I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)

El reportatge fet per el setmanari "Ilustració Catalana" del 21-10-1906 és una joia.-

El I Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona del dia 13 al 18 d'octubre de 1906. L'organitzà i el presidí Antoni M. Alcover, assessorat per Bernhard Schädel.-


En la fotografia, la sessió d' obertura amb tota la Presidència al fons.

El seu objectiu principal fou orientar els estudis sobre la llengua catalana per a redactar la gramàtica de la llengua catalana, però els actes es convertiren una manifestació d'adhesió col·lectiva a la llengua catalana i en un plebiscit a favor de la codificació definitiva de l'idioma. A banda de l'augment del prestigi del català, el principal fruit del Congrés fou la ràpida codificació ortogràfica i gramatical del català.

L'organitzà i el presidí  Mossèn Antoni M. Alcover.-

Comissió técnica organitzadora del Congrés:

Sr.  Jaume Massó i Torrents
Sr. Antoni Rubió i Lluch
Sr. Josep Pijoan i Soteras
Sr. Joaquim Casas i Carbó



Les circumstàncies polítiques en què es celebrà el Congrés és a dir, la promulgació de la Llei de Jurisdiccions  després de la suspensió de garanties constitucionals a Barcelona, uniren el catalanisme en la Solidaritat Catalana i feren que la celebració del esdevingués encara més un acte patriòtic. La Lliga Regionalista també l'aprofità per fer pública la política cultural noucentista que aplicaria després.

Assistiren al Congrés més de 3.000 congressistes, entre individus i representants de corporacions, procedents de tots els Països Catalans, gairebé tots no lingüistes, quantitat que hauria estat més grossa si s'haguessin admès prop de 2.000 inscripcions rebutjades fora de termini.

La participació social en el Congrés va fer que, sobretot en els actes no estrictament acadèmics, esdevingués un acte d'afirmació nacional i de retrobament dels països de llengua catalana.

En aquesta foto l'exposició del setmanari  La Ilustració Catalana.-

Una altra conseqüència del Congrés fou que l'ortografia, la gramàtica i el diccionari oficials es pogueren difondre sense gairebé gens d'oposició arreu dels Països Catalans.

 Com a conseqüència d'això es produí un gran avanç del català en tots els àmbits. 

Més endavant, durant la dictadura franquista, l'acceptació d'aquestes normes també féu possible l'ensenyament clandestí del català i que, acabada la dictadura, es produís una ràpida i intensa represa gràcies a l'extensió de l'alfabetització en català aconseguida i pel prestigi que aquesta havia donat a l'idioma.

A. Bonilla y San Martin
Catedratic de la Universitat de Madrid.

J.Foulché-Del Bosch

Director de la Revue Hispanique.-

D.A. Guarneiro
Professor de la Universitat de Pavia.

Teodoro Llorente
Poeta i cronista valencià

Mossèn Miquel Costa i Llobera.

Eximi poeta mallorquí

M. Pere Vidal, de Perpinyà
Erudit arxiver dels Pirineus Orientals.

M. Amadée Pages

Professor de Liceu de París

Mossèn Esteve Casaponce
Rector d'Arlés- Sur-Tech
Pirineus Orientals

M. Joseph Calmette
Professor de la Facultat de Lletres
de la Univeristat de Dijon.-

D. Joan Palomba
Mestre d'estudi L' Alguer (Sardenya)

D. Juli Delpont
Escriptor de Perpinyà

D. A. Ciuffo ( Ramón Clavellet)
Escriptor de L' Alguer (Sardenya)

Entrada de la comitiva al Parc Güell.-

El Cor  "Nova Catalonia" dins el Congrés del 1906.-

Al principi, el tema del Congrés havia de ser la sintaxi, però, per la manca d'especialistes del país, s'amplià a tota la gramàtica i després a tota mena de qüestions relacionades amb el català, i esdevingué internacional. 

Les comunicacions es distribuïren en tres seccions, la filologico-històrica, la literària i la social-jurídica.

La nostra sardana.-

Sortida del Parc Güell de cara a Barcelona.-

Secció Filològica del Congrés.-

Secció Literària del Congrés

Secció Social i Jurídica del Congrés.-

Dr. Saroihanday. Professor del liceu de Versalles.-

Mossèn N. Blazy, rector de Nohedes (Conflent).-

El Congrés també fou l'avinentesa en què Pompeu Fabra s'acabà de fer conèixer públicament.

Significà un plebiscit nacional a favor dels lingüistes que havien de dur a terme la codificacióde la llengua catalana i a favor de la normalització lingüística.

D. Mateu Obrador i Benassar.
Arxiver de la Diputació de Palma de Mallorca.-

D. Joan Torrendell
Publicista de Mallorca.-

Poema de Francesc Bartrina  en memòria del  felibrenc Alfons Tavan i recordat en el Congrés.-

Poema de Ramon-Enric Bassegoda i Amigó enaltint la gloria de Catalunya a l'època de Jaume I.-

Els actes no acadèmics del Congrés consistiren en la sessió inaugural, al Teatre Principal; la inauguració de l'exposició del llibre català, al Palau de Belles Arts; un garden-party al Parc Güell, amb música popular i sardanes; una Festa del Teatre Català, al Teatre Principal; una Festa de música popular i un dinar per als congressistes estrangers al Tibidabo.-

Amb la inauguració d'una làpida dedicada a Jacint Verdaguer; la sessió de cloenda; una recepció al Saló de Cent, de la Casa de la Ciutat; excursions a diferents poblacions i una recepció a l'Ateneu Barcelonès, s' arribà al final del Congrés.-

COMIAT
Germans de la gloriosa Catalunya,
els de l' illa daurada i el Rosselló,
els de l' Alguer, que separa el mar i allunya,
però l'oblit de vostre origen, no;
per a record d'aquest venturós dia,
per la partida solament amarga,
València una abraçada vos envia,
arborant com penó de germania
la llengua d' Ausias March.
                               Teodor Llorente.-

Aquesta foto de la castanyera venent castanyes al costat de les làpides, també del 1906, de regal.-

Tristany i Isolda, un romanç convertit en òpera

Tristany i Isolda (1902) en la  gran obra romàntica de Sir  Edmund Blair Leighton (1853-1922).


El romanç de Tristany i Isolda és una de les històries d’amor més conegudes de la literatura universal que va triomfar a l’edat mitjana i que ha tingut una de les repercussions més grans fins als nostres dies.-

No se sap qui en va ser el primer autor i ens n’han arribat diferents versions d’aquella època, com la versió de Béroul, la de Thomas o la d’Eilhart von Oberg, però,la  la versió de Joseph Bédier del segle XIX, és una de les més modernes.

El mite de Tristany i Isolda, el mite d’aquest amor qualificat com a cortès, en què l’amant es converteix en vassall de la seva estimada, aquest mite d’amor romàntic, tràgic i fatal, sempre ha captivat no només el poble, que ja escoltava la història en èpoques medievals, sinó també pintors amb les seves obres, passant per compositors d’òperes fins a arribar als cineastes o dramaturgs que han deixat l’empremta dels amants en les obres respectives. 

Ens referim, per exemple, a Salvador Dalí, a Richard Wagner o a Tom Donovan.

L’origen de la llegenda de Tristany i Isolda s’ha de buscar dins el poble celta.

Però les llegendes canvien, els autors hi introdueixen innovacions segons el gust dels oients i les corts on reciten. I és això el que passa amb la llegenda de Tristany i Isolda. 

Quan travessa el mar i arriba a França, els cantors bretons que propagaran la llegenda per tot el continent hi aniran introduint canvis al gust del moment.-

Ja en el cant VIII de "Quand vei la lauzeta mover...", Bernat de Ventadorn ,en el segle XII ,ens fa referència a la llegenda:

Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós.

A mitjan segle V, part de la població cèltica de la Gran Bretanya, empesa per invasors germànics, travessà la Mànega i fundà una petita Bretanya a l'Armòrica,conservant-hi llengua i costums, i  els arpistes bretons de banda i banda de l' Estret, cantors i contadors alhora, difongueren aquestes llegendes en forma de curts poemes anomenats lais.


Des del segle XII, un cert nombre de trobadors francesos i anglo-normands, oferint-los ja les tradicions èpiques nacionals poca matèria per a nou cants, acudiren a les llegendes estrangeres, especialment a les de la Gran Bretanya. 

Els lais foren completats uns amb altres, o desenrotllats a lloure, i constituïren els anomenats romans o romanços; mot que serví de primer per designar tot relat en llengua vulgar o romana. 
Eren escrits en versos de vuit síl.labes, rimats de dos en dos, i més tard simplement en prosa; i destinats a la lectura, així com les Cançons de Gesta eren més aviat recitades.

(Notes de Carles Riba.-)

(I)

"Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d'amor i de mort ?

És de Tristany i Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s'amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella,ella per ell."

(II)

"El recolliren, i tornaren cap al port per remetre el ferit a llur dama compasiva, que potser el sabria guarir.
Ai las !, aquest port era Weisefort, on jeia el Morholt, i llur dama era Isolda la Blonda." 

(III)

" Hi havia a la cort del rei Marc quatre barons, els més deslleials dels homes,que odiaven Tristany de mal odi per la seva valentia i per la tendra amor que el rei Marc li portava. I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret,Ganeló, Gondoine i Denoalèn;"

Isolda ( Iseult, Isolde, Yseult, Isode, Isoude, Isotta, etc.) és el nom d'un personatge de la narració artúrica Tristany i Isolda.
 El nom deriva de Adsiltia, que significa "la que és contemplada". La més coneguda és Isolda la Blonda, d'Irlanda, esposa de Mark de Cornualla i amant de Tristany. 

Tristany va ser un heroi del folklore de Cornualla i un dels cavallers de la Taula Rodona,
Era nebot del rei Mark de Cornualla, davant el qual es va comprometre a portar-li la princesa irlandesa Isolda perquè aquesta es casés amb el rei. No obstant això, després de beure per accident un filtre amorós, tots dos es van enamorar pel camí i Tristany va trair al seu senyor, incapaç de resistir la passió.

(IV)

"Quan el temps s'acostà de remetre Isolda als cavallers de Cornualla, la seva mare recollí herbes i arrels, les amerà amb vi, i pastà un beuratge poderós. Havent-lo acabat amb ciència i màgia,l'abocà dins un flascó i digué secretament a Brangiana: Filla has de seguir Isolda al país del rei Marc, i tu li duus un amor fidel. Pren,doncs,aquest flascó de vi i retén les meves paraules.
Amaga'l de manera que cap ull no el vegi i que cap llavi no s'hi atansi. Però, quan vindran la nit nuvial i l'instant en què hom deixa els esposos, abocaràs aquest vi d'herbes dins una copa i la presentaràs, perquè la buidin plegats, al rei Marc i a la reina Isolda."

(V)  "El rei Marc acollí Isolda la Blonda a la riba. Tristany la prengué per la mà i la conduí davant del rei; el rei s'ensenyorí d'ella prenent-la al seu torn per la mà. Amb gran honrança la menà cap al castell de Tintagel, i quan ella aparegué dins la sala enmig dels vassalls,la seva bellesa llançà una claror, que els murs s'il.luminaren, com si els colpís el sol llevant."

(VI) " No és de Brangiana la fidel,és d'ells mateixos que els enamorats han de recelar.Però llurs cors embriagats ¿com serien vigilats?.
L'amor els empaita,com la set precipita cap al riu el cervo en les seves acaballes; o tal encara, després d'un llarg dejuni, l'esparver amollat de sobte s'aploma damunt la presa."

(VII) 
"El rei Marc ha fet la seva pau amb Tristany. Li ha donat vènia de tornar al castell,i,com abans,Tristany dorm dins la cambra del rei, entre els privats i els fidels.
A grat seu,hi pot entrar, ne pot sortir;el rei no en té cap neguit. Però ¿qui pot tenir secrets gaire temps les seves amors? Ai las !, amor no es pot amagar!"

Tristany i Isolda (original en alemany Tristan und Isolde) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda medieval bretona narrada per Gottfried von Strassburg (cap a 1210), que al seu torn es basa en una llegenda medieval transmesa en francès per Thomas de Bretanya. 

Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 10 de juny del 1865  al Teatre de la Cort de Munic, sota la direcció del mestre Hans von Bülow.

L'interès de Wagner per la filosofia d'Arthur Schopenhauer també és patent a Tristany. 

Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits. Schopenhauer pensava que per alliberar-se del sofriment, l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's voluntàriament a una mort simbòlica.

Aquestes idees estan en el nucli de la relació entre Tristany i Isolda.

Traïció, honor perdut, culpa i expiació, una passió desmesurada, obsessiva i transgressora, i el desig de la mort i l'oblit. Són els elements de Tristany i Isolda, una llegenda d'arrels cèltiques que narra l'amor tràgic entre un cavaller i una princesa, que al llarg dels segles va esdevenir un mite fascinant per a escriptors i músics.

Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada ansiosa i exuberant de Tristany i Isolda. 

És veritat, però, que Wagner va adaptar el romanç  per cuadrar-lo a la seva òpera.-

 Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat «acord de Tristany», es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà sobretot al segle XX. Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.

L' Associació Wagneriana a Barcelona data del 1901

Però ja  en el 1900 , Joaquim Pena i Xavier Viura escrivien articles sobre les òperes de Wagner a la revista "Joventut".-

I  Hollywood va fer la pel.lícula:

Tristany i Isolda ( 2006 )  dirigida per Kevin Reynolds i protagonitzada per James Franco i Sophia Myles . 

Dins la llegenda de Tristany i Isolda ens trobem la pressència de personatges de la llegenda Artúrica, la constant aparició del nº 7, com a número màgic, diví, portador d'un destí irrefugible.

En el capitol IX, la forest del Morois, la pressència de Salomó en un cita, com a recalcant la saviesa del rei hebreu.

També surt constantment, en el romanç, Ganeló, com el pervers, el dolent, personatge de la Chanson de Roland.

Hi han capítols sencers, potser el romanç en tota la seva globalitat,és una gran alba provençal. De fet hi apareixen tots els seus elements característics: el marit gilós, els guaites, la dama, el cavaller enamorat .... 
El  narrador et va adelantant els aconteixements amb tocs d' atenció, davant d' un públic en plena emoció. (pijus)