Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 8 de maig del 2016

L' Esquella de la Torratxa com a instrument mediàtic: Assetjament i enderrocament de Josep Monegal i Nogués



Barcelona, 1854 — Barcelona, 1931

Fabricant tèxtil, fou vocal de la junta de la Cambra de Comerç de Barcelona (1886-90), que presidí el 1902. Fou alcalde de Barcelona (1902-03) i senador (1905-07; vitalici des del 1908). El 1928 fou novament president de la Cambra de Comerç de Barcelona. El seu germà Ramon Monegal i Nogués (Barcelona ~1860 — 1920), també industrial, creà una fàbrica de perfums que el seu fill, Esteve Monegal i Prat, convertí en la fàbrica Myrurgia. Germà seu fou també Esteve Monegal i Nogués (Barcelona ~1862 — ~1925), eclesiàstic, catedràtic d’oratòria sagrada del seminari conciliar de Barcelona, on formà diversos predicadors. Publicà obres de tema religiós, obres de text, com ara Compendio de oratoria sagrada... (1908), Compendio de patrología y patrística... (1908), reeditat sovint i traduït a l’italià (1914), La predicación cristiana (1919), etc. Cosí germà seu fou Trinitat Monegal(Barcelonas. XIX — XX), escriptor i periodista, un dels fundadors de la revista Joventut, de la qual fou redactor fix i comentarista polític, i col·laborà a El Poble Català.




Els esquellots eren les clatellades que cada setmana propinaven a un o altre.







Repassant  l' Esquella del 1903 vaig topar amb el personatge de Josep Monegal Nogués, alcalde de Barcelona des del desembre del 1902 al maig del 1903. Veient succesivament les "dedicatòries" que  a través de les  il.lustracions de Bru-Net ,de  Robert i de Llopart li feia L' Esquella,em vaig adonar de la força que podia tenir sobre la societat barcelonina i catalana en general una publicació tan popular com L' Esquella de la Torratxa en un personatge públic com Josep Monegal i en una época en que no hi havia televisió ni radio.

La importància d' aquests mitjans escrits és prou evident en aquest cas.

 Pel que fa  a la política municipal hi havia molta més màniga ample  que no pas en criticar els polítics espanyols de Madrid i sobretot els poders fàctics (exèrcit, esglèsia etc).-










El cas de Josep Monegal és especialment significatiu, jutjeu vosaltres mateixos, en els darrers mesos del seu mandat. Penseu que cada setmana li clavaven aquestes dedicatòries tan"súbtils"-



Senyor Alcalde: Amb el respecte
Que es deu a l’Autoritat,
Em vull permetre indicar-li
Que se m’ha fet molt estrany
Que un home del seu criteri,
De tant bones qualitats
I de sentiments tant nobles,
S’entretingui en empaitar
Als barcelonins que s’honren
Amb el vici de fumar.
No es compren que un a persona
Com el senyor Monegal,
Alcalde de Barcelona,
Hagi de cop disposat
Que a l’interior dels tramvies
Se’ns impedeixi pipar.
Aquesta ordre draconiana
Ha portat un trastorn gran
Entre el nucli de viciosos,
Amb que conta la ciutat,
Els que s’han cregut ofesos
I escarnits i denigrats,
No tan sols perquè se’ls priva
D’un vici tan general,


Si que també perquè atenta
Als furs de la llibertat
(que s’han posat tant de moda
d’un temps a n’aquesta part),
amb menyspreu de la justícia,
del fumador i dels estancs.

Vostè, fundant-se sens dubte
En la llei municipal,
Que està plagada d’articles,
Si bé no se’n compleix cap,
Ha tractat de fer un punt d’home
Per fer-se mes popular;
Però dispensi que li digui
Que les ordres que ha donat,
Li han creat antipaties
Que li poden destorbar
La gestió administrativa
Que pensa desenvolupar.
Perquè un batlle que no conti
Amb la ajuda material
De les classes…fumadores,
Cregui’m, senyor Monegal,
Ja en pot tenir d’energies,
Ja en pot concebre de plans…
És inútil que s’esforci:
A l’últim ha de plegar.
Jo ja comprenc que el tabac
Molesta a molts ciutadans;
Però cregui’m que els que se’l fumen
Son els més mortificats,
Perquè aquesta Arrendataria
Fa temps que s’ha proposat
Quedar-se sense parròquia…
I a l’últim ho aconseguirà.
Pensi que tot el tabac
És de mala qualitat;
Tant es que fumi de quarto,
Com que fumi de mig ral,
Com que es dediqui al havano:
És enterament igual.
Sap que son ara els cigars?
Un embotit d’escarabats,
Cabells, troncs i porqueria
Que només ens fan que mal,
I entengui que els de l’Havana,
Que avui s’han posat tant cars,
No son mes que caliquenyos
Graduats de general.
Ara respongui amb franquesa,
Qui surt més perjudicat,
Si el que consum un cigarro
O aquell que se li ha queixat
Perquè estossega una mica
Amb el fum que els altres fan?
Vostè dirà:– Doncs encara
El poble em tindrà de donar
Les mes expressives gràcies
Pel servei que li he prestat,
Traient-li la mort dels llavis…
O el cigarro, que es igual-
Doncs, no senyor, senyor alcalde;
Vostè a lo que ve obligat
És a assegurar-nos la hisenda
Fent perseguir als criminals,
Que no ens afanin la roba
Que estenem dalt del terrat,
Que no ens esbotzin la porta
Quan sortim a passejar
I que quan tornem a casa
No trobem el pis buidat.
Per dir-ho en un aparaula
I per explicar-me clar:
Vostè pot privar que se’ns fumin
Però privar-nos de fumar.
Si és cas que algunes senyores,
Que tindran pocs malts de cap,
Se li han vingut a queixar-se,
Els hi pot manifestar
Que es carreguin de paciència
Com nosaltres perdonem,
Que al capdavall a la terra
Sempre hem sigut tants a tants,
I el mateix dret que elles tenen
De pintar-se el rostre blanc,
El tenim també nosaltres
D’aquilotar-nos el nas.
Si senyor; d’altra manera,
Resulta molt il·legal
Que per atendre a les dames
I en nom de l’autoritat
Ens etzivi un cop de vara
Sense que haguem fet cap mal.
No considera ridícul
Que un home de certa edat
Si vol fumar-se un cigarro
Tingui d’anar-se a amagar
O tancar-se a la comuna
Com quan tenia deu anys?
No falta més que algun dia
Perquè les nostres madames
Tenen la cara pelada,
(ei, per regla general),
ens vingui una ordre manant-nos
que ens anem a afaitar!
No senyor, de cap manera;
No siguem exagerats:
Si be és cert que a molts països
Està privat el fumar
A l’interior dels tramvies,
Tampoc és menys veritat
Que els pobles de referencia
Son pobles civilitzats…
I, senyors meus, aquí a Espanya
Encara en tenim per anys.
Així entenc, senyor alcalde,
Que és per plana voluntat
Que s’han de fer certes coses,
I com que aquí som comptats
Els que saben i comprenen
Que el ciutadà ve obligat
A no ser molest als altres,
Em sembla que s’ha ficat
En un carrer que no passa…
I se’n tindrà de tornar.
I ara dec manifestar-li
Que jo per la meva part,
Per respecte a les senyores
I als senyors i a tots els nats,
Si algun cop pujo al tramvia
Llenço el cigarro al entrar…
Però, vaja: això no ho publiqui;
Allò, per el que diran.
Perdoni’m per la molèstia
Que li puc haver causat
I, ja ho sap, mani i disposi
De son servidor.

K.O.K. (Eduard Coca i Vallmajor) a el Cu-cut 1903









































































diumenge, 17 d’abril del 2016

ESTAMPA (1928-1938) : La Catalunya Republicana, Pola Negri i Raquel Meller


 La revista Estampa fue una publicación semanal ilustrada de reportajes sobre crónicas de actualidad nacional e internacional nacida como un proyecto editorial de Luís Montiel de Balanzat, ingeniero madrileño y monárquico moderado, y un entusiasta de la técnica, las máquinas y el progreso. Este personaje, que se había iniciado en el mundo de las artes gráficas a través de Papelera Madrileña y la imprenta Gráficas Excelsior, adquirió los talleres de Sucesores de Rivadeneyra, unas instalaciones que le permitieron imprimir publicaciones oficiales como La Gaceta de Madrid y el Diario de Sesiones. Adquirió también nuevas rotativas de heliograbado y reestructuró los talleres, mecanizando y electrificando todo el proceso de producción.
El primer número salió a la luz el 3 de enero de 1928, y desde un principio cumplió con las pretensiones que respondían a su subtítulo “Revista Gráfica y Literaria de la Actualidad Española y Mundial”, con reproducciones gráficas de calidad excelente. Montiel colaboró mediante concierto con Antonio García de Linares, el cual dirigió la revista solamente un par de meses pero consiguiendo en este breve espacio de tiempo una tirada de 100.000 ejemplares. A partir del número 10, el mismo Montiel se hizo cargo de la dirección de la revista, dejando la función de jefe de redacción al periodista Sánchez Ocaña. Transcurrido un año, se llegaron a los 200.000 ejemplares, lo que igualaba a fuertes competidoras de la época como eran las revistas Blanco y Negro y Nuevo Mundo


El criterio editorial que guió Estampa desde su creación fue el de llegar al gran público, y para ello hizo falta un ademán moderado, sin compromisos políticos evidentes, de manera que resultó casi imposible no encontrar en ella ningún referente ideológico explícito más allá de posiciones entendidas como comunes por un amplio abanico de población, como eran el sentimiento religioso o el patriótico. La revista Estampa tuvo la intención declarada desde un primer momento, de ser la revista de todos y para todos centrada en las informaciones gráficas sobre acontecimientos curiosos, pintorescos o exóticos, en noticias sobre gente famosa y en abundantes reportajes sobre la cotidianidad, con la cual se identificaron los lectores.
Desde el primer número, la revista se decantó hacia un público femenino y sin ser ni una revista femenina ni una revista realmente feminista, se interesó por el papel de la mujer en la sociedad del momento, destacando su incursión en profesiones hasta aquél momento reservadas al hombre. Otro rasgo importante fue que a pesar de editarse en Madrid, la publicación no mostraba un talante excesivamente centralista, sino que dio información gráfica de todo el estado, haciéndose eco en sus reportajes, de intelectuales y políticos catalanes, vascos o gallego, siempre desde un tono de respeto e incluso de admiración.



Una característica distintiva de la revista fue la gran cantidad de fotografías que llenaban las páginas de la publicación. En un primer momento, entre 1928 y 1930 pareció haber una disparidad de formas y de estilos. Hubo gran cantidad de colaboradores gráficos, generalmente fotógrafos que tenían galería abierta en alguna ciudad mínimamente importante y que enviaban imágenes sueltas que daban cuenta de los acontecimientos provincianos de cierta relevancia social. Estas fotografías se presentaron como notas gráficas en una especie de álbum visual. Fue la fotografía de reportaje la que tuvo mayor presencia en la revista, o al menos la de mayor peso en el tratamiento editorial.
Entre finales de 1930 y principios de 1931 se hizo evidente un cambio en la revista. Diversos fotógrafos habituales dejaron de publicar con la misma asiduidad. Hubo también una cierta renovación en los colaboradores gráficos de provincias y un aumento notorio de las fotografías de agencia, aunque a partir de 1932, dejaron de tener aquel carácter melifluo, chocante o exótico para convertirse en más cosmopolitas. Entre 1931 y 1932 parece que la fotografía de reportaje tuvo menor presencia que en la etapa anterior. Sin embargo, se produjeron trepidantes acontecimientos que estaban sucediendo en España. La revista llevaba abundantes páginas de notas gráficas, en realidad reportajes sobre aquellos acontecimientos (quema de conventos, huelga general, etc.) realizados por diferentes fotógrafos.


En la Prensa de Aquel dia     (informació trete del bloc)
























































divendres, 15 d’abril del 2016

Perelló i Busquets: El Gran Café Restaurant i Hotel de Montserrat de principis del XX







































 Aquesta entrada, està incomplerta per falta d' informació, però valia la pena possar-hi les imatges i si algú sap la seva història es posi en contacte amb mi.- (626 94 97 62)  Albert.-