Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 24 d’octubre del 2012

JOVENTUT: Enterro de Mossèn Cinto Verdaguer nº 123 ( 19-06-1902 )












"Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L'havien portat, amb l'excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vila Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l'altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca, i que la gent s'anava comunicant arreu, a cau d'orella. 

La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, amb una passió com el nostre poble no l'havia sentida encara mai per un senzill home de lletres, ja era una figura mitològica. El seu caire sacerdotal i la lluita dramàtica que havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres. Un altre menys fort n'hauria sortit esclafat. Però, passada la tempesta, esmorteïts els orgulls i retornat aquell pobre capellanet fabulós a la penombra de l'altar, com un modest beneficiat de Betlem, que vivia modestament en un tercer pis del carrer d'Aragó (avui ja no existeix la casa), entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, de tot l'esdevingut en quedava tan sols, avivada pels anys i les xacres, la resplendor misteriosa del geni.

 Per això, quan va córrer la veu que mossèn Cinto estava greument malalt, que mossèn Cinto es moria, tot Catalunya tornà a girar els ulls vers ell. I ensems tot Catalunya, en saber que l'havien dut a morir en un lloc amagat, darrera la cresta de Vallvidrera, es tornà a emplenar de rumors i a dividir en dos bàndols.

 Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta. I com si el fet, enlairant per damunt del nostre món petit l'enorme figura –tel qu'en lui même enfin l'eternité le change–, els fes emmudir a tots, posant-los un sanglot a la gola, les passions encontrades caigueren altre cop, i Barcelona, Catalunya en pes, sols tingué esma per a fer-li un enterrament a la mida de tot el nostre poble. 

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys cinc-cents versos de memòria. Al col·legi dels Jesuïtes, on acabava  el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura catalana, antiga o moderna, no ens l'ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d'una edició de L'Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, delCanigó (totes dues amb el text en català encarat a la traducció en prosa), fins a lesFlors del calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzilla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vegades i encara avui m’encisa profundament, com el pa arcaic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa." 

("L'enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902", del llibre Tots els camins duen a Roma de Gaziel )









 " Quan més s' esborra
 l' Home,més s' aclareix la Idea "































GARBA ( 1905-1906) : Esquivant la censura


Garba. Núm. 02 (25 nov. 1905) 

Després de l’assalt dels militars a la redacció
del Cu-cut!, el Govern va suspendre’n la publicació
i el número 205 va haver d’esperar
fins al 28 d’abril de l’any següent per tornar
al quiosc. Durant aquest temps, l’editor va
pretendre un subterfugi consistent a intentar
continuar traient la mateixa revista amb un
nom diferent, una pràctica, d’altra banda,
ben habitual de la premsa de l’època.
Baguñà havia començat a editar la revista
Garba, una publicació d’art i literatura en
què col·laboraven Maragall, Víctor Català,
Josep Pijoan, Joan M. Guasch i altres
plomes il·lustres, però que no devia tenir
en el quiosc el mateix èxit del Cu-cut!. Així,
en el número 11, Garba canvia de format i
contingut, amb la capçalera redibuixada per
Cornet i l’estructura i les seccions pràcticament
calcades del Cu-cut!. El governador
civil de Barcelona va suspendre immediatament
la revista i el Cu-cut! va haver de
complir la seva penitència de silenci. Com
escriuen Torrent i Tasis a la seva Història de
la premsa catalana, el delicte de Garba fou
«assemblar-se massa al Cu-cut!». ( Jaume Capdevila)



Garba. Núm. 03 (2 des. 1905) 






Garba. Núm. 04 (16 des. 1905) 

Que l’època de les revistes literàries no havia pas passat a Catalunya ho provaria sobradament el nombre i la qualitat de les que havien de succeir Catalunya. I, en primer lloc, de Garba, “revista setmanal d’Art, Literatura y Actualitats”, el primer número de la qual va aparèixer, després de diverses suspensions en l’anunciada publicació, el 18 de novembre de 1905. Un magnífic cartell de Joan Llimona, reproduït després en una copiosa tirada de prospectes, l’havia anunciada. Garba ha estat empresa per Josep Bagunyà, l’editor del Cu-cut!, potser com a conseqüència del fi de Catalunya (recordem que l’administració d’aquest periòdic estava situada al mateix local, redacció dels setmanaris de Bagunyà i llibreria, del carrer del Cardenal Cassañes, 4, destinat a ésser assaltat una setmana després de l’aparició del primer número de Garba). El nou setmanari tenia 24 pàgines, del format 235 x 240 mm (setze de les quals, en paper couché) i fou imprès en primer lloc a can Giró, a partir del número 3 a “La Acadèmica” i després del número 7 a can Galve (impressor també delCu-cut!).

Obre el primer número de Garba l’article “Començament”, signat per Joan Maragall. Hi llegim: “Aquesta publicació és obra de general cultura, y és ningú menys que la pàtria catalana qui al cap de vall ha de gaudir-se’n” La presentació tipogràfica és acurada i les il·lustracions, algunes a diferents colors, molt selectes. La col·laboració literària està formada per les millors signatures de l’època: Víctor Català, Ramon Surinyac Senties, Enric de Fuentes, Pompeu Crehuet, Josep Morató, Joan M. Guasch, Joaquim Ruyra, Josep Pijoan, Josep M. Floch i Torres, etc. Les il·lustracions van signades per Joan Llaverias, Dionís Baixeras, Joan Llimona, Adrià Gual, Lluís Graner, Ricard Opisso, Apa i d’altres. El director era Josep Bagunyà. Givanel ens diu: “hem d’advertir que tota la presentació acurada i la col·laboració remarcable, va anar deixant pas (amb caricatures de Junceda i Opisso) a la publicació de “ninots de gresca y actualitats””




La transformació es féu, d’una manera declarada, amb el número 11. Cal recordar que després dels fets del 25 de novembre de 1905, la publicació del Cu-cut! estava suspesa indefinidament, i els redactors i il·lustradors, la majoria dels quals redactaven i il·lustraven també Garba, devien creure que la fòrmula del setmanari humorístic seria més popular i de més venda que la d’una revista selecta d’art i lletres. Aquell número 11, doncs, de data 10 de febrer de 1906, constava de setze pàgines a dues columnes, de format 272 x 193 mm (mateix format i presentació del semanari Cu-cut) i estava profusament il·lustrat amb caricatures de Cornet, Junceda, Apa, Opisso i Lleverias. Així com els números anteriors de Garba costaven vint-i-cinc cèntims, aquest de nou format i presentació només en costava deu, com el suspès setmanari “de gresca”.

L’aventura era arriscada i sortí malament, puix que aquell número 11 fou el darrer de Garba. El duc de Bivona, governador de Barcelona en aquells inicis de 1906, va suspendre el periòdic pel delicte d’assemblar-se massa a Cu-cut! Ja hem assenyalat, en nombroses ocasions, com aquest subterfugi de canviar el títol d’un periòdic suspès era utilitzat molt sovint, de vegades amb resultat, pels setmanaris satírics i els diaris polítics. Més endavant trobarem que, malgrat haver sortit tan malament per a Garba, fou utilitzat encara en d’altres ocasions, dintre la història de la prensa catalana
.

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 387-388




"A una dama", preciós poema de 
 Xavier Viura

















Garba. Núm. 05 (23 des. 1905)




Garba. Núm. 06 (30 des.1905)



Notícies de societat.






Un poema de Pompeu Crehuet




Val la pena llegir-ho.
















Garba. Núm. 07 (5 gen. 1906)










Garba. Núm. 08 (13 gen. 1906)


Article d' actualitat de caire tècnic en el que la revista adquiria un aire modern i per un públic més ampli.





Garba. Núm. 09 (20 gen. 1906) 



" Empòrium "  Òpera del mestre Morera que es va estrenar al Liceu el 1906.-




Els seus detractors.-
El crític musical Miranius.-



Garba. Núm. 10 (27 gen. 1906)



" Tarraco " de Jeroni Zanné.