Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 18 de febrer de 2018

PAPITU (1908-1937): Primera època


















Abans que el setmanari entrés en "la mala vida,en l'època de verdor, a partir del 1912, "Papitu" gaudia d'un caràcter humorístic i satíric, de caire polític i irreverent amb molta qualitat intelectual. Els escriptors i dibuixants  que hi van col.laborar aconseguiren convertir aquesta primera època de "Papitu" que va del 1908 al 1911 en l'època daurada del setmanari.
 És aquesta etapa la que ara m'interessa destacar en aquesta entrada amb l'ajuda de la gran obra de Lluís Solà i Dachs: "La Premsa humorística".



Feliu Elias i Bracons (1878-1948), dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i crític d'art, va ser conegut popularment pels seus pseudònims Apa (pel dibuix humorístic i la caricatura) i Joan Sacs (per la teoria de l'art i l'escriptura).Com a pintor, signava amb el seu nom propi. És un dels dibuixants d'humor més destacats de la primera meitat del segle XX. Elias fou el fundador i primer director del setmanari.

El setmanari Papitu va sortir per primera vegada el 25 de novembre de 1908, data que coincideix amb l’aniversari de l’assalt a la redacció del Cu-Cut el 25 de novembre del 1905.

Només per aquesta voluntària coincidència, es veia que la tendència política de la publicació estava orientada més aviat cap a l’esquerra. 

Aquest primer número va ésser redactat als baixos del número 38 del carrer de Pelayo. Allí tingué el seu domicili social prop de deu anys. Per tot mobiliari hi havia una taula de planxadora que va comprar l'Isidre Nonell als encants i mitja dotzena de cadires. Però en Nonell, a estones perdudes, va emplenar les parets de dibuixos representant totes les habitacions d'una casa bona.






El 25 de novembre de 1905, un grup de militars de la guarnició de Barcelona, ofesos per un dibuix que havia aparegut a les pàgines del Cu-cut, assaltaren la redacció d'aquest setmanari i també la de la Veu de Catalunya, diari lligat politicament a aquell, i cremaren,enmig del carrer, tots els mobles i papers que hi trobaren. Aquest fet va provocar, a part de la suspensió de l'esmentada revista la promulgació de la Llei de Jurisdiccions i, més a llarg termini, la formació del moviment anomenat Solidaritat Catalana.  

Les Festes de Solidaritat Catalana




























Els escriptors:





Primer per l'esquerra, en Feliu Elias i Bracons, Apa, Joan Sacs.

El  Papitu de Feliu Elias, el Papitu primitiu, estretament lligat al seu caràcter polític, hi dominava el seu caràcter irreverent, ja que la gent d'església hi era tractada amb una manca total de respecte. Quant a la part picaresca, ja se li notava certa inclinació, però d'una manera encara moderada. Aquest era el Papitu de Feliu Elias, "Apa", i del seu equip.-










Diego Ruiz Rodriguez.-

Llicenciat en medicina a Barcelona, s'especialitzà en psiquiatria a l’estranger, essent nomenat director del manicomi de Salt (1909-1910). Escriví en català, castellà, alemany i italià sobre filosofia, sociopolítica i medicina, i en l'àmbit literari fou autor de contes. Molt actiu en la vida intel·lectual i social catalana: impulsà associacions, freqüentà tertúlies, donà conferències i col·la­bo­rà habitualment en diaris i revistes.Personatge controvertit i extravagant, mantingué durant un temps amistat amb Prudenci Bertrana qui no obstant, posteriorment, el convertí en personatge literari a Jo! Memòries d'un metge filòsof, on quedava ridiculitzat.



Eugeni D'Ors i Rovira.-








Francesc Pujols i Moragues.-





Josep Carner i Puig-Oriol.-





Josep Maria Lopez-Picó.-






Màrius Aguilar i Diana.-






Pompeu Gener i Babot.-

Del qual penjo aquest escrit seu  del Papitu (31-8-1910)













Un full de les meves memories


Un restaurant intelectual :

Ja fa alguns anys, quan després d'haver estat molt temps domiciliat a Paris, vaig tornar aquí, seguint allò de roda'l món y torna al Born, vaig instalarme al carrer de la Diputació, aprop del carrer del Bruc. Al costat mateix de casa, tocant al xamfrà, s'havia establert un taverner, molt bon home y molt inteligent.

El Joan,que aixís se deia, va posar un magatzem de bons vis, conseguint tenirhi la representació d'una de les millors marques de Malvasia de Sitges, per lo qual se va titular l'establiment «La Malvasía».Quan la parroquia va aumentar, en Joan va traspassar la cuina de la Madrona, la mestressa, a en Peret,que havia estat de cuiner a l'Alhambra, y com ajudant un murenu que li deiem el Berruga Chico, per lo molt aficionat que era als toros. Un altra dels calets de la cuina tirava per cantant, y ja poden figurarse les gresques que s'armaríen quan en Peret agafava la guitarra, una guitarra que com que havia sigut d'en Tarrega, li deiem la guitàrrega.

Lo més interessant era'l salonet, aont jo baixava d'estar per casa, y aont ens trovavem individus tant diferents com en Sempau, en Riera, en Ruíz López, en Limendoux, en Zamacois, l'Alexandre Sawa, l'actor Thuiller, en Sañudo, l'Ors y Ramos, pintors, esculptors, redactors del Cïero, alli aprop, uns colaboradors de Joventut, algun corresponsal de diaris extrangers, y fins en Viura un dia va arrivar a la porta, en sense voler entrarhi, perquè va dir que ell no bevía més que aigua.

Les discussions que s'armaven en la saleta reservada als intelectuals, eren de lo més divertit. Allí se discutía tot: desde l'exactitut de les matemàtques, que'n Fola negava, fins a la trascendencia del Art, inclós la del Art del Pagès. Un francès que's dedicava a fer invents inútils, ens explicava una mecànica nova, més complicada y menos pràctica que l'antiga; un artiller fantasista, que tirava per fusellat, proclamava l'abolició de tot, fins la de les temperatures.Alguns magatzemistes del veinat, veníen a treurehi el nas,per distreures de la monotonía del negoci, y s'entornaven com el negre del sermó, en sense entendrehi rés. Y què havien dentendre-hi ! Eren massa diferents. En Joan escoltava, y quan s'exposava alguna teoría, després venía a preguntarme què volia dir. Jo li explicava; y ell, després, l'abocava al primer senyor Esteve que venía, fent un garbuix que mel deixava espatarrat.


Quan lo de la Solidaritat,es va fer catalanista,y com era molt lliberal, va afiliarse al C.N. R. Y vinga discutir amb els obrers, molts d'ells valencians o andalusos, els quals van estar a punt de ferli huelga de plats d'escudella y de begudes.

Entre'ls que hi anaven, me recordo d'un que ja he citat. Era un xicot d'uns vint y tres anys, artiller, hermosa figura d'home inteligent y instruit. Nascut a Buenos Aires de pares espanyols, havia rebut una educació acuradíssima; parlava'l francès, l'anglès, l'italià y a més havía estudiat el batxillerat y dos anys de facultat major; més que un senzill soldat, semblava un oficial de rassa noble.
Aquest soldat estrany, era el propagandista més furiós que jo hagi sentit de les teories àcrates. Amb una gran forsa dialèctica y am tot el calor d'un apòstol, defensava l'anarquisme. Un dia va esser trasladat a Lleida; allí sembla que's va insubordinar contra d'un quefe, el van posar près, y mentres se li instruía la sumaria, una nit el centinella el va matar d'un tiro, perque diu, que tractava d'escaparse.

Y vaig a referir una anècdota xistosa. Un dia que perorava, dirigintse an en Sempau que estava sopant amb altres, va entrar amb aire marcial a la botiga, tot fent trincar els esperons y'l sabre, un sargent de la guardia civil de a cavall.
Al veurel entrar tan decidit, un pànic immens se va apoderar del auditori, creient que venien a agafarlos. Fins n'hi va haver un que ficantse al dormitori del mosso, va saltar per una finestra, caient al safreig del costat, d'aont ne va sortir més xop que un peix. Els únics que no 's varen moure, sigueren l'artiller y en Sempau, que eren els únics que podíen temer alguna cosa. Y'l bon civil va beures un xato de Malvasia, va pagar y ¡ vaya buenas ! Era un dels millors clients de la casa, que va volguer lluir l'informa de gala, com deia el noi del taulell.
Tot cambía en el món, y jo vaig tenir que cambiar de casa. Però vaig continuar ananthi de tant en tant. L'establiment va progressar. En Joan va trasladar el restaurant al entresol, convertintlo en un veritable y elegant restaurant a la moderna, amb entrada apart per l'escala. Aquella antiga concorrencia havía cambiat també. Els uns se n'havíen tornat a Madrid. altres se n'havien anat, com tothom, a Buenos Aires, altres eren morts.


Un dia, desprès d'un mes de viatge, al arribar, vaig anarhi a sopar.
—En Joan està molt malalt—me va dir la seva dona molt contristada. Y en Peret, el bon cuiner, me va dir, a l'aurella: « El doctor Torroella diu que no té pas cura.
Patía del cor y no ho sabiem, y'l dengue se tem quel ofegui.
Pobre Joan ! Va morir del cor, perquè'n tenia, cosa que molts poderosos de la terra no tenen; per això ho son; y d'això s'en ve de mena! En aquest món, com diu l'amic Llanas, uns neixen am cor, y altres neixen esmocats. Y jo afegeixo: aquets son els que suren, perquè no tenen el lastre del cor, que per surar destorba.

POMPEYUS GENER.   
(Papitu, 31/8/1910)



Els dibuixants:




Feliu Elies i Bracons.-






Francesc Labarta i Planas.-












Isidre Nonell Monturiol.-








Ismael Smith Marí.-





Josep Maria Junoy i Muns.-





Juan Gris.-




Manuel Humbert i Esteve.-





Pere Torne i Esquius.-




Ramón Casas i Carbó.-





Xavier Nogués (Babel)









Agustí Piracés, que va arribar a ésser director i propietari de la revista, ens explica  la baralla  amb els homes de la LLiga i de retruc amb La Veu de Catalunya per culpa d'aquesta portada apareguda a Papitu en el seu segón número del 2 de desembre del 1908. La portada, original de Junceda, que en el Papitu va signar "Jafet", representava una oficina electoral, amb teranyines a la porta d'entrada,totalment buida de votants i on els interventors dormien beatíficament una llarga becaina:







"Estaven a punt de celebrar-se unes eleccions. Dos anys enrera havia tingut lloc aquella formidable explosió renovadora que es digué la Solidaritat Catalana. Davallava aquell històric moviment i els qui redactaven el setmanari se n'adonaven. Els solidaris volgueren anar al "copo" contra els radicals, i el Papitu, que veia que el carro anava pel pedregar, es cregué en el cas de dir-ho."


"El Papitu lliguer només va durar una setmana, la portada va fer sortir de polleguera la Veu, els de la Veu i tots els solidaris, els quals dedicaren a Papitu tota mena de penjaments dient si estava venut a en Lerroux, que si allò era anat contra Catalunya...."







"En Xènius feu saber que se separava de la redacció, seguidament ho feren a més de l'Ors, en Lopez-Picó, en Reventós i en Carner, però l'Apa, que era el fundador, s'assegurà el concurs d'altres escriptors no menys notables: en Francesc Pujols, en Màrius Aguilar, en Nogueras Oller, en Didac Ruiz, en Rafael Moragues..."

Pocs dies després tenien lloc les eleccions, La Solidaritat, per haver volgut anar al "copo" va perdre amb 39.000 vots i els lerrouxistes guanyaren amb  30.000.

Les relacions entre el Papitu i el Cu-cut, que representava La Lliga, s'enverinaren de tal forma que fins i tot i va haver agressions personals. Amb la desaparició (1912) del setmanari "lliguer" i el progressiu decantament de Papitu cap a la verdor, l'afer es va anar oblidant.-



Papitu 14/4/1909

Diu: D. Clodoaldo- Amnistiados?.....Separatistas!

D. Maura- No t'apuris, un cop amnistiats aquestos ja n'agafarem uns
quants més.

Els personatges són:
El militarisme espanyolista personificat per en Clodoaldo Piñal, tinent coronel retirat, que va arribar a proposar una vegada que "Cataluña fuese sembrada enteramente de sal para que nada ni nadie pudiera vivir en ella" i
Antonio Maura i Montaner (1853-1925) polític mallorquí i president del Consell de Ministres a Madrid (1907-1909) i que el desancadenament de la Setmana Tràgica va costar el càrrec al retirar-li la confiança Alfons XIII.-






Lerroux, l'emperador del Paralel, ridiculitzat pel Papitu amb una "corona", una peperina feta amb la Veu de Catalunya.







La verdor anava pujant de temperatura.













































Papitu feia també cada any, més o menys un "Calendari". 
Normalment sortia el mes de desembre,però, el de l'any 1911, va sortir per l'agost i el setmanari en la nota disculpatòria deia:

"Hem volgut fer el nostre agost i com que vostès que són uns infeliços, el compraran igualment, vet aquí explicat per què hem trigat nou mesos a publicar el calendari. Al cap i a la fí, és un part normal"


















Papitu va publicar molts números extraordinaris dedicats a diverses especialitats. 

Foren famosos els dedicats a les llevadores, a la gent de la cúria, als metges, a les dones de vida alegre etc, i en els quals eren, naturalment, satiritzats aquests estaments.










Els dos grans mestres sobre el tema.-


Lluís Solà i Dachs.-







Jaume Capdevila.-





























Així doncs, l'èxit intelectual, no pas comercial, del setmanari portaria que a partir del 1912, amb Francesc Pujols a la direcció, fes un tomb en la línea editorial cap, com diu Lluís Solà, a la "mala vida", la verdor, cosa que convertiria el setmanari, juntament a en "Patufet", amb les dues publicacions més populars i de llarga durada de  Catalunya.

 En Patufet i Papitu, antítesi l'una de l'altra,de la innocència a la pornografia,  de ideologies diferents i amb dues grans masses de lectors, molts dels quals llegien "Papitu" d'amagat i compraven en "Patufet" per als seus fills.

































Papitu com és natural, no entrava en la major part de les llars, però no per això la seva difusió era menor. Fora de Barcelona la seva venda era important i, en la mateixa ciutat, no faltava pas a cap de les barberies ni en la majoria d'associacions i cercles més o menys privats. Paradoxalment, la venda del setmanari va anar inversament a la seva qualitat. En la primera època, amb col.laboracions literàries de gran categoria, s'arribava ben just als 5000 exemplars. En canvi, llançat ja pels camins de la verdor, el tiratge augmentava fins els 40.000 i en la dècada dels anys 20 va ultrapassar aquesta xifra.-