Edmund Blair Leighton, How Liza loved the King (1890) Towneley Hall Art Gallery and Museum. Burnley
Jeffrey T. Larson (Minnesota 1962), Yellow e Blue (2005)
N' Amèlia, per la seva fragilitat i vulnerabilitat dins el romanç popular, pot esdevenir qualsevol dona actual, com aquesta de la pintura de Jeffrey T. Larson. La puresa de la llum ho diu tot.
Lluís Via i Pagès (1870-1940) :
" Aquesta glosa de la cançó popular de " El Testament d' Amèlia" fou representada per primer cop en el teatre Principal de Barcelona,amb música de Carme Karr i Joan B. Espadaler, la vetlla del 24 de març de 1908. Foren els principals intèrprets: Emilia Baró ( N' Amèlia), Maria Morera ( La Regina), Enric Giménez (Fra Ulric) i Lluís Puiggarí ( El Rei)."
Carme Karr i Alfonsetti
Carme Karr, feminista de gran personalitat artística, va dedicar gran part de la seva vida a la cultura de la Catalunya del segle XIX. De pare francès i mare italiana, Carme Karr fou, de ben jove, un exemple d’integració en el món renaixent de la cultura catalana. Ella posseïa una nova manera de veure la vida. I el seu somni va esdevenir una realitat.
Avalada per Lluís Via, va publicar obres de teatre i narracions breus amb el pseudònim L. Escardot, una flor que punxa; una imatge molt expressiva per una dona que no se n’estava de denunciar en veu alta els perjudicis socials dels quals en va ser testimoni ; això sí, sense deixar mai les belles paraules. Cal no oblidar, tampoc, les seves crítiques musicals invocant la bellesa i la passió que signava amb un altre pseudònim, “Una liceista”. Malgrat que no va tenir una formació musical específica, el seu instint creador la va dur a compondre peces per piano i cant d’uns poemes del mateix Apel•les Mestres, així com aquesta col.laboració amb Via.
Joan Baptista Espadaler Colomer (1878-1917). Fill de Sant Quirze de Besora. Als 15 anys ja va compondre una “missa solemne” i una “sarsuela” en dos actes. Va estudiar composició per correspondència perquè la seva família no ho veia bé i pretenia que treballés al negoci familiar. Finalment la seva passió per la música es va imposar, i va dedicar a la música tota la seva vida (que va ser curta).
Una vegada a casa seva es va acceptar la seva vocació musical, va fer tots els seus estudis amb el mestre Enric Morera acabant els estudis de composició als 24 anys.
El 1903 es va casar amb Teresa Vilamitjana amb la qual va tenir dues filles. La primera filla li va donar tres néts i dues nétes (que ell no va conèixer mai). La segona filla no va tenir descendència.
Emília Baró i Sanz va iniciar-se en el teatre a la infantesa, com la seva germana Antònia. Va debutar als 12 anys i amb disset ja va actuar al Teatre Íntim, en petits papers en els muntatges d’Interior, de Maurice Maeterlinck, i Blancaflor, d’Adrià Gual, el 1899. L’any següent, va passar al Teatre Romea, on treballaria diverses temporades. L’any 1904 va anar a Madrid amb la companyia d’Enric Borràs. Posteriorment, de nou a Barcelona, va treballar com a actriu destacada dels Espectacles i Audicions Graner, al Principal, amb papers principals, com el de Maria a La santa espina (1907), de Guimerà, o també Rosina a El barber de Sevilla, de Beaumarchais, traduïda per Carles Capdevila, el seu marit.
Aquestos mots arcaics en la nostra parla actual, però vius en el bagatge d'un curiós de la llengua com jo,desfilen per primera vegada en aquesta entrada. Si nois, que jo sàpiga és la primera i única vegada que s' ha representat teatralment "El Testament d' Amèlia" i això va ser el 24 de març del 1908, amb música de la Carme Karr i de Joan B. Espadaler. De la música no en sé res,no la tinc, sembla ser que era una sarsuela però jo que no hi entenc se'm fa estrany una sarsuela amb un tema dramàtic com aquest. Pijus.
Cor:
HOMES I DONES
N'Amelia
està malalta,
la filla
del bon rei;
magnats la
van a veure,
comtes i
noble gent.
N'Amelia va
marcintse
com un pom
de clavells.
A missa es fan pregaries
A missa es fan pregaries
I es crema a munts l'encens;
quin dol
i quin va-i-vé !
Ai! cert que es mor n'Amèlia,
l'amiga
dels clavells!
Parlat:
HOME PRIMER
Guaitèu quina
renglera
de patges i
escuders.
HOME
SEGÔN
Missatges bé n'arriben
d'amics i de parents,
i entorn
son llit s'apleguen
dames i
cavallers...
DONA PRIMERA
Diu que
el rei a trenc d'alba
deixà son
campament,
i per trobarla amb vida
ha reventat
corcers...
Diu que eixa
malaltía
cap físic
no l’entén;
diu que
l'han visitada
varons doctes i vells;
diu que per
a guarirla
rius d'or pagarà el rei...
HOME PRIMER
Rei que tot
l'any guerreja
rnés val que pagui en cer,
que en mals de gelosia
no hi valen
els diners.
HOME SEGÔN
Si Amelia
n'és hermosa,
la regina
encara més:
setze anys
ha fet n'Amelia,
sa mare
trenta-tres,
i el rei la
llonga barba
té blanca
com la neu.
Per dar successió al regne
s'emmullerà
el bon rei:
més ah!, ja
blanquejaven
sa barba y
sos cabells!…
DONA PRIMERA
Per això folleja amb joves
qui per espós
té un vell;
per això el marit d’ Amelia
oblida a sa
muller;
per això es
consum la trista
de mal
d'anyorament...
HOME PRIMER
Bon grat
per la regina,
si en tant
ella frueix...
HOME SEGON
No pas ara
com ara,
puig va
corrent la veu
de que el marit
d'Amelia,
senyor
d'Orbach, és pres.
L'espós
perd la princesa;
sa mare l'amant perd.
DONA SEGONA
Callèu, que
surt del temple
l’esposa del bon rei.
Part del poble s'arremolina
en segón terme per veure passar la regina.
Amb els
resos del poble
vol
barrejar son res...
DONA TERCERA
Però d'Amelia
en la cambra
diu que no
ha entrat fa temps.
HOME TERCER
N'Amelia
està acabantse
i vol fer
testament:
bé hi deurà
entrar sa mare
si no hi ha més remei.
DONA PRIMERA
Oidà que es
bona mare
qui ajuda a morir bé!
DONA SEGONA
Cert
qu'ella no l'ha vista,
més li ha enviat clavells
cullits amb ses mans propies
en son
jardí mateix...
HOME SEGÓN
EI rei
porta assolides
victories
més de cent,
però els
llors que guanya a fora
a dintre tots els perd,
que el trist oblida als propis
lluitant amb estrangers.
DONA PRIMERA
Ah! si el
príncep don Carles
fos home d'edat i seny!
Justicia bé
en faria!
HOME TERCER
Ja la fara
el bon rei.
Justicia
que ell faci
serà com la
de Deu.
HOME PRIMER
Com foll
diu que venia
volant en son corcer;
diu que sos
ulls brillaven
com dos
carbons roents,
i que la
blanca barba
li
embullava l'oreig,
i es
contreia son rostre,
i exclamava
entre dents:
Maleïda la regina,
maleïda ma
muller;
ton crim y
ma justicia
escruixirà
als vivents;
el teu nom per les dònes
serà d'afront etern;
oïnt-lo, a les donzelles
les occirà
el menyspreu,
de les
mares que criïn
ses pits
esdevindràn sècs,
i cercaràn
les feres
redós per
llurs cadells...
HOME TERCER
Ciutat de
Bellaugura,
prou ho tindràs present!
HOME
SEGÔN
Fra Ulrich
aquí s'atança,
el noble
conceller
que de la
trista Amelia
fou capellà
i confés.
Es veu en efecte a fra
Ulrich en segôn terme, entre la multitud, travessant la plaça.
DONA PRIMERA
Fra Ulrich
és un sant home.
DONA TERCERA
És un varó
sapient.
HOME PRIMER
Ben
cert. ¿Quí no 1'estima?
Mes si el d’ Orbach es pres
i entra a
palau el monjo,
segur que és aquí el rei!
DONA SEGONA
Mirèu! A la
terraça
hi surten
dos macers!
DONA PR.IMERA
Dos
trompeters s'hi acoblen!
DONA TERCERA
I al mig va
el pregoner!
Han aparegut, conforme
indica el diàleg, macers, trompe-
ters i pregoner. Expectació
en la gentada. Els dos macers se
sitúen als costats de l’ escalinata; els trompeters,
al mig
de la terraça, fan sonar llurs
trompetes. Les veus del poble s'han
anat apagant. Quan el silenci es complert, el
pregoner s’avança i diu:
PREGONER
Ojats els
del baix poble,
ojats els cavallers,
ojats seglars i clergues,
ojats infants i vells,
ojats tot el reialme
i tots els estrangers!
N'Amelia
està que afina
voltada de
clavells,
voltada de
violes,
roses i
pensaments.
L’estranya
malaltia cap físic no l’enten.
Si les
flors se mustiguen,
ella es
mustiga més:
abans les
flors no es morin
bé cal
cercar remei.
Metges no
se'n troben,
però es troben
cors fidels.
Que munti
aquestes grades
qui
pugui fer-li bé,
que
petgi aquestes cambres,
que
vegi al senyor rei.
Ojats
els del baix poble,
ojats
els cavallers:
n'Amelia
està acabant-se
com
un pom de clavells.
Del
bon rei la vinguda
es
certa tant mateix...
Fra
Ulric munta les grades!
DONA
SEGONA
Fra
Ulric va a veure el rei!
El
rei que és tot justícia
i
amor per sos fidels!
POBLE
Visca fra
Ulric!
MÉS POBLE
Que visca!
FRA ULRICH
A mitja escalinata.
Tot sia pel
bon Deu,
dels bons salut i vida
i càstic dels dolents.
Musica, acompanyant el
següent cor i unint-se al preludi
del segón quadre.
Cor:
POBLE
N'Amelia
està malalta,
la filla
del bon rei:
preguèm
genolls en terra;
encomenem-la
a Deu.
El poble s'agenolla, fra
Ulric acaba de muntar les grades i entra a palau.
II (Acte)
Un corredor del palau, que
acaba en una porta a la dreta.
Cobreix aquesta porta ampla cortina. Vers dita
porta s'encamina el rei,
acompanyat de fra Ulric.
Parlat:
FRA ULRIC
N'Amelia
deixa eix rnón de podridura,
senyor: ja
es confessada vostra filla;
ja es troba agonitzant la esposa pura,
del reialme
pubilla.
Fou tanta
sa dissort com sa hermosura.
Amb el
senyor d’Orbac emmaridada,
del goig de
son amor s'ha vist privada,
que altra
dama li ha pres eixa ventura.
REI
I no el dièu
el nom d'aqueixa dama!
FRA ULRIC
Prou
l'escampa tothóm com mala nova:
mes no possèu
un sacerdot a proba,
no feu, mon
rei, que enteli jo sa fama.
Pensèu que
amb sols mentar-lo
la llengua
entre mes dents se partiria;
mes no, que
foreu vós, al escoltar-lo,
qui la
llengua d'arrel m'arrencaria.,.
Me farieu
matar, mes no ho diría!
REI
No hi ha,
donçs, salvació!
FRA ULRIC
Ja l'hem
salvada
per la vida
eterna!. No heu trobat sabi
que entenga
sa dolença despietada
i balsam
guaridor porti a son llavi,
mes jo he
dut a son cor la pau honrada.
Sens confessió moria
patint greument d'amor i gelosia
qui dels clavells i roses n'és germana:
mes ja son
esperit al cel s'envola
melangiós com el só de la campana,
suau com el perfúm de la viola.
Comença a sentirse altre cop
la música, que s'unirá al preludi del quadre terç.
REI
Vull
donarli mon bes de despedida,
mon bes de
pare que és amor sens mida,
lliure
d'ansies mesquines,
ben
diferent dels que l'espós li dava
deixantli
les metzines
que
d'altres llavis corromputs xuclava.
FRA ULRIC
No hi
pensèu en les coses de la terra,
quals béns
en eix moment ella abandona;
més forta
ella és que vós, home de guerra:
qui es
venja no és tan gran com qui perdona.
Calma, senyor, que amb ella és la regina.
REI
La que a
n'Amelia vida i goig li roba!
FRA ULRIC
Rera d'esta
cortina
sofreixi
vostre amor la dura proba.
Mai en
lluites del cor mostri flaquesa
qui en els
sagnants combats trobà la calma.
Sobreposèus
al dol que en vós fa presa.
Os queda un
altre fill: tot el reialme.
Van marxant pausadament vers
la porta, el rei recolçat en fra Ulrlc.
La musica reprèn més viu el
motiu de la cançó.
III ( Acte)
Cambra de n'Amelia. Damunt
el llit, i arreu, flors escampades.
Dues dames acompanyen a n'Ameiia. Resten
entristides, a un costat de l’escena, mentres Amelia canta.
El llit a la esquerra; a la
dreta una porta amb cortinatges; altra porta amb cortinatges al fons.
Cantat:
AMELIA
Adeu,
torments del viure,
marit del
cor, adeu;
adeu, flors
de la terra,
m'esperen
les del cel;
adeu,
clavells i roses
que ardent
l'amor marceix...
Mes ai!
deixèu les violes,
el llirs i els pensaments,
deixèume
les vidaubes,
la murta i
flor de neu,
i aquestes flors que sien
mortalla
del cor meu.
Para la musica. Amelia acaba
son cant, fatigada, i resta
com esvaida. Les dues dames
la contemplen amb llàstima i parlen en veu baixa.
Parlat:
DAMA PRIMERA
Ton últim alè
de vida
és perfúm
que a l'aire es perd,
pobre flor
que caus marcida
i deixes l'arbre tot verd.
Mal trobi qui ta hermosura
condemna a
tanta dissort...
Oh ciutat
de Bellaugura,
bé en
servaràs llarg record!
DAMA SEGONA
A la regina
cent voltes
hem cridat,
i sempre en va:
quan li
cantin les absoltes
massa prest
acudirà!
DAMA PRIMERA
Però el rei
es ja de tornada,
el rei tot seny i tot cor...
Oh rei de
barba nevada,
tu ets el
gran i tu ets el fort!
DAMA SEGONA
Guaitant per la porta de la
dreta
No! Callèu!
Ve la Regina!...
DAMA PRIMERA
Ja no cal son mal servei
ara que n'Amelia afina,
ara que no hi ha remei.
Dintre sa
cambra oblidada
ha restat agonitzant...
A la fí el
sepulcre es bada
i els corbs s'atancen xisclant!
Les dues dames s'acosten al
llit d'Amelia, com protegint-la. N'Amelia s'incorpora i somrlu tristament,
quan aparelx una donzella a la porta de la dreta, anonciant la regina.
DONZELLA
Princesa,
la princesa,
vostra mare
aquí ve.
AMELIA
Digueuli,
abans no arribi,
que és fóra
ja el confés
i que
butxins no hi calen
on sols
manca el fosser.
La regina ha passat la porta
apartant la donzella, al sentir les paraules d'Amelia.
La dama primera vol
aturarla.
DAMA PR1MERA
Regina la
regina,
aquí no hi
entrarèu!
REGINA. Altiva.
Quí és que
a ma noble filla
sostràu de
mos concells?
AMELIA. Abatuda.
Entrèu,
entrèu, senyora,
car ja no hi ha remei.
REGINA
Filla la
meva filla,
de quin mal
us dolèu?
AMELIA
Mare la
meva mare,
penso que
bé ho sabèu:
metzines me
n'heu dades
que maten
el cor meu.
REGINA
No us he donat metzines,
que he fet pel vostre bé.
AMELIA
Sabent que
em plau llur flaire,
m'heu dat
aquests clavells:
subtils són
les metzines
que maten
el cor meu!
REGINA
Filla la
meva filla,
d'això us
confessarèu:
quan serèu
combregada
lo testament farèu.
AMELIA
Ja me'n soc
confessada
i en demàn
perdó a Deu,
també m'han
combregada
i tinc fet
testament:
del meu
testament, mare,
poc vos
n'alegrarèu.
Set castells
tinc a França,
tots són en
poder meu:
tres els deixo als pobres,
als pobres y als romeus;
el quart el
deixo als frares
per caritat a Deu;
els
altres a don Carles,
don Carles
germà meu,
que si avui
fos un home
no fóra tant mon greu.
Deixo robes i joies
a la mare
de Deu.
El vestit
d'or i plata
en sent
morta em possèu,
lo millor
per mortalla
per ornar el cos meu;
també el
mantell de perles,
el coixi i vel d'argent...
REGINA
Malaguanyada
roba,
tota la podrirèu!
AMELIA
Si el cos
ha de podrirse,
faci ella
lo meteix;
que es
podreixin les pompes,
l'ànima
vaja al cel.
El rey i fra Ulric han
arribat pel fons, aturant-se a la porta.
REGINA
Filla la
meva filla,
i a mi que
em deixarèu?
AMELIA
Mare la
meva mare,
a vós el marit meu,
que us el
tinguèu en cambra
tot hora que volguèu
perquè el vetllèu de dia
tant com de nit ho feu,
besant-lo i abraçant-lo
tal com fa temps solèu,
que ara no os faré nosa
l'hora que l'abracèu.
REGINA
Filla la
meva filla,
que m'ho
perdoni Deu:
és un fals
testimoni
que vós,
filla, em posèu.
Les vostres
gelosies
us han fet
perdre el seny,
us faràn
perdre l’ ànima
i us robarån el cel.
El rey i fra Ulric surten a l’escena.
REI
Enèrgic, interpossantse entre
sa filla i sa esposa i apartant violentament a n'aquesta.
Filla la
meva filla,
que és això
que dièu?
AMELIA
Ai pare lo
meu pare,
en carta ho trobarèu:
ella us serà desclosa
sent jo de cos present.
REI
Regina la
regina,
si és cert
l'oprobi meu,
després que
t'haja morta
tes cendres daré al vent.
Vergonya de
les mares!
Afront de mos parents!
Afront de mos parents!
AMELIA
Si me n'ha
dat metzines
que ho diga
aqueix ramell...
Ay que el
meu cor se'm núa
com un pom de clavells!...
Mor. El rei queda immòvil.
Les dames i fra Ulric s'acosten a n'Amelia. Pausa angoixosa. Per fi fra Ulrich
parla al rei.
FRA ULRICH
Senyor,
n'Amelia és morta.
REI
Besant el front de sa filla
Filla del
cor, adeu!....
FRA ULRICH
Qui tant
patí en la terra
trobi sa
gloria al cel.
REGINA. De genolls.
Mon rei,
feume justicia.
REI
Justicia
te'n faré.
Del mal
espòs mon gendre
el cos
quartejaré.
Regina la
regina,
en presó et
tancaré,
quan sies
judicada
el cap et llevaré,
quan sies
escapçada
als cans te
donaré.
A fra Ulric
Feu que entri
la gent noble,
la gent
humil també
Bé en
servaràs memoria
oh poble per mon bé,
bé en
servaràs memoria
dels càstics que daré.
Després que
dar-los puga
content me moriré…
Esperam,
dolça filla,
que ben poc
trigaré.
Cau en el setial de prop la
esposa del lilt.
La regina permaneix en
terra, cobrint-se el rostre amb les
mans.
Música fins al final.
FRA ULRICH. Al fons.
N'Amelia
n'és finada,
la filla
del bon rei;
entrin
magnats i comtes,
entri la
noble gent,
entri també
el bon poble
cridat pels
pregoners,
i tots,
genolls en terra,
encomanem-la
a Deu.
Van
entrant dames i cavallers, amb cert esverament els uns,
amb molta eompunció els
altres. Oberta de bat a bat la porta del fons, se'ls veu venir per l'ample
corredor.
Al arribar a la cambra de n'Amelia, resten
cap-baixos.
S'agenolla fra Ulric i tots
fan lo mateix, entorn del llit, però a certa distancia.
Les dònes van tirant a la
morta les flors que duen; els homes les que troben pels mobles o per terra.
Cor:
HOMES I DONES
Mirèu, la
trista Amelia
es ja de
cos present,
marcida sa
hermosura
com un pom de clavells,
com un pom
de violes
voltat de pensaments.
Teló pausat
Aquesta vella cassette, deixat per una bella mestra de música, conté una de les versions del Testament d' Amèlia més boniques que s' han fet mai. Sense treure-li mèrit a la de Serrat i la de tants d' altres, en Sebastià Bardolet i la Camerata de Música Tradicional allà pels anys setanta van musicar-la i aquí us deixo la mostra perquè ho jutgeu vosaltres mateixos.
