Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 11 de juny del 2018

Eduardo Marquina i els seus pecats de joventut

A l’escriptor Eduard Marquina i Angulo (Barcelona, 21 de gener, 1879-Nova York, 21 de novembre, 1946) el sorprengué la Guerra Civil a Buenos Aires (Argentina) i postulà eficaçment a favor del bàndol franquista i publica un llibre de poemes titulat ‘Por el amor a España’. L'agost de 1938 retornà a la llavors nomenada ‘zona nacional’, i el novembre del mateix any a Burgos fou nomenat president de la Junta Nacional de Teatros y Música. 
President de la Sociedad General de Autores de España i elegit acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola el 1939. A l'any del seu ingrés en la Reial Acadèmia estrenà el drama en vers La Santa Hermandad i el 1941 apareix la seva obra ‘Los tres libros de España’, en el que fa un resum històric de la vida civil i política de les idees i sentiments públics. 
El 1943 se li atorgà la insígnia de l'Orde d'Alfons X el Savi i el gener de 1946 l’Ajuntament l'imposava en un solemne acte la Medalla d'Or de Barcelona. Poc temps després era anomenat ambaixador extraordinari per assistir a la cerimònia de presa de possessió del president de la República de Colòmbia, i complida aquesta missió, visità altres repúbliques hispanoamericanes, en les que hi donà conferències i recitals poètics. Després es traslladà als Estats Units, on sofrí una pulmonia estant a Nova York, i quan es trobava en franc restabliment mori d'una afecció cardíaca. El cadàver fou portat i l'enterrament a Madrid, amb honors d’Estat pel franquisme.








Aquesta és, molt resumida, la seva biografia oficial on es pot veure que Marquina es convertít en la nineta dels ulls del franquisme a partir de la guerra civil.


De fet,com veieu, a l'any 1927, fou l'autor de les primeres  lletres que va tenir l' himne espanyol. El fet de ser català  i també potser els seus pecats de joventut van fer que aquestes lletres no prosperessin.



 Però hi ha un abans i un després  a partir del 1901, entre la seva obra de joventut  aqui a Barcelona i la que va fer  arran del seu establiment a Madrid el 1902 i  definitivament amb la familia el 1906-1907.

És el que Marta Palenque (1) en el seu treball "Eduardo Marquina en la revista Pèl & Ploma. El maquillaje de un tiempo de juventud" anomena:  " els seus pecats de joventut. Els anomena així perquè  en les seves obres completes (1944), Marquina, es va ocupar prou  bé de que aquest període primerenc  de la seva obra restés  prou amagat.



Retrat al carbonet sobre paper d'Eduardo Marquina i Angulo fet per Ramon Casas entre el 1897-1899.



Eduardo  Marquina es va casar amb Mercedes Pichot, germana del pintor  Ramon Pichot, que li va fer aquest retrat a l' oli.



Retrat d'Eduardo Marquina, fet per en Ramon Pichot, aparegut en "Pèl & Ploma" nº 77  el 1 de juny del 1901.






"En Flandes se ha puesto el sol" obra de teatre en vers de Eduardo Marquina de l'any 1910. 


Edició de les seves obres completes de l'any 1944.




















Fotografia d'Eduardo Marquina ja en la seva etapa de maduresa.


















Publicat per Eduardo Marquina a "Joventut" el 10 de maig del 1900. En català.


Continuació de la mateixa publicació amb la signatura de Marquina que sempre signava així: E. Marquina.



Poema de Marquina publicat a "Catalunya Artística" el 14 de juny del 1900. En català.




Poema de Marquina "Els arbres" publicat a "Pèl & Ploma" nº 53 el 1 de juny del 1900. En català.


Subscripció per oferir una VINYA D' HONOR a Marquina en ocasió de publicar el seu volum de "Las vendimias". 

Veiem com els redactors i amics seus de "Joventut" i de "Pèl & Ploma"aportaren ajudes económiques per  ajudar-lo. La llista és molt significativa. 

Publicada en el nº 54 de "Pèl & Ploma"  el 15 de juny de 1900.
























Setmanari Joventut (10/5/1900) pàg 207. 
Com a rebuda al jove poeta i escriptor català Eduard Marquina (1879-1946), recentment tornat de Madrid,les colles de Joventut i de Pel & Ploma, constituits en un grup anomenat per ells "supernacional", organitzaren un sopar en els soterranis del Cafè Continental , una festa gastronòmica en honor de Marquina i servida per en Josep Ribas de forma magistral com sempre.
Las Odas d'en Marquina foren el motiu primordial del literari sopar. La cordialitat que li demostraren tots estava fora de qualsevol dubte.



























Publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 el 15 de juliol del 1900 en format esquela.

Aquí comencen els desaires sobre Eduardo Marquina, o al menys, així ho debí sentir ell. Set mesos després el 15 de febrer del 1901, en el nº 70, es despatxà a gust dins la mateixa revista sobre tots aquells que el criticaren.

Segons Enric Gallén a la HDLC, tomo VIII, pàg 441-442, el fracàs del Teatre Líric Català  fou degut entre altres factors i segons la premsa de l'època a  " (...)  la manca d'ajustament entre el text i la música (...) en segon lloc, la pobresa literària dels textos (...) i per últim, la lamentable actuació dels intèrprets."

Cal recordar que, seguint a Gallén, que la creació del Teatre Líric Català el gener del 1901, sota els auspicis d'Enric  Morera i la direcció literària d' Ignasi Iglésias, nasqué de la ferma voluntat de contrarestar la implantació del "género chico" que blasmat, entre altres, per Joan Maragall i, en conjunt, per la intel.lectualitat catalana, omplia els escenaris del centre de Barcelona. L' experiència instal.lada en el Teatre Tívoli tingué escassa fortuna i no aconseguí
en cap moment engrapar el públic, tot i que, en conjunt, les obres presentades fossin d'inspiració literària i musical plenament catalanes.

Està clar que totes aquestes crítiques no van agradar gens  a Eduardo Marquina i durant aquests set mesos i fins arribar a l'article d'Emili Tintorer del 21 de febrer a "Joventut" alguna cosa va canviar profundament en ell. 






Poema, en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 56 del 15 de juliol del 1900.








Article literari, en català, de Marquina a "Pèl & Ploma" nº 57 del 1 d' Agost del 1900 sobre la estrena al Teatre de Catalunya , El Dorado, de l'obra de José Echegaray "El loco Dios". Article en el que no el deixa gaire ben parat.

Poema "Les Planes", en català, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 59 del 1 de setembre del 1900.






Nota publicada a "Pèl & Ploma" nº 60 del 15 de setembre del 1900, en la que els seus amics de redacció es planyen de que Marquina no pugui anar amb ells a París a causa de la seva malaltia.










Pèl & Ploma ,des de París, publicà aquest article en el nº 61 del 1 d'octubre del 1900. 







El dedicà el mateix Miquel Utrillo al "estimat amic E. Marquina"








Article, en català,  de Marquina publicat a "Pèl & Ploma"  nº 62 del 15 d'octubre del 1900 sobre el drama d' Henrik Ibsen  "Quan ens despertarém d'entre els morts" (1899) que va ser la seva darrera obra publicada.











Continuació de l'article.








Nou article de Marquina, en català, publicat a "Pèl & Ploma" nº 65 del 1 de desembre del 1900.






L'article es basa en "Visions i Cants" de Joan Maragall.


















Publicat a "Pèl & Ploma" nº 66 del 15 de desembre del 1900.

"Paraulas de Bar" és un fragment del drama líric "Emporium" amb música d' Enric Morera i amb lletres de M. Utrillo i del mateix Marquina.
























Article de Marquina, en català, sobre l'obra de Pompeu  Gener "Inducciones" publicat al nº 67 de "Pèl & Ploma" del 1 de gener del 1901.




Continuació de l'article crític de Marquina.









Article, en castellà, de Marquina publicat a "Pèl & Ploma" nº 70 del 15 de febrer del 1901 sobre el Teatre Líric Català.   

Aquí és on Marquina explota definitivament contra els detractors  del Teatre Líric i argumenta una contracrítica tractant-los de puretes, intransigents i dèspotes.

Està clar que quan un està emprenyat l' idioma matern és el que et surt de dins i en el que et pots defensar millor. Normal.














Val la pena llegir-lo tot. Hi ha un abans i un després d'aquest article, i en Marquina ho debia saber. El 1 de juny d'aquest mateix any publicaria la seva darrera col.laboració a "Pèl & Ploma".





Cançó de la Por, en català,part de la seva obra "El Llop-Pastor" publicada en el mateix múmero 70 de "Pèl & Ploma" del 15 de febrer del 1901.



























Forta crítica d'Emili Tintorer a "Joventut" sobre l'obra de Marquina " El Llop-Pastor" el 21 de febrer del 1901. La rematada final.





















Article, en català, sobre una obra de Toltoi, publicada a "Pèl & Ploma" nº 71 del 1 de març del 1901.








Poema de Marquina, en català, "Cants dels firaires de Sant Ponç"publicat a "Pèl & Ploma" nº 76 del 15 de maig del 1901.

































Article de Marquina sobre Jacint Verdaguer, publicat en català, en el nº 77 de "Pèl & Ploma" del 1 de juny del 1901.















Darrer poema publicat per Marquina a "Pèl & Ploma", "Del espadat al mar", en el mateix nº 77  del 1 de juny del 1901. Aquest poema, no em sembla aliè, potser són suposicions subjectives meves, al seu estat  personal i anímic. cal llegir-lo.



















És evident que que després de marxar cap a Madrid moltes coses van canviar en Eduardo Marquina, la llengua la primera, aquella en la que va escriure durant tota la seva etapa catalana i de la que després renegaria en varies ocasions dient fins i tot que en prou feines coneixia el català, quan, com hem vist, menys una, tota la seva feina a "Pèl & Ploma" està escrita en llengua catalana.
En segón lloc, la seva ideologia, passaría d'uns postulats, a Barcelona, propers a la rebel.lia i a la revolució social  amb una actitud combativa i regenaracionista a una ideologia totalment conservadora i franquista.

Pensem que Marquina, en la seva etapa catalana, i encara que no va militar mai en cap partit polític, va combregar de les idees anarquistes i socialistes.
La seva obra posterior a la seva marxa a Madrid és prou eloqüent pel que fa al gir de 360 graus que va fer el seu pensament. 

El que reflexa el treball de Marta Palenque, sobretot, és, la gran absència d'aquesta etapa prohibida en tots els estudis publicats sobre Eduardo Marquina. Ni el mateix Marquina en parlava, ni els seus editors els hi convenia de parlar-ne degut al moment històric que es vivia a Espanya. És per això que els anomena "els seus pecats de joventut". 

Però el que és també evident, és que no era per por a la repressió degut al seu passat esquerranós a Catalunya, sinó perquè s'havia produït un canvi gradual però profund en la seva manera de veure les coses, un canvi ideològic.

De res ja valien totes aquelles mostres d'afecte dels seus amics de "Pèl & Ploma" a la terra on va néixer. El fracàs del Teatre Líric Català i les respectives crítiques, segurament constructives, sobre la seva obra  "El Llop-Pastor", segurament el van ofendre, potser fins i tot humil.liar.
No hi ha res pitjor que una persona ofesa o humil.liada perquè desprès renegui dels seus origens. En coneixem molts avui dia.

"Pèl & Ploma" publicà en català, castellà i francès, sense cap restricció, i s'obrí a totes les tendències literàries de moda a Europa en aquell moment. La llibertat de pensament era un dogma. El catalanisme de "Joventut ja seria un altre cosa per Marquina:


"(..) Fracasado ?
-No, con el propósito de hacer alguna obra de consistencia para volver con ella...
Pero mi vida en Barcelona no era posible. Yo he sido siempre anticatalanista  furibundo.... No agradaban estas ideas mias a muchos paisanos, y entonces, un poco triste, abandoné por segunda vez Barcelona (...) y me encontré por segunda vez en la Puerta del Sol" ( Entrevista publicada a La Esfera el 18/3/1916)

Està clar que tot és vell i foradat.-



Notes: 1- Marta Palenque Sanchez, catedràtica en Literatura Espanyola  de la Universitat de Sevilla.





















dilluns, 21 de maig del 2018

VIEJO TOPO, OZONO, AJOBLANCO: JO TAMBÉ HI VAIG CREURE

El Viejo Topo és una revista cultural i política espanyola, editada entre 1976 i 1982 i des de desembre de 1993 fins a l'actualitat.

Primera Època: de 1976 a 1982: Va arribar als 69 exemplars, més edicions monogràfiques amb numeració independent.
 És la seva etapa més important, ja que es va convertir en un èxit de vendes i en va ser  referència del pensament d'esquerra a l'Espanya de l'època. 

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària) impulsà el llançament de la publicació barcelonina El Viejo Topo. Les seves cares visibles eren Miguel Romero a Madrid, Pau Pons a Barcelona o Joxe Iriarte Bikila a Euskalherria.

La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) fou una organització política d'àmbit de l'Estat espanyol, fundada el 1970, sorgida del grup català Comunismo i militants del Frente de Liberación Popular i del Front Obrer de Catalunya. (Wikipèdia)

Com veiem, tots els canvis comencen per Catalunya, exactament com ara.-
En la seva primera etapa va ser un intent de gent jove que van intentar aprofitar el buit que es va produir en vigílies de la mort de Franco i que va durar fins a la instauració de la democràcia parlamentària.  El Viejo Topo també és una editorial.  Els seus fundadors van ser Claudi Montañá, Josep Sarret i Miguel Riera, actualment està dirigida per Miguel Riera.


Segons el record personal de Francisco Fernández Buey, quan el 1976 va aparèixer a Barcelona el primer número d'El Viejo Topo, els  seus col·laboradors i els seus lectors, identificats amb l'esquerra antifranquista que havia protagonitzat la majoria de les mobilitzacions sociopolítiques de la dècada, tenien el ànima dividida. 
D'una banda, desitjaven i propiciaven una ruptura radical amb tot allò que havia representat el règim de Franco, tant en el pla polític com en el cultural. D'altra banda, temien la reacció immediata del que llavors es va dir el búnquer, és a dir, dels sectors d'ultradreta directament vinculats al que havien protagonitzat nombrosos actes de violència contra llibreries, publicacions, persones i organitzacions de l'esquerra política i sindical . De manera que el desig d'una ruptura radical es veia obstaculitzat per la presència activa d'una reacció que adduïa, una i altra vegada, l'espectre de la 
guerra civil.










En el període inicial de la Transició des del franquisme, El Viejo Topo compartia amb les revistes Triunfo i Cuadernos para el Dialogo algunes de les característiques contradictòries que defineixen a les institucions heterogènies dins el camp cultural, facilitant la comunicació entre universos diferenciats. 
del medi ambient. (Wikipèdia)











Però també es distingia d'aquestes últimes: mentre les revistes clàssiques estaven fortament identificades amb l'oposició anti-franquista semblaven, en certa manera, incòmodes a l'Espanya de la transició, El Viejo Topo presentava unes senyes d'identitat que s'adaptaven perfectament als nous aires portats per la defunció del franquisme. 
Al fragmentat espai del subcamp llibertari, per tant, El Viejo Topo es va convertir en talaia privilegiada des d'on es van expressar les filosofies llibertàries i els nous moviments socials, incloent el pacifisme, el feminisme i els defensors del ecosistema. (Wikipèdia)









M'he detingut aquí, en aquest article publicat a "Viejo Topo" del 17-2-1978 per fer constar el moment convúls i de canvi que patien les esquerres arreu d'Europa en aquell moment. La nostra per suposat que també.
Tenia pensat, en un principi, fer una entrada purament testimonial del que van ser aquestes revistes i el que van representar  per aquell moment de transició democràtica. De fet això ja està fet.
 Però no m'he pogut estar, veient els moviments polítics de les nostres "esquerres" actuals, de fer alguns comentàris personals de caire sociopolític. No és la meva especialitat, però, al haver viscut aquest període històric, em veig  amb el dret de poder-ho fer.

Me'n recordo perfectament que quan vaig fer la "mili" en el CIR 14 de Palma de Mallorca (1976-1977) es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya ( 15-6-1977), i el 29 d'octubre del 1977, estava jo i els meus companys, vestits amb roba de paisà, participant en la gran manifestació a Palma  a favor de l'Autonomia de les Illes Balears. 
Hi havia por en els estaments militars del que podia passar el dia de l5 de juny i ens tenien constantment en alerta i entrenats  per acudir amb armament allà on calgués. No cal dir, que ni ens deien perquè, ni que tampoc vam poder votar aquella vegada. 
Encara que ho tenien tot vigilat i controlat, així ho devien pensar, no era pas cert del tot.

Em devien veure amb cara de bona persona o de molt innocent perquè  dos o tres dels meus companys de caserna ( Intendència) al cap d'un temps d'estar allí em van proposar de llogar un pís amb ells  al centre de Palma i compartir despeses. Res anormal, per ara, si nó fos que aquests companys eren militants del LCR  i  van fer servir el pis com a pis franc on emmagatzemar tota la propaganda , il.legal en aquell moment,del seu partit. Al SIM (Servei d'Intel.ligència Militar) se li havia escapat alguna cosa.  Això que tenien infiltrats seus en totes les casernas .Els primers "Viejo Topo" de la meva vida, els vaig veure allà. En Francisco Prados de La Escosura (Madrid) i en Guillem Mateu Domingo (Sabadell) van ser dos d'aquests amics. Jo en aquells moments no n'era prou concient del perill que això em podia comportar. I si, a poc a poc, jo també hi vaig creure en aquella "transició" cap a la Democrácia Espanyola.
Je m'acuse.





























Ozóno és el nom d'una revista cultural espanyola publicada entre els anys 1975 i 1979. Va formar part en la difusió de la contracultura i l'underground a Espanya juntament amb altres capçaleres com Ajoblanco o Star durant la Transició Espanyola.

"Ozono nace, como su mismo nombre indica, con el deseo de purificar lo purificable, de oxigenar lo oxigenable y de ambientar lo ambientable. En el tinglado musical este de nuestros pecados, y en algún que otro tingladillo más. Los siglos dirán si cumplimos esta función “histórica”. Si así no lo hacemos, que el porvenir nos juzgue (es broma)."





Posava un especial èmfasi en bandes de l'exterior del país, la publicació traduïa lletres i publicava fotoreportatges amb un gran disseny sobre els artistes de l'època. Publicant molts dels números de forma bilingüe amb la intenció d'obrir mercat a l'exterior. Encara que també va conrear els altres camps culturals com la filosofia, l'audiovisual, el teatre o la literatura. Eren nombrosos els reportatges i monogràfics així com les entrevistes.
















Ozono va realitzar una gran tasca en la difusió de la cultura prèviament censurada al franquisme durant els primers anys de la Transició. Dit afany de recuperar el temps perdut es veu en moments com en la publicació de les lletres de totes les cançons del nord-americà Bob Dylan o en la publicació de nombrosos articles en profunditat sobre músics de dècades passades que no van arribar a penetrar del tot a l'Espanya de Franco.


El 1979, argumentant raons econòmiques per les quals la revista no podia seguir publicant, va tancar al desembre de aquest any. Alberto González Calero ho resumia de la següent manera:

«Lamentamos profundamente», se dice en la citada nota, « que esos hechos hayan provocado la pérdida de un medio de expresión cultural y crítico, que confirma el desinterés de la sociedad española y la inoperáncia de los medios oficiales». (Wikipèdia)



















Je m'acuse de creure-hi, en aquells valors neixents, de tot tipus, com es veu en els sumaris d'aquestes revistes, protagonitzats per gent d'esquerres, diverses, en aquella Espanya del 1977. 
Ara, 2018, amb el cabell blanc i unes quantes dents menys, que en resta de tot això?, d'aquell projecte comú entre tots els pobles d' Espanya que semblava que podia néixer entre nosaltres? 

On són tots aquells intel.lectuals d'esquerres que omplien aquestes pàgines d'articles sobre teoria política? 

Els hi parles de Llibertat, la llibertat d'un poble que demana fer el seu própi camí, aquella famosa paraula que abans idolatraven, i xoquen amb la Una, Grande i Libre de la que fugien com la pesta quaranta anys enrera. Si, je m'acuse !!


























Incongruències del destí.-







Si n'erem d'esquerres !! 

I a Cuba també. 








Lloem a la República i a les dones de la República, ni que sigui a Portugal.-









Aquí queda la Utopia del Maig del 1968.-



















Aquest artícle és perfectament aplicable ara mateix, no avancem !



Els videos del final són obligatoris de veure, per la seva claredat i per entendre el fons d'aquesta entrada, plena de personalismes d'un vell que esperava alguna cosa més de les nostres pobres "esquerres". M'acuse també d'haver votat puntualment, el partit de Pedro Sanchez. 





























































BASTA       Video a Vimeo.com  d'una noia amb esperit crític, no tot està perdut.