DE IGUALADA A BARCELONA
A principis de sigle
No 's parla
de res mes en tot el barri.
La nova de
que marxa a Barcelona
l' hereu
Pagès, ha deslligat las llenguas
a tothom
del vehinat, y á ca’l Ton Forgas
sembla
talment que hi haja jubileu
entranthi
en professó gent a tot’hora.
¿ Donchs,
qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.
¿Tant
mateix?..... diuhen ells badant la boca.
Y com si
fos algún estrany objecte
la quitxalla
ab el dit el gech li toca.
-Si, noys ;
es veritat, dantse importancia
respón el
Ton; me’n vaig a Barcelona
ja que ab
tanta insistencia vol que hi baixi
mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.
Demà al
matí ab el carro d’ en Rovira
cap allà
aném, si voleu res…….
-Escolta,
si veus al
Blasi digali qu’ escrigui.
-Anton, al
Roch Batet déuli memorias;
s’ está al
carrer del Cuch, número tretze.
-Portéume
un coco, hereu.
Y tots mil coses
encarregan
al Ton, que diu per tréurels:
Noys, es
molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora
y avuy per
confessá y pendre Nostramo
ja m’ hi
llevat dejorn. Conservéus forsa
y fins a la
tornada.
-Bon viatjo.
-No tinguéu
novedat.
-Avant.
-Recórda’t
d’ alló del
Blasi.
-Adeu!
Y al cap y á l’
últim
pot el
Pagés tancá y barrá la porta.
El carro ja
está a punt. A mitjas branas
arriba el
cargament de papé y sola;
a la saga y
polseras porta fardos
de mantas y
teixits. Segons en Brosta,
qu’ es qui
mena el carro,
els
assientos’ nirán que ni en carrossa,
puig sols
falta que sobre de la carga
hi posin
una alfombra
per semblar
la plateya del trayatu
la nit que
fan el ball de Carnestoltas.
Y, donchs,
Ton, que veniu?
Si, ¿ que som
gayres?
-Per ara
vos, el Xich de ca la Xónias,
la noya de
la Tresa
que ab uns
senyors se’ n va a fer de minyona
y la Paula
del Xesch. Tots son al carro.
¿ Que
marxém aviat?
Dintre un
quart d’ hora.
El matalot
ja enganxa. Fiquéus dintre
y
emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon
sostre
de palla y
boll pels peus. Comadó y vela
son ben
posats y l’ ayre no s’ hi cola.
¿ Que serém
aviat a Esparraguera?
-Si no hi
ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com
porto a varas la Gallarda,
a ganxos la
Garbosa,
de arriatas
la Baya y la Liguera
y al davant
la Pastora
farém
dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el
Casulleras y la seva colla
per
‘llá al Hostal del Porch a fénsels
treure.
¡Deu no ho
vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡
Tot
arreglat, a un pet de xurriaca,
la blanca
vela, iluminada ab forsa
pel farol
del hostal, se trontolleja
y s’
endinza en la sombra
a una ferma
pitrada de cinch mulas
de las
que’ls erts tirants diuhen la forsa.
Acomodats
els viatjers, entaulan
animada
conversa de mil cosas;
guiant al
escaler pel morro, pasan
els
Pabellons, la Soletat embocan
y quan just
el rellotje de la vila
senyala las
tres horas
surt el
carro d’ en Brosta d’ Igualada
enfonzantse
en la fosca.
Passa
Castellolí que dorm encara;
puja els
Revolts entre una espessa boyra
y al ser
dalt la Casilla
del
Montserrat altívol surt l’ aurora.
Travessan
els tres Bruchs quan els pagesos
se’n van a
fer deu horas
y baixan
els viatjers a fer pá y trago
per matá el
cuch y caminá una estona.
Arriban a a
las dotze a Esparraguera,
hora de las
garrofas:
se fican al
hostal de cal Pitango
y com llavors
la panxa ja vol corda,
prenent un
seti al vol de la gran taula
hont ja
llueix la fumejant cassola,
mentre’ l
seu pinso van menjant las bestias
un bon diná
s’ endrapan las personas.
Després
enllá altre cop. Abrera crusan;
quan el sol
va a la posta
travessan
Martorell; Sant Andreu pasan;
al sé
a Roca de Dró la pó’ ls arronsa
Puig es un
punt dels lladres predilecte
y els
Estapés de Sant Andreu hi rodan.
No’ ls
passa res de nou, fineix el dia
y al deixá
enrera Pallejá es nit fosca;
pro ja a
Molins de Rey al momento entran,
desenganxan
y sopan
y al hostal
de ca’ l Boix a las vuyt justas
a la palla
o al llit ja tothom ronca.
Per’ llá a
las quatre, qu’ es ben nit encare,
a enganxar
altra volta
y avall.
Deixant a Sant Feliu y Esplugas
travessan
Sans, els glácis y quan tocan
las vuyt al
campaná, un portal oviran,
el de Santa
Madrona,
per hont a
Barcelona fa sa entrada
el carre d’
en Rovira ab l’ Anton Forgas,
qui se’ n
va a missa a doná a Deu las gracias
d’ haver portat a cap sens cap encontra
la
perillosa empresa
d’ anar
desde Igualada a Barcelona.-
Jeph de Jespus
La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147
del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)
Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).
Va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864. A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Col·laborà a les publicacions Lo Frare Mostén (1899), Quatre Gats (1899), L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús. L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.
"Desde las sirvientas domésticas a las muchachas de la escuela, no había gente bulliciosa o animada que no le llamase por su nombre, o no le alargase el óbolo modesto de la caridad compasiva, cuando Antonet alargaba el plato de hojalata.
Los carreteros le daban cigarrillos, los dependientes de los comercios le ofrecían unapeseta para que fuese a tocar un aire de violin regocijado ante el taller de unas modistas 0 corseteras de muy buen ver, y los cofrades de San Antonio, o de San José, reclamaban su música para acompañar el Rosario o los Gozos que en el diadel santo de su Patrón cantaban al anochecer en la tienda del maestro o carpintero ante la
imagen hecha una ascua de luz que la presidia. Y Antonet no negaba suconcurso a nadie, contentábase siempre con la limosna que le daban, y la leyenda, siempre abultada y desfigurada al pagar de boca en boca, afirmaba que la tersa blancura de su camisa era debida a poseer el ciego algún ahorrillo que le permitía presentarse como persona decente, y hasta permitirse el lujo de ser imponente de la Caja de Ahorros. Nadie supo jamás dónde ni cómo viviera; aparecía por las mañanas en la barriada de Santa Maria del.Mar; llegaba, tocando y postulando, a las de la Catedral; comía en alguna taberna o bodegón de la Ribera, no viéndosele jamás más allá de las Ramblas, o sea en la parte de Barcelona conocida antaño con el nombre de Arrabal. “
( Vanguardia 10-06-1921)
Aquestes imatges, dibuixos la majoria, tretes de l’ Esquella de la Torratxa del 4 de Gener del 1901 , corresponen a llocs de Barcelona, desapareguts tots, i què pertanyen als començaments del sègle XIX .
No existia la fotografia i el que ens queda són aquestes litografies i dibuixos. Per la dificultat de trobar una Esquella de la Torratxa en qualsevol biblioteca de poble i per la petitesa dels dibuixos he cregut convenient publicar-ho en el meu bloc.
De fet fins que no els he passat pel escaner i ampliats, no s’ ha pogut veure amb detall les escenes d’ aquella Barcelona ja desapareguda: la bunyoleria del Tio Nelo, en els Pòrtics d’ en Xifré , modes i personatges, els baladrers desapareguts, l’ Antic Mercat del Born, el cego Antonet, en Batista el mosso de la fonda del Falcó, quantitat de llocs històrics i de personatges històrics etc.
De tot, però, la meva sorpresa ha estat encara més gran, al veure la descripció que en fa l’ articulista de la Esquella, en Jeph de Jespus, al relatar el viatge en carro de Igualada a Barcelona a principis del XIX per el testimoniatge que això representa en tots els seus detalls: noms de persones ( viatgers, propietari del carro i conductor, bandolers de l’ època), de llocs (pobles, hostals,carrers, accidents geogràfics) i fins i tot de les mules i de l’ art d’ enganxar-les al carro i les seves diferents parts.
A més a més la durada i etapes del viatge i un munt d’ expressions populars d’ aquells anys.
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un Curro Jimenez a la catalana però ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.
Algunes dades:
El viatge durava un dia i mig parant a sopar i dormir a Molins de Rei, el coco era escas fora de la capital.
De l’ art dels carruatges amb mules:
a varas la Gallarda, a ganxos la Garbosa, de arriatas la Baya i la Liguera i al davant la Pastora.
A mitjas branas, el matalot, la xurriaca, el comadó i la vela.
Els bandolers: El Casulleras i la seva colla i els Estapés de Sant Andreu de la Barca.-
Frases fetes: “ les dotze la hora de les garrofes”, “ la panxa ja vol corda”, “a una ferma pitrada de cinc mules”, “ Mal llamp els faci correr”, “ pot semblar la plateya del trayatu”.
Dels llocs: Hostal del Porc, els Pabellons, Soledat, els Revolts, la Casilla de Montserrat, els Tres Brucs( fent referència al de Dalt, del Mig i de Baix), Cal Pitango (Esparreguera), Cal Boix (Molins de Rei) , la Roca de Dró, els carrers d’ en Rovira i del Cuch de Barcelona.
Els noms de persona són variats i curiosos, no sabem si reals:
El carro d’ en Rovira, en Brosta qui mena el carro, l’ hereu Pagès de cal Ton Forgas i el seu germà Jeph, en Blasi, en Roch Batet, el Xic de ca la Xónias, la noia de la Tresa i la Paula del Xesch.-
Ja tenim feina de investigació amb tot això, si algú s’ anima..... En aquest article de l’ Esquella no sabem si el seu articulista el va treure de fonts reals o va fer servir molt la seva imaginació a l’ hora de fer-nos el relat, però pel que respecte als noms de lloc són reals i els de persona a més de l’ambientació històrica, crec que també ho poden ser.
De fet, les fonts històriques que ens han portat els llibres de viatges dels viatgers romàntics del XVIII i XIX han estat moltes ( Alexandre de Laborde, Jean François Peyron, Giacomo Casanova etc) i la nostra història és força més realista i propera a nosaltres, però no deixo de somiar en aquests personatges.- Pijus
A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.
Alguns personatges històrics del XIX:
