Perot era un personatge especial: astut, intel·ligent i més il·lustrat que la major part de la gent de l’època, ja que sabia llegir i escriure. El seu grup va arribar a ser molt famós i molt temut. Un cop, per exemple, va atacar la ciutat de Vic acompanyat de dues-centes persones. Era tan famós que Cervantes el va fer aparèixer a la segona part de “El Quixot” sota el nom de Roque Guinart, una referència clara a Rocaguinarda. En l’episodi, el bandoler s’ofereix a acompanyar al Quixot a Barcelona. És possible que Cervantes conegués Rocaguinarda, perquè sembla que va passar alguna temporada a la ciutat.
Mataró, 30 de juliol de 1611. Fa 412 anys. Pere Roca d’Oristà, conegut popularment com Perot lo lladre o Perot Rocaguinarda, embarcava en una galera amb direcció a Nàpols. Roca, el capità més poderós del bandolerisme del partit senyorial, anomenat nyerro, s’havia acollit a un indult proposat pel virrei hispànic Hèctor de Pignatelli, duc de Monteleone (1610) i confirmat pel seu successor Pedro Manrique. Al regne de Nàpols, que en aquell moment era un estat de la monarquia hispànica, i en virtut dels pactes d’aquell indult, el capità bandoler Rocaguinarda es convertiria en capità del Tercio hispànic Pedro Roca i, segons alguns documents, hi va ser, com a mínim, un quart de segle (1611-1635). (1)
basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”
basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”
Novament basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”
Novament basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”
Novament basant-se en la documentació històrica per oferir una ficció novel·lada, Bussot quan parla del personatge transmet una fascinació similar a la dels contemporanis d’aquest bandoler que va tenir en escac i mat les forces del virrei de Catalunya i, de retruc, la corona hispànica. Com explica, a tot Europa es coneixien el seu nom i les seves gestes. A Castella, sense anar més lluny, se’n va fer ressò Lope de Vega i Miguel de Cervantes –és Roque Guinart qui rep el Quixot a Barcelona en el segon volum del cèlebre llibre de cavalleria–, que el van lloar, i la reina Margarida d’Àustria el va tenir en molta estima, mentre que els virreis l’odiaven. “El poble ras l’anomenava el bandoler honrat, perquè era just.”
Però, fins ara, no coneixem ni la data de la seva defunció ni el lloc on el va encalçar la dalla de la mort. Sorprenentment, la seva partida de defunció (no la d’un qualsevol, sinó la d’un capità de l’exèrcit de la primera potència del moment) no és a cap arxiu militar. El misteri Rocaguinarda es dimensiona quan la investigació moderna el situa, poc després de la seva militarització, de nou a Catalunya, dirigint des de l’ombra l’assalt al comboi reial de moneda de la Panadella (30 de desembre del 1613), (2)
"Les seves “gestes” el convertirien en el capità més destacat del partit nyerro i en un dels dos grans d’aquest fenomen a Catalunya. En aquesta cursa ascendent, es relacionaria amb personalitats com Joan Terès, arquebisbe de Tarragona i confessor del rei hispànic Felip III, i Miquel d’Alentorn, gran prior de l’orde de Sant Joan de l’Hospital i, més endavant, president de la Generalitat, que van ser consecutivament caps polítics del bandolerisme nyerro, o amb el declarat nyerro Vicent Garcia, rector de Vallfogona i molt ben relacionat amb l’aparell d’estat del ministre plenipotenciari Lerma." (3)
"Pere Roca i la seva colla, malgrat que representaven la cara més sinistra del bandolerisme (la senyorial), eren paradoxalment rebuts i aclamats com a herois a molts pobles que havien patit, durant segles, l’opressió dels barons feudals. A Vallfogona, el poble del rector, hi eren amagats sovint, i Vicent Garcia proclamaria, sense temor a represàlies, que Rocaguinarda era “el millor pillard del cristianisme”. (4)
"El febrer del 1610, havia desafiat tots els poders assaltant Vic amb un exèrcit de 200 bandolers a cavall, amb la pretensió d’assassinar els dirigents locals del partit rival. Però, en canvi, i molt reveladorament, no va tenir massa problemes per obtenir, poc després, el perdó del poder. Un indult al qual mai van tenir accés altres capitans bandolers, com Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” o Joan Sala Ferrer “Serrallonga" amb molts menys crims sobre les seves espatlles. Per què? (5)
"La resposta a l’interrogant ens la suggereix l’arquitectura de la trama de la Panadella. La investigació moderna ha esbrinat un curiosíssim eix jalonat per diverses estacions: Felip III cap a Francisco Gómez de Sandoval, duc de Lerma i ministre plenipotenciari; cap a Pedro Fernández de Castro, secretari de Lerma; cap a Luis Fernández de Córdoba, secretari de Castro; cap a Lope de Vega, secretari de Córdoba; cap a Vicent Garcia, amic de Lope i protegit de Joan de Montcada, arquebisbe de Tarragona i cap polític del bandolerisme nyerro en el moment de l’assalt; i cap a Pere Barba dels Carbonells, capità de la colla que assalta el comboi… o cap a Pere Roca d’Oristà, que, oficialment, era a Nàpols servint Felip III i, extraoficialment, era a la Panadella servint…" (6)
"Conta Cervantes, que tres dies y tres nits estigué D. Quijote ab Roque Guinart, y si estuviera trescientos años no le faltaria que ver y admirar en el modo de su vida. Cervantes la va conèxer bastant, aquesta vida, y va aprofitar les notícies y fets veritables que sabia, pera escriure una relació admirable. Recordant al gran bandoler, va idealisarlo sense desfigurarlo, va enaltir son caràcter sense donarli un de nòu, va pintar sa figura mitj llegendària, sense cambiar al personatje." (7)
"No conexia, Cervantes, personalment a n' En Roca Guinarda, prò l'havia sentit molt a nomenar, còm ho pròba aquest fragment del Quixot.
Ens diu que En Roque Guinart era de hasta edad de treinta y cuatro años, robusto, màs que de mediana proporciòn, de mirar grave y de color morena. Anava equivocat en aquestes senyes, que no son pas iguals a les que varen donar aquells dos pagesos de Roda y de Sant Vicènts de Malla, quins tingueren ocasió de veure '1 detingudament. (17-18) En Roca Guinarda tenia vint y vuyt anys, en la època que Cervantes fa trobarlo ab D. Quijote, dient que venia sobre un poderoso caballo, vestida la acerada cota y con cuatro pistóletes, que en aquella tierra se llaman pedreñales, à los lados". (8)
"Lo nombre de sos bandolers es eczacte. Son quaranta al agafar a D. Quijote, set al arribar a Barcelona; y En Roque Guinart una vegada diu: Mis soldados deben de ser hasta sesenta.
Segons los documents consultats En Roca Guinarda solia aparèxer ab sis, ab quaranta, o ab xixanta bandolers, si be ne tenia moltíssims mès" (9)
"Cervantes sabia que la major part eren gascons. Diu: Los màs eran gascones, gente rústica y desbaratada. Y mès avall: Uno de los escuderos dijo en su lengua gascona y catalana..." (10)
"Se ficsa Cervantes en lo respecte y la obediència que tenien los bandolers a son capità, y parla dels guàrdies ó escuderos que estaban puestos por centinelas por los caminos. Fa tractar de Senor a n' En Roque Guinart (i); y pera fer veure la obediència que li tenien conta que a un escudero qui li digué que valia més pera frare que pera bandoler, echando mano à la espada, le abrió la cabeza casi en dos paries, diciéndole: «.Desta manera castigo yo à los deslenguados y atrevidos . Pasmàronse todos, y ninguno le osó decir palabra. Tanta era la obediència que le tenian." (11)
L’historiador Jose Luis Muñoz explica que a finals del segles XVI i principis del XVII, el bandolerisme s’havia convertit en un conflicte social a Catalunya. Era gairebé impossible no ser assaltat per una partida de bandolers quan es viatjava pels camins del territori. Hi havia bandolers que s’havien llançat a les muntanyes per guanyar-se la vida, perquè no tenien cap altre recurs. Però n’hi havia d’altres que ho feien seguint un dels dos bàndols de la noblesa del segle XVI en disputa: els nyerros i els cadells. Rocaguinarda pertanyia als nyerros, com el Baró de Maldà.
"Cervantes s' era enterat de que En Roca Guinarda escribia sovint lletres, lo qual li va fer suposar que portava sempre aderezo de escribir. Per ara conexèm dos autògrafs seus, en forma de cartells, que no foren los únics qu' escrigué . Ademès, en la època en que Cervantes suposa à D. Quijote ab En Roque Guinart aquest acabava d' escriure y d' enviar dues lletres al virrey de Catalunya, còm se dirà en lo capítol XXX." (12)
"Per pòc que 's fullegi aquest llibre se veurà que '1 caràcter del Roque Guinart es igual al del Roca Guinarda que 's desprèn dels documents. Y resulta admirable lo contrast que Cervantes se complau en fer, entre aquest home terriblement pràctic, y '1 D. Quijote de les aventures sempre somiades. (...)
Còm a casualitat poden recordarse dues dones conegudes que 's dèyen Jerónima. L' una era muller d' En Carles de Vilademany, y l'altre era muller d' En Cebrià Roca Guinarda. (...)
Dels vestits que portaven los bandolers, ne tenim llarga notícia, per les declaracions dels testimonis, que tant sovint los vèyen, y pels paràgrafs copiats de 1' obra d' En Melo, escrita a mitjans del sigle XVII." (13)
"Cervantes acaba lo capítol LX de sa obra mestra, anomenant als niarros y als cadells, amics y enemics respectivament d' En Roque Guinart (4).
Lo veritable nòm d' uns partidaris, era el de nyèrros y no pas niarros. Cervantes va escríureho axis per confusió, deguda a la semblansa del dos noms, per ser, la è de «nyèrros» oberta; y 'Is castellans que llegissen aquestes paraules, pronunciarien la ny còm ni, en contes de la ñ, equivalent a la ny catalana. La variant de nyèrros en niarros es d' esplicació senzilla. (...)
Cervantes parla d' En Roque Guinart en una forma que ve a presentarlo de la manera y en la situació còm se trobava en lo mès de juny del any 1610." (14)
"D. Quijote va ser rebut a Barcelona per Antonio Moreno, un «Caballero rico y discreto, y amigo de holgarse à lo honesto y afable». Era l'amic de Roque Guinart í a ne qui aquest havia escrit recomanantli D. Quijote. (...)
Cervantes va triar la festa de Sant Joan pera '1 viatje, recordant lo que va passar a Barcelona aquell dia. A D. Antonio Moreno '1 posa entre mitj dels infinitos caballeros que de la ciudad sobre hermosos caballos y con vistosas libreas salian. Y es que no era la festa de Sant Joan lo que produia esclusivament aquella animació; y va demostrar Cervantes recordarse del altre motiu quan fa dir a D. Antonio Moreno: Vuesa merced, senor D. Quijote, se venga con nosotros, que todos somos sus servidores, y grandes amigos de Roque Guinart."(15)
"Los tres dies que s' estigueren D. Quijote y Sancho ab En Roque Guinart, van correspondre als 21, 22 y 23 de juny, los precedents a la festa de Sant Joan.
Los tres espedicionaris se preparaven pera entrar a Barcelona; a n' aquesta ciutat no 's parlava mès que d' En Roca Guinarda, dels acords de la Diputació y de la embaxada al virrey, del 24 de juny de 1610. Essent la festa de Sant Joan la triada per Cervantes pera fer entrar a D. Quijote a Barcelona, va tenir ocasions de presentarlo ab la convicció de que aquelles festes se fèyen en obsequi de la seva persona. Ho diu al començar lo capítol LXII. D. Antonio Moreno fa surtir a D. Quijote a un balcó de casa seva, que donava a un dels millors carrers de la ciutat, y los muchachos como à mona le miraban. Y a continuació: Corrieron de nuevo delante de èl los de las libreas, como si para èl solo, no para alegrar aquel festivo dia se las hubieran puesto." (16)
"Y tots deyan en aquell que tinch dit venía a cavall y los feya donar a menjar Perot Rocha y es un home gran, magra, de gran bocha y pocha barba, los mostatxos refilats y aportaua dos padrenyals a la xarpa y no puch dir si eran de tres palms o de quatre perquè aportaua una capa de pastor roja abrigada y viu molt be les cularses de dos pedrenyals." (17)
"Y lo hu de dits homens que ere un home espigat, prim, flach de cara ab algunes rugues, ab pocha barba casi tirant a roig, qui portava un barret de molt bona talla ab unes plomes quem par ni havie una de vermella que li cubrien lo sombrero, que portava unes niitjes vermelles y vestit de un color que casi pardejava, de diversos colors, y en la dejus de la barba tenia un senyal o colp." (18)
Notes bibliogràfiques:
El Nacional.cat (1-5)
PEROT ROCA GUINARDA-SOLER I TEROL (6-16)
.jpg)
