Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 26 de setembre del 2021

ELS BRASILERS VOLADORS































Santos-Dumont va ser el primer home a enlairar-se a bord d'un avió, amb carcassa de canyes de bambú i impulsat per un motor. Tot i que alguns països consideren als germans Wright com els primers en aconseguir aquesta fita per l'enlairament que van realitzar el 17 de desembre de 1903, Santos-Dumont va ser el primer a complir un circuit preestablert, sota la supervisió oficial d'especialistes en la matèria, periodistes i ciutadans parisencs. El 23 d'octubre de 1906, va volar prop de 60 metres a una altura de 2 a 3 metres del sòl amb el seu 14-bis, al camp de Bagatelle a París. Menys d'un mes més tard, va repetir la fita davant d'una multitud de testimonis, recorrent 220 metres a una altura de 5 metres. El vol del 14-bis va ser el primer verificat pel club d'aviació més antic del món.



Hereu d'una família de pròspers productors de cafè es va poder dedicar a l'estudi de la ciència i la mecànica a París. Al contrari que d'altres pioners de l'aviació de l'època, Santos-Dumont deixava els seus descobriments en el domini públic i sense registrar patents.







Es tractava del primer vol d'un aparell més pesant que l'aire a Europa i possiblement la primera demostració pública d'un vehicle aixecant el vol pels seus propis mitjans, sense ser impulsat. El 14-bis va fer un enlairament autopropulsat, raó per la qual, 




Santos-Dumont és considerat per part de la comunitat científica i aeronàutica (principalment al seu país d'origen, Brasil) com el "Pare de l'aviació".




















El 23 de març de 1898 Santos Dumont va realitzar la seva primera ascensió  en un globus de 750 m³, sortint del Parc de Vaugirard a París i volant durant dues hores fins al parc del Castell de La Ferriere, recorrent aproximadament 100 km.

Santos-Dumont va començar a pensar en el problema de la maniobrabilitat i propulsió dels globus. Va projectar llavors el seu Número 1 variant amb una canya la clàssica forma esfèrica en una forma allargada com un cigar, inflat amb hidrogen i impulsat per un motor a gasolina. Santos-Dumont va dissenyar aquest prototip de manera que les aspes de l'hèlix del motor i el tub d'escapament no entressin en contacte amb l'hidrogen i produïssin una explosió.





























Santos-Dumont va continuar construint dirigibles: el Número 10 amb capacitat per a dotze passatgers. El Número 11 va ser un bimotor que a més tenia ales. El Número 12 era semblant a un helicòpter. El 1906, va realitzar experiències amb el Número 13 i aquell mateix any va construir el Número 14 que va utilitzar per realitzar els primers intents de vol amb el seu primer avió el 14-bis que inicialment s'enlairava acoblat a aquest dirigible. El 14-bis era un biplà amb configuració canard i propulsat per un motor de 50 cavalls. El pilot estava dret en una cistella de vímet recuperada del dirigible model 14.-



















La casa on va néixer Santos Dumont, situada al municipi de Santos-Dumont (Mines Gerais), a 240 km de Belo Horitzonte i 220 km de Rio de Janeiro, va ser transformada en el Museu de Cabangu, dedicat a la seva persona i obra. També existeix un petit museu sobre la seva vida i fets a la ciutat de Petrópolis, on Santos-Dumont tenia una casa.
El principal aeroport de Rio de Janeiro duu el seu nom.





































Recents investigacions han demostrat que el 8 d'agost de 1709, el sacerdot brasiler Bartolomeu de Gusmao va fer la primera demostració d'ascensió aèria amb globus d'aire calent no tripulat en la Casa d'Índies de Lisboa, davant la cort del Rei Juan V de Portugal. Va Ser perseguit per la Inquisició per hechicería.

Les primeres ascensions, universalment admeses, van ser portades a terme pels germans Montgolfier. Joseph i Étienne Montgolfier vivien en Annonay (França), on posseïen una fàbrica de paper i van realitzar els primers experiments amb globus l’any 1782 inspirats per l'observació de l'ascensió del fum de les xemeneies. El 4 de juny de 1783 els Montgolfier van portar a terme la primera exhibició pública de la troballa en la seva ciutat natal. El globus, no tripulat, fou un sac esfèric, fet de lli i folrat de paper, d’uns 11 metres de diàmetre i un pes d'uns 226 quilograms i que s’enlairà uns 1830 metres d'alçada. Els Montgolfier van ser convidats a realitzar una demostració davant la cort de Luís XVI en el Palau de Versalles el 19 de setembre en la qual es va lligar una cistella al globus en la qual havia un xai, un gall i una oca, els primers viatgers aeris, que no varen patir cap dany. Aquests globus inflats mitjançant aire calent, que al refredar-se descendien, van començar a tenir la denominació de “montgolfiere” o “mongolfiera”.

A Espanya, la primera ascensió no tripulada la va portar a terme Agustín de Betancourt y Molina, fundador de la « Escuela de Caminos y Canales », davant la Cort Real, el 28 de novembre de 1783.

Jacques Alexandre César Charles va crear poc després els Montgolfier, un globus totalment diferent inflat amb hidrogen, gas descobert per Henry Cavendish en 1766, que s'obtenia al barrejar àcid sulfúric amb llimadures de ferro, i que era molt inflamable, el que feia bastant perillós l'artefacte. El 27 d'agost de 1783 a París, el “Globe” de Charles, construït amb tela fina i recoberta de goma per a impedir que escapés el gas, va romandre en l'aire durant 45 minuts i aterrant a una distància de 25 quilòmetres on uns pagesos van creure que es tractava d'un enginy del diable i ho van destruir.

Després de l'èxit del 19 de setembre, els germans Montgolfiere van dissenyar una nova “mongolfiera” per a ser tripulada per éssers humans. El 15 d'octubre de 1783, el francès Francois Pilatre de Rozier va ascendir a 26 metres durant 4 o 5 minuts. El 21 de novembre d'aquest any Rozier i el Marquès d’Arlendes van ser els primers homes que portaren a terme un llarg vol lliure amb un globus elevant-se fins a 1000 metres d'alçada volant durant 25 minuts i cobrint una distància de gairebé 10 quilòmetres.

Jacques Charles, per la seva banda, va perfeccionar els seus globus d'hidrogen al costat dels germans Robert amb un mètode per a engomar la tela de seda fent-la completament impermeable i permetent dur a bord éssers humans. Així, l’1 de desembre de 1783 Charles i un dels germans Robert varen ser els primers homes que volaren en un globus d'hidrogen, des de Paris en un vol de 43.5 quilòmetres de distància en una mica més de dues hores, arribant a una alçada de 3000 metres. En aquesta ascensió Charles va mesurar la temperatura de l'aire a diferents alçades, així com les variacions que sofria la pressió barométrica.







El 12 de maig de 1902 l'aeronauta Augusto Severo d'Albuquerque Maranhão i l'enginyer Georges Saché van pujar a bord del dirigible semirígid Pax, que Severo havia dissenyat, a Vaugirard, París.
Aquest va ser el segon dirigible de Severo. Havia dissenyat i construït una nau més gran, Bartolomeu de Gusmão, vuit anys abans al Brasil. Havia estat destruït pels vents ràfecs. Després de reunir prou diners per construir un nou vaixell, va anar a París, França. El seu nou dirigible era un tipus semirígid de quilla i biga. El sobre era de seda, però una estructura de bambú li donava certa rigidesa.







L'embarcació feia aproximadament 30 metres (98,4 peus) de llarg i 12,4 metres (40,7 peus) de diàmetre. El volum de gas hidrogen utilitzat per a la flotabilitat era d’uns 2.330 metres cúbics (82.283 peus cúbics). A sota es va suspendre un telecabina.










Tot i que havia planejat alimentar l’embarcació amb motors i bateries elèctriques, el temps i els diners van obligar Severo a substituir per motors de combustió interna. Pax va ser propulsat per dos motors Société Buchet, amb un motor de 24 cavalls de potència que conduïa un hèlix de 6 metres (19,7 peus), de dues pales en una configuració empenyedor a la part posterior i un segon motor de 16 cavalls de potència que conduïa un 5 metres (16,4 peus) ) hèlix en configuració de tractor a la part davantera del dirigible. Les hèlixs giraven a 50 r.p.m.










Augusto Severo havia dissenyat les seves aeronaves amb un nou mètode que augmentava la seva estabilitat en vol. La góndola, en lloc de ser suspesa per cordes o cables, estava rígidament fixada al sobre amb una estructura de bambú. Aquesta estructura continuava a l’interior de l’embolcall de davant a darrere i formava un trapezi. Això va evitar l'oscil·lació habitual amb una disposició més flexible.














Es va comprovar que la capacitat d’elevació era petita i, per tant, es van augmentar les dimensions fins a 30 m de longitud i 12,4 m de diàmetre. 







A més, es va omplir amb l’hidrogen més lleuger perquè el globus pogués suportar el pes dels dos ocupants i es va utilitzar llast. 





En un experiment realitzat el 4 de maig, deu homes van haver de subjectar-la amb una corda de deu metres mentre les hèlixs estaven en funcionament. Una segona prova el 7 de maig va mostrar, com en l’anterior, el bon funcionament dels diferents mecanismes.






Malauradament la cosa no va acabar bé. 

Amb bones condicions meteorològiques, van esperar durant la tarda de l’11 de maig, fins a les 5:00 del matí de l’endemà. Tots dos van començar el viatge de París a Issy-les-Moulineaux. Després de l’enlairament reeixit, un dels motors es va aturar a uns 400 m d’altitud, seguit d’una explosió.



Sobre el desastre, Georges Méliès va dirigir el curtmetratge La Catastrophe du ballon "Le Pax", que ara es considera perdut.-





 Les restes de l'avió van caure a l'avinguda del Maine. Aquest accident va provocar la mort d'Augusto Severo i Georges Saché.



La notícia va ser un xoc per a parisencs i brasilers, especialment al nord de Rio Grande do Sul. De seguida, el Paris Air Club va informar que pagaria l’enterrament de Severus i el mecànic Sachet, i també va demanar permís per construir un monument al lloc d’enterrament.

Fins que va tornar al Brasil, el cos d'Augusto Severo va romandre embalsamat i embolicat en un tros de seda, un romanent del globus. Encara el 17 de maig de 1902, la Intendència Municipal va decidir crear la plaça Augusto Severo i un comitè va començar a aixecar fons per a una estàtua.

Font: Portal Grande Ponto













La història d'aquests dos grans  pioners de l'aviació brasilera i mundial són la cara i la creu, amb un  final que sabien podia succeir, però gràcies a tots ells, en hi han moltíssims més, els avions, avui dia, són força més segurs que aleshores.
Santos-Dumont es va suicidar el 23 de juliol del 1932, als 59 anys. Patia esclerosi múltiple i al veure com els avions del seu país eren utilitzats per matar en la guerra civil brasilera segurament el va decidir a fer-ho.








Fonts:

























dimarts, 24 d’agost del 2021

En Peius té la grip



"La grip o  influenza s'estenia per tot Europa, feia mesos. En les últimes setmanes, una quarta part de la població de París estava sent en major o menor mesura afectada. Cada setmana morien més de 2000 persones dels 3.300.000 habitants de la ciutat.

No obstant això la fira d'any nou i els grans espectacles seguien aliens a l'epidèmia ...

A la segona setmana de 1890 els casos van començar a remetre. Molts parisencs, sense estalvis ni feina, van haver de recórrer a la caritat durant un temps."

"Finalment el grup de catalans també va agafar la grip i van haver de fer llit. Ramon Canudas no acabarà d'recuperar-se i morirà a Sitges el 1892 a causa de la tuberculosi. Ramon Casas, molt debilitat, va tornar a Barcelona." i evidentment, en "Peius", ens va agafar la grip.




Així comença la carta que Pompeu Gener i Babot va publicar a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa de l'any 1891 (pàg. 61) escrita en el París del 1889, havent acabada l'Exposició Universal. 





Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, 1891.

"parlava de la nostra llengua i de Catalunya en to humorístic per a burlar-se dels intel·lectuals arcaistes que aspiraven a resucitar el català medieval que ell coneixia tan bé com aquests, tal com va demostrar escrivint la seva coneguda paròdia "Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent", imprès en lletra gòtica i en paper d’ estrassa, "







La magnífica Exposició Universal de París va acabar el 12 de novembre. L'havien gaudit més de 32 milions de visitants. A la setmana, al Camp de Mart no quedava pràcticament cap instal·lació. Es pretenia crear una gran zona verda per a esplai dels parisencs.









Ens diu Rafael Moragas: 

" En lo que rezumaba originalidad era en lo exclusivamente suyo, en sus ocurrencias y absurdidades, en su vivir cotidiano y en la suma de todos los elementos de composición que, sin escrúpulo, recogía aquí y allá."
" En Pompeyo Gener, después de la imaginación venía el estómago. (...) Era tragón con visos gargantuescos.
Gourmet y gourmand, vaso bien medido, bandullo repleto y apetito en movilización permanente. En eso si que podía competir con el mismo Curnousky, príncipe de los gastrónomos contemporáneos. Si, en París, no perteneció al "Instituto Antropológico", en otras razones por no existir tal Instituto, pero perteneció a aquellos institutos gastronómicos que se llamaron "Club des Cent" o la "Assotiation des gastronomes regionalistes"y aun es posible que alguno lo elevara a miembro de honor."



"La característica de Pompeyo Gener era ésta:
el ser embustero. Superamos el calificativo de imaginativo para adoptar ese de embustero, como él amplificaba todo cuanto narraba, ya que la exactitud le era negada a pesar de pretender pasar como científico."

El que a mi m'interessa destacar aquí de Pompeu Gener és precisament aquesta anècdota vital, tal com ell l'explica. Amb les seves paraules sinó es perd part de la seva originalitat. Em fa gràcia a mi i segur que també als seus contemporànis.  En som molts els que expliquem acudits dolents, però en Peius tenia una gràcia especial. 

Comencem: 
Amich aymat: (I)
temps fa arribat
so en est pais
que ha nom Paris;
vila tan gran
com no n'hi han,
ont hi fa fret,
pluja é ventet,
é temps boirós
é nigulós,
és cau la neu
per mor de Deu,
que si glassa
en una plassa
cascun cavail
va cap per vail
é es fa un embús
en un Iesus
d'homes és besties
ab grans molesties.



Dibuix de Carlos Úrbez Cabrera, reproduint una escena de la Plaça de Catalunya de finals del segle XIX. L'artista inclou diversos intel·lectuals: el metge i polític Dr. Robert a peu i saludant una dama, i el cotxet de Mr Morris, que sembla que era molt popular. A l'esquerra, l'escriptor Apel·les Mestres, el comediògraf i periodista Albert Llanas i el també periodista i bohemi Pompeu Gener (àlies 'Peius'). Font: llibre "El fanal de gas. Testimoni d' una època, 1842-1966".


(II) En est pais,
en un terç pis,
malalt ne so
ben de dabó.
Ne so atrapat
empestifat
aire dolent,
ponsonyós vent
que febra forta
dona, é ne porta
mal de cap gran
del botavant,
dolor als ossos,
als xichs é als grossos:
fins l'espinada
sembla trencada
é cal suar
é s'empipar,
que ja t'dich jo
que n'hi ha un vagó.





(III) Aquesta pesta
que l' mon infesta
é que s' propaga
com grossa plaga,
Deu que l'entengue,
ne dihuen dengue,
tambe grippa
perque encostipa;
noms é res mes,
no n' saben res.


(IV) Jo sols ne sé
que de luny vé.
En Oriental
Septentrional
fort freda terra,
en temps de guerra
córren uns crachs
nomnats cossachs.
Son uns soldats
fort mal carats
grans cavailhers,
tots putiners
é plens de polls
fins als genolls,
car no s'pentinen
ne calent dinen,
sols menjen sev
¡mare de Deu!
Donchs aquets bruts
grans porchs fumúts
crian tal pesta
que l'mon infesta.
¡Valents bacons
los septentrions!



(V) Dihuen Doctors
rebuscadors
que lo fort fret
fa el mal aquet.
Altre buscaire
diu que ho du l'aire
ab uns cuquets
remenudets,
fins com la pols,
que n'hi ha mols
en una engruna,
é quan la Lhuna
los hi ve bé,
tot de plé plé
la gent agarren
é 'ls espatarren
é 'ls recargolen
é  'ls apiolen
é  'ls fan patir
é parterir;
tant los apreten
que tussen, peten,
de color muden
suen é puden; 
sempre moventse
del cap dolentse
criden, s'estiren,
tomben é giren
é fins pantejen
é garguellejen
é pus s'ofeguen
é molts reneguen:
fant esternuts:
ja están perduts.


(VI) Ara os diré
lo que cal fé
pera curarlo
é no agafarlo,
que aquesta nit
assó m'a dit
un doctor Rus
pas gamarús,
hom fort sabent
é molt prudent.
Donchs, ara ojatz
é practicatz:
Primerament
cal'nar calent;
menjar en gran
peix de l'Occean,
é saucissons,
é carn vermeilha;
(pas d'escudeilha,
que s'enfigassa)
menja ab mostassa
grosses costeilhes
à les graeilhes;
é beu bon vi
Xerez del fi,
rom, é aiguardent,
no del dolent
sinó del bo,
qu'es molt milló;
é pren café;
no prenguis the,
caldo cotxino
que fa molt xino.
Quina ó quinina
qu'es droga fina
també pendrás,
no pas pel nas.
Creu mot per mot:
riute de tot
Papa, Rey ú home;
fes sempre brome;
pus qu'esta pesta
fuig de la festa,
é s'est ben vist
que sols al trist
pobre mesquí
que no'n beu ví
sol atacar.

¡Que vos apar!






Dibuix tret d'una "Esquella de la Torratxa" 1889 en qué es fa una comparativa entre l'alçada de la Torre Eiffel i el skyline de Barcelona.




(VII) Diheu als amichs,
als grans é als xichs,
que per Nadal
menjian bon gal
ab turronada
é neularada,
que prest vindré
en estant bé,
per saludarlos
é abrassarlos,
é ab ells ben beure;
doncs á reveure
ab alegries
dintre pochs dies.

                 Amen.




















En Peius no es va morir de grip aquell any, es va curar i tornà a la seva estimada Barcelona on encara li quedarien moltes aventures per viure :













PD: Tota similitud amb la pandèmia actual és pura coincidència 




Fonts: 



Vida anecdòtica de Pompeius Gener

"Cuarenta años de Barcelona" de Luís Cabañas Guevara (1944) 

"Per ell mateix" d'Artur Bladé Desumvila sobre records de Francesc Pujols i Morgades