Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 9 de desembre del 2011

L´Acadèmia dels Desconfiats i los " Rectors de Vallfogona "



 El llibre, del que avui us vull parlar, és aquest d´aquí damunt, exactament: 



Poesías Jocosas del célebre Dr. Vicens Garcia. Ilustrada amb dibuixos de J. Pellicer Monseny. Ed.Llibreria de López. Estampa de Lluís Tasso Serna. Barcelona, 1887.







La meva intenció, però, no és parlar-vos del seu autor, el mossèn Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona, ja que d´això
 s´han ocupat moltíssima gent abans que jo i més preparada. 








Teniu la web dedicada integrament al Rector de Vallfogona amb tota la informació necessària a:


La meva intenció primera és presentar-vos aquesta edició, comprada de col.lecionista , que segurament cediré, després d´escanejar, al museu dedicat al Rector  de Vallfogona de Riucorb. 
Els llibres s´han de veure, tocar , olorar, llegir, disfrutar i compartir si més no, on line.
 Però de tot el llibre, he escollit, tan sols el pròleg de l´ editor del llibre, la protestació o defensa que en fan los Rectors de Pitalluga, Dels Banys i los sonets dels rectors de Bellesguart, Guialmons, Dels Banys, Alcaná,Valldellonses i Pitalluga, dedicats  a la figura i obra del seu reverenciat mestre, el rector de Vallfogona, mestre que cap d´ells va veure mai, perquè tots van neixer , el que menys, vint anys després de la mort de Garcia (1579-1623).
 El Rector de Bellesguard,  que seria el seu biograf, va neixer el 1643 i per descriure fisicament a Garcia van haver de menester l´ajuda d´un vell de vuitanta anys que  l´havia conegut:
                             
                                            "Per relació de un vell, que conegué el gran Garcia, saberen los rector dels Banys y Pitalluga que lo nostre poeta era de estatura mitjana: blanch de color; la cara molt proporcionada: lo front espayós, com se coneix bé en la calavera, que aquells vegueren; los ulls negres y espiritosos; la boca gran, pero no fea; los llabis un poch grossos; lo nas de proporcionada forma; los cabells crespats tirant à roig, com tambè la barba. Vestia decentment sens afectaciò; tenia una gravedat natural adornada de una modesta alegria; sa complexiò era melancólica, propia dels grans homens é insignes poetas; la sua conversació era amable, sens mordacitat ni profanitat." 


 Això és el que consta en el darrer full de la vida del nostre rector descrita pels rectors de Pitalluga i Dels Banys i que vos penjo ara mateix.

























           Dr.Francesc Vicent Garcia (1579-1623)






















Qui eren aquets rectors i sobretot, que era l´Acadèmia dels Desconfiats de la Barcelona del 1700, així com el meu comentari sobre la protestació i sonets d´aquestos rectors, és el que paga la pena de compartir.




























Emblema de l´Acadèmia
 dels Desconfiats.


L'Acadèmia dels Desconfiats, o Acadèmia Desconfiata, fou una acadèmia de lletres que promovia l'estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes. La fundaren l'any 1700 a Barcelona diversos erudits, el principal dels quals fou Pau Ignasi de Dalmases. Els altres membres foren Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, Joan Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós, Antoni de Peguera i d'Aimeric, Llorenç de Barutell i d'Erill, Francesc de Junyent i de Vergós, Josep Amat de Planella, Alexandre de Palau i d'Aguilar, Francesc de Josa i d'Agulló, Josep de Taverner i d'Ardena, Agustí de Copons i de Copons, Felip de Ferran i de Sacirera, Josep Clua i Granyena, Josep de Rius i de Falguera i Francesc de Sans Miquel.


L'Acadèmia dels Desconfiats va publicar l'obra Nenias reales a la mort de Carles II d'Espanya. Propicià la primera edició de les obres de Francesc Vicent Garcia (Barcelona, 1703), que conté un pròleg que discuteix el paper de l'Acadèmia. En fou membres de l'Acadèmia Josep Romaguera, fra Manuel de Vega i de Rovira, Joaquim Vives i Ximenes i Joan Baptista de Gualbes i Copons. Va poder celebrar les seves sessions fins el 1703. I com que la major part dels seus membres donaren suport a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió, quan Felip V ocupà Barcelona el 1714 la va clausurar definitivament.[1]

El seu testimoni fóra recollit uns anys més tard, el 1729, per l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.          



 (fons de la Viquipèdia)





















En el pròleg de l´editor del llibre es fa palés la necessitat d´enaltir la nostra Pàtria de la manera que sigui, encara que sigui per la via de la llengua, ja que la clatellada del 1714  encara estava molt fresca i no es podia dir gran cosa més, parlant del català diu:             
                                         
                                   " ....totas las dolsuras de un llenguatje concis, armoniós y fill llegitim del llatí, unas obras poèticas que fan honor à la provincia de Catalunya; ..."


També , en la darrera pàgina de la Vida  del nostre rector, hi trobem:




                                  " Estas noticias apreciables son las que per zel de aquells rectors nos quedan: consèrvilas perpètuament la imprenta en honor del gran Garcia, tant combatut de la enemistat y dels infortunis; y la provincia de Catalunya, part integrant de la gran Constitucional Nació Espanyola, gosias en la memoria de un fill séu que honra y acredita la il-lustració catalana y la puresa de son armoniós y apreciable idioma. "


Tornem a  haver de defensar, davant del castellà , l`italià o el francès, la puresa de la nostra llengua, i el seu lloc ,llegitim, dins el conjunt de les llengües romàniques. Mancaven encara la reforma que faria Pompeu Fabra el 1913: 
                            " ...empreném esta edició....., corretgintla y portantla à una ortografía moderna cual reclama lo nostre idioma per nivellarse ab la de  los espanyol, francés é italiá,...."


                            




















 La primera edició de les obres de Francesc Vicent Garcia (Barcelona, 1703), conté un pròleg del  rector de Bellesguard que discuteix el paper de l'Acadèmia. En el pròleg de la nostra edició l´editor en fa esment i la suprimeix:

" Suprimim en esta nova edició la dedicatoria que feu à la academia dels Desconfiats lo rector de Bellesguart en la del any 1700, perque  la expressada dedicatoria, encara que recomanable y digne d´elogi, resultaria aquí intempestiva,..."





A partir d´aquesta part del  " prefacio " es comença a fer esment d´uns personatges que , si més no , atreuen la curiositat d´un  lector xafarder com jo:


El Rector de Bellesguard ( Bellesguart en la grafia antiga)
El Rector de Pitalluga
El Rector  dels Banys
El Rector  de Guialmons
El Rector de  Valldellonses
El Rector d´Alcaná (Alcanar)


Diu el nostre editor, referint-se als  de Bellesguard, Pitalluga i dels Banys: 


                   " ...; ja que á ells devém las noticias de la vida de Garcia,..." 
Realment és gràcies als treballs d´ aquests autors, perquè molts d´ells escriviren obres menors, que l´obra de  mossèn Francesc Vicent Garcia ha arribat fins a nosaltres. Aquesta feina incluia també la de catalogar tota la producció de Garcia, inventariarla, perquè , sota el nom  i la fama del rector de Vallfogona sorgiren, en aquell temps i posteriors decades, gran quantitat 
d´imitadors que utilitzant el seu nom i amb un estil  força groller, volgueren aprofitar-se´n:


                             " ... que moltas de las poesias que circulaban baix el nom del rector de Vallfogona, no eran ni podian ser suas, pues comparadas ab las propias d´est ingeni superior, se daban à coneixer per son estil ( indecent y repugnant à tot home sabi, católich y honest )...."




Continua dient el nostre editor: 
                       
                     " ... ho debém als citats rectors de Bellesguart, Banys y Pitalluga
 qu´esculliren las poesias de aquell, y las purificaren, en cuant fou posible, dels copiadors. "


Entenem que segons quins sonets de Garcia feien trontollar la moral de la gent benestant de l´época i enrogir les cares d´alguns (sonets de caire escatològic, de lloança a l´amor carnal disfressat de pastorel.la).
Els sonets de caire humorístic i escatològic foren imitats per molts autors catalans del s. XVII i donà lloc al fenomen que hom coneix com a "vallfogonisme". 
 Se'n feren nombroses còpies, i Garcia, conegut amb el nom poètic de Garceni, i sobretot com el Rector de Vallfogona, es convertí en un personatge mític.

És  així com el nostre editor en fa una defensa, tot i disculpan l´enuig dels seus lectors més beats, i passan la pilota als rectors dels Banys i Pitalluga:


                      " ... que jamay fou lo intent de nostre Garcia insultar ab sas agudesas lo sagrat y honest, ni es la nostre intenció reproduhir cosas que degradian la bona moral,...."






Ens explica l´editor que l´any 1866 va publicar una edició económica  de 
 l´obra de Garcia i que l´any 1871  la va tornar a reeditar, degut a l´exit del drama "Lo rector de Vallfogona"  de Serafí Pitarra fins a arribar a la nostra edició  del 1887:










"...Habentse agotat tambè aquella edició, he determinat reproduirla corretjida y millorada, sabent, ab motiu del éxit que ha obtingut lo drama de D. Serafí Pitarra, titolat  Lo rector de Vallfogona."






En aquells anys també sorgiren algunes revistes humorístiques amb el nom del nostre autor:
























Lo rector de Vallfogona fue una publicación de corte satírica aparecida en 1874 de clara tendencia anti carlista aunque también tocaba temas costumbristas.. 
Con unas dimensiones de 319 x 209 mm., consistía en cuatro páginas a tres columnas y sólo aparecieron 24 números, todos el año 1874.

En la cabecera de la publicación aparecía el rector de Vallfogona y su acólito charlando y en uno de los lados los símbolos del trabajo y de las artes. Desde el número 6 del 22 de agosto aparecía el rector rodeado de mucha gente escuchándolo, en un dibujo firmado por Nay.

Entre los que escribieron en la publicación podemos nombrar a Josep Fiter i Inglés, Emili Coca i Collado, Jordi Gatuellas, Francisco Llenas, F. Rodriguez Masdeu, P. Comas… ( notes de col.lecionistes)















Parlant de col.leccionistes, veieu això:
























Libro en pergamino, La Armonia del Parnas, D.Vicente Garcia (Rector de Vallfogona), Año 1700
LA ARMONIA DEL PARNÀS: mes numerosa en las poesias varias del atlant del cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia. Recopiladas, y emendadas per dos Ingenis de la molt illustre Academia dels Desconfiats. Se dedica a la mateixa Academia per medi dels rasgos de la ploma del Rector de Bellesguart.

Imp. Rafael Figueró. Barcelona, 1700,

Encuadernado en pergamino
201 páginas.
Medidas en cm 20,5 x 14,5.

 En demanen 1100 € , però compte, segons Martí de Riquer a la HLC vol 4, pàg 485, nota 4, volta una edició fraudulenta datada  el 1700, quan la primera edició de
 La Armonia del Parnàs.Barcelona, Acadèmia dels Desconfiats, és del 1703.-


Títol sencer: La Armonia del Parnàs: mes numerosa en las Poesias varias del Atlant del Cel poetic, lo Dr. Vicent Garcia, Rector de la Parroquial de Santa Maria de Vallfogona.

Recopilació de les poesies del Rector de Vallfogona feta pel Rector de Pitalluga, Manuel de la Vega, i pel Rector dels Banys, Joaquim Vives el 1703
.






















Ara aniré explicant qui eren aquets Rectors a mida que aniran sorgint els seus Sonets de lloança al seu mestre i del qui adopten la fórmula del seu pseudònim, amb lo de Rector de...... , fins arribar al cas del rector de Valldellonses que és realment de lo més cómic. 

Vull dir-vos, abans que me n´oblidi, que sembla ser que bona part de l´obra de Garcia s´hauria perdut cremada per ell mateix abans de morir, es tracta de la seva obra de joventut. Pots contar com devien ser:



"162З. Muy poco antes de morir previendo que algunas de sus poesías hechas en su edad juvenil podrian ser perjudiciales á los jóvenes, las quemó por sus propias manos. Escribió varias poesías , sagradas algunas , y otras profanas, algunas dignas de corrección. A principio del siglo pasado las recogieron é
imprimieron en Barcelona en la imprenta de Rafael Figueró."




















Protestació o Protest és segons Fabra l ´escrit que n´és testimoni d´allò que s´escriu. Així els nostres rectors, Pitalluga i Dels Banys, fan una defensa literaria de l´entusiasme de Garcia envers els amors que canta poeticament  i el disculpen davant els seus lectors aduïnt que per l´Art, de vegades, els poetes , fan alguns excesos amb els adjectius que utilitzen.






Joan Ferrer Bonaventura de Gualbes i Copons. 1643 - 1714. Pseudònim: Rector de Bellesguard.
Joan Bonaventura de Gualbes
Fou premiat en el certamen celebrat a Barcelona el 1697 amb motiu de la pau de Rijswijk. Es conserven, manuscrites, nombroses composicions seves —algunes recollides en compilacions com La curiositat catalana— de caràcter satíric i humorístic, que li donaren una notable, bé que efímera, popularitat. El 1703 participà en l'edició de les obres de Vicent Garcia, L'harmonia del Parnàs, de la qual redactà la dedicatòria a l'Acadèmia Desconfiada.


En aquest primer sonet, Bellesguard, fa un elogi de
 l´Acadèmia dels Desconfiats,una lloança a la feina dura i de dificil mesura que ha de portar a terme
 l´Acadèmia dels Desconfiats.


Bezoár: És una pedra que els rumiants tenen a la panxa de propietats antiverinoses.


En el segon sonet, el mateix Bellesguard, torna a enaltir l´Acadèmia dels Desconfiats, utilitzant noms de llocs mítics, presents en l´imaginari col.lectiu (Potosí, Ofir, Ormús), i dient que davant tots  els tresors que  s´ofereixen en aquestes contrades, ell només enveja els tresors de l´Acadèmia, o sia la seva saviesa.
















En el tercer sonet, Bellesguard, dedica tota l´obra del gran Garceni, el rector de Vallfogona, a
 l´Acadèmia perquè la jutji, tot dient que:


    "de tot son seny lo mon dona fiansa "


i la posa a la seva disposició, fent un altre acte 
d´humilitat, davant la seva carregosa feina:


                               " Com ho es pulir las prendas del ingeni
                                 en lo taller de la desconfiansa."


En lo sonet quart, ens trobem amb un rector, el de Guialmons, que jo no he trobat el seu nom verdader. Era de Guialmons ?, com es deia?, no ho sé.
Guialmons, lloa i plora poeticament la mort de Garcia i acosta la seva figura a les divinitats del Parnàs ( Apol.lo i les muses)


En lo sonet cinquè, el rector dels Banys, com Bellesguard, torna a apropar al rector de Vallfogona als deus del Parnàs ( Apol.lo, Elicona. Naya)


Joaquim Vives i Ximenes  ( Rector Dels Banys) fou un advocat i ciutadà honrat de Barcelona, nascut el 1671.
 Fou un dels fundadors de l'Acadèmia dels Desconfiats, en la que participà en l'edició de les poesies de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, i hi va incloure dos sonets amb el pseudònim de Rector dels Banys.
 Durant la Guerra de Successió Espanyola es posà al costat de l'arxiduc Carles d'Àustria i el 1708 fou oficial del braç militar de la ciutat de Barcelona.















En el sisè, Dels Banys, fa esment de la fama de Garcia allà per les terres de l´Ebre, d´on era nat , i torna al Parnàs on la Musa Talia li cobreix les galtes amb roses el dia de la seva arribada.




El setè sonet, escrit per lo rector d´Alcanà, del que tampoc tenim noticies. Era de la vila d´Alcanar ( Montsià), qui escrivia rera aquest pseudònim? , no ho sé. En aquest sonet, el rector d´Alcanà, fa un elogi de la ciutat de Tortosa i de la seva gloriosa història com a pàtria de Garcia i de Don Francisco la Torre i Sevil (1623- ?) nat també a Tortosa i d´ascendència aragonesa que com Garcia es va dedicar a les lletres.


En el vuitè sonet ens trobem un altre rector, el Rector de Valldellonses, que al igual que el de Guialmons i el d´Alcanà, ni el mateix Rubió i Balaguer sap qui s´amagava rera aquest pseudònim. 
Aquesta curiositat  és la que a mi, em va fer decidir per aquesta entrada.


Potser era un altre membre de l´Acadèmia, que evidentment volia passar desapercebut, el fet és que en aquest sonet ens elogia a Garcia com a "Cisne inmortal " i au Fénix de les Lletres i ens el torna a col.locar al mateix nivell dels inmortals  com Febo (Febus el "Brillant", sobrenom d´Apol.lo) o de Amfió, músic prodigiós, fill de Zeus i d´Antíope. Posteriorment ens torna a fer referència de l´origen tortosí de mossèn Garcia i de la gran Tortosa, fundada per Tubal, net de Noé i rei de l´antiga Ibéria.-


He trobat una referència, per internet, ja no sé on, sobre aquest desconegut rector, en la que el fa autor d´un llibre anomenat  " Lo Perqué de Barcelona ", desconegut fins ara e inedit fins el 1929.


En el novè sonet , ens apareix el Rector de Pitalluga, que juntament amb el de Bellesguard, són dels que tenim més dades:



Manuel de Vega i Rovira, “Rector de Pitalluga

” La rellevància dels grans abats del monestir de Ripoll ha eclipsat, a vegades, a grans figures de la comunitat benedictina ripollesa. Aquest és el cas de Manuel de Vega i Rovira, un monjo de finals del segle XVII i començaments del XVIII, que va utilitzar un pseudònim curiós per una obra cabdal de la literatura catalana, el de “rector de Pitalluga”.

Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats (una de les primeres reunions de prohoms per a promoure l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes) i l’editor, sota el sobrenom de “rector de Pitaluga”, de la primera recopilació de les obres de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, una de les figures senyeres del Barroc literari català.
Una nota biogràfica de Carreras y Balbuena ens ofereix alguna informació sobre la procedència familiar del monjo ripollès:


 "Nobilísima familia catalana, de la Vega, originaria de Balaguer" i que fou fill de "lo valerós militar Joseph de Vega y de Pons qui casà ab Mariàngela Rovira y Reguer de Solsona, fills de Joan de Rovira y Boldó y María Paula de Reguer". Però el mateix Carreras y Balbuena, en la biografia que fa d’Agustí de Copons, un altre membre de l’Acadèmia barcelonina, al mencionar al cosí Anton de Vega de Copons, diu que "los Vega procedían de la noblísima casa Vega de Balaguer. La branca cerverina fou ilustrada per En Joseph de Vega y Sentmenat, membre que en la branca solsonenca rebé llahor per l’eximi músich Manuel de Vega y Roira, monjo de Ripoll y literat ilustre, dins sa època, conegut ab lo pseudònim de Rector de Pitalluga".

La nota biogràfica diu que "en Manuel de Vega y de Rovira estudià la carrera eclesiàstica y’s feu monjo del Imperial Convent de Ripoll".

 La seva professió monàstica es fa avinent, però, que primer, abans que monjo de Ripoll, ho fou de Sant Cugat del Vallès.


ANTONI LLAGOSTERA FERNÁNDEZ ( autor del recull  biogràfic del rector de Pitalluga) i el seu interesentissim bloc:


Scriptorium ripollès



El seu cronista, Pitalluga, es reconeix en aquest sonet, un ignorant davant Garcia,i en fa de tot el sonet una gran lloança de mossèn Garcia, per mi molt ben construida i la meva preferida. El menys abarrocat de tots els sonets.


Décimas a cura del Rector de Bellesguart. Aquesta fórmula poètica,molt popular a tot el món hispanoamericà, és utilitzada aquí per Bellesguard per disculpar , davant els lectors més beats del mossèn,davant  la censura moral d´aquestos lectors, ofesos, en part per el to d´alguns sonets de Garcia de caire escatològic i carnals,  la nova impressió de l´obra del rector de Vallfogona.


























Defensa a Garcia davant aquets lectors  amb la frase del Dant:  " Sab del bè, qui sab del mal", o amb la popular:  " qui n´ es llèpol de perdiu, poch repara en la taronja,".
 Conclueix dient: 
                                          " lo joguet de sos escrits
                                             a pensaments divertits,
                                             son lluquet del incentiu,"
Cap a una relaxació de costums que els més rigids no soportaven.


La darrera part de la décima de Bellesguard és particularment incisiva en la defensa del mestre Garcia:


                " Y concluiré finalment,
                   que si bé es contrafacció,
                   puga menos la rahó,
                   que pot la passió vident
                   valgas del enteniment
                   qui a Garcia llegirá,
                   sia del estat voldrà,
                   viuda, casada o donzella,
                   seguint la màxima aquella,
                   diu ,que: qui es bo, bo se está."


Cadascú, ara, després de veure el fenómen Garcia, que s´ha d´entendre dins un context i que podia agradar o no, però que no deixava a ningú indiferent; 
el seu ressò mediàtic,  va durar practicament  tres-cents anys. Pot cercar, el seus sonets, dècimes i romanços i descobrir-ho per ell mateix.


Ens diu, Martí de Riquer  a la HLC, vol.4 , pàg 508:


" El seu vessant satíric, obscè i escatològic, mer joc de versificació, és un tribut a una moda del temps, sobretot a Quevedo, "


" El vallfogonisme fou perillós en moments en què calia girar-se vers una poesia tan digna com fou la de la nostra Edat Mitjana i esquivar els perills de  la produïda en els segles decadents."


Riquer ens fa esment a què una de les edicions més divulgades del nostre mossèn  data del 1840, mentre que a França es publicava Les fleurs du mal de Baudelaire, i clar, no comparem. Home, el pit i la cuixa, sempre han venut força. Pijus.-


Mag Poesia Francesc Vicent Garcia















                             


                          

















dimecres, 23 de novembre del 2011

ELS PERROFLAUTAS UNA TRIBU URBANA, UNA MODA, UN ESTIL DE VIDA.


































 Fa temps tenia ganes de fer aquesta entrada, però circumstàncies personals em van desviar del meu propòsit.


Menysprear a aquest col.lectiu  de la manera que
 s´està fent a la xarxa (Friquipedia i d´altres) , a  determinats mitjants de comunicació (Intereconomia) i per part d´algun personatget de la política catalana ( Josep Anglada), em sembla sobretot  d´ideologia feixista, però, a més  racista, detestable , injust, menyspreable, curt de mires  i un atac frontal a l´esperit que impregna tot el meu bloc i  la meva generació.


La meva generació , la dels pòtols místics , aixoplugats , sobretot esteticament, sota els moviments hippies dels anys 60´s  que van tenir en aquell temps ressò mundial, com avui dia el moviment 15-M , va tenir gran oportunitat de poder canviar alguna cosa  en un temps que ,com ara, no ens agradava.

De fet, utilizar el nom de «perroflautas»; per insultar, per part de gent com els d´Intereconomia o de Josep Anglada, ja ens hauria de fer pensar una mica; només per això ja em cauen simpàtics.

Què és un «perroflauta»;?, Un marginat? Qui no n és una mica? En els temps que corren, cada vegada n´hi haurà més, serem tots «perroflautas» d´aquí a deu anys . 


Se´ls  titlla de pollosos, de bruts. I jo dic: hi ha una cosa que em pringa més que la bruticia física i és la hipocresia , la mentida i sobretot  l´egoisme i la supèrbia.

Per  mi aquets «perroflautas»;  cerquen el seu lloc per a sobreviure, la majoria pacificament. Fora del sistema? Diguem que no  el segueixen del tot   perquè  no els agrada com està muntat.

Els agradava, als hippies dels 60´s , el  sistema polític, ideológic, estètic, cultural d´aleshores ? No.


 Ho van intentar i no ho van aconseguir, però alguna cosa va canviar  en aquella societat a partir del seu exemple: les comunes, l´amor lliure,
 l´estètica desencorsetada en el vestir..., en fi, una relaxació dels costums socials i una recerca de noves formes de vida, artístiques, literàries etc.
  Tot el món cultural d´aleshores es va remoure i alguna cosa va canviar.

Potser són quelcom més que una tribu urbana. No ho sé, a mí  m´agradaria; potser és la nostàlgia del passat. Però el que és segur és que es mereixen una mica de respecte. Avui dia,  amb la crisis que hi ha i els sous de merda que hi ha qualsevol de nosaltres pot trobar-se al carrer fent-los companyía.

Aquets «perroflautas», els antisistema, els del 15-M, els meus hippies o, com a mí m´agrada anomenar-los els «pòtols místics»; cerquen el seu espai  dins un món deshumanitzat, amb un capitalisme ferotge que ja fa aigües, on sembla, aparentment , que els únics que tenen la raó són els tèxtils de la corbata i els tecnòcrates de tots els colors.- Pijus




http://www.frikipedia.es/friki/Perroflauta






























Ecopijos o perroflautas:

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.


Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.


Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat barreres i tòpics de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!


http://glamboy69.wordpress.com/2011/10/04/ecopijos-o-perroflautas/   


(link de l´autor de l´article de dalt en el que tot i fent lloança 
d´una nova esquerra a punt de néixer li molesta que el comparin amb els perroflautas  i els  exclou directament.)


























Ara un article molt bo d´una d´esquerres de veritat que les canta clares:

No llegué a la francesa, ni a la rusa. Revoluciones del pueblo, dicen.
Mayo del 68 me pilló sólo con 4 años.

Y lo de Woodstock, todos en pelotas, con menos de 10.
Si acaso, me dio tiempo a emocionarme con el “A desalambrar”, la Cantata, Jethro Tull, Labordeta, el “Libertad sin ira” o “Hair”.

Reconozco, por otra parte, que tengo querencia por los mercados medievales, taneuropeos, como si fueran un parque temático más de nuestro pasado, si bien urbanizados y con calles delimitadas sobre el asfalto pero con cierto regusto a los pilares de la tierra. Me resultan más nuestras esas movidas y especulaciones que rodeaban la construcción de  una catedral –aún se construyen- que Ikea, la Visa, H&M o Disneyland París. Con todo el tufo a incienso, pan preñao, licor café, rosquillas caseras y pachulí, e incluso aunque las brujas que venden en los puestos sean made in China.

Pero hay gente que eso de ir a comprar pulseras de plata o a ver tejedoras de rastas entre echadores de cartas, tañedores de esquila y violín, tragafuegos, tatuadores dehenna o vendedores de libros de segunda mano le parece una cutrez. Porque es que ellos son clase media. O eso les han hecho creer, aunque vivan en el cinturón obrero de una ciudad. No entiendo que con una hipoteca, un coche con tracción a las 4 ruedas, la cartera llena de tarjetas de crédito y los niños con uniforme en un colegio concertado uno se sienta ya por eso tan conservador. Y menos que no se sienta cercano o tenga cierta simpatía por esta especie de downshifters, obligados o no, de estética –y muchas veces, disposición mental- alternativa.

Los perroflautas, claro, sólo han tenido de siempre un perro y una flauta. Pero ahora, muchos tienen además un contrato basura o una beca, un título universitario, una constitución y un móvil con acceso a Internet. Lo pude ver el otro día en Sol. Y oyen a Vetusta Morla, creen en el poder de una movilización o una asamblea y saben para qué sirve una almohadilla en un tweet o lo que es el movimiento Zeitgeist. Tienen el pelo más largo que yo, que ya peino canas y soy calvo, unos saludables abdominales y –reconozco que ya no estoy por esta alternativa- cierta tendencia a mear en la calle. Básicamente, son jóvenes, aunque a algunos jóvenes les empaqueten ya de origen con el Tommy Hillfiger, la corbata o el CK underwear. Al final, creo que a mi me merece la pena haber iniciado mi vida independiente duchándome en el patio de una casa baja de la siempre resistente Vallecas antes de llegar a tener hoy mi ático duplex. Eso no me hace más conservador.

Hoy cumple 70 años Bob Dylan. Guitarrita, rizos, aguardentosismo, poesía. Seguro que algunos –esos que gritan bajo balcones azules “Esto es democracia y no lo de Sol”, como si la hubieran inventado ellos y no Pericles- sólo le consideran otro cantautor de las narices. Es que yo reconozco que aún me remuevo feliz y le encuentro cierto regusto a la letra de “I got life”, que canta el perroflauta de Berger/Treat Williams en Hair cuando exige el derecho a ser escuchado antes de ir a esa guerra que le han preparado otros. Aunque interpretando la canción se cargue la vajilla de Sevres de aquellos de las primeras filas a quienes John Lennon invitaba a “sacudir las joyas” en el Royal Albert Hall si les había gustado su canción protesta.

Algunos hablan de productividad pero no saben la productividad de ideas que puede generar un mercado medieval cuando, encima, los de los tenderetes son jóvenes, han estudiado algo sobre el sitio en el que viven y encima no les dejan hacer preguntas en las ruedas de prensa, incluso aunque hayan acabado la carrera de periodismo. Algunos otros piden, entretanto, desalojos de espacios públicos después de haber hecho campañas electorales como la de Badalona, en la que se han cosechado escaños a manta tras repartir trípticos en los que se dice directamente que “no queremos rumanos” ni “inmigrantes”…ni evidentemente esos perroflautas acampadores.  ¡Zeitgeist!. No todo es abrir una cuenta joven en un banco, aunque regalen sartenes.

Ni aunque regalaran una freidora.

http://amimeobligaron.blogspot.es/1306244503/



























Perroflautas del Canet Rock de l´any 1975. Ens vigilava l´ordre establert  
d´aleshores i el gos i la flauta ens
 l´haviem deixat a casa.-






































Més perroflautas.-











Perroflautas de Bildu.-




















Perroflauta dels anys 60´s  i aquest si que toca la flauta.-




Era Nazario Luque un perroflauta?























Hapenings Hippies , anys 60´s americans.

Els seus precursors ideológics, la generació beat dels anys cinquanta, representaren una nova manera d´entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.


Seguint una visió tolerant i no teista, un antifeixisne còsmic,  s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU, contra  "l´American Way of life", repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba".

 Sense aquests precursors, Kerouac mor l´any 69, el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc, convertint-se en una moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure, exportable també a la resta del món.

 Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per acostar
l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijus.



divendres, 18 de novembre del 2011

STEVIE RAY VAUGHAN (1954-1990): Un guitarrista molt especial.-



Aquest guitarrista excepcional, malauradament mort el 1990, no el vaig coneixer fins fa poc, considerat a la seva época com el seté del ranquing mundial, per a mi, que n´ he escoltat uns quants, està molt més amunt d´això.
 La conjunció de la seva veu, el seu to, el seu esperit de bluesman i els rifs que extreu amb la seva stratocaster són  d`una excel.lència sublim. Et fa vibrar com pocs, la sonoritat de la seva veu quasi que m´agrada més  que el so de la seva guitarra, és un conjunt perfecte al servei de l´ànima del blues a la que pertany Stevie Ray Vaughan. Molt recomanable. Pijus.





Biografia:


Stephen "Stevie" Ray Vaughan 3 octubre de 1954 fins al 27 agost de 1990 i va ser un guitarrista i cantant que va fusionar els gèneres del blues i rock. Va desenvolupar un so i estil, basat en artistes com Albet King o Jimi Hendrix, furiós, cru i explosiu; que més endavant, va ser imitat per innumerables guitarristes qui el citen com a principal influència.

Stevie continua tocant de manera semi-amateur fins al 1960 on entra a l'escena del blues a Autisn, Texas. A l'estiu de 1970 forma la seva primera banda , els Blackbirds amb Stevie i Kim Davis a les guitarres,Christian de Plicque, veu,Roddy Colonna & John Huff a la percussió, Noel Deis als teclats i David Frame al baix.A finals de 1971 deixa la secundària i es trasllada a Austin amb la seva banda, establint la seva base en un club anomenat "Hills Country Club". Fins al 1977 va participar en bandes com The Nigthcrawlers, Paul, Ray & the Cobraments (amb la que va guanyar el premi a la banda de l'any al març de 1977) i Triple Threat Revue

Cap a setembre de 1977 Stevie forma la seva banda definitiva, Double-Trouble (més coneguda com Stevie Ray Vaughan & Double-Trouble), amb Tommy Shannon (baix) i Chris Layton (bateria). Es van moure dins l'estat de Texas fins al 19 d'agost de 1979, quan van tocar en el San Francisco Blues Festival.
11 de juliol de 1981. La banda es filmada tocant en un festival. L'any següent el manager d'Stevie li dóna una cinta a Mick Jagger i la banda fa una funció privada en una festa dels Rolling Stnes. Poc després d'això la banda va fer la presentació més important de la seva carrera quan toquen al Festival Internacional de Jazz de Montreux, Suïssa, essent la primera banda no programada per endavant a tocar en aquest recital. Van ser titllats de grillats però irònicament guanyar un premi Grammy per la versió del tema "Texas Food", vegeu vídeo

inicial, en aquest recital va donar lloc a un dels discos en viu més increïbles de SRV: "Live at Montreuax".

Stevie Ray progressivament va assolir la fama al voltant d'aquesta època, quan en 1982 contribueix amb un disc de David Bowie i el 1983 és "descobert" per John Hammond responsable de descobrir a Dylan, Billie Holiday o Springsteen entre d'altres.. després d'escoltar la gravació del recital de Montreaux i se li ofereix un contracte per gravacions en Epic Records. Finalment al 83 surt el seu primer àlbum, Texas Food després d'anys de treball. Les repercussions no es van fer esperar, i Ray Vaughan va ser elegit per la revista Guitar Player "Millor Nou Talent", "Millor Àlbum de Guitarra (Texas Flood)" i "Millor Guitarrista d'Electric Blues", guanyant 3 premis en un any.
En 1984 és llançat el seu segon àlbum: Couldn't stand th weather. Aquell mateix any, el 4 d'octubre, Stevie compleix 30 anys, i els celebra amb un gran recital al Carneghie Hall de New York amb els convidats Jimme Vaughan (2na guitarra, germà de Stevie),Angela Strehli (veus), Dr. John ,piano ( vere Musika'L, edicó anterior) i Geroge Rains (bateria). Stevie li diu al públic que és el millor aniversari de la seva vida. Més tard aquell mateix any, el 18 de novembre, Stevie guanya dues National Blues Award per "Best Entertainer" (la traducció més precisa seria "Millor Showman") i "Millor instrumentalista de blues". És la primera persona blanca a guanyar qualsevol d'aquests premis.


El 28 de septiembre Stevie Ray és ingressat per abús d'estupefaents de diferent indole a Alemanya. Se les arregla per fer dos concerts més de la gira, però els propers 13 són cancel lats. Aconsegueix mantenir sobri des del 13 d'octubre fins el seu últim dia. Stevie fa un enorme retorn a l'escena en la primavera de 1987 en l'espceial de TV per a Cinemaux deBB King junt a : Eric Clapton , Enrique Peña , Albert King , Phil Collins , Gladys Knight , Paul Butterfield ,Chaka Khan y Billy Ocean . Stevie apareix també en la pel lícula "Back to the Beach" tocant "Pipeline" amb Dick Dale.


Altres presentacions en viu importants de l'època van ser: la seva presentació a les festes inaugural de la presidència de George Bush el 23 de gener de 1989 i la seva presentació en elsMTV Unplugged tocant "Rude Mood", "Pride And Joy" i "testify" en guitarra acustica de 12 cordes. El 1990 es llança el seu disc "Family Style", que grava juntament amb el seu germà.


L'accident





El 27 d'agost de 1990, un poc abans de la 1:00 AM, un helicòpter que duia a Stevie a Chicago s'estavella segons després del seu enlairament. Les 5 persones que anaven a bord moren. Una investigació posterior declara que es va deure a un error del piloto. Aquest accident va ser similar al que van tenir Valens , Randy Rhoads o Cliff Burton entre d'altres.



DISCOGRAFIA:


Texas Flood (1983) Could't Stand The Weather (1984) Soul To Soul (1985)Live at Carnegie Hall -1984 Stevie Ray Vaughan Live Alive - en viu de 1985 a 1986 (1986) April through October 1979 Live In Japan - 1985 The Vaughan Brothers Family Style (1990) Stevie Vaughan In The Beginning - en viu,Austin, Texas, 1980 (1992) In Step (1989) The Sky Is Crying (1991)Stevie Ray Vaughan Live at The El Mocambo - en viu a Toronto, Canadá 1983 (1991)


A Tribute To Stevie Ray Vaughan (1996) 1. Pride And Joy - Bonnie Raitt 2. Texas Flood - Jimmie Vaughan 3. Telephone Song - B.B. King 4. Long Way From Home - Buddy Guy 5. Ain't Gone'N Give Up On Your Love - Eric Clapton 6. Love Struck Baby - Robert Cray 7. Cold Shot - Dr. John 8. Six String Down - Vários artistas 9. Tick Tock - Vários artistas10. SRV Shuffle - Varis artistes

Stevie Ray vaughan The Real Deal: Greatest Hits 2 (1999) Albert King with Stevie Ray Vaughan In Session - en viu 1983 (1999) Stevie Ray Vaughan Greatest Hits (1995) Stevie Ray Vaughan Blues at Sunrise (2000) Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003) & 1985 (2001) disc 1 Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982 & 1985 (2001) disc 2 Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003)  


 ( biografia currada  per el Musik´L  que tinc el plaer de tenir entre els meus blocs preferits) 
Pijus.-