en llengua catalana.
En segón lloc, la seva ideologia, passaría d'uns postulats, a Barcelona, propers a la rebel.lia i a la revolució social amb una actitud combativa i regenaracionista a una ideologia totalment conservadora i franquista.
Pensem que Marquina, en la seva etapa catalana, i encara que no va militar mai en cap partit polític, va combregar de les idees anarquistes i socialistes.
La seva obra posterior a la seva marxa a Madrid és prou eloqüent pel que fa al gir de 360 graus que va fer el seu pensament.
El que reflexa el treball de Marta Palenque, sobretot, és, la gran absència d'aquesta etapa prohibida en tots els estudis publicats sobre Eduardo Marquina. Ni el mateix Marquina en parlava, ni els seus editors els hi convenia de parlar-ne degut al moment històric que es vivia a Espanya. És per això que els anomena "els seus pecats de joventut".
Però el que és també evident, és que no era per por a la repressió degut al seu passat esquerranós a Catalunya, sinó perquè s'havia produït un canvi gradual però profund en la seva manera de veure les coses, un canvi ideològic.
De res ja valien totes aquelles mostres d'afecte dels seus amics de "Pèl & Ploma" a la terra on va néixer. El fracàs del Teatre Líric Català i les respectives crítiques, segurament constructives, sobre la seva obra "El Llop-Pastor", segurament el van ofendre, potser fins i tot humil.liar.
No hi ha res pitjor que una persona ofesa o humil.liada perquè desprès renegui dels seus origens. En coneixem molts avui dia.
"Pèl & Ploma" publicà en català, castellà i francès, sense cap restricció, i s'obrí a totes les tendències literàries de moda a Europa en aquell moment. La llibertat de pensament era un dogma. El catalanisme de "Joventut ja seria un altre cosa per Marquina:
"(..) Fracasado ?
-No, con el propósito de hacer alguna obra de consistencia para volver con ella...
Pero mi vida en Barcelona no era posible. Yo he sido siempre anticatalanista furibundo.... No agradaban estas ideas mias a muchos paisanos, y entonces, un poco triste, abandoné por segunda vez Barcelona (...) y me encontré por segunda vez en la Puerta del Sol" ( Entrevista publicada a La Esfera el 18/3/1916)
Està clar que tot és vell i foradat.-
Notes: 1- Marta Palenque Sanchez, catedràtica en Literatura Espanyola de la Universitat de Sevilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)