Josep Triadó i Mayol (1870-1929) i l' Esquella de la Torratxa

Espectacular disseny artístic  que va fer per les tapes de l' Esquella de la Torratxa l' any 1904 i que sorprenenment no he vist esmentat en cap de les seves biografies.- (Pijus)

Josep Triadó Mayol
Barcelona, 1870 — Barcelona, 1929
Cursà estudis a Llotja. Amplià estudis, becat, a Madrid (1890-91). Els anys noranta es dedicà a la pintura i participà en les Exposicions Internacionals de Belles Arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), amb obres de caràcter simbolista, com La Mort , i paisatges lírics, poètics, boirosos, semblants als de Vancells. Els anys 1897-98 es familiaritzà amb l’art industrial d’arrels angleses introduït a Catalunya per A.de Riquer, que li ensenyà gravat. Es dedicà cada vegada més al dibuix i el 1902 en guanyà la plaça de professor a Llotja, on romangué fins a la mort.

Les arts gràfiques esdevingueren el seu camp predilecte de treball. Decorà les revistes El Gato Negro (1898), Álbum Salón (1898-99), La Ilustración Artística (1898-1900), Hispania (1899-1902), Hojas Selectas , Mercurio , etc., i esdevingué un dels il·lustradors més importants del començament de segle.

Detall del lema del setmanari: 
  
"Sempre Avant, Avant Sempre. "

De fet quan viatjo, sempre que puc m' agrada tornar per un altre camí i no repetir el que ja hi fet.-

Signatura de l' autor, en el canto inferior esquerra de la tapa devantera :   TRIADÓ

Detall de la part superior.

El disseny de Triadó  fa honor al seu nom. 

Detall de la part inferior.-

Llom del volum del 1905.-

Contraportada de les tapes dissenyada també per Triadó on figura el nom de l' editor.-

Portada de les tapes del volum del setmanari "Joventut" corresponen a l' any 1901, feta també per Triadó.-

Llom dissenyat per Josep Triadó del volum de "Joventut" any 1901.-

De la seva producció cal destacar Sonets d’uns i altres, Dafnis i Cloe, Amor i Psiquis , on començà la seva llarga col·laboració amb R.Miquel i Planes en el camp de la bibliofília, que durà fins a la fi de la seva vida ( El purgatorio del bibliófilo , 1927). Dibuixà també cartells, anuncis, marques comercials, menús, cartes, diplomes, etc., i excel·lí en l’ex-libris. D’aquests en féu 275, els primers dels quals reuní en el Primer llibre d’ex-libris d’en Triadó , una de les curiositats de la bibliofília modernista.

Fou director de la Revista Ibèrica d’Ex-libris (1903-06) i de la Revista Gràfica . Organitzà el 1906 l’Exposició Bibliogràfica de la Llengua Catalana, col·laborà en l' Anuario de las Artes Decorativas i realitzà projectes de relligadures, tapissos, xemeneies i plafons murals, com el tríptic Les corts de Montsó de la Sala de Sant Jordi de la Generalitat. Artista eclèctic i dibuixant d’una gran correcció, després d’un sòlid aprenentatge acadèmic assimilà un Modernisme poc exagerat, assossegat, sobretot en el vessant neogoticista. Passà naturalment, a través d’unes composicions simètriques, equilibrades i una gamma cromàtica molt harmoniosa, al Noucentisme, del qual és un dels representants més importants en les arts del llibre. 

(Enciclopèdia Catalana)

Trinitat Monegal i el Gran Continental d' en Josep Ribas

Trinitat Monegal i Nogués (Barcelona, 1861 - 1933) fou un jurista i polític català.

Era germà de l'alcalde Josep Monegal i Nogués, fundador també de la colònia tèxtil de Casserres, i de Ramon Monegal i Nogués, fundador de l'empresa de perfumeria Myrurgia. Es llicencià en dret i alhora va exercir com a financer en empreses del sector del metall.

 També va impulsar diverses publicacions com Joventut i El Poble Català i fou soci de l'Ateneu Barcelonès i de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País.

Al costat de mossèn Cinto, de blanc, en una excursió al Montseny, amb els seus companys de Joventut, l' any 1901.-


una excursió amb mossèn Cinto 1901

Interessat també per la política, el 1903 fou vocal de la Unió Catalanista i milità primer al Centre Nacionalista Republicà i després a l'Esquerra Catalana. En aplicació de la Llei de Jurisdiccions, el 1908 fou jutjat en consell de guerra i empresonat per un article. 

Nogensmenys, a les eleccions municipals de 1909 fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona per l'Esquerra Catalana. 

Després formà part de la Unió Federal Nacionalista Republicana fins que va signar el pacte de Sant Gervasi en 1914.

Oriol Martí i Lluís Via a dalt (esquerra-dreta) i Emili Tintorer assegut.-

A dalt, el del mig, és en Trinitat Monegal i Nogués i a la fila del mig, amb ulleres, no tinc cap dubte que és en Emili Tintorer, company seu de "Joventut.
 Fins ara no hi havia una fotografia clara de Trinitat Monegal, si però de Tintorer, que us penjo a sota mateix.
Dono les gràcies al Marc,descendent directe  de Josep Ribas, que amablement m' ha deixat publicar aquest petit testimoni  històric.
Aquesta fotografia fou dedicada per Trinitat Monegal al seu amic Josep Ribas, propietari  del Gran Continental. 
El lloc, l' esdeveniment i els altres personatges són completament desconeguts per ara.-

Emili Tintorer

Trinitat Monegal i Nogués

En el revers de la fotografia hi trobem el miracle:

Al bon amic Joseph Ribas en penyora d' amistat i d' agraiment eterns.
Signat: Trinitat Monegal
Febrer, Mars, Abril  1908

" El servei del Restaurant havia d'ésser a la força ben fet i força delicat. En Rossend coneixia bé allò que el pare li havia ensenyat i el xicot posava a contribució tot el seu coneixement per a un deliciós servei."

Josep Pla a "Un senyor de Barcelona"  (pàg 177)



Hotel Restaurant Gran Continental.-

 La història del Continental, situat a la plaça Catalunya cantonada amb la Rambla de Canaletes, està lligada a la de l'empresari i cuiner Josep Ribas  i Pich ( 1858 -1922) i a la Colla dels Vuit, de la qual en formava part.

L'època a la que ens referim és  una de les que més m' apassionen, era l' època de  QUAN BARCELONA PORTAVA BARRET , l' època dels cafès-restaurants, tota una institució per una intelectualitat catalana que es reunia en ells per fer tertúlia entre amics, per escriure qualsevol cosa, per relaxar-se una estona  i els més acomodats, com els de la Colla dels Vuit, per degustar els exquisits plats que el mestre Ribas els hi proposava en els soterranis del seu Cafè Gran Continental.

La Lune (1910) als pocs mesos de la seva obertura. Sens dubte un dels cafès modernistes més bells que ha tingut Barcelona. 

(Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.)

Breu història del Continental:

El Gran Continental obre les seves portes el 1884 de la ma de Francesc Soler. El 1891 Josep Ribas associat amb Jaume Coll i amos de la cerveseria Gambrinus (de la rambla Santa Mònica) adquireixen part del gran cafè Restaurant Continental, la part baixa  a les seves mans es converteix en un principi en una sucursal del Gambrinus, potenciant la cerveseria i la Brasserie (denominació del que era conegut com els plats sols). Més tard instaurarien en el cafè una secció de restaurant permanent. En el primer pis en Francesc Soler regentava el restaurant. El 1892 el senyor Soler adquireix els pisos superiors del immoble i crea el hotel Continental. Per a finals de 1893 el senyor Ribas i en Coll adquireixen el restaurant del senyor Soler. En mans d'en Josep Ribas aquest restaurant tindrà fama nacional i internacional, en la façana es veura en lletres i sera conegut com el Restaurant Ribas. El 1893 Josep Ribas trenca la seva associació amb Jaume Coll, i s'associa amb el seu sogre Pere Pau Giró i Blanch, cedint a ell la cerveseria Gambrinus del carrer Rivadeneyra. L'any 1919 en Ribas es retira i deixa el Continental a Miquel Regàs amb la condició que s'associi amb el seu jove fill en Rossend Ribas. El 1922 mort Josep Ribas i el 1925 tots i els intents de salvar el Continental per part de Miquel Regàs no troba l'ajuda de Rossend Ribas el qual trenca l'associació pensant en noves aventures i tanca el Continental adquirit per la Banca Arnús. 

(Marc F)

" De la tertúlia matutina (destinada a fer l'aperitiu) del Continental nasqué la Colla dels Vuit, que tingué una finalitat estrictament culinària. Aquesta colla estigué formada, i això és el que li dona el nom, per vuit amics, que foren:

Miquel dels Sants Oliver.
Pere Grau Maristany, comte de Lavern.
Bonaventura Bassegoda.
Amargós.
Lluís Ferrer Barberà.
Josep Boada.
Josep Ribas, propietari del restaurant.
i jo mateix ( Josep Pla) " (1)

" De vegades ens acompanyaren a taula Pompeu gener, Artigas, el pintor Galofre, el doctor Secanella i Trinitat Monegal." (2)




" Don Josep Ribas organitzà per a la colla expressament, un menjador en els soterranis del seu inoblidable establiment, un local recollit i deliciós. Els dinars foren setmanals i duraren molts anys: fins que morí el nostre noble i inoblidable Maristany." (3)

Setmanari Joventut (10/5/1900) pàg 207. 
Com a rebuda al jove  poeta i escriptor  català Eduard Marquina (1879-1946), recentment tornat de Madrid,les colles de Joventut i de Pel & Ploma, constituits en un grup  anomenat per ells "supernacional", organitzaren  un sopar en els soterranis del Cafè Continental , una festa gastronòmica en honor de Marquina i servida per en Josep Ribas de forma magistral com sempre. 
Las Odas d'en Marquina foren el motiu primordial del literari sopar.

Eduard Marquina i Angulo (1879-1946) en un retrat de Ramon Casas.-

" Crec que don Josep Ribas fou en el meu temps, en aquest país, el Talleyrand de la cuina. Crec, i això us ho diu un home que es troba a les acaballes de la vida, que haver-se assegut en una taula servida per Ribas ha estat un honor insigne." (4)

" De vegades apareixien en el taulell del Continental unes grans tortugues. mai sabérem exactament d'on les treia Ribas. La persona que no ha menjat mai la sopa de tortuga que don Josep presentava no podrà saber mai fins a quin punt extrem d'intensitat poden arribar, en una persona, els seus sentiments d'amor al proïsme. Era una pura, indescriptible delícia." (5)

" La colla menjà divinament i per preus irrisoris: tres plats cuinats de la més alta qualitat, vins francesos, postres i gelats, xampany francès, cafès i licors de les més indiscutibles marques europees, cigars de l' Havana.... El preu oscil.là sempre entre vint-i-sis i vint-i-vuit pessetes." (6)

"Del grup, el més gourmet fou l'arquitecte Amargós. Degustava un plat,sovint només l'olorava,  i el seu diagnòstic era infal.lible. Davant del que li agradava, Oliver menjava ronronejant, Maristany, amb un optimisme exultant i expansiu." (7)

De Josep Pla  a  "Un senyor de Barcelona" 
(1,2,3,4,5,6, i 7)

En Carreras, conegut pel "Butifarra" cèlebre i silenciós  cambrer del Continental,que Francesc Pujols descriu en el seu "Anecdotologi"

Cerco informació sobre aquest cafè restaurant de Montserrat. Si algú...... ?

Hotel Restaurant Gran Continental. 

(un altre fotografia del 1904)

El Cafè Restaurant Maison Dorée. 

( plaça Catalunya nº 22, cantonada Rivadeneyra)

Músics ambulants passant per davant del  Gran Continental:  
Tramvia, faldilles, presa de ciutat gran, carruatges de cavalls i cartells publicitaris en castellà.-

El Petit Torino.-


Mezzalama, que després es faria català per adopció,va arribar a Barcelona a principis del segle XX i es va instal·lar com a gerent de Martini & Rossi per tota la Península en el local- restaurant anomenat Grill Room situat al nº 8 del carrer Escudellers-Avinyó que convertí el 1901 en el cafè Torino gràcies a la col.laboració de Ricard Campmany i freqüentat pel seu amic Antoni Gaudí.

El Gran Torino.-

Flaminio Mezzalama, un torinès afincat a Barcelona, va obrir dos cafès a la ciutat, el 1902. 

El Torino, al passeig de Gràcia, 18, desaparegut al cap de pocs anys, i el Petit Torino (1901), al carrer Escudellers nº 8, tots dos ricament decorats segons projecte de Ricard Capmany.

Esta bebida se hizo muy popular en Barcelona, tanto es así que ir a tomar un vermut al Torino se convirtió en una atracción indispensable para todo turista que visitará la ciudad y, por descontado, para la flor y nata de la burguesía catalana de la época.

(Hispania nº 76 del 15-04-1902 pàg. 162.-)

El Petit i el Gran Torino

Interior del mític Quatre Gats del carrer Montsió.-

Segur que revistes com aquestes  es pensaren, abans de publicar-se, en bars i cafès com els que estem degustant.-

"Pèl & Ploma" (1899-1903)

Setmanari  "Joventut" (1900-1906)

" (..) La fascinació i influx de Pujols sobre Pla, però, ja venien des de la seva joventut, des del primer dia que el va veure: 
" Pujols m'interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles " 

El rodamón i veterà Eugeni Xammar, cada cop que tornava a Barcelona, tampoc podia prescindir del caliu de Pujols: " Cap lloc del món no em semblava tan acollidor, tan ple d' escalf com la penya reunida cada tarda i cada vespre a l' Ateneu Barcelonès al voltant de Francesc Pujols."

Imatges del Gran Torino.-

Interior del Gran Torino.-

 Hi havia , també, una Barcelona de cafès, nocturns,més amagada. El cas de Xavier Viura explicat per Josep Pla cap a l' any 1918.
Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut.  Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies.
Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...
 Xavier Viura i Rius

Els dos grans llibres de Paco Villar sobre els cafès de Barcelona, obres mestres de obligada consulta per olorar  a fons  aquesta Barcelona del cafè i puro.-

 

De petit, potser quan tenia 9 o 10 anys, anys seixanta, vaig anar a dinar amb els meus pares i amb la meva germana petita, a les 7  Portes  a la Plaça del Palau de Barcelona i recordo, sobretot, la sopa de tortuga que vam menjar tots de primer plat. Me'n recordo perquè hi havia les famoses tortugues penjades per les parets del menjador gran i em va quedar gravat. Recordo que era boníssima, potser no seria com la d'en Ribas, però  per mi va ser deliciosa.
El gust del bon menjar, assaborir-lo, retenir-lo en la teva memòria olfactiva, tot un aprenentatge. (Pijus)