Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 6 de juny del 2012

EL “ PETIT I EL GRAN TORINO” de Barcelona 1901-1911: David venç una vegada més a Goliat.





La moda del vermut ( licor aperitiu  fet  amb vi blanc  aromatitzat amb donzell i altres substàncies)  s’ estableix  a Barcelona  l’ any 1901 quan Flaminio Mezzalama, gerent per Espanya de la marca Martini & Rossi de Torí, inaugura en el carrer Escudillers un bar anomenat Torino  on servien el preciat aperitiu. Per si sol el vermut no hagués triomfat entre la burgesia de l’ època sinó fos perquè la intel.ligentíssima direcció de Ricard Campmany va convertir aquest cafè en una joia del modernisme tan pel que fa a la seva façana exterior com al seu interior.








Ens comenta  l’ “HISPANIA” nº 76 , una revista de l’ època, del 15 d’ abril de 1902 , pàg. 162:

“(..) Tanto en la portada como en el interior, asi en el atrevimiento de los arcos, como en la artística bodega, que forma en el fondo de la sala un amplio y hermoso departamento, como en los tapices y pinturas murales y en el cómodo y originalísimo mobiliario de inspiración del señor Campmany, fielmente interpretada por los demás artistas, ha sabido producir un todo bello y armónico de sin igual atractivo.” 






“(..) Los tapices, que han sido pintados por el señor Ventosa, representan una alegoria de la ciudad de Torino y escenas de la vendimia y de la fabricación del vermouth. Los escultores señores Massana y Bussi, los ebanistas señores Calonje e hijos, los marmolistas señores Josué Bussi  e hijos, los lampistas señores Miret y Ascus y el vidrero señor Gabarró, todos han colaborado gallardamente al mejor efecto estético del establecimiento, (..)”




 Mezzalama, que després es faria català per adopció,va arribar a Barcelona a principis del segle XX i es va instal · lar com a gerent de Martini & Rossi per tota la Península en el  local- restaurant anomenat Grill Room situat  al nº 8 del carrer Escudellers-Avinyó  que convertí el  1901 en el cafè Torino gràcies a la col.laboració de Ricard Campmany i freqüentat pel seu amic Antoni Gaudí.


Flaminio Mezzalama, un torinès afincat a Barcelona, va obrir dos cafès a la ciutat, el 1902. El Torino, al passeig de Gràcia, 18, desaparegut al cap de pocs anys, i el Petit Torino (1901), al carrer Escudellers nº 8, tots dos ricament decorats segons projecte de Ricard Capmany. El local d'Escudellers va passar poc després a mans de la família Bofarull, quan ja havia adquirit el nom de Grill Room. Conserva, amb pocs canvis, el revestiment original de fusta i els vidres emplomats decorats amb flors i elements de color. L'escut amb un brau rampant és el símbol del vermut Torino. A l'interior es conserva l'aparador modernista i diverses peces del mobiliari, llums i altres elements ornamentals i encara avui es pot veure al carrer Escudellers 8 de Barcelona. En canvi el Gran Torino, el Torino del Passeig de Gràcia està totalment desaparegut: 


 David ha vençut una vegada més a Goliat, en temps de crisi consola una mica.




Pero el verdadero inventor del vermut es Antonio Carpano en 1786, y desde su bodega en Turín se puso muy de moda entre la nobleza piamontesa.


História del vermut




El Café Torino, una obra maestra del modernismo barcelonés, fue durante la primera década del siglo XX el Palacio del Vermut y el primer establecimiento de España donde pudo tomarse esta conocida bebida.
 Esta bebida se hizo muy popular en Barcelona, tanto es así que ir a tomar un vermut al Torino se convirtió en una atracción indispensable para todo turista que visitará la ciudad y, por descontado, para la flor y nata de la burguesía catalana de la época.


El Gran Torino, el local de Passeig de Gràcia 18 cantonada Gran Via va esser inaugurat el novembre de 1902 per el mateix Flaminio Mezzalama veient l’ èxit del Petit Torino del carrer Escudellers:

“ (..) Por eso en el local de que se trata se ve todos los dias y a todas horas lleno de parroquianos, que van a saborear con fruición el esquisito vermouth Torino y a recrear la vista con la elegante decoración y el bien escogido mobiliario que adorna el establecimiento.”



 Hispania nº 76 del 15-04-1902 pàg. 162.- 




El mateix Ricard Campmany es va encarregar, altre vegada de tot el projecte però aquesta vegada sense estalviar en despeses:
“ (..) Y es que si aquél fué montado con esquisito gusto, éste le supera, habiendo sido instalado con gran explendidez y lujo. La dirección en general ha corrido a cargo de don Ricardo Campmany si bien han colaborado otras personalidades con entera independencia. Asi la marquesina de hierro es obra del arquitecto don Pedro Falqués y los tapices pintados por los señores Urgell (Modest Urgell i Inglada) y Ferrater. Grata sorpresa nos ha causado los nuevos elementos que para la decoración nos presenta la casa de don Hermenegildo Miralles. (..) Por dichos procedimientos se han conseguido los soberbios techos de las dos primeras salas cuyo proyecto es debido al arquitecto don José Puig y Cadafalch, así como tambien la preciosa sala del fondo que fué proyectada por el arquitecto don Antonio Gaudí.”

Hispania nº 90 del 15-11-1902 pàg. 478.-




Este espectacular edificio, situado en el Passeig de Gràcia número 18, esquina con Gran Vía, fue inaugurado en 1902 y en su diseño intervinieron los mejores arquitectos del Modernismo catalán: Antoni Gaudí, Pere Falqués y Josep Puig i Cadafalch, además de los escultores Massana y Buzzi. Su suntuoso interior estaba decorado con muebles de la prestigiosa casa vienesa Thonet, trabajados bajo la dirección del decorador Ricard de Campmany.

Tal era la belleza del Café Torino que en 1903 se hizo con un premio, recién creado por el Ayuntamiento de Barcelona, con que se distinguía a los mejores comercios de la ciudad. El Torino cerró sus puertas en 1911 y con él nacía un mito.






mr. domingo













dimecres, 23 de maig del 2012

La Exposición (1886-1889)


L'Exposició Universal de 1888 es va celebrar a la ciutat de Barcelona entre el 8 d'abril i el 9 de desembre de 1888, i va rebre un total de 400.000 visitants procedents de tot el món. Va ser la primera de les dues exposicions universals que se celebraren a Barcelona (la segona fou l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929). Aquell 1888 es van celebrar altres quatre grans mostres internacionals, encara que cap va portar el nom d'Exposició Universal": van ser la "Centennial International Exhibition" celebrada a Melbourne (Austràlia); la "International Exhibition" de Glasgow (Escòcia); el "Grand Concours International donis Sciences et de l'Industrie" de Brussel·les (Bèlgica); i "Exposição Industrial Portugueza" de Lisboa (Portugal).
La inauguració oficial va tenir lloc el 20 de maig de 1888 a les 16 hores. La va presidir Alfons XIII (que tenia dos anys), la reina regent Maria Cristina, la princesa d'Astúries María de las Mercedes, la infanta María Teresa, el president del consell de 

ministres Práxedes Mateo Sagasta i l'alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet.


L'any 1888 Barcelona tenia 530.000 habitants i era la segona ciutat més important d'Espanya en el pla polític, i la primera a nivell industrial. Espanya vivia el període de la Restauració borbònica. L'any 1888 governava Práxedes Mateo Sagasta sota la regència monàrquica de Maria Cristina, vídua d'Alfons XII (mort el 1885) i mare d'Alfons XIII.

Es considera que l'organització de l'Exposició Universal de 1888 va reflectir la bona relació entre la monarquia restaurada i la burgesia industrial catalana, que havia donat suport al retorn de la monarquia, a la recerca d'una pau social que permetés un desenvolupament econòmic.

Les Exposicions Universals, iniciades a París el 1855, vivien un moment de gran apogeu. Es consideraven els majors esdeveniments polítics, econòmics i socials del món, en els que cada país podia exposar els avenços tecnològics i fer gala del seu potencial econòmic i industrial. Organitzar una Exposició era una oportunitat de desenvolupament econòmic per a la ciutat organitzadora i atorgava un gran prestigi internacional.





La idea inicial d'organitzar una Exposició Universal a Barcelona la va tenir un empresari, Eugenio Serrano. Davant la impossibilitat de Serrano de dur a terme l'esdeveniment en solitari, va assumir el projecte l'alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet, que es va envoltar d'un grup d'empresaris de la ciutat que, al costat de l'alcalde, van formar l'anomenat "Comitè dels vuit". Eren, a més de Rius i Taulet, Elies Rogent i Amat –director d'obres-, Lluís Rouvière, Manuel Girona i Agrafel –polític i banquer que va finançar part de l'obra-, Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Claudi López Bru (Marquès de Comillas) i Carles Pirozzini. Entre els membres de la Junta de l'Exposició hi van figurar Jacint Verdaguer i Ramon Romaní i Puigdengolas.






L'Exposició Universal es va considerar un èxit, tant pel nombre de visitants com pel rendiment econòmic (tot i acabar amb un dèficit de 6 milions de pessetes), i la projecció internacional que li va donar a Barcelona. A més, va ajudar a urbanitzar una gran zona de la ciutat.

L'exposició, plantejada en un moment de depressió econòmica, va revitalitzar el sector de la construcció, i el nombre de visitants va proporcionar grans ingressos a tots els sectors de la ciutat.










Econòmicament es considera l'Exposició de 1888 com el primer gran pas de l'economia catalana cap a l'europeïtzació. El 1886, dos anys abans de l'esdeveniment, es va fundar la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, amb l'objectiu de vetllar pels interessos dels industrials catalans i aprofitar l'Exposició per fomentar el flux comercial amb l'estranger, i els països europeus en particular, en un moment en què l'economia catalana s'havia limitat a comerciar amb el mercat espanyol.




Políticament, l'organització, desenvolupament i èxit de l'Exposició va confirmar el clima de bona relació entre la burgesia catalana i la monarquia recentment restaurada a Madrid, malgrat les crítiques que va generar entre el proletariat i els líders republicans i catalanistes.

L'Exposició de 1888, el primer gran esdeveniment que es va organitzar a Barcelona, va passar a la història com un model de desenvolupament que posteriorment, en diferents moments històrics, va tornar a aplicar la ciutat, organitzant grans esdeveniments internacionals (com l'Exposició Internacional de 1929, els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i, recentment, el Fòrum Universal de les Cultures el 2004).







































































Órgano oficial de la Exposició Universal de Barcelona de 1888. Es va publicar entre l'agost del 1886 i fins a setembre de 1889. Publicada en castellà, era de periodicitat quinzenal primer i després irregular. Fou dirigida per Salvador Carrera





















































Malgrat que l'Exposició va transcórrer amb normalitat i es va valorar com un èxit, no va estar exempta de crítiques:

La gran quantitat d'obres dutes a terme durant els mesos anteriors a l'Exposició, no només al recinte firal sinó en altres punts de la ciutat, va mobilitzar milers de treballadors que van treballar incansablement i, a vegades, en difícils condicions. Tot això va contribuir a incrementar la conscienciació dels treballadors que havien d'unir les seves forces per defensar els seus interessos i millorar les seves condicions laborables. Mostra d'això és que l'agost de 1888, en plena celebració de l'Exposició, es va fundar en Barcelona el sindicat Unió General de Treballadors (UGT). Poc després el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), va celebrar a Barcelona el primer congrés de la seva història.




































L'Exposició va provocar una gran inflació de preus a Barcelona, segons van publicar els mitjans de comunicació de l'època. La pujada de preus va generar insatisfacció ciutadana i nombroses crítiques als diaris. Intel·lectuals i polítics republicans i catalanistes, liderats per Valentí Almirall, es van manifestar públicament en contra de l'Exposició, per considerar-la l'expressió del pacte de la burgesia catalana amb la monarquia centralista que, afirmaven, perjudicava els interessos de Catalunya.













Setmanari del Baix Llobregat (1977-1978)


























L' ermità, pagés de Collbató, que a finals del segle passat feia de guia a les Coves del Salnitre,sembla el Ponis disfressat, però no, és l' Antoni Jorba en una fotografia feta per Jaume Bacarisas cap al 1890 que es troba al Museu de  Coses del Poble de Collbató.







Títol:   Setmanari del Baix Llobregat
Subtítol: Periòdic Independent  Surt els Divendres
Idioma: Català
Format: 31,50 x 47 cms.
Preu: 25 Ptes.
Adreça: Rubió i Ors, 54 Sant Boi de Llobregat
Periodicitat: Setmanal
Període de publicació: 1977-1978
Números editats:
Fundador i Director executiu: Joan Catellà i Gassol
Director: Anicet Pausas i Mestres
Director periodista: Rosa Massagué i Dalmases
Compaginador: Raúl Pascuali
Temàtica: Informació local i comarcal